Històries de l’ala oest

A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del Pic de la Creu i el Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom alterna (o alternava) amb el de Capoll i Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava la Mola --jo mateix l'he vist com Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu. 

Quant a l'anomenat Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos Morros de Porc més, un a Centelles (Osona) i un altre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a Benifaraig, homònim per tant de la pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de Massís de Benifaraig (o Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'Alfafara. Els mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les llibretes d'itineraris identifiquen com a cim, molt a prop del Morro ("Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda. 

El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella. 

Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar  provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna.  He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A  veure què puc fer, amb l’un i l’altra...

(Des)viar

Des de fa unes setmanes, les meues ocasionals passejades entre vies discorren per un paisatge sensiblement diferent a l'habitual. L’únic dels trajectes que encara es mantenia operatiu --el que discorre entre Alcoi i Xàtiva, i des d'allí a València-- ha començat a ser objecte d’una completa i esperadíssima remodelació, i presenta a hores d’ara un aspecte sorprenent i un poc inquietant. Afortunadament, el desmantellament sistemàtic al qual està sent sotmès el traçat ara mateix té un caràcter temporal, però en caminar sobre el balast de les vies a hores d'ara (des)viades, és inevitable pensar en totes les voltes que el fantasma de la desaparició definitiva ha sobrevolat aquesta línia, i en la tasca impagable de tota la gent que, des de fa molts anys i de totes les formes imaginables, ha alçat la veu per evitar-ho. Si es compleix el pla previst (si el pla no es foravia, podria també dir-se), en menys de dos anys hauríem de recuperar un servei de tren millorat i vital per a aquestes terres. I mentre això arriba, caminada a caminada, aniré mirant com van anant les obres: aquesta primavera també s'acabarà, i llavors podré començar a fixar-me en altres coses.

Aialt i primavera

A força de ser punt de partida i arribada de moltes i molt notables caminades (cap a la Xortà i la seua extraordinària rodalia, per exemple, o bé per arribar-se, pel camí que puja pel Cocoll, fins al cim que diuen del Molló o Tossal de Migdia), sovint no se li presta, al Pla d’Aialt de Castell de Castells, tota l’atenció que mereix per propis mèrits. I és fàcil que a nosaltres ens haguera passat el mateix també aquesta vegada, si no haguera estat perquè les recents i generoses pluges li han donat a l'encisador fondal un aspecte ufanós i vagament marjalenc que va fer inevitable que li dedicàrem almenys una estoneta; dues, de fet, sota els núvols a l’anada i ja a ple sol a la tornada. I entre mig, un preciós trajecte que, a més de pujar al cim, ens va dur a recórrer, ja dins del veí terme tarbener, la preciosa clotada d’Albirec (una dolina, com el mateix Aialt, el nom de la qual ve de l'àrab al birak i vol dir precisament llacunes) i la cabdal Cova de Dalt. Per cert, a més del seu interès natural i paisatgístic, tant Sa Cova com Aialt són enclavaments d'un excepcional valor arqueològic i patrimonial: de la primera, objecte de lamentables espolis anys enrere i pendent encara i pel que sé d'una investigació profunda i sistemàtica, s'han recuperat abundants materials que es remunten al Neolític antic i a l'Edat de Bronze (mil·lennis V i III aC) que demostrarien que va ser utilitzada com a lloc d’habitació i també d’enterrament. Quant a Aialt, a la seua rodalia es va aixecar una interessant alqueria andalusina que ha estat estudiada amb detall pel bon amic Josep Torró per tractar-se d'un dels escassos exemples de poblament, a Xarq al-Àndalus, que no s'associen amb un perímetre irrigat sinó que semblen basar-se en els conreus de secà i l'activitat ramadera, present encara actualment a la zona; segurament, que a la vora d’alguns dels corrals bastits sobre les restes medievals hi cresquen a hores d’ara garrofers de moro --alguns d'ells, d'una grandària respectable-- no deixa de ser una casualitat. O no.

Fa un poc més de tretze anys li vaig donar ací mateix la benvinguda, i malauradament ha arribat ara el moment d’acomiadar-la: uns dies després de que li diagnosticaren una gravíssima malaltia de la què fins fa a penes una setmana no havia mostrat cap símptoma aparent, Isis ens va deixar ahir. Ens consola pensar que no sembla haver patit molt, que ha tingut fins el final el que pensem que pot considerar-se com una bona vida, i que la seua companyia ha fet també la nostra més feliç tots aquests anys. Però res d'això no lleva, evidentment, que ens sàpiga molt mal, i que la trobem molt a faltar. I crec que Mixi i Blanca també. 

A la vista

El senyal encara recent del pas del foc (l'esgarrifós incendi que va consumir més de dotze mil hectàrees de les valls de la Marina l'agost del 2022, l'últim d'una llarga i lamentable llista) accentua més si cap el caràcter marcadament mineral del paisatge. De tant en tant, quan travessa el pedregar, és fàcil perdre el rastre del precari senderol i fins i tot en algun cas hem hagut de recular per trobar la traça bona i evitar algun pas un poc més compromès; quasi sempre, però, el camí és deixa resseguir sense problema sobre la carena que separa les valls de Gallinera i Alcalà, que és d'on venim. Feia temps que no caminàvem per aquesta banda de l'abrupta i penyalosa serra Foradà(da), i saber d'una ruta abalisada que la recorre, ens va acabar de decidir: es tractava sobretot de caminar, però sempre és millor fer-ho per allà on, mires cap on mires, hi ha tantes coses que val la pena veure. Encara que ja les coneguérem --quasi totes-- de tants anys i tantes caminades; encara que encara dolga haver de tornar veure-les cremades una volta més.

És difícil que les meues fotos els puguen fer justícia, però m'heu de creure que les vistes d'aquest racó del món que tant m'estime paguen sobradament la pena, i més en aquest camí que permet recórrer en només una estona corrals, fonts, castells, poblats ibèrics i despoblats moriscos. I encara una cosa més: aquesta caminada --especialment pedregosa, irònicament-- va ser l'última que vaig fer abans de passar fa uns dies pel quiròfan per a que em llevaren el càlcul que m'ha fet tanta companyia aquests últims mesos, i al que vos assegure que no trobaré gens a faltar. Ara ja recuperant a casa, i espere que en uns dies de nou a la seguida. I per cert: recordeu aquell videojoc antic de la nau que disparava un raig als asteroides? doncs no sé per què serà, però ara no me'l puc treure del cap...