Percebre el risc

Dijous passat, poc abans que el fum i el foc relegaren temporalment a un segon pla qualsevol altre tema, em vaig assabentar de l'accident que havia costat la vida a nou muntanyers mentre ascendien al Mont Blanc per la ruta anomenada dels quatre mils. Prompte farà tres anys que jo mateix, com milers d'aficionats a la muntanya cada temporada, vaig fer aquest mateix recorregut des del refugi de Cosmiques fins al cim, i per això, mentre conduïa cap Alcoi i anava escoltant en la ràdio del cotxe els detalls de la notícia, recordava cada pas d'aquella ascensió amb Xavi i Ferran, el nostre guia, i en especial el punt on, segons les informacions que anaven coneixent-se, s'havia produït l'allau: si no vaig errat, el pas de roca i gel --instal·lat amb cordes fixes i lloc habitual d'aglomeracions-- que mena a l'impressionant Col du Maudit. Fa una estona he sabut que hui mateix dos muntanyers més hi han estat trobats morts, en aquest cas en la ruta més freqüentada, que parteix del refugi de Goûter, i no he pogut evitar tornar a a repassar, aquesta sompa vesprada de diumenge, records, notes i imatges --algunes de les que il·lustren aquestes ratlles he d'agrair-les també a Ferran i Xavi-- d'aquells dies inoblidables per les muntanyes arpitanes.

Sovint passe por, a la muntanya, i no necessàriament en situacions especialment complicades o compromeses. Però en rememorar aquella ascensió, m'ha tornat a fer l'efecte que, tret d'alguns moments molt concrets (els previs a encarar-se, quasi sense temps per pensar-hi, a la aèria baixada de l'aresta nordest de l'Aiguille de Midi, o l'estranya sensació de posar-se l'arva tot sabent dels huit morts per allau l'any anterior en aquesta mateixa contrada) no vaig tindre una sensació especialment accentuada de risc, tot i els perills evidents d'enfrontar-se a una muntanya com aquesta. Fins i tot diria --no és estrany que em passe-- que vaig patir més imaginant el camí que haviem de fer, que trepitjant-lo realment. La qual cosa no vol dir, evidentment, que no hi hagueren moments delicats, sobretot en una baixada que es va fer molt més llarga i feixuga del que hauriem volgut. Però tot va eixir bé, finalment, i haver trepitjat el cim del Mont Blanc és hui un record inesborrable i un somni complert.

La percepció del risc, en la muntanya com arreu, és un procés subjectiu sobre el qual influeixen nombrosos factors interns i externs. Si més no en el nostre cas, el fet de comptar amb un guia expert --al que probablement vam fer passar més d'una mala estona per les nostres limitacions tècniques-- va ser fonamental per evitar perills majors i matissar, també, la nostra percepció d'aquests, per excés o per defecte. Però també és cert que, en cas d'allau o d'accident imprevisible, l'experiència té una rellevància limitada: entre els muntanyers que tots els anys es deixen la vida al Mont Blanc n'hi ha sovint de molt experimentats, com sembla haver estat el cas d'alguns dels afectats per l'allau de dijous, o com ho va ser en el d'Stéphane Brosse, company de Kilian Jornet que va morir el 17 de juny mentre feia la travessia del massís amb esquís. Recorde haver-li preguntat a Ferran, aquells dies, si hi havia res que haguèrem de tindre especialment en compte en la muntanya: "no ensopegar on no es pot ensopegar", va dir. Pel moment, he tractat de recordar-ho sempre que ha calgut.

És evident que la prudència, l'experiència i la preparació són tan fonamentals en la muntanya que poden representar la diferència entre la vida i la mort. Però sovint és simplement la sort, la que marca aquesta diferència, i convé no oblidar-ho a l'hora de fer el balanç entre el que podem guanyar i el que podem perdre quan ens encarem a un repte o a un cim. I allò que coneixem com a por no deixa de ser el mecanisme amb què ens ha dotat l'evolució per permetre fer aquest balanç, i actuar-ne en conseqüència. Per cert, mentre pensava en tot açò, m'he adonat que aquests tres anys m'han passat molt, massa ràpid. I m'ha fet tanta por que caldrà fer alguna cosa al respecte.

Controlat finalment el foc de Mariola, arriba l'hora també de fer balanç de pèrdues, que ja pot avançar-se que han estat especialment copioses. Més enllà de l'impacte emocional i els efectes sobre el paisatge, no tots els incendis són iguals, i és necessari avaluar les seues conseqüències sobre els diferents hàbitats i espècies afectats, per tal de plantejar quina és la millor estratègia per a tractar que es recuperen com més prompte possible. La qual cosa no exclou, evidentment, que s'hagen de reclamar totes aquelles responsabilitats que pertoquen --ho vaig avançar dijous al Facebook, i hui mateix hi insisteix l'amic Enric Moltó: en el cas d'aquest incendi, no poden esgrimir com a suposat atenuant unes condicions climàtiques extremes-- com tampoc que, quan siga l'hora, s'haja de comptar amb tota la col·laboració possible, com la que proposa la pàgina Voluntaris a Mariola. Ni que, una vegada més, calga agrair a tota la gent que ha estat lluitant aquests dies contra les flames, posant en perill la seua vida, que el desastre no haja estat encara molt major. Hi seguirem parlant-ne, sense dubte. Però vos deixe, pel moment, aquesta imatge de la rodalia de Dosaigües, només uns dies després del foc que ha assolat aquelles muntanyes: una immensa tristesa, però també un petit raig d'esperança...

Records d'Arpitània

Només eixir de Le Pont de Valsavarenche vam trobar els primers exemplars d’stambecco o cabra dels Alps, espècie emblemàtica i símbol del Parc Nacional del Grand Paradiso. A mesura que ascendiem per la vall del torrent Savara, el dia, que havia amanescut serè, va anar ennuvolant-se fins que, poc després de dinar, la previsible tempesta es va desfermar amb força. Només vam tardar uns minuts en arribar a un refugi proper entre trons i rellamps, però ens vam mullar el suficient com per agrair l'aixopluc, un café calent i una copa d’un aiguardent --què no recorde bé però que potser era jhenépi—que pagàrem a preu d’or. En el refugi, ple de gom a gom de muntanyers i excursionistes sorpresos per la pluja, vam poder seure al costat d’un grup que mantenia una animada conversa en un francés en el què es barrejaven accents diversos. Semblava dur la veu cantant un corpulent muntanyés de barret negre i atapeïda barba blanca, del qual vam alcançar a comprendre una ferma i convençuda declaració, dirigida als seus contertulis: els savoians no són francesos ni italians. Savoia --explicava el muntanyés-- havia sigut independent fins ben avançat el segle XIX, i ho seria de nou. Després d’això, vam perdre el fil de la conversa, però ningú va semblar massa sorprés per la rotunda afirmació que acabavem de sentir. D'això deu fer si fa no fa uns quinze anys.

Savoia, actualment repartida entre diversos departaments francesos, forma part d'una de les nacions més antigues, desconegudes i evocadores d'Europa. En ella es parla una llengua, també relativament poc coneguda i fortament dialectalitzada, denominada francoprovençal, i des de fa uns quaranta anys s'ha generalitzat per anomenar aquestes terres el preciós i encertadíssim nom d'Arpitània, el país dels Alps (Arpes, en francoprovençal o arpitan). Les terres arpitanes s’estenen per diverses regions franceses –com Liyon (Lió) o Grenoblo (Grenoble)--, la Suïssa romanda i el nord d'Itàlia, amb una referència especial, en aquest darrer cas, a la Vall d’Aosta. Aosta va ser, de fet, una de les raons principals per fer aquell viatge: la vall apareixia, en l’escasa informació sobre nacions sense estat de que podia disposar en aquells temps anteriors a Google (uns pocs documents del CIEMEN que em duia o em feia dur de Barcelona), com a part d'un àmbit més ampli, al qual anomenaven "Harpitanya". Conéixer de primera mà un territori que apleglava les muntanyes més imponents d’Europa, i una llengua (i una cultura) singular i enigmàtica, va convertir en irresistible l’objectiu d’acostar-s'hi a la primera ocasió possible; i, certament, va pagar la pena des de tots els punts de vista. La veritat és que ni en Aosta ni en Savoia –vam voltar uns quants dies per les valls que envolten el Mont Blanc, però vam renunciar, per car, a passar al Valais suís-- vam ser capaços de reconéixer ningú parlant arpità. Però tot i això ens vam emportar d’aquelles muntanyes --a més de la inevitable "grolla" de fusta per al café a la valdostana-- la sensació d’haver conegut, encara que fora superficialment, una terra excepcional. Això, i el record inesborrable d'un savoià reclamant, mentre la tempesta retronava en cims i valls, el dret del seu poble a seguir existint.

Diferents banderes utilitzades pels moviments culturals i nacionalistes d'Arpitània

L’any passat vaig tornar a Arpitània. Aquesta vegada m’hi duien interessos específicament muntanyers –fer cim al Mont Blanc per la ruta de Cosmiques--, però abans d’encarar aquesta ascensió amb Xavi (a qui li agraisc algunes de les fotos de més avall) i Ferran, vaig poder tornar a recórrer una part d’Aosta i de Savoia. Tampoc aquesta vegada vaig tindre ocasió de sentir ningú parlar arpità, ni feia la impressió que les coses hagueren canviat substancialment respecte al reconeixement de la llengua i la cultura del país. Però en aquests quinze anys, i gràcies en gran part a Internet, he anat seguint els avanços dels moviments culturals (i, en algunes zones, també polítics) dels arpitans i arpitanes, per bé que les seues manifestacions pràctiques siguen encara molt incipients i no sempre fàcilment visibles quan es visiten aquelles terres. També avança, encara que amb grans dificultats, la normalització de la seua fragmentada llengua, la difusió internacional de la cultura i la construcció d'una consciència comuna entre els diferents territoris que formen aquest país que s'estén --ho diu el seu himne-- tot u tôrn du Mont-Blanc. Cada vegada més, a Europa comença a sentir-se parlar de l'arpità i de la seua resistència a desaparéixer per sempre. També a casa nostra: des de fa uns mesos, els Amics d'Arpitània s'han proposat contribuir a la divulgació de la llengua i la cultura de les terres arpitanes. Obrint Pas acaba d'actuar al Festival dels Pobles Minoritaris d'Aosta; conten de la seua sorpresa en descobrir una realitat que a penes coneixien, i m'han fet ganes de compartir aquests records. Es indubtable que queda molta feina per fer (quants, dels milers de muntanyers que passen cada any per Chamônix, senten parlar de la llengua o la cultura arpitanes?); però vull pensar que el camí per recuperar de l'oblit i la invisibilitat una de les cultures europees més antigues, interessants i amenaçades és, a hores d'ara, irreversible.

El cim del Mont Blanc, Aiguille des Glaciers i vistes des del coll del Maudit