Proximitats

Imagineu un paratge imponent i evocador enclavat en un paisatge abrupte de singular bellesa, en el qual s’hi van descobrir no fa molts anys unes espectaculars pintures rupestres d’un estil prèviament desconegut exclusiu d’un territori molt restringit, ben datat temporalment i caracteritzat per unes figures úniques al món, d’una grandària respectable i dotades d’una innegable força expressiva...  Estic convençut que, d’haver estat en qualsevol altre punt del món, un lloc amb aquestes característiques hauria passat ràpidament a formar part de la meua ja llarga llista de viatges pendents; però no ha estat així, en aquesta ocasió, per la senzilla raó de que el Pla de Petracos --el paratge en qüestió-- i les pintures que alberga, conegudes a hores d’ara com a macroesquemàtiques, em queden ben a prop de casa, i no és gens estrany que m’hi deixe caure amb certa freqüència bé pel mateix indret o per la seua immediata rodalia. El cas és que a la tornada del viatge a Tassili n’Ajjer, en començar a repassar i actualitzar la informació de què dispose sobre l’art rupestre d’allà i d’ací, vaig reparar en què no solament no he parlat mai ací de Petracos i les seues extraordinàries pintures (només alguna referència de passada en referir-me al barranc de Malafí, a la vora del qual s’enclaven), sinó que a més a més l’última volta que hi vaig anar va ser abans de l’incendi de les Valls de la Marina, del qual he parlat també darrerament, i que el va afectar de forma directa. Així que aprofitant que l’amic Rafa Enguix, que sap bona cosa d’aquestes coses, tenia previst guiar una visita a la zona, m’hi he afegit al grup per posar-me al dia i aprendre’n un poc més de tot plegat. 

Documentat per primera volta per membres del Centre d’Estudis Contestans (CEC) l’estiu de 1980, l’enclavament rupestre de les Coves del Petit, conegut actualment com “Santuari del Pla de Petracos”, està format per un conjunt d’abrics i altres cavitats, a cinc dels quals hi apareixen representacions de gran tamany, habitualment interpretades com figures antropomorfes acompanyades per diversos motius geomètrics. Els diferents abrics semblen constituir un conjunt estructurat que es relacionaria, segons la interpretació més estesa, amb un suposat culte a la deessa mare, tot i que hi ha qui s’inclina per una explicació arqueoastronòmica del jaciment. Un dels abrics alberga també un petit cérvol que correspon al denominat art llevantí, mentre que la resta dels motius, com ja s’ha dit, van donar lloc per la seua originalitat a la definició d’un nou horitzó artístic denominat macroesquemàtic, la presència del qual es restringeix a uns pocs abrics situats a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta. Quant a la seua datació, s’accepta àmpliament una cronologia neolítica vinculada, per paral·lelisme amb representacions similars trobades en ceràmiques cardials, als primers agricultors i ramaders que arribaren a aquestes terres fa aproximadament set mil cinc-cents anys, mentre que la interpretació arqueoastronòmica del jaciment advocaria per una cronologia mesolítica i per tant lleugerament anterior. L’existència de superposicions entre els diferents horitzons d’art rupestre presents a aquesta zona --macroesquemàtic, llevantí i esquemàtic-- ha permès també situar el primer com al més antic, en superposar-se a les seues representacions les escenes de caça característiques de l’art llevantí, molt més estès a la façana mediterrània ibèrica i que per tant ha de ser com a mínim contemporani d’aquell.

Afortunadament, la informació disponible sobre l’art macroesquemàtic i les seues característiques --sovint, a través de treballs duts a terme pel propi Centre d’Estudis Contestans junt amb el professor Mauro Hernández, de la Universitat d’Alacant-- és ara mateix abundant i de fàcil accés a la xarxa, i és a ella que vos remet si teniu gust de saber-ne més sobre aquest tema fascinant. Per la meua part, i malgrat que no vam poder visitar --es troba temporalment tancat-- el museu instal·lat fa un temps a Castell de Castells per complementar la visita sobre el terreny, va ser un goig escoltar les detallades explicacions de Rafa sobre el propi jaciment, la tasca impagable del CEC per revelar, estudiar i protegir l’art rupestre a aquestes comarques, i la impossibilitat de saber de cert quin era el sentit i la finalitat de les pintures rupestres per a aquells qui les van fer. D’aquestes, i de qualssevol altres: atenent a les datacions habitualment acceptades, l’època en què els primers agricultors acabats d’arribar a la Península pintaven a les parets de Petracos, coincideix aproximadament amb l’inici de l'expansió, en el què ara anomenem desert del Sàhara, de grups de pastors que ens van deixar les seues imatges de ramats a les balmes i els abrics de llocs com Tassili n’Ajjer. De la importància cabdal d’aquest darrer enclavament ningú no dubta a hores d’ara; però pel que fa a Petracos, salvant totes les distàncies que siga necessari i reconeixent els esforços d'algunes entitats i institucions per difondre'l, crec que falta encara molt per a que se li reconega la seua vertadera rellevància, fins i tot a casa nostra. De fet, a voltes pense que potser seria diferent si no el tinguérem tan a prop. 

Blanc sobre negre

No pot dir-se que haja estat, ni de bon tros, una gran nevada. Però ja va bé perquè feia ja bastant temps que no la veiem per ací, i després de les lleus enfarinades dels dies anteriors a les obagues de l'Aitana o la Serrella, la neu que va caure diumenge a les terres altes del Comtat i les Marines ha donat, almenys, per a eixir a xafar-la una miqueta. I a més cal dir que aquesta volta ha caigut molt ben caiguda, perquè molts dels llocs on ho va fer són els mateixos que van cremar fa uns mesos en un dolorós i devastador incendi. Especialment benvinguda, doncs, aquesta neu que ha cobert de blanc el negre per uns dies, i que segur que ajudarà a fer un poc més curt el camí de tornada cap al verd. 

Flora i fauna

Va haver un temps en què, a aquestes alçades de la temporada de bolets, ja hauria fet almenys un parell de viatges a buscar-ne, molt probablement nord enllà, on a més de gent neta i noble, desvetllada i feliç, es veu que estan traient de tot i en abundància. De fet, tinc amics i coneguts que a hores d’ara sumen ja centenars de quilòmetres de cotxe i carretera a les esquenes, a canvi de tornar a casa diumenge per la nit amb unes collites que, pel que diuen (i no ho dubte) compensen de sobres les hores de viatge. A mi, no cal que vos ho diga, la perspectiva de començar a omplir cistelles em té ja un poc inquiet perquè tot i que encara és un poc prompte i les serres que m’envolten a penes comencen a moure, com diem per ací, em costa --en açò com en tantes altres coses-- ser pacient. I malgrat tot, i si més no pel moment, seguisc resistint-me al turisme boletaire, no tant per les distàncies, que també, com per la peresa que em fa --els meus amics viatgers també me’n parlen-- haver de compartir muntanya amb les multituds de cercadors que s’hi concentren aquests caps de setmana en indrets en els què, no fa tant, costava trobar-se a algú més remirant sota les soques. Potser, si l’espera se’m fera massa llarga o es frustrara finalment la moguda ara incipient, acabaré llançant-me jo també a la carretera, si és que llavors no se m’ha fet ja massa tard; però per ara, seguisc estimant-me més caminar per senders propers i coneguts --la meua apreciada serra d'Alfaro, en aquesta ocasió-- sense deixar de mirar ací i allà no fora el cas, i gaudint, pràcticament en solitari, de tot el que dona de si, quant a flora i quant a fauna, aquesta primavera d’hivern esplendorosa. I la cistella, pel moment, es queda a casa: si cal que torne a per ella, no hauré d'anar molt lluny.

Silenci

El primer impuls, després de la nevada d'ahir (no pot dir-se que imprevista, però si un poc sorprenent per les cotes tan baixes a les que finalment hi va arribar la neu) era pujar a algun dels cims emblanquinats de les serres de la rodalia, i amb aquesta intenció he eixit de casa aquest matí. A mig camí de la Serrella, però, m'ho he repensat, un poc intimidat davant la perspectiva, en dia festiu, de trobar-me amb la gentada habitual que s'hi sol aplegar a la muntanya en aquestes ocasions. No puc dir que no em sàpiga un poc greu, perquè vista des de baix la cosa prometia i segur que amb gent i tot hauria pagat la pena. Però a canvi, caminant en solitari per les sendes conegudes d'Alfaro i Malafí, he pogut gaudir d'un regal esplèndid i inesperat: el silenci. I m'ha sorprès tant trobar-me'l de sobte, quan he parat un moment de caminar, que fins i tot m'ha commogut. Ni una veu, ni un crit, ni la remor llunyana d'un motor; només el refilar dels ocells en el barranc, algun corb grallant de tant en tant en tant, i les esquelles d'un ramat invisible pasturant Alfaro amunt... Un silenci natural, rotund, vivificant, com feia temps que no l'experimentava en aquestes muntanyes, i que fins i tot m'ha permès adonar-me'n, pel sorollet quasi imperceptible d'una pedra rodolant, que jo mateix era observat, a més d'observador. Després, ja de tornada, no he pogut deixar de pensar en com ens hem acostumat, penosament, a viure sense ell; tant, que al principi m'ha costat un poc reconèixer-lo, i que poder gaudir-ne per unes hores m'ha semblat una raresa, un autèntic privilegi que --malauradament-- no sé quan es podrà tornar a repetir. Nevar, si fa no fa, neva tots els hiverns...

Malafí

"Ansi mesmo otros cincuenta Christianos de las villas de Unil i Peñaguila a diez de nouiembre entraron por el barranco de Bellafi (que otros llaman de Malafi) a hazer alguna suerte en los moriscos; y lleuando por cabo a Juan Fenollar cauallero de Peñaguila, hizieron una buena presa de ganado menudo"

Gaspar Escolano. Decada primera de la historia de la insigne y Coronada ciudad y Reyno de Valencia (1610)  

Hi pense, mentre recórrec de nou el congost, en el tràgic destí dels milers de moriscos que, revoltats en desesperada i inútil resistència, van trobar la mort en aquestes muntanyes el novembre de 1609, i en la mala fi dels quals l'etimologia popular ha volgut trobar l'origen del singular topònim. I em ve al cap, una volta més, una altra mala fi, la dels mallorquins que, molt poc temps després de l'expulsió, van vindre a poblar aquestes mateixes terres i que sabem que ja anomenaven així a la rambla, tot i que no encerte a trobar a quina multitud podrien, si fóra el cas, referir-se; potser a una de pedres, o bé de gralles, però segur que no de persones, perquè aquestes han estat des de sempre terres solitàries i despoblades, feu de roders i malfactors --evoque, com sempre, a Josep de la Tona i la seua banda fugint pel barranc amb els diners dels senyorets de Benimassot-- a mans dels quals molts viatgers es van deixar la bossa, i no pocs també la vida.

Seguim caminant barranc avall entre les marques recents de les últimes revingudes, i una figuera encara sense fulles em torna al cap l'assumpte del nom, i em porta ara al vallem ficuum (la "vall de les figueres") del que Coromines, que a banda del Bellafí d'Escolano registra també les antigues formes Malefig i Malefic, fa derivar l'actual topònim, i decidisc --també aquesta vegada-- que, a banda de qüestions estrictament lingüístiques sobre les que no gosaria opinar, no sembla mal pensat perquè aquest arbre prospera bé en els terrenys, com aquest, esquerps i penyalosos. I que ves a saber, seguisc encara el fil, si la primera figuera que va créixer a Malafí no seria sembrada per la mateixa gent que, fa set mil anys, va dur des de l'orient el que ara anomenem agricultura, i que ens va deixar el seu rastre fascinant en les balmes i les coves del barranc a través del qual van acabar escampant-se, muntanya enllà, per una terra que ja mai tornaria a ser la mateixa.

No hi ha castells, és cert, i tampoc vaig trobar moltes orquídies. Però hi ha pocs llocs al País Valencià com el Barranc de Malafí, on cada pas et fa pensar en tota la Història --i totes les històries-- que amaga. Per això m'agrada tant caminar-lo. I pensar-lo.

De bon conformar

Quan busques esclata-sangs, només hi ha una cosa que faça més ràbia que tornar amb les mans buides: trobar-ne només un. I encara sort que els fredolics ho han torcat una miqueta i han evitat que la cistella tornara només amb la mostra... Es diu a la "xarxa" que per la Vall d'Alcalà o per l'Orxa estan eixint-ne bona cosa, però pels voltants de Malafí, aquest matí, la cosa no ha anat com s'esperava. Almenys, ha estat un passeig magnífic per uns paisatges al què sempre val la pena tornar. I, a més, feia temps que no veia una bandada tan nombrosa de gralles de bec roig com la que m'ha acompanyat bona part d'aquest matí radiant en el què, com molta altra gent, he fet festa malgrat no tindre res a celebrar. Diumenge, si no passa res, farem un altre intent. I convé ser positiu: només que en trobe dos, d'esclata-sangs, ja n'hauré collit el doble que hui...