"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dissabte, 26 de febrer del 2011

Causes

Conec a bastant gent que, d'una o altra forma, s'hi sent activament implicada amb les causes més diverses. N'hi ha que dediquen una part substancial del seu temps i el seu esforç a tractar d'eradicar la pobresa en el món; d'altres s'interessen pel respecte universal als drets humans o la igualtat real entre homes i dones, molts més aspiren a aconseguir una societat sostenible i respectuosa amb el planeta... En general, són gent normal, sensible i intel·ligent. I saben, per això, que assolir els objectius pels quals lluiten és, com a mínim, complicat, i que en cap cas serà cosa de dos dies. Fan front, o volen fer-li, a problemes complexos i profundament arrelats en la societat; s'enfronten amb la ignorància i la incomprensió --quan no directament amb l'hostilitat-- de la major part de la gent que els envolta. Quasi mai gaudeixen, tret de casos molt excepcionals, de suport mediàtic o recolzament institucional, més aïna al contrari. Ho tenen --ho tenim-- molt difícil, i ho saben. Sovint es desanimen. Però no hi deixen de creure. I de lluitar: supose que pensen que, amb tot, paga la pena intentar-ho.

Parle sovint amb ells i elles d'aquestes coses. I mai no els he sentit renegar amb sanya els autors que posaren les bases tèoriques de les seues lluites, per bé que analitzen, critiquen i actualitzen aquestes bases sempre que cal. No els he vist proposar que calga suavitzar els seus plantejaments per a que més gent els accepte --"no diguem 'pobresa', que això a la gent no li agrada sentir-ho i la tira cap enrere"-- ni plantejar-se que caldria buscar una formulació menys explícita de la Declaració Universal dels Drets Humans perquè estratègicament seria un avantatge per a que certs governs l'acceptaren. Tampoc no els he sentit defensar seriosament --em sorprendria que ho feren-- que fer front a la pobresa, la tortura o la destrucció del medi ambient depenga essencialment d'aconseguir (el més prompte possible i de la forma que siga) majories parlamentàries suficients, encara que tampoc estaria malament. Però quan parlem d'una --altra-- de les causes per les que jo també vull creure que lluite (el redreçament nacional del meu País i, en última instància, la seua independència) tot això canvia... Serà que jo no entenc res, o que sóc un ingenu incorregible. O potser és que, en el fons, no deixem de pensar que hi ha unes causes més nobles que altres; fins i tot, quan és la mateixa persona qui, aparentment, les defensa.


dijous, 24 de febrer del 2011

Titulars destacats

Imatge de El Pais
Llegia aquest matí, en l’edició digital d’un dels diaris que fullege cada dia abans de submergir-me entre papers i embolics, una notícia que m’ha interessat. Parla del descobriment, per part d’uns científics xinesos, del fóssil d’un animal que podria formar part de la línia evolutiva que va donar lloc als artròpodes moderns. Els artròpodes, cal recordar-ho, són el grup d'animals més divers i nombrós en l’actualitat; en formen part, entre d’altres, els insectes, els crustacis --els crancs o les gambes, per exemple-- o les aranyes. Hi ha encara molts dubtes sobre l’origen i l’evolució d’aquest grup i com van adquirir les seues característiques principals (com ara el cos típicament dividit en segments, o el seu esquelet extern rígid). La nova espècie fòssil, descrita a la revista Nature, es remunta al període Cambrià, pertany al grup dels lobòpodes i ha estat batejada com a Diania cactiformis pel seu aspecte extern, que recorda vagament al d'un cactus.

Allò més curiós, però, és que cercant més informació sobre aquest descobriment, m’he trobat aquesta altra notícia en un altre diari espanyol. No solament el titular, per més cometes que s'hi posen, resulta ja especialment desafortunat (“Un ‘cactus’, ancestro del centollo”). El mateix text, en el que es parla del “bicho” i es dóna una curiosa idea del procés de fossilització (“se ha rescatado convertido en piedra”) mereixen, com a mínim, un significatiu “sense comentaris” i una reflexió un poc més profunda sobre el concepte de divulgació. Pel que he vist en una ràpida ullada, no és cosa només d'ací: molts altres mitjans internacionals --alguns d'ells certament prestigiosos-- fan servir el terme "walking cactus" per a donar la notícia, però no he dedicat temps a llegir-la en profunditat per veure com la desenvolupen. Si, val, ja sé que cal cridar l'atenció dels lectors, i total només és ciència i per tant no és tan greu ni tan rellevant com manipular una foto per posar a Alves en oportú fora de joc; però convindreu que, entre unes coses i altres, ja anem ben servits amb uns mitjans de comunicació tan creatius, professionals i rigorosos. I hui no he dit res de Canal 9, que conste.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Desitjos

Mai no m'havia passat res de semblant...

A la finestra, les primeres llums de l'alba començaven a retallar el perfil de les serralades del remot i misteriós confí del regne. Amarats de suor, sadolls de passió, la fada del riu ulls bellíssims, cos inusualment sensuali el vilatà ben plantat d'escassa hisenda però de noble cor romanien nus, un al costat de l'altre; els llençols, rebolicats, semblaven estrafer les siluetes muntanyenques, cada cop més discernibles sobre el cel que llostrejava.

Mai no m'havia passat va repetir la fada. I encara no conseguisc entendre-ho.

Doncs no puc dir que m'haja semblat que fóra la primera vegada...

No sigues fava va dir ella, girant el cos cap al vilatà amb distreta voluptuositat. Ja saps que no és això el que vull dir. Les fades tenim la nostra vida privada, cossos eternament joves i desitjos que els encenen sovint. I jo no he estat, precissament, de les més recatades; ni amb bruixots, ni amb humans, ni tampoc amb altres fades i nimfes quan ha sigut el cas...

Ja ho sabia, tot això. Hi ha llegendes i succeïts, i la gent conta històries... Però no veig encara què és el que no entens.

Doncs està ben claret, rei. Fa segles que sóc fada. He donat l'oportunitat de demanar-me desitjos a milers d'homes i dones, joves i vells, rics i pobres. He concedit pràcticament de tot: et sorprendria com d'excèntrics podeu aplegar a ser els humans pel que fa a aquesta qüestió. Cert que l'or i les riqueses són el primer que us ve al cap a quasi tots. Però tampoc no han estat poques les vegades que m'han demanat poder i glòria, conéixer països llunyans o jeure amb alguna donzella o algun jove especialment agraciats i esquius. El que mai no m'havia passat, mai en tots aquests segles, és que algú em demanara passar la nit amb mi...

Si de cas, el que costa de creure és que no haja passat abans. Tens un cos bellíssim, la teua veu és dolça i acaronadora... Però, si et val com a explicació, em fa l'efecte que quasi ningú para atenció a la dona que n'hi ha darrere de la fada. Potser és l'ambició, potser els encega la perspectiva de ser rics i poderosos. Potser tu tampoc no ho poses fàcil... Però jo no ho vaig dubtar ni un instant.

La fada el va abraçar dolçament És molt bonic, això que em dius. I he de dir-te que ha estat una nit com en recorde poques. Però encara no em crec que, en proposar-te un desig per concedir-te, no m'hages demanat recuperar la vista.

No et negaré què és el primer que vaig pensar. Però allò que realment desitjava, després de sentir la teua veu, era poder-te tocar, i em va semblar un risc inacceptable no poder fer-ho. I, més encara, poder veure després amb els meus ulls allò al que hauria renunciat...

La fada va posar els seus dits sobre els ulls del vilatà. Per un instant va pensar en com li explicaria, al següent peticionari, que aquesta vegada no hi hauria desig concedit perquè ja l'havia gastat de bestreta... Era una cosa ben irregular; seria un escàndol, hi hauria queixes, potser sancions. Però no hi havia altra opció: tampoc ella hauria pogut marxar sense complir el desig de sentir la seua mirada, recorrent-li el cos de dalt a baix...

dilluns, 21 de febrer del 2011

Camí avant (#hihasenyal!)

Accents diferents per a parlar de les mateixes lluites. I de les mateixes esperances, també: no serà fàcil, però el futur pot ser diferent. Han estat dies interessants, aquests passats a Eivissa, mostrant allò que tractem de fer per aquestes comarques des d'Avinença, i aprenent del que allí es fa. I també del que vol fer-se, perquè és el moment i perquè és possible. A desgrat de tòpics, entrebancs i desànims, he trobat entitats i persones –moltes— que no es resignen, que volen un paisatge viu i una agricultura amb futur, que no deixaran morir Ses Feixes (un lloc excepcional i digne de conéixer; magnífic, per cert, el documental del GEN-GOB que s’ha presentat aquests dies), que reconeixen la importància d'allò que tenen i estan disposades a impedir que els ho seguisquen arrabassant. També la custòdia del territori pot ajudar en aquesta tasca, com tracta de fer-ho a molts altres llocs quan la societat civil decideix assumir un paper protagonista en la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic. Ha estat pertinent, per això i per molt més, la iniciativa de la ICTIB --i de les administracions i entitats que hi han col·laborat-- perquè m’ha semblat que calia un lloc i un moment per parlar-ne; i em sembla, també, que ho han aconseguit. El camí serà llarg, però serà.

Ha pagat la pena estar aquests dies a Vila --caldrà tornar prompte per conéixer millor l'illa-- per poder-ho compartir amb els companys i amics d'aquelles terres. Però també per moltes altres coses; no hi ha cap distància insalvable si no volem que ho siga...




Com haureu vist per ací baix, en plenes jornades eivissenques em vaig assabentar de la notícia de la desconnexió dels repetidors de TV3. Evidentment, em sume a les veus –moltes; la de l’escriptor Manuel Baixauli, especialment esclaridora— que denuncien i rebutgen aquest nou abús de poder, part d’una estratègia constant i sistemàtica que tracta d’esborrar qualsevol rastre de cultura catalana al País Valencià. Hui, ens farem sentir arreu del país; també a Alcoi, a les huit de la vesprada.

Potser a algú no li ho semble, després de parlar d’Eivissa i del territori; però per a mi és evident: la lluita és la mateixa...


(Diu Ara Multimèdia que davant de l'ajuntament d'Alcoi seriem unes cinc-centes persones. Com que no he fet recompte, done la xifra per bona perquè la veritat és que erem un bon grapat, amb pluja i tot. També podeu veure com ha anat la cosa a València --es parla de cinc mil assistents-- en aquesta notícia de Vilaweb)

dilluns, 14 de febrer del 2011

Com una pera en un tabac


I més devanit que un gínjol. I agraït d'Agres, i més pagat que seso... Així m'he sentit --i més encara-- quan he vist que l'honorabilíssim jurat dels 2ns Premis Blocs de les Comarques Centrals ha tingut a bé incloure aquesta Línia de Wallace entre els tres finalistes de la categoria mediambiental... Un vertader honor i un privilegi, i no faig broma: m'ha fet moltíssima il·lusió, de veres. Arribar fins ací és, per a mi, un autèntic premi, i no puc per més que donar-los les gràcies, als membres del jurat, com també a totes les persones que van votar aquest blog per a que poguera aplegar a aquesta fase. Gràcies també als companys de El Penjoll, que tenen la culpa de tot i es mereixen tot el que els passe i potser més. I felicitacions als blogs finalistes en totes les categories. Tots i totes teniu un plis plai (de Pastor) pagat quan vingueu a Alcoi.

La mala notícia (per a mi): el dissabte 19 estaré per terres d'Eivissa, i em resultarà per tant impossible gaudir en directe del magne esdeveniment que han organitzat el mateix Penjoll i La Garrofera... Em sap molt greu faltar, perquè la veritat és que abelleix i, amb el programa previst, la cosa promet, i molt. I em sap mal també no poder saludar a amics i coneguts als que fa molt de temps que no veig, i desvirtualitzar-ne a d'altres als què seguisc quotidianament en els seus blogs. Si vosaltres podeu, no us ho perdeu: a les sis de la vesprada, a la Casa de Cultura de l'Alcúdia de Crespins. Jo, de l'illa estant --que tampoc està gens malament, cada cosa com siga-- pensaré en vosaltres. Perquè no estaré present en cos, però de ben cert que ho estaré en ànima (de cànter) i esperit (de vi).


*Al meu poble, 'estar com una pera en un tabac' vol dir trobar-se molt a gust. De res.

divendres, 11 de febrer del 2011

De paraules

Imatge d'Anairb Black baixada de la xarxa
Ho pensava ahir, veient al diari una de les nombroses notícies aparegudes aquests últims dies al voltant de la creació de Sortu (la qual cosa, siga dit de passada i a falta de veure realment en què acabarà tot plegat, em sembla una magnífica notícia i un pas rellevant per a que el terrorisme deixe de ser un dels principals obstacles per a la independència d'Euskal Herria). Comentava un lector que deia procedir --si no recorde mal-- dels Països Baixos, la seua estranyesa per la importància que presta la premsa (i la societat) espanyola a les paraules, front a la poca que dedica als fets. I, el cas és que ben mirat, potser no li faltava raó: els mitjans dediquen planes i espais a declaracions, contradeclaracions, interpretacions i comentaris, moltes més que a valorar les accions (o les omissions) dels emissors de tantes i tan variades efusions verbals.

Hui, m'han fet recordar-ho. Les paraules són importants: expressen idees, transmeten sentiments... o tracten de fer-ho.  Jo mateix escric açò, ara, jugant maldestrament amb elles. Però, diguen el que diguen, mai no és més important el nom que la rosa. Rarament una paraula desmenteix els fets; quasi sempre és cert, quan passa al contrari. Podem comprendre una mala paraula ocasional d'algú que ens demostra, amb la seua actitud habitual, afecte, consideració o estima. Però no tolerarem la hipocresia de qui amb les seues accions ens humilia, ens ignora o ens menysprea, per més que les seues paraules falses i endolcides vulguen indicar-nos el contrari. Repetir mil vegades "llibertat", "amor", "solidaritat", "honradesa", no ens fa més lliures, solidaris o honrats; tampoc no ens ensenya a estimar... Si hem de jutjar, si ens han de jutjar, que siga pel fets. O pels deixats de fer. Bon cap de setmana!


dimarts, 8 de febrer del 2011

La informació és bella

Des de que me la van fer conéixer (moltes gràcies, també per això) que en sóc visitant habitual. I la veritat és que no deixa de sorprendre'm. Però l'he tinguda molt present darrerament, arran del curs del que ja he escrit en altre lloc, i en el què --entre moltes altres qüestions-- parlàrem de la necessitat (i la dificultat) de comunicar a la societat en general la importància de la biodiversitat i de la seua conservació. Se'n diu "Information is beautiful", i en ella l'escriptor i dissenyador David McCandless tracta de presentar la informació d'una manera diferent. Com ell mateix diu a la pàgina, no es tracta només de dades i estadístiques, sinó de la forma de visualitzar-les: si són mostrades d'una forma adequada, atractiva i accessible, poden ajudar-nos realment a entendre millor el món.

Només heu d'entrar a la pàgina --també hi ha, del mateix autor i amb el mateix nom, un llibre disponible en castellà-- per comprendre el que vol dir. Per exemple: hi podeu trobar un esquema, molt senzill però que sintetitza una gran quantitat d'informació, sobre la suposada eficàcia mèdica d'alguns productes, aliments o suplements dietètics habitualment usats. Però també m'ha resultat cridanera la proposta per a un nou disseny dels formularis en què es mostren els resultats de les anàlisis de sang. O fins i tot (qualsevol camp que genere dades susceptibles de ser mostrades és adequat per a treballar-hi) la possible relació entre les alertes terroristes i les eleccions als Estats Units a partir de les estadístiques de cerca en Google, o com esquematitzar de forma exhaustiva totes les tipologies de relacions íntimes. Molt més que una pàgina sobre infografia o un recull de curiositats: tota una lliçó del poder de la informació quan és mostrada d'una forma fàcilment comprensible. I bella.

dilluns, 7 de febrer del 2011

Caminar

"Pels cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Del meu gest de bruixot místic
s'ha burlat un teuladí."

Joan Valls, "La cançó de Mariola"

Difícil resistir-se a la llum d'un matí com el d'ahir. Més encara, tenint a tocar la serra i els seus racons. Acostar-se a les màgiques ombries de la Teixera d'Agres és sempre una opció recomanable; i fer-ho d'anada per la ferèstega Cabrantà, i per les carenes del Comptador i el Cerincal en la tornada, un passeig rodó, dels més complets i recomanables de tots els que ofereix la Mariola, que en són molts. Dels teixos --d'aquests, i dels de la resta de les muntanyes que envolten el meu poble-- hi ha tantes coses a dir que ho deixarem per a altre dia. Ahir es tractava, només, de caminar. I de pensar. O potser era a la inversa...

dissabte, 5 de febrer del 2011

Fins quan?

Em tinc, en general, per una persona relativament tranquil·la i tolerant, més amiga de la discussió fonamentada que de l'enfrontament inútil, i amb tendència a buscar --i, quasi sempre, a tractar de respectar-- les raons que mouen a cadascú a pensar, creure o actuar com ho fa, encara que no sempre em resulten fàcils d'entendre ni, molt menys, de compartir o justificar. Però reconec que, quan llisc coses com aquesta, m'agafa una mala llet tal que em venen unes ganes immenses de llançar a la merda tranquil·litats, raons i toleràncies. Tan se val que no coneguem tots els detalls del cas: ja n'hi ha prou que la pressumpta innocència recaiga, sempre, del mateix costat (el seu). I a més, dissortadament, ja sabem massa bé com abunden, en aquest país, els energúmens que actuen així quan es tracta de la --nostra-- llengua; quasi tots en tenim algun o alguna a prop, quasi tots ens hem topat, alguna vegada, amb ells, simplement per voler fer servir normalment, naturalment, el català. Però cada vegada en som més, també, els que ens resistim a acceptar-ho sense més, a resignar-nos a seguir sent, alhora, víctimes i còmplices. Algú de tan mala mena, algú tan desconsiderat, ignorant, neci i indigne com per ser capaç de desatendre a un ancià que té una urgència mèdica per fer servir el valencià (a Alcoi!), només mereix el major dels menyspreus. I la ràbia més gran, i un desig immens que, algun dia no molt llunyà, de la manera més clara i irrebatible, comprove per si mateix que els valencians i valencianes ja ens hem cansat d'haver de suportar-lo, a ell i als que són com ell. No és, només, una qüestió de llengua: és, sobretot, una qüestió de dignitat.


(Per cert, els companys de valencianisme.com i els blogs de Cucarella, Muntaner i Lluis Torró, han dit també la seua sobre aquesta qüestíó. No deixeu de fer-hi una ullada)

divendres, 4 de febrer del 2011

Reflexes

Hi ha persones que són com espills. Quan mirem, ens retornen de nosaltres mateixos una nítida imatge reflectida, i ens mostren com som, com erem o, fins i tot, com podriem arribar a ser algun dia. No sempre ens agrada, allò que veiem; però convé no oblidar que girar la vista --o trencar l'espill-- no serveix, realment, de res... Bon cap de setmana!


dimecres, 2 de febrer del 2011

Cabres enanes i llebres gegants

Hi havia moltes coses de les Illes que em feia il·lusió conéixer des de feia molt de temps. D’algunes d’elles ja he anat dient coses en aquestes planes, moltes altres aniré coneixent-les poc a poc perquè ja sabeu que aquelles terres en mig la mar no te les acabes mai. Però n’hi ha una, per la què sentia un especial interés, que vaig haver d’anar a buscar dins les vitrines d’un museu a Maó. Pràcticament sol en aquell matí feiner de temporada baixa, el Museu de Menorca em va semblar una instal·lació digna, amb materials interessants i explicacions escaients, per bé que un poc desequilibrades. Així, als abundants materials corresponents a la Cultura Talaiòtica, s'hi contraposa un tractament un poc decebedor --per peces i per informació-- de l'època andalusí; la qual cosa va ser atribuïda, per una amable responsable del Museu amb qui vaig poder comentar-ho, a la poca investigació disponible sobre aquesta època a l'illa. Però tot i que la història, com sabeu, m'interessa molt, no eren les monedes musulmanes ni l'estructura de les navetes i els talaiots allò que m'havia dut al museu. El meu interés principal era veure esquelets. En concret, les restes --que ja m'havien comentat que hi eren-- d'un animal que m'ha fascinat des que vaig tindre coneixement de la seua existència: és tracta del Myotragus.

Myotragus era un gènere de petits bòvids, actualment extingit, que vivia a Mallorca i Menorca i que resulta remarcable per diverses raons. La primera, el seu caràcter endèmic d’aquestes illes, en les quals sembla que va evolucionar a partir d’avantpassats procedents de l’est. Fa sis milions d’anys, en el periode que els geòlegs anomenen Messinià, el tancament de l’estret de Gibraltar va provocar que la Mediterrània, privada de l'aportació d'aigua procedent de l'Atlàntic, s’acabara assecant. Moltes terres aïllades fins llavors per la mar van deixar d'estar-ho, i plantes i animals que no hi havien pogut arribar, van colonitzar-les. En tornar-se a obrir l’estret, les antigues illes van tornar a ser-ho, i els ancestres de Myotragus, com moltes altres espècies --probablement, entre elles, els avantpassats del ferreret (Alytes muletensis), fòssil vivent que encara viu als gorgs de Tramuntana, o els del conill gegant de Menorca (Nuralagus rex), recentment descobert-- van quedar confinats a Mallorca. Allí van evolucionar en condicions d’insularitat fins adquirir alguns trets realment singulars dins la seua familia: entre d'altres, la petita grandària (menys de 50 centímetres), la posició frontal dels ulls o, especialment, la presència de dos incisius de creixement continu, una característica que només es troba a hores d’ara en rossegadors i conills, i que explica el nom del gènere (Myotragus vol dir rata-cabra en grec). Quan, alguns milions d’anys després, les glaciacions van tornar a fer descendir el nivell del mar, Myotragus va colonitzar també Menorca, on sembla que va entrar en competència amb l’abans esmentat Nuralagus fins provocar finalment l'extinció d'aquest.

Reconstrucció de Myotragus balearicus.
De la Viquipèdia
Les cabres-rates de les Gimnèsies van prosperar durant milions d’anys en els seus ecosistemes aïllats, especialitzant-se en aprofitar uns recursos magres --fulles de boix balear, principalment-- i formant part d’unes comunitats faunístiques realment peculiars, de les què poc a poc es van esbrinant més dades. Myotragus convivia amb altres espècies endèmiques de rates cellardes (Hypnomis morpheus), musaranyes (Nesiotites hidalgo) i altres micromamífers sovint molt menys micro que els seus parents actuals. Una espècie d’òliba gegant (Tyto balearica) s'alimentava d'ells, i en convivien també moltes altres espècies de mamífers, aus i rèptils endèmics que a penes comencem a descobrir. L’arribada dels humans a les illes, fa entre quatre i cinc mil anys, va modificar de forma dràstica l’estructura d’aquestes comunitats, amb un resultat previsible: Myotragus i moltes de les espècies úniques amb les quals convivia, evolucionades en un context d’insularitat i molt sensibles front a les alteracions, van desaparéixer ràpidament davant l’empenta imparable de la nova espècie colonitzadora. La caça –que sembla que els primers habitants humans de les illes practicaven intensament sobre els Myotragus—, la introducció de malalties i l’alteració dels hàbitats per al cultiu i els ramats van ser, pel què sabem, la causa probable d’aquesta extinció. Ara fa poc més de cent anys, la paleontòloga gal·lesa Dorothea Bate va descobrir a la Serra de Tramuntana les primeres restes conegudes d’aquests petits i fascinants mamífers, als què va batejar com Myotragus balearicus. Des d'aleshores, s'han descrit cinc espècies dins el gènere, i segueix avançant-se en el coneixement detallat de la seua anatomia, de les adaptacions als hàbitats en què vivia i de la forma en què va evolucionar fins la seua desaparició.

Nuralagus rex. De la web Menorca.info
Tractava d’imaginar, veient dins aquella vitrina les –escasses— restes de Myotragus del Museu de Menorca, com seria aquella comunitat d'animals i plantes anterior a l'arribada dels humans a les Illes, quins paisatges trobarien els primers pobladors que les ocuparen i com, per simples raons de supervivència, van anar modificant-los fins destruir alló que, durant milions d'anys, havia estat modelat per l'evolució per a respondre a un ambient esquerp i canviant. I pensava, també --poques coses resulten més evocadores, per a un biòleg-- com seria trobar-se hui, passejant per Menorca, un grup de cabres-rates enanes trescant pels roquers, mentre una òliba illenca s'abatira silenciosament sobre una musaranya gegant... Ja hem fet tard, per això; només ens queda la imaginació, estudiar els seus fòssils i veure d'aprendre d'ells. Però a la porta del Museu ja m'esperava qui dedica ara el seu esforç a evitar que la llista de pèrdues s'incremente --si més no, per causa humana-- i a treballar per la no sempre fàcil convivència entre la nostra espècie i totes les demés. I queda molta feina a fer, per aconseguir-ho. També a les illes. O, potser, especialment en elles...


dimarts, 1 de febrer del 2011

Aniversari (i agraïment)

Ja ho deia ahir: dilluns de la setmana passada, vint-i-quatre de gener, va fer un any de la primera entrada en aquest blog (i tal dia com hui, primer de febrer, fa un any també de la segona). Supose que el que toca, en efemèrides com aquesta, és dir alguna cosa, tot i què més enllà de l'obligada menció a la fugacitat del temps --que dóne, des d'ara, per degudament cursada-- no sé molt bé què. Potser caldria dir simplement que, dotze mesos i cent cinquanta-huit entrades després, he de reconéixer que les coses no han anat ben bé com m'esperava, sinó --en general-- molt millor. Que, gràcies al blog (i als blogs amics que he anat descobrint a causa d'ell) he trobat persones realment interessants, de les què no deixe d'aprendre i a les què, tot i no conéixer-les sovint més que pels seus escrits, m'aprecie molt, més del que mai podria haver pensat. I, també, que no deixa de sorprendre'm que hi haja gent que es passe de tant en tant per ací, i a la què no puc per menys que donar-li sincerament les gràcies per dedicar una part del seu temps a llegir allò que vaig abocant en aquestes planes i que no sempre té, com jo mateix, molt de trellat.

Perquè sobretot he de dir que, gràcies a l'exercici més o menys periòdic i no sempre senzill de posar les idees per escrit, també em fa l'efecte que em vaig coneixent un poc millor: o, almenys, a mi m'ho sembla. Fa just un any, dubtava sobre fins quin punt voldria "veure’m reflectit en el que escriga o si, simplement, faré veure que sóc el que no sóc però voldria ser... ". Ara, dotze mesos i cent cinquanta-huit entrades després, he de dir que ha estat la primera de les opcions la què s'ha imposat aclaparadorament. Allò que ha quedat escrit han estat, essencialment, les meues opinions, passions i conviccions: el que heu llegit és, quasi sempre, el que sóc i el que pense. He fet un ràpid repàs (com és, de curiós, llegir el que hom va escriure fa només uns mesos...) i he trobat, per això, la natura, les persones, la política, els llibres, la muntanya, els viatges, la música, el país i la llengua... quasi tot el que m'interessa. I dic quasi tot, perquè m'adone que hi ha un assumpte que, tot i trobar-se molt amunt en la meua escala de prioritats, a penes ha ocupat espai en les meues entrades: el sexe. Promet psicoanalitzar-me oportunament, a veure que és el que passa. I si arribe a cap conclusió rellevant, ja ho faré saber. Pel moment, moltíssimes gràcies per haver compartit aquest primer any de la Línia; encetem el segon i, com deia fa un any, "ja anirem fent i veient que ix". I vosaltres que ho vejau, també, si és que vos segueix abellint.