Paisatge i més

La imatge del riu Barxell precipitant-se per l’imponent esglaó rocós del paratge del Salt d’Alcoi ha estat una de les estampes més icòniques de les moltes que han deixat, en aquestes comarques, les abundants pluges d’aquesta extraordinària primavera. Esmentat ja, amb la seua acostumada precisió, per Cavanilles ("muy presto se ve caer de lo alto de una peña una cascada cristalina que va á dar al rio: vense correr las aguas por canales, óyese el murmullo de otras que se precipitan á lo léjos, creciendo el ruido al paso que disminuye la distancia de doce molinos papeleros y tres batanes que se hallan en ménos de una hora de cuestas rápidas"), feia temps que el riu, habitualment sec a hores d’ara per les extraccions d’aigua per a consum humà a la font que l’origina, no mantenia un cabal constant i significatiu durant tantes setmanes --allò més habitual és que el Xorro, com se’l sol anomenar per ací, aparega només després d’episodis de pluges fortes per desaparèixer després en uns pocs dies--, la qual cosa, junt amb les facilitats que hi ha actualment per accedir fins a la zona gràcies a diversos senders abalisats, ha fet que molta gent, procedent no solament d’aquesta contornada, s’hi haja acostat aquestes últimes setmanes i n’haja deixat oportú testimoni gràfic a blogs i xarxes socials.

El Salt (sec llavors) i les fàbriques nascudes al seu voltant vistes
des del Castellar ara fa poc més d'un any

Evidentment, i tot i que no he estat dels més matiners --realment, no va ser fins la setmana passada que m’hi vaig acostar finalment--, tampoc jo me n’he pogut sostreure a l’encís d’aquest paratge que forma part dels meus records d’infantesa i amb el què m’uneix una especial vinculació, perquè el Salt és, com no podria ser d’una altra forma, molt més que un paisatge fotogènic. Fa algun temps parlava ací mateix de la rellevància del jaciment paleolític que ocupa part de la contrada, amb presència destacada de restes de neandertals, i que deu part del seu extraordinari estat de conservació al paper dels travertins generats precisament per l’acció de l’aigua rica en carbonats. Però no és aquest, en tot cas, l’únic element històric remarcable configurat per la presència del riu: és molt probable que a finals del segle X la cabdal Séquia de Barxell, que duia l’aigua des del naixement del riu fins a les hortes abancalades de la foia alcoiana, discorreguera ja pel nord de la cascada, no molt lluny del lloc que devia ocupar l’alqueria andalusina de Torc, avui desapareguda, i vorejant també en el seu trajecte el puig que ara anomenem el Castellar, sobre el qual s'alçava el hisn d’Alquy. La mateixa séquia que, segles després, va permetre la implantació, en aquesta mateixa zona, d’un conjunt extraordinari de molins i batans als quals s’hi referia també Cavanilles i que, junt amb les restes d’altres elements com la peculiar Cava de Cortés, les canalitzacions bastides al llarg dels segles per a incrementar encara més l’aprofitament de l’aigua o les extraccions de pedra tosca, fan d’aquest enclavament un testimoni fonamental i insubstituïble del patrimoni històric alcoià.

La història no és, en qualsevol cas, l’únic element a destacar en l’entorn del Salt. El propi ressalt de més 80 metres de caiguda que dona lloc a la cascada, format per l’enfonsament d’una volta de travertins generada per les pròpies aigües –tant del riu com de diverses surgències d’origen càrstic-- ha estat considerat com un punt d’elevat interès geològic i geomorfològic, en constituir un valuós testimoni dels diversos processos implicats en la formació i desenvolupament dels dipòsits de tosques, tant en el Salt pròpiament dit com en les seues rodalies riu avall. Però a més a més, aquestes mateixes formacions de travertí constitueixen, des del punt de vista biològic, un hàbitat singular en el qual la presència de molses i falgueres, agents actius en la precipitació del carbonat de calci, assoleix una rellevància excepcional, i que de fet ha estat considerat com a prioritari per la Unió Europea a efectes de la seua conservació... En tot això pensava, l’altre dia, corprés com tantes altres voltes per la bellesa de l’indret i per l’estrèpit de l’aigua que es precipitava penya avall: un preciós paisatge que amaga, com quasi sempre passa, molt més del que aparenta; i ja veieu que n’aparenta molt.

Molses i falgueres als travertins del brollador del Molí Mató, a Agres (El Comtat)

 

Rastres d'humanitat

En realitat, el tema ve de prou lluny, per bé que ha estat una notícia que ha corregut fa uns dies --després vos ho explique-- qui l'ha reviscolat. Deixeu-me, però, que ho pose en context: el paratge conegut com El Salt, al terme municipal d'Alcoi, alberga un important jaciment en el qual s'ha documentat la presència de grups de caçadors-recol·lectors neandertals que l'ocuparen, de forma intermitent, durant un període que s'estén almenys entre els 60.000 i els 43.000 anys abans del present. Descobert el 1959 i excavat de forma sistemàtica des de 1986, les condicions del jaciment, protegit per l'espectacular formació de travertins que li dona nom, han permès recuperar nombroses restes, des de ferramentes de pedra fins a sis dents pertanyents aparentment a un mateix individu d'Homo neanderthalensis. 

La rellevància del jaciment, però, es deu sobretot a les excel·lents condicions en què s'hi han conservat materials poc freqüents en altres enclavaments comparables, com ara fogueres de campament, restes d'activitats de caça i recol·lecció, evidències de la manipulació i preparació dels aliments i, fins i tot, excrements (el que els arqueòlegs i paleontòlegs anomenen "copròlits") que han contribuït a reconstruir aspectes fins ara inèdits de la vida d'aquests grups. Precisament l'anàlisi d'aquests copròlits mitjançant la tècnica anomenada cromatografia gasosa-espectrometria de masses va permetre identificar biomarcadors inequívocament vinculats a la ingesta de vegetals per part dels neandertals, en contra de l'opinió habitualment acceptada que els atribuïa una dieta exclusivament (o quasi) basada en la carn; l'estudi, dirigit per Ainara Sistiaga, es va publicar el 2014 en la revista Plos One, i va assolir certa repercussió en la premsa de tot el món.

Reconstrucció d'un neandertal, de la xarxa

Probablement, l'apassionant camp d'estudi de les caguerades fossilitzades de neandertal a penes hauria superat l'àmbit estrictament acadèmic si no fora perquè, fa unes setmanes i en el que sense dubte constitueix un meritori exercici de periodisme d'investigació, un diari d'abast provincial va publicar una llista dels rècords mundials, d'idèntic abast territorial, recollits en el famós (i cada volta més difícil de qualificar) Llibre Guiness; i ves per on que, junt amb la marca, recentment obtinguda per la capital provincial, de les figures de Betlem més altes del món (motiu últim del treball d'investigació en qüestió), hi apareixen altres notables assoliments dels ciutadans alacantins --de la província, per suposat-- que van des de l'hamburguesa més llarga del món fins al major torneig de dards electrònics... o, i d'ací tota la història, "la caca humana más antigua" (cite literalment el titular de la notícia; el Llibre l'anomena "Oldest human faecal matter"), que com haureu deduït correspon, en efecte, als cagallons paleolítics del Salt.

Reconec, però, que una volta superat el primer i comprensible impacte, la notícia i allò que l'envolta em va fer pensar. Primer, en el paper que coses tan aparentment superficials --quan no directament estúpides-- com això dels "rècords mundials" poden tindre com a eina de difusió: no crec que molta gent se n'assabentara en el seu moment de la publicació o les repercussions de "The Neanderthal Meal: A New Perspective Using Faecal Biomarkers"; però no deu quedar molta gent, al menys a la meua comarca, que --gràcies també a la premsa generalista, tot siga dit-- no sàpiga ara això de la "caca més antiga del món" i pot ser, fins i tot, que a algú li haja picat la curiositat i s'anime a acostar-se a la pròxima jornada de portes obertes al Salt. Però el que m'ha tingut un poc més capficat és la inequívoca i indiscutida filiació humana que es fa de les femtes neandertals, atribució que pel que he vist es dona també en altres llocs --com ara en aquesta pàgina del Museu Arqueològic d'Alcoi-- i que, des del meu punt de vista, té implicacions interessants i que van més enllà de l'àmbit purament semàntic. 

És cert que, a hores d'ara i gràcies a les nombroses investigacions dutes a terme en els últims temps, la imatge que tenim dels neandertals està molt lluny dels antics tòpics que els reduïen a una condició pràcticament animal. Aspectes com l'organització social, el pensament simbòlic o fins i tot l'existència d'algun tipus de llenguatge, tot i ser objecte encara de polèmica entre els especialistes, semblen situar-los molt més a prop de nosaltres del que fa un temps hauríem sospitat. Però per altra banda, l'opinió majoritària entre el món científic és que el que ara anomenem neandertals eren membres d'una espècie distinta a la nostra, per bé que íntimament relacionada a través d'un avantpassat comú i susceptible, com han demostrat els estudis genètics, de produir híbrids entre totes dues. Eren, doncs, humans els neandertals, o aquest qualificatiu hauria de reservar-se per als membres de la nostra mateixa espècie? Si estenem el concepte d'humà als neandertals, ho serien també la resta dels representants del gènere Homo (i, per tant, les seues respectives caques)?

Algunes espècies del gènere Homo. De la xarxa.

Ara com ara, no tinc una resposta clara a aquesta qüestió. He fet una ullada a alguns dels llibres que tinc a mà i que tracten dels neandertals en particular i de l'evolució del gènere Homo en general i la seua terminologia és habitualment ambigua i poc aclaridora. Pääbo, responsable de la primera seqüenciació completa d'un genoma neandertal, els qualifica a voltes com una "especie humana extinguida" per a referir-se poc després al seu ADN com a "no humano". En canvi Arsuaga, en "La especie elegida", s'hi refereìx a Homo sapiens i H. neanderthalensis com "dues espècies humanes intel·ligents", en la mateixa línia que Harari, que en el seu imprescindible "Sapiens" es mostra molt més clar al respecte: "Estem acostumats a pensar que nosaltres som els únics humans, perquè durant els últims deu mil anys la nostra espècie ha estat efectivament l'única espècie humana que hi ha hagut, però el veritable significat de la paraula humà és 'animal que pertany al gènere Homo', i abans hi havia moltes altres espècies d'aquest gènere a part de l'Homo sapiens".

Si he d'escollir, em sent còmode amb la proposta taxonòmica de Harari --que siga el gènere Homo qui defineix el caràcter d'humà, i no l'espècie sapiens--, tot i assumir que, d'aquesta forma, la continuïtat del rècord mundial a Alcoi no pot arribar molt lluny: amb moltes més opcions d'humans caganers deixant caure ací i allà els seus rastres d'humanitat, és qüestió de temps que algú trobe una bonyiga d'Homo erectus, d'Homo habilis o de qualsevol altre Homo ancestral, que supere la marca per desenes o centenars de milers d'anys. I, en tot cas, tampoc estic segur de que la idea d'una humanitat expandida siga encara àmpliament acceptada: només cal una ràpida consulta als diccionaris per confirmar-ho. Més tard o més d'hora, però, caldrà acordar, i generalitzar, una definició d'humà que, més enllà de les eventuals implicacions filosòfiques, ètiques i fins i tot terminològiques (caldria veure com definir, llavors, "humanitat", "humanisme" i encara "persona", per exemple...) s'adapte als avanços científics i als canvis en la nostra pròpia percepció sobre el lloc que ocupem realment com a espècie vivent: "nosce te ipsum", va escriure lacònicament  Linné quan va descriure el gènere Homo, i sembla que encara no ho hem acabat d'aconseguir.  

Incidentalment: pel que vist en els treballs publicats, els copròlits neandertals (o el que queda d'ells) són més aviat poc aparents. Res a veure --jutgeu vosaltres mateixos-- amb l'esplèndid exemplar de Lloyds Banks; segur que els milers d'anys de diferència entre uns i altre ha d'influir, però ja se sap que els víkings, quan s'hi posaven, s'hi posaven...