Perspectives

Quasi sempre que puge a la serra de la Safor ho faig per darrere, per dir-li d’alguna forma a la banda oposada a la del conegut “circ”, que és també la que em queda més a mà. Des d'aquest costat, les penyes (en àrab, aṣ-ṣuḫūr) a les què molt probablement els deu el nom, només se’m fan visibles quan arribe al capdamunt, que segons la ruta que seguisca pot ser la vora de l’herbós i acollidor Pla de la Nevera, o bé directament el molló que fa de cim i alhora de partió entre els termes de l’Orxa, Gallinera i Vilallonga, que ve a ser com dir de les comarques del Comtat, la Marina Alta i la mateixa Safor a la qual la muntanya ha acabat per designar. Per la banda de davant, la que s'abalança vertiginosament sobre el riu i és presidida sempre per la vista del rocam que la culmina, he caminat molt menys: deixant de banda una baixada bastant bèstia que férem fa molts anys pel mig del circ fins a la font i que no gosaria repetir de cap manera, i algun recorregut costers amunt, fent de botànic, fins als peus de les cingleres de la Penya Blanca i el pas del Bancal Fondo, només recorde haver-la ascendit una vegada, fa també bastant temps, pel corriol que va per la Canal des del refugi. Fa uns pocs dies, pujant una volta més a la muntanya des de l’Orxa o siga  per darrere, pensava en tot això, i també en que, a desgrat del pendent i de les punxes, m’abelleix molt tornar a trepitjar-la per davant, i que ara que comença a refrescar hauríem de fer un pensament i concretar-ne ruta i data, perquè després el temps se’n fuig i la llista de pendents ja va allargant-se massa. I no sé molt bé perquè, però encarant ja cap al poble per les Foies em va pegar per pensar en altres muntanyes que m’estime i en quina seria la seua part de davant i quina la de darrere, o potser fora millor dir-ne la cara i l’esquena, que d'aquesta fins i tot l'Aneto en té, i igual algun dia vos ho conte, perquè trellat no li'n vaig traure massa, però va ser francament entretingut.

Aquesta volta, les etiquetes de les entrades si que m'han fet paper, i veig que fa dos anys i mig (per maig de 2021) vaig pujar també a la serra per un recorregut que coincideix en part amb el que vam fer aquest darrer cap de setmana. De fet, me n'he adonat que bastants de les imatges que vaig publicar llavors i les que havia triat per posar ara són notablement similars. La qual cosa, a banda de posar de manifest que soc persona de costums i amb tendència a parar als mateixos llocs i a fixar-me en perspectives similars, em val també aquesta vegada, sense que haja estat cosa premeditada, per veure com es va recuperant l'àrea del solell de la muntanya que es va cremar l'agost de 2020: a poc a poc avança el verd, però encara queda per davant un llarg camí. 

 

Vista enllà

M'adone que porte algun temps, en el veure i en el viure, amb l'atenció centrada en allò més pròxim i immediat, i deixant per tant un poc de banda tot el que s'escapa del pla curt i el curt termini. No em resulta, en tot cas, una situació nova ni estranya perquè em sol passar de tant en tant, i no puc dir que no siga una pràctica amb alguns avantatges innegables, sobretot si hom conjuga, com és el cas, miopia, afició per les plantes i una tendència no sempre saludable a voler planificar futurs incerts: avantatges en el veure, perquè facilita copsar els detalls que d'altra forma em passarien desapercebuts, però també en el viure perquè m'estalvia calfar-se massa el cap tractant de preveure anticipadament quin camí convindrà prendre quan la cruïlla no es troba encara ni a la vista. L'inconvenient, en un cas i en l'altre, ve a ser bàsicament el mateix: els horitzons limitats i la falta de perspectiva. I potser no és casualitat que fóra precisament a l'extraordinària i entranyable muntanya de la Safor (la més "singular i circular del planeta Terra", com escrivia l'enyorat Joan Pellicer) on em vinguera al cap la idea de que potser ha arribat l'hora de tornar a alçar la vista més enllà de l'ací i de l'ara, i començar a deixar enrere els  panorames massa curts i les expectatives confortables però limitades. Sense renunciar al detall si l'ocasió ho demanara, ni capficar-me en excés per anticipar escenaris com a mínim insegurs; però si amb l'aspiració, en les paraules sempre sàvies del mestre Cuerda, d'assolir almenys una visió global bastant aproximada, si més no abans de prendre algunes decisions.  I ja posats, si els Sants del Cel volgueren també afavorir-me amb claredat de judici, capacitat de relativitzar i molt, però molt discerniment, doncs tampoc em vindran gens malament, la veritat. 

M'haureu de disculpar la probablement prescindible referència amanecista, però a banda de ser-ne un rendit admirador, d'ençà que Jaume Cabré publica segons quines coses (i quasi que ho deixe pel moment ací) que els meus referents tradicionals estan en profunda revisió i convé recórrer a allò segur. Quant a la Safor, muntanya excepcional en molts sentits i destinació habitual de moltes de les meues caminades, aquesta volta vaig pujar de nou per la seua vessant del solell, que mostra encara molt vives les ferides de l'últim foc que la va assolar l'agost del 2020. Un ara i ací desolador, a penes matisat vista enllà pel verd panorama que afortunadament l'envolta encara, i per la irrenunciable expectativa del rebrot que ja s'anuncia. 

Saforejant

Va haver un temps en què Barx, la Drova, la Puigmola o el Pla de Corrals eren per a mi paisatges familiars, destinació habitual de les eixides al camp amb el meu atrotinat Renault 4. No feia molt que havia acabat la carrera, i començava llavors a interessar-me --entre moltes altres coses-- per la biologia de l'endèmic ull de perdiu, una de les plantes valencianes més singulars i suggeridores, que té en aquestes terres saforenques algunes de les seues escasses poblacions mundials i que des de fa temps ha seduït, per les seues peculiaritats, a no pocs investigadors nacionals i internacionals. El meu interès, però, no va anar molt lluny: poc després, ajudat sense dubte per les circumstàncies, però diria també que havent valorat raonablement el pro i el contra de la decisió --anava a posar "amb plena consciència", però em sembla, com a mínim, presumptuós-- vaig acabar canviant la investigació per la gestió. I així, si fa no fa, fins ara, per a bé o per a mal.

Aquest matí, convençut que el millor per acabar de desfer-se'n d'un refredat pertinaç i inoportú és ignorar-lo, i amb ganes de començar per fi a externalitzar unes vacances fins ara eminentment casolanes (i frenadòliques), he tornat a caminar per alguns d'aquells paratges, de la mà de les sempre detallades indicacions dels amics d'A un tir de pedra, excepcionals coneixedors d'aquelles sendes. Ha estat inevitable, per això, anar recorrent, entre brolles, cingleres, avencs i surars, els records d'aquells anys que ara em semblen remots, però sense els quals res no seria el que ara és. I he recordat també, inspirat sense dubte pel nom de la comarca --però sense cap relació amb aquest, que Coromines vincula, diria que justificadament, amb l'àrab as-ṣaḥûr, "les penyes"-- la paraula saforejar, que ve a voler dir, segons l'Alcover-Moll, "remenar desordenadament una cosa", i que a ma casa es feia servir admonitòriament ("no saforegeu!") quan regiràvem el menjar, quasi sempre per triar el que més ens agradava, o per amagar discretament el que no; probablement, el mateix que fem --de forma conscient, o no-- quan regirem en la memòria: més que recordar records, el que fem es saforejar-los.

Quant a la caminada, i com he dit, vos remet al magnífic blog d'"A un tir de pedra" per a més detalls, però val a dir que la volteta de hui segueix el recorregut del sender PR V 60, amb principi i final a la Drova després de travessar paratges tan interessants com l'Alt de l'Aldaia --amb les seues vistes extraordinàries del pla de Barx, la Penyalba o el mateix Montdúver--, els excepcionals surars del barranc de Manesa, o el Pla dels Avencs (o de les Simes), tan corcat com la mateixa memòria, i amb el que convé tindre les mateixes precaucions: hi ha records, com els avencs, en els quals és millor no caure...

Sentiment de muntanya

Hui tinc la muntanya especialment present. I no solament perquè se celebre, com cada 11 de desembre, el seu Dia Internacional, que també: des de dilluns passat arrossegue un descomunal cruiximent a les cames (especialment a l'esquerra, ves a saber per què) treballosament adquirit després de pujar --i baixar-- la sempre estimable però notablement empinada Serra de la Safor. Però si fins ara les molestes fiblades només em recordaven que, si més no fins que recupere un poc la forma física, hauria d'evitar els excessos i avaluar amb menys optimisme distàncies, desnivells i dificultats, hui he decidit mirar-m'ho positivament: a cada pas que pegue, pense en la muntanya. I quan baixe unes escales, ja ni vos conte.

Bromes a banda: quant a la causa última dels mals que afligeixen les meues cames, trobe que més que al trajecte en si --bàsicament, i per si teniu curiositat, el que correspon al sender abalisat PR-V-207, per bé que afegint-hi una bona marrada per arrimar-se fins el cim de la Safor-- cal atribuir-lo a les presses per voler-lo fer en un temps òbviament insuficient, amb el corresponent sobreesforç i les seues conseqüències musculars. I pel que fa al Dia Internacional de les Muntanyes, que ja sabeu que és efemèride tradicionalment ressenyada en aquest blog, val a dir que enguany està dedicat a l'agricultura de muntanya, una agricultura --diu la FAO-- que és predominantment familiar, i que ha estat "un model de desenvolupament sostenible al llarg dels segles". Per cert, i per seguir amb les tradicions: dotze anys després, la "Carta Española de las Montañas" segueix pendent d'aprovació...

De vespres

Dijous. Només un dia més per acabar la setmana i, amb ella, aquest experiment d’anotacions diàries que, tot i que no es repetirà sovint (que ningú s’inquiete, doncs), ha tingut la seua utilitat com a novetat, i per fer més passadores unes vesprades proclius a la indolència. Ha estat curiós constatar com, en contra del què havia suposat, no han estat dies en absolut estèrils. Temes i intencions han anat sorgint ara i adés, fins i tot més del que ve sent habitual. De vegades, han estat simples ocurrències –ja n’heu vist algunes per ací, d’altres queden anotades per quan calga—que acudeixen en els capvespres soporosos o amb les mans al volant. Altres voltes, notícies de premsa de contingut divers que he deixat passar, però que haurien pogut donar molt de joc. Sense anar més lluny, recorde aquesta, amb una peculiar visió del parany; aquesta, sobre el futbol, que ja sabem que és només un esport, o aquesta altra, sobre sentiments nacionals, de la qual espere ampli ressó. Fins i tot, la blogosfera de guàrdia s’ha mogut a un alt nivell aquesta setmana. Molt remarcable l’entrada de fa uns dies de Vent de Cabylia, incloent-hi uns comentaris magnífics, o les sempre assenyades reflexions del Penjoll, però no han estat ni de bon tros les úniques.

Cada dia que passa, la peresa va guanyant espai inexorablement. Però qui no té la vespra no té la festa, i encara he trobat hui mateix un petit espai de lucidesa per no deixar passar una bona oportunitat. Aquesta vesprada, els amics i amigues del Col·lectiu Vall de Vernissa ens havien proposat, dins el seu projecte de voluntariat per a la custòdia del territori, de fer una passejada pel voltant de Sant Jeroni de Cotalba, al cor de la Safor, acompanyant un pastor i el seu ramat. L’ocassió era magnífica per retrobar companys i companyes als qui aprecie especialment (la setmana passada vaig estar també a Gandia, convidat per la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera, però no vam tindre ocasió de coincidir), però també per la singularitat de la proposta, en una terra en què la professió de pastor va quedant reduïda a la més estricta marginalitat. Tot i la calor i l’horari justetet –a les tres eixir del treball, fer un mos ràpid i seguit cap a Gandia-- l’experiència ha pagat la pena. Ha estat francament interessant conversar una estoneta amb Ángel, el pastor d'Arroyo Cerezo afincat a la Safor: setanta dos anys a l'esquena, la saviesa de tota una vida recorrent serres i valls amb els ramats. Hem parlat de transhumàncies perdudes, de voltors, d'ovelles i cabres, de gent treballadora i gent que se n'ha aprofitat (i se n'aprofita) d'aquella... No vos descuideu de fer una ullada a les propostes i activitats de l’Ecomuseu: són gent activa i imaginativa com poca, segur que us hi trobareu a gust amb ells.

Acabe: jo estic ja a punt, només un dia més. Però molta altra gent, alguna d’ella que m’estime especialment, no. Bé per les condicions del seu treball o contracte, bé perquè simplement fa mesos que no en tenen, d’un o de l’altre, no són pocs els amics i amigues que enguany no estan per sentir parlar de vacances. Jo no puc dir res –ja n’he dit massa, sabreu disculpar-me--, només fer un pensament i esperar i desitjar que tinguen molta sort. Però quan els drets bàsics, aquells que han costat tant de guanyar, comencen a semblar-nos privilegis, és que alguna cosa va malament, molt malament.