Alçar-se

La veritat és que no he tingut ànims per escriure res aquestes últimes setmanes. De fet, tinc sovint la sensació de què des de l’última volta que ho vaig fer ha passat molt, moltíssim temps; tant, que crec que a aquest País res --ni ningú-- no podrà ser ara igual com era abans d’aquell maleït dimarts. En tot cas, poca cosa podria dir, a aquestes altures, que no haja estat ja dita una i mil vegades, tret potser d’allò que molts voldríem haver sentit: una disculpa sincera per part de qui no va estar a l’altura que li pertocava, i l’anunci de la seua immediata dimissió, encara que només fora per respecte a les víctimes de la seua incompetència. No ho hem sentit ni crec que ho fem mai perquè la seua misèria moral ha quedat ja suficientment acreditada, com tampoc puc confiar en que una justícia que rarament mereix tal nom puga exigir-los algun dia que facen front a la seua responsabilitat. És per tot això que em costa encara escriure: per la pena profunda per tants morts, pels amics i amigues que ho han patit --ho estan patint-- en la seua pròpia carn, pel les mentides fastigoses i el fàstic que provoquen els miserables malparits que se n’aprofiten, per la indignació que provoca veure’ls, a uns i a altres, més preocupats per mesquins càlculs partidistes que per aportar solucions; em dol, tot això, i em pesa, però també necessite mirar més enllà. Tractarem doncs d’ajudar per a que qui ho ha perdut tot, o quasi tot, puga tornar a alçar-se el més prompte possible, i no renunciarem a reclamar que els responsables no queden, una volta més, impunes. Però també seguirem insistint en què, sense deixar de banda les responsabilitats concretes, tot el que ha passat posa també de manifest el fracàs col·lectiu d’una societat majoritàriament resignada al seu estatus de colònia, que es fa governar reiteradament per ineptes, hipòcrites, mentiders i corruptes, i que ha ignorat --quan no ha ridiculitzat-- les veus que li advertien que, tard o d’hora, l’aigua reclamaria els terrenys que li són propis. I estic disposat a acceptar que hi ha, ara mateix, altres qüestions més urgents, però alçar-se és, també, reconèixer en què hem pogut contribuir a la desfeta, i tractar d’evitar que es repetisca. Potser amb no moltes esperances, és cert; però sense donar-se mai, i molt menys ara, per vençuts.

 

Tampoc no he tingut darrerament molt de lleure perquè, a més dels (des)ànims, tampoc ha acompanyat molt la tecla de la què parlava l’altre dia, encara que les proves semblen indicar que és un assumpte més molest que preocupant. Només la setmana passada vaig eixir una estona a veure com avança la tardor per la sempre estimable (i ara també, de nou, amenaçada) vall del Polop. I com que de fotos de fang i destrucció ja n’heu vist prou, em quede amb les imatges d’aquell paisatge extraordinari que de cap manera ens podem permetre deixar perdre. Bé, i també d’una inesperada i sorprenent collita de rossinyols de carrasca, que mai no havíem vist per aquella zona i que van arrodonir un bon matí; ens feia falta...

D'antuvi

És evident que no es pot comparar amb la històrica i persistent situació d’isolament que va fer de Socotra un dels enclavaments més remots, singulars i enigmàtics del planeta. Però fins i tot en l’actualitat, el viatge fins a l'illa (que forma part, cal recordar-ho, del territori del Iemen) té algunes particularitats que convé considerar. Encara que l’obertura de l’aeroport el 1999 va permetre superar les tradicionals limitacions a les comunicacions marítimes imposades pels violents vents del monsó o l’escassedat de fondejadors a la costa socotriana, la convulsa situació sociopolítica de la regió fa que l’ús d’aquesta infraestructura --actualment gestionada, no sense controvèrsia, pel govern dels Emirats Àrabs Units-- siga molt limitat, fins el punt que a hores d’ara només hi ha dos vols setmanals d’anada i tornada, els dimarts i els divendres, que uneixen l’illa amb l’aeroport d’Abu Dhabi. Els vols, operats per la companyia Air Aràbia, són en realitat xàrters directes, per la qual cosa no és possible adquirir bitllets en línia, i a més a més cal esperar a que la companyia anuncie, sovint amb només unes setmanes d’antelació, la disponibilitat de seients. Per aquesta raó, allò més habitual és que la gestió dels bitllets es duga a terme a través d’una agència local, a qui correspon també la tramitació dels visats necessaris per accedir a l’illa. Poc acostumats a aquestes situacions, he de dir que el procés d'obtenció tant del bitllet com del visat (en tots dos casos, gens barats) ens van provocar una certa inquietud en les setmanes prèvies al viatge; comptar finalment  amb ells --el visat, a penes una setmana abans de volar-- va ser sense dubte alleujador. La primera part del viatge havia de consistir doncs en arribar fins a Abu Dhabi, aeroport d’enllaç habitual i ja conegut de viatges anteriors, tot i que en aquesta ocasió amb dos trets específics que no em resistisc a comentar. 

El primer, especialment funest, l'estat de guerra desfermat a l’Orient Mitjà i la possibilitat de què l’escalada entre Israel i Iran, amb el tancament de l’espai aeri d’alguns dels països directament o indirectament implicats, afectara als nostres vols o fins i tot ens impedira finalment viatjar. Al remat, i pel que fa a nosaltres, tot va quedar reduït a una marrada en el vol entre Estambul i Abu Dhabi --en el primer, entre Barcelona i Estambul, no hi va haver cap incidència-- que el va allargar una miqueta més; mentre, lamentablement, la xifra de víctimes innocents causades per les bombes israelianes --amb la vergonyosa connivència dels governs occidentals-- no ha deixat de créixer, i això sí que és realment important. I quant al segon: com que ens venia relativament a mà i teníem algun temps de marge, vam voler aprofitar l’avinentesa per acostar-nos fins a la muntanya de Jebel Jais (o Jabal Bil Ays): tot i que el cim principal, de 1.934 m, es troba a l'altra banda de la frontera amb Oman, un dels seus cims secundaris (el Jabal ar Rahrah, de 1.692 m) es considera el punt més alt dels Emirats situat íntegrament dins del seu territori, i va ser per això el nostre objectiu. Accessible per una bona carretera, Jebel Jais alberga diverses instal·lacions turístiques i d’esplai i ofereix unes vistes esplèndides, sobretot cap a l'agresta vall del Wadi Shah i el litoral de Ras al-Khaimah, el més oriental dels set Emirats Àrabs Units. Després d'algunes hores d'autopista, a l'arribada a la muntanya ens va sorprendre una una intensa i sobtada tempesta que per una estona va reviscolar les habitualment eixutes aigüeres i barrancs. No vam haver d'esperar molt a que deixara de ploure, i finalment, acabant ja de dinar, vam mamprendre el recorregut previst per un sender senzill i ben senyalitzat, que acaba suposadament en el denominat “punt públic més alt dels Emirats”, a mitja vessant del Jabal ar Rahrah. Malgrat la relativa proximitat de la frontera i d'un palau del Xeic Saud bin Saqr Al Qasimi, governant de l'Emirat, res no impedeix --almenys en aparença-- arribar fins a l'antena que ocupa el cim de la muntanya, i així decidirem fer-ho abans de desfer el camí fet. Encara ens quedava passar una nit més a Abu Dhabi abans de volar, l’endemà, cap a Socotra, però va pagar sobradament la pena haver viatjat un poc abans --i les hores de cotxe, amb Pako al volant, per anar i tornar des d'Abu Dhabi fins a la muntanya-- per conèixer un poc allò que no se sol veure dels opulents i ostentosos Emirats: al remat, el viatge comença des del mateix moment que hom surt de casa. O, dit d'una altra forma: qui no té la vespra, no té la festa.

De dalt a baix: aeroport de Socotra; capçalera del visat per accedir a l'illa; recorregut del nostre vol fins Abu Dhabi, amb revolta per Xipre i Egipte; tempesta i aigüeres a Jebel Jais; vistes de l'accés a la muntanya; Pako i Virginia senda amunt; mapa del sender i vistes des de la pujada; la pomera de Sodoma (Calotropis procera), freqüent a la zona; vista del Jabal ar Rahrah; punt on finalitza el sender ("Highest public point in the UAE"), i antena al cim de la muntanya, a 1.692 m. Baix, capvespre sobre el Golf Pèrsic. 

La “convulsa situació política” de la regió en general i de Socotra en particular està íntimament relacionada amb la guerra civil que afecta al Iemen des de 2014, i no resulta fàcil d’explicar en poques paraules. A hores d’ara, el Governador de Socotra --que des de l’any 2013 constitueix una Governació específica de la República del Iemen-- pertany al Consell de Transició del Sud, una formació que propugna la secessió dels territoris que havien constituït la República Popular del Iemen fins la seua unificació amb el Nord el 1990. El control efectiu de l’illa, però, està mediatitzat pel paper que hi representen els Emirats Àrabs Units en la guerra civil iemenita, en la què donen suport, junt amb l’Aràbia Saudita (i diversos governs occidentals), al ja esmentat Consell de Transició i a altres forces afins que s'oposen als Huthis, islamistes xiïtes recolzats pel govern iranià. El 30 d’abril de 2018, un destacament de l’exèrcit emiratià va desembarcar a Socotra i va ocupar les instal·lacions del port i l’aeroport sense coneixement del govern iemenita; no va ser fins juny de 2020 que els Emirats van retornar --almenys formalment-- la gestió de Socotra al Consell de Transició del Sud, però la situació des de llavors és, com a mínim, ambigua, tant pel que fa a la influència real dels Emirats en el control indirecte de diversos elements clau, com també pel paper del contingent militar d'Aràbia Saudita que segons algunes fonts es manté instal·lat a l'illa.

En les poques converses que vam poder mantindre sobre el tema amb els locals, el paper dels emiratians no eixia molt ben parat, com tampoc el de l'actual Governador; quant als primers, i malgrat els llaços històrics que uneixen tots dos països, hi ha la sensació de que els seus interessos són exclusivament econòmics i estratègics però que no estan fent res per millorar la vida de la gent local. Pel que fa al segon, se l’acusa d’haver cedit davant els interessos estrangers sense haver obtingut cap contrapartida per a la població de l’illa. En els últims anys han circulat també regularment notícies que vinculen als Emirats amb una operació per establir una base de la intel·ligència israeliana a l’illa veïna d'Abd al Kuri, la qual cosa provoca un rebuig evident en la població local, que a més a més m’ha semblat --potser també per la presència cada volta major d’immigrats procedents del continent-- que té una sòlida consciència de ser part del Iemen: les banderes del Moviment del Sud abunden a Hadibu, però també hi ha un clar descontent amb la seua gestió, que ha donat lloc recentment a un moviment local denominat "Conferència Nacional de Socotra", el qual té com a objectiu  "defensar els drets de la població de l'illa i preservar les seves terres i la seva diversitat biològica i cultural". En tot cas, malgrat aquesta complicada realitat i la incertesa inevitable pel futur, la guerra segueix percebent-se a Socotra com una qüestió que no afecta al dia a dia dels illencs; i tan de bo que seguisca sent així. 

El curs dels esdeveniments

Han estat només uns dies, però entre aquesta entrada i l'anterior han passat algunes coses d'aquelles que, tot i esperades, deixen marca duradora. La primera, i sense dubte la més rellevant als meus efectes, és que ja he passat pel quiròfan (sabreu disculpar que no haguera dit res, però com s'ha dit sempre a casa no m'abellia molt anar fent bando), m'han tret allò que m'havien de treure i, bastant abans del termini que m'havien avançat, m'han enviat ja cap a casa a completar una recuperació que diria que progressa adequadament. Encara estaré un poc espatllat durant unes setmanes, però ateses les circumstàncies no puc dir que em trobe massa malament, i a més i segons sembla es confirmen també els pronòstics favorables; veurem què van dient d'ara endavant les proves, però pel moment m'ho estic agafant amb la calma que pertoca, i també amb tot l'ànim del món, que sé que m'esperen ben aviat unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre...

No pinta igual la cosa pel que fa a la segona, igualment anunciada però profundament atziaga: per si algú tenia cap dubte, a la dreta local i majoritària li ha faltat literalment temps per llançar-se als braços de l'ultradreta i obrir-li de bat a bat les portes de la Generalitat. Cosa, en tot cas, poc sorprenent, i no solament perquè de la solidesa i la fiabilitat de les "conviccions" dels populars ja en sabem bastant en aquesta terra: al remat, l'única cosa que els diferencia, sobretot quan es tracta del seu odi irracional cap a tot allò que no siga l'espanyolisme més ranci i tronat, és que uns se n'amaguen un poc més de dir-ho en públic, i ja es veu que cada volta menys... És l'avantatge innegable de tindre clares les prioritats: sobren rituals, disfresses i escenificacions (algú se'n recorda, ara, del llarguíssim part del primer Botànic?), que hi ha molt per (des)fer i no s'ha de perdre passada; com més prompte comencen, més temps tindran per a allò que realment els importa i que rarament apareix als titulars, mentre els altres (o alguns d'ells) segueixen defugint l'autocrítica, es mantenen entretinguts amb memes de toreros i es preparen per entregar-se amb fruïció --tan de bo m'equivoque-- a la noble, progressista i valencianíssima tasca d'autodestruir-se... I amb tot, i a l'espera que es confirme qui se'n farà càrrec, per dir-li d'alguna forma, de les qüestions mediambientals i per tant del meu àmbit directe de treball, em negue a caure en el desànim. Encara que només siga perquè, també amb açò, no queda més remei que resistir, avançar-se sempre que es puga al curs dels esdeveniments, i tractar de fer-los front. Altra cosa serà veure com, i amb qui, i durant quant de temps haurem de fer-ho, però vull creure que de túnels més foscos hem eixit. Encara que només fora per entrar, tot seguit, en el següent.

No va ser premeditat, però ara que estaré un temps sense poder eixir a caminar (ni disposaré, per tant, de noves fotos), m'ha vingut bé que la darrera passejada fins la Sarga transcorreguera en part per la via verda que ocupa el que havia de ser el traçat de ferrocarril d'Alcoi a Alacant, i de la què ja he parlat ací mateix alguna volta. Pel demés, és evident que estic fotut (i molt) per això de la política, i que crec que és imprescindible que dreta i ultradreta assumisquen, com més prompte millor, que som molts els que no pensem callar ni donar-nos per vençuts, però ara com ara, i pel que fa a veure la llum al final del túnel, tinc unes altres prioritats. I ho tindré ben present, vos ho assegure. 

Farem

Era possible que passara, deien les enquestes, i ja sabeu que al remat ha passat, i no ha estat per poca diferència. I no cal dir que, per a aquells que tenim un cert concepte del País --els qui creiem en els serveis públics, la defensa de la llengua i la cultura o la preservació del medi ambient, posem per cas-- és, sense cap matís, una pèssima notícia. Pel que ha passat, i per com ha passat, perquè no és el mateix no guanyar que perdre, i perquè aquesta volta, per si no en teníem prou amb aquells als qui ja coneixem de sobres, haurem de veure'ls de la mà de l'ultradreta més carca i reaccionària, definitivament i dolorosament blanquejada, tractant d'imposar la seua agenda ja veurem fins a quin punt. No faré, però, cap anàlisi o valoració ni de per què ha passat el que ha passat, ni del que pot passar a partir d'ara: no solament és que no em sent en absolut capacitat, sinó que sobretot, ara mateix, em fa una peresa immensa. Em conformaré, per tant i pel moment, amb anar mirant amb interès allò que escriuen aquells que en saben més d'aquestes coses, i si trobe algun diagnòstic un poc més afinat i aclaridor que els que he pogut llegir fins ara, i encara que només siga per veure de no repetir les mateixes errades, potser vos ho faré saber. Això, i com vaig afrontant els temps que venen, perquè ara mateix, més enllà d'algunes idees vagues i no massa convincents sobre la resistència i les trinxeres, tampoc tinc massa clar com m'ho faré. Segurament és que, sense voler llevar-li a tot açò gens d'importància, tinc ara mateix el cap en altres coses. O que m'he fet major, que també podria ser. Però fer, farem, que no tinguen cap dubte: és evident que no estem, ni de bon tros, allà on voldríem, però hem fet camí, i si hem arribat fins ací no ha estat precisament per resignar-nos.   

Calma (tensa)

D'ací a dues setmanes, els valencians i valencianes haurem d'escollir de nou entre seguir fent tímides passes (timidíssimes, diria, amb massa freqüència) cap a una certa normalitat com a poble, o be tornar a posar el nostre destí col·lectiu en mans d'aquells que, no fa tant de temps, van dur el País a les més altes cotes de corrupció, inoperància, irrellevància i autoodi. O encara pitjor, fins i tot, a poc que l’extrema dreta “explícita” (la dreta suposadament no extrema, ací, ja fa temps que se li assembla tant que sovint es fa difícil distingir-les) tinga la capacitat de condicionar qualsevol àmbit rellevant de decisió. A hores d'ara, totes les enquestes, encara que oscil·len cap a un o altre costat quan es tracta de vaticinar quin dels blocs serà finalment el guanyador, coincideixen en pronosticar un resultat notablement ajustat, més encara que el que va decidir el segon govern del Botànic ara fa quatre anys. Així que en això estic, pendent d'unes enquestes de les que no m'en refie massa, amb una preferència evident sobre quin voldria que fora el resultat de les eleccions (i no solament com a ciutadà; aquells que governen els pròxims quatre anys la Generalitat hauran de decidir també quins seran els meus caps a la faena...) i instal·lat en una espècie de calma tensa a l'espera de veure com anirà finalment la cosa. Espera activa, en tot cas: no és molt el que puc fer, i tampoc és que m'entusiasme especialment cap de les opcions polítiques que tenen opcions reals de formar part d'un eventual tercer Botànic, però encara que siga només (ai!) per pragmatisme, i per tímides que seguisquen sent les passes, faré tot el que puga per evitar que cap vot que puga allunyar la perspectiva d'un govern de dreta (i d'extrema dreta) es quede a casa el 28 de maig. I ja veurem, al remat, què és el que passa: si cal tornar a picar pedra, que ningú no dubte que ho farem; però estaria bé poder mirar endavant, i dedicar l'esforç a una altra cosa... Bon cap de setmana!

 

El context preelectoral no l’únic “pre” que em té capficat ara mateix: també en unes setmanes, hauré de passar pel quiròfan –la cirurgia ha estat el tractament escollit finalment per a la meua malaltia— i ara mateix ja em trobe, a tots els efectes, en fase preoperatòria. Espere (podria dir “estic convençut”, però el meu convenciment em sembla ara com ara poc rellevant a aquests efectes) que tot anirà bé, i que en uns pocs mesos podré tornar a estar pujant muntanyes, que ja m’han dit els metges que durant un temps m’ho hauré de prendre amb calma. Però mentre arriba el moment, vaig a veure si aprofite i en puge tantes com puga, encara que siga a prop de casa. Almenys, de llegir no m’han dit res. Ni d’escriure, tampoc.

Arengs rojos

A falta de temps i de cap per escriure alguna cosa de trellat sobre una setmana que ha donat bastant de si, havia pensat hui en una d'aquelles entrades lleugeretes de divendres; potser alguna cosa sense moltes pretensions sobre orquídies, que sempre donen bastant de si i a més queden d'allò més vistós fins i tot en mans de fotògrafs tan maldestres com jo mateix. Però vet ací que, abans de començar, he comés la terrible errada de fer una ullada a la premsa. I a més d'un emprenyament considerable, el que m'ha vingut al cap és una fal·làcia sobre la qual recorde haver llegit alguna cosa fa ja temps, i que els anglesos anomenen red herring ("areng roig"): una maniobra de distracció que, en essència i en poques paraules, consisteix en introduir, en una discussió sobre un tema qualsevol, un argument aparentment rellevant però realment insubstancial per al debat, amb l'objectiu final d'aconseguir que aquest debat acabe diluït, emmascarat o abandonat. I així, mentre els nostres arengs rojos particulars (els de tota la vida, i els que se les donen de nous) segueixen veient de distreure'ns amb els seus jocs de noms i banderes, uns altres --des de Montoro al Tribunal Constitucional-- van fent camí en allò que realment els importa. Vull creure, però, que també en això les coses van canviant, i que per més maniobres de distracció i cortines de fum que ens vulguen posar davant, aquesta volta no caurem en el parany d'oblidar el debat essencial: el preu que els valencians hem pagat, paguem i pagarem per seguir ofrenant glòries. I els arengs --rojos o blaus, nous o de tota la vida--, allà on han d'estar: enllaunats, o conservats per fumatge.

Si, al final deixe les orquídies (una abellera groga vista l'altre dia al costat de casa), encara que siga només en efígie: era això, o un peixet roig. O pitjor encara, la cara de Montoro... Bon cap de setmana!

Aire nou

No hi ha prou amb obrir les finestres: quan han estat molt de temps tancades, és necessari que passe un temps per tal que la brisa, en circular, vaja renovant l'aire antic, viciat i resclosit. Després d'haver seguit, amb inquietud general i algun que altre desànim puntual, els esdeveniments que van acabar donant lloc a l'anomenat Acord del Botànic --finestres obertes, finalment--, les últimes setmanes he estat pendent del procés --desconcertant a voltes, però també engrescador a mesura que anaven coneixent-se noms, detalls i intencions-- de formació del nou govern, amb l'esperança que el canvi que necessita aquest país i pel qual es va pronunciar una majoria de valencians passe finalment de les paraules als fets; però també amb l'interès afegit de qui tindrà, amb alguns d'aquests noms, una relació professional més o menys directa, segons de quin esglaó es tracte: sis setmanes després, ja tenim el què, i --quasi-- també el qui. El següent pas (diguem-li el com), és imminent i, probablement, també és el més important de tots; almenys, a mi, és el que més m'interessa, perquè d'alguna forma és a això --al com-- al que m'hi dedique. Però també perquè, obertes les finestres i amb l'aire renovat, allò que toca és començar, per fi, a respirar.

Imarge de José Soler, a la Veu del País Valencià

Al País Valencià comença a córrer, metafòricament parlant, l'aire, perquè l'altre, el de de veres, més que córrer crema: mai no he sentit massa simpaties pel juliol, però quan a més ve adobat amb aquestes calorades inclements --i cada volta més habituals, em tem-- se'm fa francament feixuc. I a més, aquest any i ves a saber per què, sembla que la calor se m'ha tirat a la panxa. Per dir-ho en relatius, ara que sembla que estan de moda: posats a demanar, m'aniria d'allò més bé estar ara mateix en un altre quan un poc menys estival. O, alternativament, poder canviar d'on, ni que fóra només uns dies. Sort que després vindrà l'agost...

No res i avant

Es tractava d'ajuntar-se, passejar i celebrar com cal allò què, ara com ara, mereix ser celebrat sense condicions ni matisos: el segon triplet del Barça en sis anys. D'altres eventuals celebracions, i de les esperances i malfiances que ens desperten, s'hi va parlar també, i molt; però això és, en tot cas, una altra història. La d'aquest diumenge va ser compartir una estona esplèndida amb gent que s'estima la seua terra i a qui li agrada compartir tot el que sap d'ella, ja siguen castells, fòssils o paraules: uns què magnífics, amb els millors qui. I amb un com francament interessant, també.

Per si interessa: el castell és el dels Alcalans; els fòssils, les espectaculars formacions d'ostreïds del Miocè, que a Montserrat anomenen --no sense certa lògica, com podeu veure en la imatge-- "paladars"; i de paraules, la collita va ser notable, però per triar-ne alguna, em quede amb el feixcar, que és com es deia la trenella d'espart amb què es lligava la fornilla.

I per cert, veig que he dit "eventuals celebracions" però, pensant-ho bé, me'n desdic: a aquestes alçades, i passe el que passe d'ara endavant, em costa veure que hi puga haver res a celebrar. Vull creure --prudent encara, i raonablement tranquil, i pacient també-- que de tot aquest embolic acabarà eixint alguna cosa de trellat, i potser fins i tot tindrem un bon govern els pròxims quatre anys i jo, òbviament, me n'alegraré moltíssim. Però si volen, que ho celebren ells per què a mi, entre els uns, els altres i els acòlits respectius, m'han llevat les ganes. Ara, tampoc passa res: jo vaig fent i, si això, ja ens veiem treballant un dia d'aquests. Sense preses, quan els vinga bé.

I cauen...

Havia fet propòsit --ho apuntava ja en l'entrada anterior-- d'ajornar les celebracions fins el moment en què tinga una seguretat raonable de què el pròxim govern de la Generalitat servirà per deixar definitivament enrere aquesta època nefasta de misèries i corrupcions. Però les circumstàncies m'ho estan posant difícil, això de l'ajornament: si després de veure (i escoltar) a l'inefable Marcos Benavent ja vaig estat temptat de treure el xampany que tinc posat a refrescar des de diumenge passat, la detenció, hui, de l'eminent iberista i habilíssim caçador Don Serafín Castellano representa una prova més --i més dura, encara-- per a la meua determinació. Pel moment, una volta superats els dubtes inicials, crec que podré resistir sense destapar la botella. Però una cosa vos dic: si mentre espere que comencen de deveres els nous temps va i cau Cotino, el xampany no se salva de cap manera. Així que quasi que vaig a posar a la fresca un parell de botelles més, no siga cas...

Imatge de Vilaweb

Potser és cert --m'ho han dit unes quantes persones, aquests últims dies-- que hauria de tindre més paciència i no ser tan desconfiat. Val a dir que, malgrat tot el que he vist --i el que no he vist-- des de diumenge passat, encara crec que el trellat acabarà imposant-se perquè és molt, moltíssim el què ens hi juguem; però això no lleva que estiga un poc inquiet i que m'estime més no dir blat fins que estiga al sac. En tot cas, vaig a fer també un propòsit quant a això: des d'ara mateix, faig vot de confiança i, llisca el que llisca i senta el que senta, deixe de dir res sobre la qüestió. A qui ha de negociar, sort i coneixement; i penseu també en nosaltres...

L'oportunitat

Reconec que, en matèria d'eufòries, sóc persona més aviat continguda. I no és, hauria d'aclarir, perquè no siga capaç d'entusiasmar-me, exaltar-me o emocionar-me; cosa que, com sap bé qui em coneix, faig amb relativa freqüència, per motius diversos i diria que, fins i tot, amb certa tendència a l'excés. Quasi sempre, però, i tret de comptades excepcions (em ve al cap, ara mateix, el futbol, on tot és més senzill: o s'hi guanya, o s'hi perd, simplement; potser és per això que m'agrada tant...) emocions, exaltacions i entusiasmes acaben sent tamisats, de vegades molt ràpidament, per la meua inevitable i un poc feixuga inclinació a analitzar, valorar i matisar-ho quasi tot. I així, la immensa alegria que anava sentint diumenge passat a mesura que anava coneixent els resultats de l'escrutini, anava sent alhora temperada --que no enterbolida-- per la gens menyspreable quantitat de vots que, malgrat totes les seues malifetes, ha arreplegat encara el Partit Popular, per les males notícies que anaven arribant d'alguns municipis --com ara Gandia-- que m'estime especialment, com també per la constatació que alguna de la gent que més s'ha distingit per la seua capacitat de treball aquesta legislatura --i sense la qual, estic convençut, molt del que estava passant no hauria estat possible-- anava a quedar fora de les Corts. En tot cas, quan em vaig gitar diumenge --un poc menys que eufòric o un poc més que molt content, tan se val-- ho vaig fer convençut que el resultat de les eleccions al País Valencià --i més encara, al Cap i Casal-- havia estat, és, una fita històrica i una oportunitat excepcional; però amb plena consciència, també, de les dificultats de tota mena a les què caldria fer front des d'aquell mateix moment. Començant, evidentment, pel la mateixa constitució del nou govern.

Només han passat tres dies des de les eleccions, però hui he escoltat ja unes quantes converses al voltant del mateix tema: com és que encara no s'han posat d'acord? Acabaran barallant-se com sempre? Què esperen per començar a treballar? Potser és només una qüestió de memòria, però no recorde haver vist mai, entre la gent diguem-ne del carrer, aquesta sensació d'urgència, de que cal començar a fer net i cal començar a fer-ho ja. Hi ha, és evident, requisits formals i terminis legals que cal complir i que condicionen els temps del procés, com també sembla obvi l'interès, per part de determinats mitjans de comunicació, per escampar una sensació de discòrdia i de desgovern (de "batiburrillo", ja vos ho havíem avisat...) molt adient per als seus propis interessos. Però trobe què aquesta inquietud, aquesta gana de fer visible el principi del canvi que es palpa en tantes converses, és un símptoma al qual convé parar atenció. No sóc tan ingenu com per no comptar amb que els legítims interessos de partit són, també, un factor a tindre en compte en una equació que mai no és senzilla de resoldre; però també estic convençut que l'oportunitat excepcional, la fita històrica, requereix dels qui a hores d'ara són els principals protagonistes de la funció un esforç, potser suplementari, però imprescindible per a que la màquina comence a funcionar. I un esforç, també i especialment, de transparència: no solament perquè és l'única forma d'evitar manipulacions, interpretacions, suposicions i oracles (malintencionats o no), sinó també per simple coherència amb els nous temps que, estic convençut i pese a qui pese, estan a punt de començar. Si s'està parlant, que es diga, i que s'explique de què; si no, que es diga també, i sobretot que es diga per què no.

Personalment, faig meua la frase que he escoltat tantes vegades aquestes últimes setmanes: més que de qui, allò que importà és el què. S'ha aconseguit --i no ha estat gens senzill, bé que ho sabem els qui ja tenim una edat-- el mitjà necessari: impedir una nova majoria parlamentària d'aquells que han estat els màxims responsables, per acció i per omissió, de la misèria econòmica, moral i social del País. Però per començar a avançar cap a l'objectiu --eixir del pou, ajudar a qui més ho necessita, començar a redreçar aquesta situació-- no s'hauria de perdre ni un segon. Si més no, ni un segon més del que siga estrictament necessari.

Ni gent, ni vent

A nosaltres, la intensa ponentada d'aquests dies passats ens ha deixat un rastre de cossiols tombats, branques per terra, teules alçades i, sobretot, un xiprer de grossària respectable violentament amputat en el seu terç superior, amb un tronc si fa no fa com el braç trencat com una palleta i que, per sort, va acabar caient en un dels llocs del pati on podia fer menys mal a bens o a persones. Però a ells --diria que són gafarrons, però no podria assegurar-ho del tot-- els ha costat ni més ni menys que un desnonament per via diguem-ne executiva: supose que, en cercar el caramull de l'arbre per a instal·lar-hi els seus nius, els ocellets tractaven de fugir de perills, com ara els gats, que els encalçaven des de terra; però res no han pogut fer davant un perill vingut de dalt i que, en realitat, només ha pogut abatre els nius mitjançant l'expeditiu mètode de tirar a terra el suport, aparentment sòlid, en què estaven instal·lats.

Reconec que, entre tots els efectes de la ventada, trobar a terra els niuets, sòlidament aferrats encara al brancam arrancat i caigut, m'ha sabut especialment mal. Tot i això, confie que, a aquestes alçades de l'any, els gafarrons --o el que siga-- tindran temps de sobres per tornar a instal·lar-se al capdamunt del que queda de xiprer i treure avant, en arribar la primavera, les seues fillades. Però posats a treure moralitats del succeït, no he pogut deixar de pensar que, quan es tracta de fer niu, no hi ha prou amb fugir de la vora del riu, ni tan sols de l'abast dels gats: de vegades, tractar d'estalviar-nos un perill pot fer-nos especialment vulnerables davant d'un altre, potser menys patent però potencialment igual de destructiu. I si hi ha pel mig el ponent --i el que aquest ens porta-- jo encara tindria més cura...

Justícia poètica

D'acord, no ha estat cap sorpresa i ja feia temps que es veia vindre. I, al remat, només és una imputació, que d'entrada (i des del punt de vista processal, crec que en diuen) tampoc vol dir molta cosa, i menys encara si atenem a alguns precedents més o menys recents. I a més, posats a filar prim, la cosa se n'ha anat d'un dia, perquè va ser ahir i no hui, festivitat de Sant Martí de Tours, quan es va fer pública la notícia. Fins i tot podria al·legar-se que, encara que sembla que el refrany en qüestió es considera com a correcte, hi ha altres formes d'expressar-ho que semblen més genuïnes (sempre m'ha agradat especialment "tal faràs, tal trobaràs") i que, pam dalt pam baix, venen a voler dir el mateix. Però tot i aquestes necessàries prevencions, deixeu-me que ho diga: serà casualitat, però trobe que el fet que siga justament ara quan el tèrbol i inquietant ex-president  de les Corts Valencianes (a hores d'ara, esforçat conreador de caquis) haja estat formalment assenyalat pels tribunals, resulta especialment oportú, fins el punt que hi gosaria parlar, si m'ho permeteu, de justícia poètica. I si al final van i el condemnen, precisament, a causa de la visita del papa Benet XVI, la cosa ja serà digna de rondalla.

Sant Martí de Tours, segons el Greco. De la Viquipèdia. 

Bullirà la mar

Així com a l'abril solc escriure alguna cosa per Sant Jordi, i no pot haver desembre sense la inevitable entrada sobre Nadal, estic començant a pensar en la possibilitat d'instaurar, en aquest blog, una efemèrides per a aquests dies de finals d'octubre. Podria dir-se el dia de "No és normal que faça aquesta calor", o bé el de "Sembla mentida que estiguem en octubre". Perquè si l'any passat va ser la "tardor tropical" i fa dos els "estiuets tardans i residuals", enguany hem anat directament a batre rècords històrics, i ens hem enfilat fins els 35,8 ºC que van assolir-se ahir a València, en el que segons diuen és el valor més alt en un mes d'octubre d'ençà que el 1869 van començar a enregistrar-se a la ciutat les dades de temperatura. Tenint en compte que aquesta situació és cada vegada més habitual --segons l'Aemet, el de 2013 va ser l'octubre més càlid mai enregistrat a València, i enguany sembla que anem pel mateix camí-- es fa difícil no pensar en el canvi climàtic com a causa d'aquesta tendència que amenaça amb acabar amb la tardor tal i com l'hem coneguda fins ara.

Però mentre espere l'opinió dels qui ho entenen, se m'ha acudit una hipòtesi alternativa --o, al menys, complementària-- que, en tot cas, sotmet modestament al criteri dels especialistes, per si els fera paper: vist com està el panorama en València en particular i en el País en general, se m'acut que aquestes calentors extemporànies puguen ser, en realitat, febre. Segons aquesta idea, vint anys de governs de dreta haurien estat massa fins i tot per a una terra com aquesta, propensa a tolerar la ineptitud, la mentida, la corrupció i els despropòsits, i al que estem assistint és a una reacció immunitària --tardana, però intensa-- que  tracta de combatre la infecció i extirpar definitivament una malaltia que ha arribat a amenaçar la seua pròpia supervivència. D'acord, no deixa de ser una hipòtesi agosarada, i jo mateix sóc conscient dels seus punts dèbils, que no són pocs; però tampoc ha de ser tan difícil comprovar-la: si, després de desfer-nos-en de lladres i d'inútils el maig de l'any que ve, recuperem també tardors i primaveres i l'octubre valencià torna a ser fresc, amable i plujós, caldria començar a considerar-la seriosament. I si no, haurem d'avenir-nos a ser, cada volta més, un País d'octubres secs i calorosos; però lliure, en tot cas, de lladres i d'inútils.

He portat aquest clàssic de la Gossa Sorda perquè m'ha semblat que venia al cas; però no vull deixar de recomanar que, ni no ho heu fet encara, dediqueu una estona a escoltar "La polseguera", l'últim treball del grup, amb cançons --com la que dóna nom al disc-- que m'agraden més com més les escolte. La música, ara com sempre, remei imprescindible contra les tristeses...

Tempesta covada pel temps,

en dies de calor i d'espera.

Poder desbocat d'un present

que a les fosques encara batega. 

Cauen

"Siga com siga, el que resulta inqüestionable és que les condicions que van permetre que Blasco arribara a ser, durant dècades, un astre rutilant en el firmament polític --diguem-ho així-- d'aquest País, no solament no han millorat, sinó que probablement s'han degradat encara més; i és sobre això, i no sobre l'eventual desaparició (temporal o definitiva) d'un o d'altre cos celeste considerat individualment, sobre el que hauriem de preocupar-nos". Ho escrivia fa quasi un any, a tall de l'expulsió de Rafael Blasco del grup parlamentari popular quan va ser imputat per l'anomenat "cas Cooperació" (o, millor dir: quan va gosar qüestionar a Alberto Fabra en unes declaracions a la premsa, que sembla que la presumpció de robatori no era suficient per fer-lo fora). I ves per on que, en l'espai d'uns pocs dies, no solament sembla confirmar-se, sentència en mà, que l'eclipsi va de bo, sinó que també aquelles 'condicions' de les quals parlava, i que l'ex-conseller --ara ja condemnat-- va saber administrar hàbilment per al seu propi benefici durant tants anys, comencen també a canviar. Queda molt de camí per fer, és evident; tant pel que fa a l'astre en qüestió --i als previsibles recursos que encara hauran de resoldre's abans que la sentència siga ferma-- com respecte a un firmament que, tot i els signes esperançadors, presenta encara massa incògnites: no ha d'oblidar-se que, malgrat tot, el Partit Popular segueix sent la força més votada al País Valencià. Però hui, vint-i-huit de maig de dos-mil catorze, és sense dubte un dia per recordar. I no serà l'últim, estic convençut. 

Imatge de El Mundo

És just reconèixer i agrair la feina de tots aquells i aquelles que, fent front a amenaces i desqualificacions de tota mena, han fet possible que el camí que va començar fa més de tres anys haja culminat hui en penes de presó per als responsables d'una trama que resulta, per les seues característiques, especialment repugnant. Hi ha molts que han furtat molt més, però fa falta ser molt pocavergonya per ficar la mà on aquesta banda l'han ficada. Ni que haguera estat només per un euro. 

Optimista (o no)

Aquest matí m'ha tornat a passar. I comença a ser una situació tan habitual que ja n'he perdut el compte: darrerament, cada vegada que ix a conversa el presumible canvi de govern que podria produir-se al País Valencià després de les eleccions de l'any que ve, el meu interlocutor --o interlocutora-- deixa anar un “Però de veres tu creus que perdran?”, complementat quasi sempre amb alguna referència al meu suposat optimisme i rematat amb un benevolent però escèptic “tan de bo”. Al principi no donava massa importància a aquest aparent i generalitzat desànim que sembla haver-se instal·lat entre alguna gent progressista del País: són ja molts els desenganys que hem hagut de suportar, i entenc que davant la possibilitat d'una nova frustració hi haja qui s'estima més optar per un prudent estoïcisme; sobretot quan, a desgrat de les tendències que apunten amb insistència enquestes i sondeigs, no hi ha més que sortir al carrer o fer una ullada a la premsa per comprovar que no està, la situació, com per a entusiasmes desmesurats. A poc a poc, però, he començat a preocupar-me, perquè a poc que m'hi pose a pensar, hi veig massa coses inquietants darrere d'aquesta actitud.

No crec merèixer, hauria d'aclarir per començar, el qualificatiu d'optimista. Almenys, no de la forma i amb el sentit que se'm sol atribuir en el context que acabe de descriure. Ara com ara –i ho explique sempre, quan parle d'aquestes coses-- estic totalment convençut que el Partit Popular tornarà a guanyar les eleccions el maig de 2015, si bé també crec que ho farà amb una majoria insuficient per a poder seguir governant, o el que siga que haja estat fent aquests darrers anys. I si hom té en compte com han deixat el País aquests governs –o el que siguen-- després de quasi vint anys de fer i desfer al seu gust i interès, no em sembla que la perspectiva de que la majoria de valencians i valencianes tornen a confiar-los el seu vot puga ser rebuda amb entusiasme. Sóc, per això i en aquest sentit, més aviat pessimista, perquè deixant de banda qüestions com el pes demogràfic de la ciutat de València –un cas a banda, dins el País-- i altres aspectes sociològics més o menys complexes que a penes entenc però que vindrien a donar certa lògica a allò que, a primera vista, sembla només qüestió de burrera congènita, no trobe que una nova victòria de la dreta mereixca cap celebració, encara que no siga per majoria absoluta.

Tampoc no em mou excessivament a l'optimisme la meua percepció del que pot passar amb un futur tripartit, si és que finalment i com espere li correspon als partits diguem-ne d'esquerra la responsabilitat de governar. I no es tracta, solament, de la meua natural i genèrica desconfiança en els actuals partits polítics i en molta de la gent –amb meritòries excepcions, tot s'ha de dir-- que hi prospera al seu recer. L'experiència específica amb altres pactes precedents o comparables fa difícil creure que les coses aniran, aquesta vegada i sense més, rodades. Des de l'exemple recent de l'ajuntament d'Alcoi fins els precedents més o menys llunyans en les pròpies Corts Valencianes, passant pel tristíssim paper a què la major part de l'oposició majoritària ens té acostumats, tot fa pensar que les dificultats per a que els tres socis previsibles d'un futur govern de progrès es posen d'acord (i, molt més important que això, siguen capaços d'aplicar mesures efectives que milloren significativament la qualitat de vida de la gent d'aquest País) seran moltes i molt grosses. I si a això s'afegeix la ruïna econòmica, el desànim social, el descrèdit de les institucions i la pressió creixent de Madrid contra tot allò que no siga ofrenar dòcilment glòries i impostos, factors tots ells als què aquest hipotètic govern haurà també de fer front, pot aventurar-se que la tasca serà simplement colossal.

No crec, però, que cap d'aquests pessimismes (o, si ho preferiu, aquests no-optimismes), per més racionals o justificats que semblen, puguen arribar a qüestionar un fet que considere incontrovertible: una volta més, tot està per fer, i tot és possible. És important aprendre de fracassos i frustracions prèvies, és fins i tot recomanable mantindre una postura prudent i assenyada, tocar de peus a terra i no perdre mai de vista unes circumstàncies que estan lluny de ser-nos favorables. Però em fa l'efecte que sense creure que podem aconseguir-ho, és segur que no ho aconseguirem. És evident que les coses poden sortir –altra vegada-- malament, i fins i tot així caldrà tornar a alçar-se i seguir avant. Però és el cas que, ara com ara, cap vot ha estat encara dipositat a les urnes, i està en les nostres mans –en les d'uns més que en les d'altres, però en les de tots al cap i a la fi-- que la major quantitat possible d'aquests vots no vagen a parar a la dreta espanyolista i retrògrada, responsable de la misèria econòmica, territorial i nacional en què ens trobem instal·lats des de fa massa temps. I, en aconseguir aquest objectiu, està també en les nostres mans exigir a qui tindrà la responsabilitat de governar-nos tota la generositat, l'altura de mires, el realisme i l'eficàcia que calguen per evitar errades passades, per posar en marxa un projecte il·lusionant i per promoure un canvi real, profund i durador. Està en les nostres mans, i ho està des de ara mateix: no valen, ja no, els “tan de bo”. I ara, si voleu, digueu-me optimista. O no.

Ni bledes, ni moniatos

Sempre atent a l'actualitat més roent, Vicent Baydal –que ja n'havia parlat al seu blog fa temps, a tall d'un altre il·lustre exemple-- ho comentava l'altre dia al Facebook: en aquests darrers dies, la identificació entre Fabra i els moniatos sembla haver-se generalitzat fins el punt d'assolir proporcions de trending topic. Curiosament, i malgrat tractar-se d'un qualificatiu que es fa servir amb notable freqüència, no he trobat en els meus diccionaris habituals cap referència a aquest ús figurat i despectiu del mot; només Eugeni Reig, en el seu impagable "Valencià en perill d'extinció", recull l'accepció de "persona de poc trellat i poca formalitat". En tot cas, i per paral·lelisme amb l'espanyol d'Amèrica del Sud --d'on és originària la planta i on, a més de boniato, fan servir per anomenar-la batata i camote-- un moniato vindria a ser una persona ximple i beneïda, però també empipadora, pesada, brètola o pocavergonya.

He de reconèixer, doncs, que l'ús figurat de la paraula sembla ser ben escaient al cas que ens ocupa. Però no deixa de fer-me un poc de ràbia que un tubercle botànicament tan interessant i que tants beneficis ha procurat a la humanitat, s'utilitze per a qualificar al successor no-electe de l'esperpèntic Camps. I no solament perquè, ja siga oportunament torrats o com a ingredient bàsic dels tradicionals pastissets, els moniatos siguen un aliment saborós i d'innombrables propietats nutricionals. També la planta –un parent sud-americà de les nostres corretjoles que va arribar a Europa, com tants altres aliments ara habituals, després de la conquesta d'aquelles terres-- té un cert interès ornamental, i m'evoca càlids records infantils: cada any, quan érem xiquets i arribava l'hora de preparar els dolços per al Nadal, deixàvem un moniato indultat dins d'un got amb aigua per veure com anaven creixent les seues tiges enfiladisses i, amb sort, esperar que esclataren les seues flors acampanades.

El cas és que, reflexionant sobre el tema, m'han vingut al cap moltes altres referències hortofrutícoles que, a les nostres terres, fem servir de forma habitual per al·ludir a algú que no ens resulta simpàtic. I, recorrent al sempre recomanable Diccionari català-valencià-balear, n'he fet un petit recull, sense pretensió d'exhaustivitat, d'algunes que podrien resultar útils en aquestes circumstàncies, des de la fava (“persona beneitota, aturada, que no es sap desfer de les dificultats”) fins la carabassa (“persona molt curta d'enteniment”), tot passant per bajoca i pastenaga (de poc seny), safanòria (xerraire i embullós, que diu disbarats o mentides), figa i carxofa (fluix de voluntat o excessivament delicat) o la meua preferida (i també, pel que he vist, del mestre Salvador Bolufer): l'autòctona, ensopida i insubstancial bleda, que apliquem a covards, crèduls i ximples en general.

Imatges de la xarxa

Ja es veu, doncs, que sense sortir-ne del limitat univers vegetal --i sense exhaurir-ne, ni de bon tros, totes les seues possibilitats-- hi ha moltes alternatives per triar. I això, deixant de banda el regne animal i tot el que poden donar de sí ases, porcs, vaques, gossos, serps, sangoneres i llops. Així que, fins que aconseguim l'objectiu de ser un País normal, amb un govern normal i lliure d'ases, sangoneres, bledes i carabasses, tenim bona cosa d'opcions on escollir sense haver d'humiliar en excés als benèfics, nutritius i dolços moniatos.