Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Salta a la vista que no es tracta, ni per l’aspecte ni per la floració, d’una planta que destaque per la seua vistositat. Fins i tot el nom de tornassol amb el qual és habitualment coneguda a casa nostra l’ha agafat prestat de l’herba berruguera (o paissarellera), a qui se li atribueix tradicionalment la capacitat d'orientar-se cap al sol i a la qual s'assembla vagament pel seu aspecte cendrós. Tampoc ajuda molt, quant a dotar-la d’atractiu, la seua marcada preferència pels terrenys alterats i remoguts com ara conreus. erms o vores de camí, ni la notable toxicitat de la seua saba càustica (es tracta d’un parent proper de les lletereses), amb la qual convé evitar qualsevol contacte perquè pot arribar a provocar severes cremades a la pell. I amb tot, és precisament la composició química d’aquesta saba la què li va donar a la planta en qüestió, coneguda a hores d’ara pels botànics com Chrozophora tinctoria, una notable rellevància, ja que servia de base per a produir un apreciat colorant que, en funció de l’acidesa de la substància amb la qual es barrejara, permetia aconseguir una àmplia gama de colors, des del roig al blau i el púrpura; l’ús actual d’aquest colorant –tant del produït per aquesta planta com el que, amb idèntica composició química, procedeix d’unes altres fonts, com ara certs líquens com l’orxella-- com a indicador del pH, es basa precisament en aquesta propietat.
A banda de la seua utilització per a il·luminar els manuscrits medievals, el tint de tornassol (també anomenat folium o full) era especialment apreciat com a colorant tèxtil, sobretot per a la llana i la seda, i atenent a la rellevància històrica d’aquesta activitat a terres valencianes, cal suposar que devia ser àmpliament utilitzat pels tintorers. De fet, llisc a la magnífica pàgina Sciencia.cat que l’extraordinari “Manual de Tintoreria” de Joanot Valero (1497-1501) inclou la recepta per a produir-lo, posant la planta “a remul en pixats”. També el “Ramellet de tintures” imprès el 1691 a Barcelona per Narcís Feliu de la Penya, i que sembla ser la reedició d’una obra anterior de 1578, explica que “Per una pastera de full se prenen 8 roves full, 24 roves orins, és a saber, per 1 rova full 3 roves orins, y se pelejerà matí y tarda molt bé 15 dias, o fins a tant que la erba estiga ben travessada de dits orins y que quant partirà'n lo full o l'obri sie vermell dintra”. Aparentment, però, la producció local de colorant devia fer-se a una escala limitada, ja que si més no al segle XVIII, i tot i que la planta era freqüent a la Península Ibèrica, sembla que la major part del tint que es consumia procedia d'Holanda, on es processava a partir del suc de plantes recol·lectades al sud de França mitjançant un mètode suposadament secret: a la seua “Flora Española” (1784), el botànic català Josep Quer, fundador del Real Jardín Botánico de Madrid, a més de lamentar que “las demás Naciones no se hayan dedicado con mayor actividad á descubrir este pretendido secreto”, explica com els francesos “se contentan con vender á los holandeses sus trapos empapados en el zumo de esta planta, y estos extraen de allí su preparación, que nos venden en pasta”. També a Portugal, en aquesta mateixa època, s’advocava pels avantatges de posar en marxa una activitat organitzada d’extracció i preparació del colorant --la planta és freqüent també al sud del país-- sense haver de dependre dels productors estrangers.
Sense ser mai abundant, no és estrany trobar el tornassol a les comarques que envolten la Mariola, on es troba ara mateix --és una herba anual-- a punt de tancar el seu cicle vital. Pense, en veure-la aquests dies a la vora dels camins que recórrec amb freqüència, que en ser els fruits i les llavors la font preferida per a obtenir el tint, devia de ser ara quan se la recollia, si és que hi havia algú que ho fera per ací. I també que, com em passa amb motes altres plantes vinculades d’una o altra forma a l’activitat tèxtil tradicional en aquestes terres, és molt poc el que sé sobre aquestes qüestions històriques i etnobotàniques, i que hauria de fer alguna cosa per veure de corregir-ho, perquè ja veieu que fins i tot darrere d’una planta tan discreta i poc vistosa com el tornassol s’amaga una història fascinant de la què a penes arribe a rascar un poc la superfície. Això si, a la mata, millor no tocar-la massa.
"Portadora de color" és el que significa, literalment i en grec, el nom genèric de Chrozophora, i em sembla que quan el botànic belga Necker el va proposar, va estar ben encertat amb la tria. I quant a la planta, em sembla també que, vista en detall i des de prop, millora un poc respecte al seu aspecte general. Un poc només, i no passa res... Bon cap de setmana!
Segurament fa un poc lleig dir-ho, però aquesta setmana que s'acaba he estat bastant més pendent de la pluja que de la campanya electoral. Quant a la segona, puc dir en el meu descàrrec que fa ja algun temps que tinc decidit --bàsicament-- el sentit del meu vot, que també aquesta vegada serà només un poc en consciència i quasi tot en conseqüència, així que tampoc em calia molta més informació. Espere que a qui tinguera encara dubtes de cap a quin costat tirar, allò que haja escoltat (o que no haja escoltat) aquests dies li haja resultat més útil, i que el diumenge hi haja un poc de trellat, que falta ens fa. Pel que fa a la primera, i a desgrat d'algun excés puntual i d'alguna lamentable inconveniència, la done per ben caiguda per quantitat i qualitat; si de cas, li retrauria que m'haja posat un poc més complicat recollir alguns retalls d'aquesta primavera que a força de calor ja donava per perduda, però que sembla que ha decidit quedar-se encara un poc més entre nosaltres. Tan de bo que siga un bon presagi, encara que m'estimaria més poder confiar en el seny de la gent del meu País... Prompte ho sabrem, en tot cas; tingueu coneixement, i bon cap de setmana!
Havent estat trescant, les últimes setmanes, per la part de més amunt i la de més avall, era precís deixar-se caure també pel tram més conegut de la part alta del riu Vinalopó, on no sol faltar mai el cabal i on el canvi de paisatge no ha estat, per això, tan sorprenent. Però si que es nota, en l’aigua i la verdor, la bona temporada, i va estar un matí entretingut i divertit perquè el riu ha ocupat ací i allà trossos de senda i, al remat, anar fent camí en bona companyia i amb els peus a remulla, ara que el sol comença --massa prompte, pel meu gust-- a deixar-se sentir, sempre fa goig. I potser podria dir alguna cosa més d’aquests racons entranyables que m’estime especialment, com també del mateix riu que comença a viure com a rambla i que només ocasionalment arribarà a veure la mar de Santa Pola perquè li traiem abans l’aigua i la vida fent que s'esfilagarse en mil séquies. Però encara que siga un poc impropi després del que vaig dir l’altre dia dels blogs i d’altres xarxes, em perdonareu que hui em remeta simplement a les imatges, que no crec que valguen més que mil paraules però que tampoc van malament per deixar que aquestes últimes descansen una mica. I al remat, contradir-se a un mateix de tant en tant sempre m’ha semblat un exercici saludable. Bon cap de setmana!
D’ençà que vaig saber de Vangelis per primer cop --el pare d’un bon amic tenia gustos musicals un poc peculiars, i a sa casa igual s’escoltaven els Aphrodite’s Childs com Albedo o Spiral-- la seua música m’ha acompanyat en moltes èpoques de la meua vida, sobre tot en aquella fase adolescent de fascinació pels sintetitzadors, el rock progressiu i la New Age a la què, ho he de reconèixer, mai no he acabat de renunciar del tot. Gràcies, mestre, per tantes bones estones; estic convençut que el deu de la Música Electrònica, cosí germà del de la Biomecànica, t’haurà reservat un lloc de privilegi en el seu cel.
El mateix nom de botxí, amb el qual és àmpliament conegut, ja dona alguna pista sobre per on han d'anar les coses. Però fins i tot si no l'identifiqueu per aquesta denominació, ni tampoc l'heu reconegut per les imatges, és molt probable que vos resulte almenys vagament familiar si vos dic que és un d'aquells ocells que, com altres parents pròxims, acostuma a empalar les seues preses (insectes sobretot, però també ratolins, sargantanes o petits ocells) en les espines dels rosers i d'altres plantes similars. Un comportament certament peculiar, probablement relacionat amb el marcatge del territori o amb la conveniència de tindre l'aliment ben a l'abast, però que li ha donat, a ulls dels humans, una fama més aviat sòrdida: llisc a l’Alcover-Moll, on he arribat mirant això del nom, sobre “la creença que aquest ocell té el mal instint de turmentar els animalets que pot agafar, com és ara escarabats, sargantanes i llagosts, que posa aspidats a pues de plantes espinoses, i ell canta mentre els animalets sofreixen. Diuen que el seu cant en tals casos és: «Tira-li corda! tira-li corda!»", i encara hi ha qui pensa que, tot i que són els seus nius els que solen ser parasitats pels cucuts, “aquest ocell té costum d'entrar en els nius d'altres ocells i de matar els petits que hi troba, rompre els ous i posar-se a habitar en el niu despullat”. I no seré jo qui negue que la imatge d'una cadernera o d'una musaranya encara viva, enfilada en una espina, pot resultar desagradable i fins i tot un poc macabra; però d'això a convertir als pobres ocells en una mena d'encarnació del mal, hi ha un bon tros. Sobretot si es té en compte que, al remat, la crueltat, la perversitat o la inhumanitat són atributs inequívocament (i lamentablement) humans. La hipocresia, també.
Al País Valencià, el gènere Lanius es troba representat a hores d'ara per tres espècies. La més comuna és el capsot, capsigrany o botxí garser (L. senator), a qui corresponen aquestes imatges d'un parell d'exemplars que ens eixiren al camí, aquest cap de setmana passat, a la rodalia de Relleu. El botxí ibèric o meridional (L. meridionalis), de tons grisencs, és també relativament freqüent, mentre que el capsot d'esquena roja o escorxador (L. collurio) només es coneix, com a nidificant, a les terres elevades de l'interior nord del país. I per cert, d'ençà que vaig triar el títol de l'entrada que no em trec del cap el clàssic del gran Brassens, així que he decidit triar una de les múltiples versions que se n'han fet, perquè ja sabeu: les braves gens n'aiment pas que / l'on suive une autre route qu'eux.
Ni de la mitja dotzena llarga de plantes que porten aquest nom, ni de les varietats homònimes de raïm, figues o fesols, ni menys encara d'aquell teixit que se'n diu igual o --i això si que no ho sabia-- de l'àrid petit de matxucatge. Parle d'ulls de veres de perdiu, rojos i vius, que és evident que ens observaven mentre nosaltres també ho féiem rere el vidre. Potser era un d'aquells animals confiats que es crien en granges i són després alliberats per a ser abatuts (a voltes l'etimologia pot ser cruel) a perdigonades; o també podria ser que, a una distància prudencial i separats per una finestra, la possible amenaça que representàvem no fóra suficient per tal que la por tinguera més força que la fam. En tot cas, vam estar una bona estona mirant-nos --nosaltres, atentament; ella, desconfiada, de reüll-- mentre esmorzàvem aquell matí fred al Buixcarró i les mallerengues i els capellanets esperaven inquiets que els arribara el seu torn al menjador. A mi, no cal dir-ho, em va agradar molt veure-la perquè no són, els de perdiu, uns ulls amb els que puga creuar mirades molt sovint. Com a molt, arribe a albirar en la distància la seua característica silueta retallant-se en els ermassos, o bé les veig fugir, amb seu vol sorollós, quan he estat jo qui les sorprèn caminant distret per la muntanya. I tot i que a mi els únics perdigons que m'agraden tenen plomes i no plom, no seré jo, francament, qui els retrega el seu caràcter esquiu i cautelós: crec que els humans ens hem guanyat a pols la seua desconfiança. I tan de bo no arribe el dia en que els ulls de perdiu acaben sent qualsevol cosa --una planta, una figa o un teixit-- menys allò que realment són: els ulls de veres de perdiu, rojos i vius.
Diuen els qui ho entenen que la perdiu roja, pròpia de la Mediterrània occidental però amb les seues poblacions més importants en la Península Ibèrica, és una més de les moltes espècies d'aus les poblacions de les quals mostren una tendència marcadament negativa, i la caça --molt arrelada històricament a les nostres terres-- no sembla ser l'únic factor rellevant en aquest sentit. La pèrdua d'hàbitat, la intensificació de l'agricultura i la introducció d'exemplars criats en captivitat, junt amb la innegable pressió cinegètica a la qual es veu sotmesa, semblen estar darrere de l'accentuat declivi de l'espècie, amb una pèrdua estimada del 40 % dels seus efectius entre 1998 i 2019. Com en tantes altres coses, estem encara a temps de revertir la situació, però caldrà fer un esforç per aconseguir que les nostres bellíssimes i entranyables perdiuetes seguisquen picant i volant, per molts anys, a les serres i als camps. Bon cap de setmana!
No sé per quina causa, però els mussols del veïnat estan aquests dies un poc rebolicats. No són els únics habitants de la nit que volten pel poble: de tant en tant s’hi deixen sentir en la distància els xiscles inquietants de la bellíssima òbila, i tampoc no és estrany, en les nits de l’estiu, escoltar pel mig les oliveres el xiulit inconfusible dels xots, als que ací diem cornetes. Ni les unes ni els altres, però, arriben ni de lluny a l’abundància dels mussols, que només es deixen veure de tant en tant però els crits dels quals ens acompanyen pràcticament cada nit. I encara més en aquests dies, que no sé què o qui els escarota però fins i tot algun d'ells, que s’ha acostat més a la finestra del que sol ser habitual, ha arribar a despertar-me amb els seus esgarips un parell de matinades. I no negaré que esvera un poc, obrir els ulls així; però posats a que em desperte algun soroll, no puc dir ni de bon tros que aquest siga el pitjor.
Un dels privilegis de la meua feina és poder estar present, de tant en tant, quan s'alliberen ocells recuperats en algun dels nostres centres que es dediquen a aquesta tasca. Tant la imatge del mussol --que li manlleve a l'amic Rafa Enguix-- com la de l'òbila, que és per cert una de les meues aus preferides des de fa molts anys, són d'una d'aquestes ocasions. I a veure com es porten, els mussols, aquesta nit... Bon cap de setmana!
Quan es tracta de la mar, la meua perspectiva habitual sol limitar-se a la serena observació des de la vora o bé, en el millor dels casos, a veure-la lliscar des de la coberta d’algun dels artefactes que els humans fem servir per a navegar-la. Només molt de tant en tant m'he animat a posar-me ulleres i tub per practicar allò que ara s'estila anomenar snorkeling, i he de dir que, tot i no disposar de l'equipament més adequat i limitat per la meua notòria i entranyable miopia, allò que he vist --diguem-ho així-- sempre que he ficat el cap baix l'aigua m'ha resultat tan sorprenent com captivador. Així que l'altre dia, surant entre salpes i oblades sobre els extraordinaris alguers de Posidonia que envolten Tabarca, vaig decidir que potser ja ha arribat l'hora d'atendre les reiterades invitacions d'alguns amics que practiquen el busseig, i plantejar-me almenys el meu bateig en la matèria i ja veurem com queda tot plegat. Perquè també la vida que hi ha sota la superfície m'interessa, i sé que l'experiència d'observar-la de prop, ni que siga només per una estona, ha de resultar-me una experiència fascinant; però sobretot, perquè a mi, això de veure (i de viure) les coses des de fora mai m'ha molt fet el pes, la veritat.
Superada, diria que dignament, la primera setmana faenera després de les vacances, ja veieu que al cap li costa un poc encara deixar-les del tot enrere, i en veure les imatges que va prendre la meua filla menuda amb una d'aquelles càmeres go pro, no m'he pogut resistir. Segur que la setmana que ve serà una altra cosa... Bon cap de setmana!
Comence hui mateix la segona part de les vacances, discontinues també enguany, i me n'adone que, d'alguna forma i arribats a aquest punt, totes les accepcions del verb agostejar em fan paper: referma amb força la calor, es perd la poca ufana que encara resistia, i les serres i els camps i els rius i el cap mostren ja de forma concloent l'efecte esllanguidor de l'estiatge. Però crec que em quede, sobretot, amb allò d'anar a pasturar altres rostolls, entenent com a tals, en aquest cas, nodrir-me per un temps d'uns altres verds i uns altres blaus. Plegue veles doncs, i xorre també xarxes (socials) per una temporada, fins que arribe el moment, d'aci poc temps, de canviar de mes i de verb i poder dir, amb el poeta, "Voluptuosament desfaig camí / sense anar enlloc. Jo també setembrejo". Bon estiu, i fins ben prompte!
Entre apurar preparació muntanyenca (després de l’Aitana, li va tocar el torn a Benicadell, d’on són les fotos i de qui ja destacava Cavanilles “sus cuestas rápidas sembradas de escombros y de precipicios que horrorizan”), tancar a la feina alguns temes importants que no podien esperar, i algunes altres fites rellevants de les quals em deixe pendent parlar en altre moment perquè a un no el conviden tots els dies a presentar-li un llibre a l’amic Martí Domínguez i la veritat és que m’ho vaig passar d’allò més bé escoltant-lo, ha estat setmana densa i un poc més atrafegada del que venia sent habitual els últims temps. La done en tot cas per dignament superada, i a falta de fer encara alguna última prova de cames, de repassar una volta més el material abans de tancar definitivament el farcell i, sobretot, de comptar amb la preceptiva PCR que pot condicionar-ho tot --no hi ha prou, per entrar a Turquia, amb el certificat de vacunació, i encara que tot fa pressuposar que la prova serà negativa, sempre hi ha un marge d’incertitud que em té, no puc negar-ho, un poc inquiet-- des d’ara mateix i a tots els efectes pose el cap i el blog en mode pausa viatgera-muntanyenca. Si no vos veig d’ací uns pocs dies, serà senyal que m’han deixat pujar a l’avió, i ja vos contaré a la tornada; i si no, doncs a la pròxima serà, però ja vos dic que confie en que no calga. Així que, pel moment i si vos sembla, ho deixarem en que ens veiem aviat, però no massa... Fins llavors, cuideu-vos molt, i bon(s) cap(s) de setmana!
"Las cuevas principales son dos, situadas muy cerca de la cumbre del monte, una al mediodia de la caverna y otra al norte. Esta se llama Cova Alta, que podrá tener como 100 pies de diámetro, y apénas ocho de altura : su techo parece de una sola pieza, y de la misma substancia del monte. Las aguas de lluvia se infiltran y gotean por el techo, donde forman principios de estalactitas (...) Veianse contra las peñas la hiedra, el titimalo caracias, el antirrino de tres hojas y el que las tiene gruesas, variando sus flores del azul al blanco; el aliso espinoso, el teucrio dorado y la palomilla de nueve hojas formaban grupos y pelotones vistosos entre las rajas y hendeduras de las peñas".
Durant un temps, la serra de la Cova Alta va ser sobretot un recurs d’emergència, un refugi amb el qual comptava quan les circumstàncies reclamaven una caminada imprevista i terapèutica per esbandir per una estona neguits i maldecaps. Ara, per sort, les meues eixides de pensat i fet solen tindre quasi sempre una finalitat exclusivament lúdica, però els avantatges que feien d'ella una de les meues opcions preferides segueixen mantenint la seua vigència: a pocs minuts en cotxe des de casa, i malgrat alguns inconvenients puntuals (la gent que s'hi aplega, molta de vegades, i la molesta i persistent remor de l’autovia que transcorre als seus peus), la muntanya ofereix camins de bona traça, paisatges remarcables i suficients singularitats --i no solament naturalístiques-- com per a que tornar a recórrer-la siga sempre un al·licient.
En la meua última i recent visita, i seguint el costum habitual, m'hi vaig entretindre amb algunes d’aquestes singularitats: la pròpia cova que dona nom a la serra, i a la que feia temps que evitava buscant racons menys freqüentats, les restes del rellevant poblat ibèric que n'ocupava el cim, o les vistes sobre la sempre encisadora Valleta d’Agres, a la que la serra fa de límit pel nord. Era inevitable, però, que en dates primaverals com aquestes no reparara també en la notable diversitat vegetal que alberga la muntanya, amb no poques espècies remarcables per una o altra raó, però entre les quals m'hi vaig fixar especialment en una d'elles i en els "grupos y pelotones vistosos"que, com deia Cavanilles, omplien de color les penyes de la serra. Ell l'anomenava palomilla de nueve hojas, però nosaltres la coneixem, a causa de les seues fulles arrodonides i carnoses, com a orella de ratolí.
Les orelles de ratolí (o de rata), també conegudes com a corets o sabatetes de la mare de Déu, formen part del gènere Sarcocapnos. Parents pròxims de roselles i ferribusterris, l'espècie més estesa a la major part de les nostres terres és la que els botànics anomenen S. enneaphylla (les "nou fulles" a les què es referia Cavanilles); però a les muntanyes de les comarques centrals valencianes hi apareix una altra forma, caracteritzada per les seues flors majors i habitualment de color més rosat, descrita fa uns anys com una espècie diferent (amb el nom de S. saetabensis), a la qual corresponen també les poblacions de la Cova Alta. No és, en tot cas, una planta rara, i és fàcil trobar-la per aquesta contornada creixent esponerosa sobre cingleres, desploms i balmes, on fins i tot arriba a ser localment abundant.
Com moltes altres plantes pròpies dels nostres roquissars, els Sarcocapnos resulten especialment atractius per la seua vistosa floració i per la forma com aquesta contrasta amb la duresa mineral de l'hàbitat en el qual prosperen. Es tracta, a més a més, de plantes apreciades com a medicinals, riques en alcaloides i altres principis bioactius; a les nostres terres, se li atribueixen a l'orella de ratolí propietats per a tractar les afeccions pulmonars, les pedres al ronyó i les inflamacions a l'oït. No m'he entretingut massa en buscar informació sobre aquests usos tradicionals, que és probable que, almenys en part, tinguen el seu origen a l'aplicació de la denominada regla del signe, tant pel seu hàbitat rupícola (comú a moltes altres plantes considerades popularment com a trencapedres) com per la forma d'orella de les seues fulles, a la qual deu com ja s'ha dit el seu nom popular. Siga com siga, ja veieu que les plantes són només un dels atractius que fan recomanable una visita a la Cova Alta; ara bé, si hi anareu, sigueu discrets i pareu compte amb què dieu, perquè a pocs llocs es pot dir, amb tant propietat, que les parets tenen orelles. De ratolí, però orelles.
Com passa també amb les llengües, la semblança raonable entre algunes fulles i els pavellons auditius dels animals ha estat un recurs habitual, en la nostra rica i variada fitonímia, a l'hora de donar lloc a noms de plantes. En una ràpida recerca, n'he trobat més de quaranta que fan servir el terme, i a més a més innegablement variats: a més de les de rata i de ratolí, tenim orelles de frare, de monjo i d’abat, de burro, d’ase i de ruc, de xai i de corder, de porc, d’os, de conill i de llebre, de gat, de gos, de llop i fins i tot d’elefant. Les llengües, per cert, passen de vuitanta; d'altres apèndixs corporals no tinc ara com ara informació, però promet posar-me un d'aquests dies... Bon cap de setmana!
