"La sensación que produce el confuso paisaje en el que se alternan las superficies acuáticas con las de lodos y tierra más o menos firme --a veces se trata de barros movedizos--, es la de un mundo inconcluso (lo es: la naturaleza prosigue lenta el proceso de colmatación, el barro forma parte de la laguna al tiempo que la engulle: es, a la vez, nacimiento y agonía), tramposa foto fija del instante en que Dios empezó a separar las aguas de la tierra, geografía sin definir, que sigue haciéndose, detenida en la mañana del tercer dia de la creación, si hacerse fuera algo distinto que destruirse: el mismo mecanismo que hizo nacer el pantano le procura su desaparición. Lo que lo engendra lo condena a borrarse."
Rafael Chirbes, "En la orilla"
Vam parlar --és inevitable quan passeges la Marjal amb algú que la coneix bé i se l'estima-- de tot el que s'ha fet malament, del que podria haver-se fet millor, i de tot el que queda encara per fer; del que podria haver estat, del que és encara, malgrat tot, i del que voldríem que fóra. I parlàrem, també, de Chirbes, que la fa escenari d'una història de vida i mort, de rendicions i resistències que, potser, no és tan diferent de la del propi aiguamoll: "Llamamos naturaleza a formas de artificio que precedieron a las nuestras, no nos paramos a distinguir que los paisajes no son eternos, han estado, y están --como nosotros-- condenados a dejar de ser, no siempre más despacio que nosotros mismos".
Podria haver escrit alguna cosa més sobre aquesta terra d'aigua i els seus paisatges extraordinaris que he recorregut moltes vegades, i sobre una visita curta però magnífica i amb la millor companyia possible. Però la veritat és que, d'ençà que hi vam ser dilluns passat a Pego, he estat esperant el moment de tornar a agafar "En la orilla", així que ja escriuré, si de cas, en altre moment; si l'heu llegida, estic segur que m'enteneu... Bon cap de setmana!
