Memòria en pedra

Recorde vivament la primera volta que hi vaig anar, fa ja molts anys, perquè tot i formar part del repertori d’excursions de joventut de les que ja he parlat alguna volta, aquesta resultava indubtablement especial i només podíem fer-la molt de tant en tant: fora del rang raonable de distàncies en què podíem moure’ns a peu, per anar-hi calia agafar a Alcoi l’autobús, o molt millor el tren, perquè malgrat haver-nos d’adaptar a uns horaris més limitats, baixar a l’estació del Nord (o de Dalt) de Cocentaina, tancada ja des de fa anys, ens deixava pràcticament a tocar de la nostra destinació. Però també perquè els llocs als quals dedicàvem la visita tenien, per a nosaltres, un encís especial: el paratge de la Querola, amb les seues margues cretàcies riquíssimes en fòssils --Ammonits i Belemnits, sobretot, però no exclusivament-- que li confereixen, tot i que nosaltres llavors ho ignoràvem, la categoria de jaciment paleontològic de primer ordre; però també, i molt a prop d’aquell, el recòndit i captivador congost del Barranc de l’Escorrupènia, una estreta escletxa oberta en l’abrupta vessant oriental de Mariola, coberta per grans blocs de pedra --molt probablement, les restes esfondrades del sostre del que hauria estat una antiga cavitat-- que exigeix, per a travessar-la en tot el seu reduït recorregut, una mínima habilitat per a grimpar sobre les penyes i per a esmunyir-se pels estrets i els escanyalls que van deixant les roques enrunades.

Han passat molts anys des de llavors, i han canviat moltes coses: ara sé de l’excepcional importància científica del jaciment de la Querola i de la necessitat de garantir la seua conservació fins i tot davant d’excursionistes benintencionats, i l’esquena i els genolls em grinyolen un poc més quan es tracta de travessar badalls i estrets entre unes penyes molt més concorregudes del que ho eren aleshores. Però cada volta que m’acoste a aquests indrets és inevitable reviure, per un moment, unes sensacions que romanen pràcticament intactes d’ençà que els vaig conèixer: la força evocadora d’un paratge que va ser, fa cent quaranta milions d’anys, el fons d’un mar tranquil, somer i tropical en el que bullien unes formes de vida extraordinàries, avui desaparegudes, i de les què només ens han quedat unes migrades restes fetes pedra. O la impressió, diria que quasi reverencial, que provoca travessar el llindar de l’estret i deixar que hi passe el temps, entre heures, galzerans i gatmaimons, cobejat per la bellesa feréstega i el silenci mineral de la contrada. Per cert: sempre m’ha intrigat si l’escolopendra que, segons sembla raonable suposar --Coromines ho confirma--, va donar lloc al topònim de l’Escorrupènia, seria l’animal homònim, o bé la falguera que coneixem habitualment com a llengua de cérvol però que també és anomenada escolopendra en alguns llocs, present antigament a la Serra de Mariola (recentment ha estat reintroduïda a Agres) i que podria haver trobat en el barranc, humit i ombrívol, un hàbitat escaient. Coses, imagine, de ser o haver sigut botànic i d’haver-me interessat, en el seu temps, per la flora de la serra; segurament, si les meues inclinacions de biòleg m’hagueren dut cap als quilòpodes, ni m’ho hauria plantejat. Això si, sempre que hi vaig, procure no alçar pedres sense mirar abans, per si de cas. 

Cabres enanes i llebres gegants

Hi havia moltes coses de les Illes que em feia il·lusió conéixer des de feia molt de temps. D’algunes d’elles ja he anat dient coses en aquestes planes, moltes altres aniré coneixent-les poc a poc perquè ja sabeu que aquelles terres en mig la mar no te les acabes mai. Però n’hi ha una, per la què sentia un especial interés, que vaig haver d’anar a buscar dins les vitrines d’un museu a Maó. Pràcticament sol en aquell matí feiner de temporada baixa, el Museu de Menorca em va semblar una instal·lació digna, amb materials interessants i explicacions escaients, per bé que un poc desequilibrades. Així, als abundants materials corresponents a la Cultura Talaiòtica, s'hi contraposa un tractament un poc decebedor --per peces i per informació-- de l'època andalusí; la qual cosa va ser atribuïda, per una amable responsable del Museu amb qui vaig poder comentar-ho, a la poca investigació disponible sobre aquesta època a l'illa. Però tot i que la història, com sabeu, m'interessa molt, no eren les monedes musulmanes ni l'estructura de les navetes i els talaiots allò que m'havia dut al museu. El meu interés principal era veure esquelets. En concret, les restes --que ja m'havien comentat que hi eren-- d'un animal que m'ha fascinat des que vaig tindre coneixement de la seua existència: és tracta del Myotragus.

Myotragus era un gènere de petits bòvids, actualment extingit, que vivia a Mallorca i Menorca i que resulta remarcable per diverses raons. La primera, el seu caràcter endèmic d’aquestes illes, en les quals sembla que va evolucionar a partir d’avantpassats procedents de l’est. Fa sis milions d’anys, en el periode que els geòlegs anomenen Messinià, el tancament de l’estret de Gibraltar va provocar que la Mediterrània, privada de l'aportació d'aigua procedent de l'Atlàntic, s’acabara assecant. Moltes terres aïllades fins llavors per la mar van deixar d'estar-ho, i plantes i animals que no hi havien pogut arribar, van colonitzar-les. En tornar-se a obrir l’estret, les antigues illes van tornar a ser-ho, i els ancestres de Myotragus, com moltes altres espècies --probablement, entre elles, els avantpassats del ferreret (Alytes muletensis), fòssil vivent que encara viu als gorgs de Tramuntana, o els del conill gegant de Menorca (Nuralagus rex), recentment descobert-- van quedar confinats a Mallorca. Allí van evolucionar en condicions d’insularitat fins adquirir alguns trets realment singulars dins la seua familia: entre d'altres, la petita grandària (menys de 50 centímetres), la posició frontal dels ulls o, especialment, la presència de dos incisius de creixement continu, una característica que només es troba a hores d’ara en rossegadors i conills, i que explica el nom del gènere (Myotragus vol dir rata-cabra en grec). Quan, alguns milions d’anys després, les glaciacions van tornar a fer descendir el nivell del mar, Myotragus va colonitzar també Menorca, on sembla que va entrar en competència amb l’abans esmentat Nuralagus fins provocar finalment l'extinció d'aquest.

Reconstrucció de Myotragus balearicus.
De la Viquipèdia

Les cabres-rates de les Gimnèsies van prosperar durant milions d’anys en els seus ecosistemes aïllats, especialitzant-se en aprofitar uns recursos magres --fulles de boix balear, principalment-- i formant part d’unes comunitats faunístiques realment peculiars, de les què poc a poc es van esbrinant més dades. Myotragus convivia amb altres espècies endèmiques de rates cellardes (Hypnomis morpheus), musaranyes (Nesiotites hidalgo) i altres micromamífers sovint molt menys micro que els seus parents actuals. Una espècie d’òliba gegant (Tyto balearica) s'alimentava d'ells, i en convivien també moltes altres espècies de mamífers, aus i rèptils endèmics que a penes comencem a descobrir. L’arribada dels humans a les illes, fa entre quatre i cinc mil anys, va modificar de forma dràstica l’estructura d’aquestes comunitats, amb un resultat previsible: Myotragus i moltes de les espècies úniques amb les quals convivia, evolucionades en un context d’insularitat i molt sensibles front a les alteracions, van desaparéixer ràpidament davant l’empenta imparable de la nova espècie colonitzadora. La caça –que sembla que els primers habitants humans de les illes practicaven intensament sobre els Myotragus—, la introducció de malalties i l’alteració dels hàbitats per al cultiu i els ramats van ser, pel què sabem, la causa probable d’aquesta extinció. Ara fa poc més de cent anys, la paleontòloga gal·lesa Dorothea Bate va descobrir a la Serra de Tramuntana les primeres restes conegudes d’aquests petits i fascinants mamífers, als què va batejar com Myotragus balearicus. Des d'aleshores, s'han descrit cinc espècies dins el gènere, i segueix avançant-se en el coneixement detallat de la seua anatomia, de les adaptacions als hàbitats en què vivia i de la forma en què va evolucionar fins la seua desaparició.

Nuralagus rex. De la web Menorca.info

Tractava d’imaginar, veient dins aquella vitrina les –escasses— restes de Myotragus del Museu de Menorca, com seria aquella comunitat d'animals i plantes anterior a l'arribada dels humans a les Illes, quins paisatges trobarien els primers pobladors que les ocuparen i com, per simples raons de supervivència, van anar modificant-los fins destruir alló que, durant milions d'anys, havia estat modelat per l'evolució per a respondre a un ambient esquerp i canviant. I pensava, també --poques coses resulten més evocadores, per a un biòleg-- com seria trobar-se hui, passejant per Menorca, un grup de cabres-rates enanes trescant pels roquers, mentre una òliba illenca s'abatira silenciosament sobre una musaranya gegant... Ja hem fet tard, per això; només ens queda la imaginació, estudiar els seus fòssils i veure d'aprendre d'ells. Però a la porta del Museu ja m'esperava qui dedica ara el seu esforç a evitar que la llista de pèrdues s'incremente --si més no, per causa humana-- i a treballar per la no sempre fàcil convivència entre la nostra espècie i totes les demés. I queda molta feina a fer, per aconseguir-ho. També a les illes. O, potser, especialment en elles...