Ho pense i crec que, també enguany, el pitjor ha estat tornar a matinar. No tant en termes absoluts, perquè entre l'embolic de fusos horaris que he travessat aquest estiu, i que cada volta sóc menys de passar molt de temps al llit, la diferència d'hores de son entre vacances i no-vacances no ha estat, al remat, massa significativa. Però entre alçar-se voluntàriament enjorn, i haver-ho de fer per obligació --i més amb carretera, ordinador i telèfon en perspectiva--, si que hi ha una certa diferència. Val a dir, en tot cas i una volta més, que si en general no sóc dels que es queixen per tornar al treball, enguany, amb Nepal i Escòcia encara a la memòria, trobaria especialment inadequat, i fins i tot obertament obscè, lamentar-me: les vacances, com a vacances, han estat francament bé i han cobert a bastament allò que pot esperar-se d'elles. I al remat, i si bé es mira, tornar també té coses bones; que els divendres tornen a parèixer-ho, per exemple, i alegrar-se de nou de que arriben... Que acabeu molt bé l'estiu, i bon cap de setmana!
Anticipar-se, ni que siga un poc, al retorn generalitzat de les vacances, té alguns inconvenients --som menys a repartir si hi ha alguna urgència, per exemple-- però també avantatges, perquè tot i que les coses no són com abans, l'agost ibèric segueix sent un mes de ritmes més aviat calmosos i, per això, propici per a mamprendre tasques que en altres moments de l'any resulten molt més difícils d'afrontar. Dedicar un poc més de temps al treball de camp, per exemple, ja siga buscant acords de futur per al Fondo o ajudant a avaluar els efectes del foc --fa mal, tant de negre en un paisatge tan volgut-- i planificant accions per facilitar que el verd hi retorne el més prompte possible. Ja vindrà setembre, i ens tancarà al despatx...
