El cor, clar. Què, si no, se'ns hauria d'inflamar a tots els que vivim i treballem a València en aquestes dates entranyables? Les orelles? No, home, ni pensar-ho. Val que cada any sembla haver-hi més guirros amollant petardets sense cap consideració i que, de vegades, els fotries (a ells i a son pare, que segurament serà una bellíssima persona la resta de l'any) un bon carxot de set eixides; però són dies d'això, deixa-les criatures, i a més som valencians i els valencians som únics "celebrando fiestas", segons diu aquell que ja sabeu. Tampoc és el fetge qui se'ns encén en flama, tot i que ja podria ben bé fer-ho, literalment i per raons òbvies; ni la vista, que a penes s'enrogeix davant de com els paren (a elles i a ells) certs vestits fallers amb banda o sense. Ni molt menys les gònades, que un poc si que s'alteren en descobrir massa tard com l'enèsim carrer tallat --per l'entaulat de torn o per l'ofrena interminable-- s'interposa entre nosaltres i el nostre objectiu. Res d'això. Només el cor. Així és que, un any més, renunciem a entrendre perquè es fa tot això en setmana faenera i ens sumem resignadament a l'atàvica celebració, ritualitzada a través dels petardets, els bunyols, els masclets, les disco-mòbils, els embussos, els ninots, el foc purificador i el que faça falta. Al cap i a la fi, alguns encara tenim la sort de poder-nos tancar en un despatx. Amb deixar aparcar el cotxe fins el dia vint --alerta amb les "zones de foc" i els envelats, altrament dits "carpes"-- i tancant les finestres amb clau i pany, podem sobreviure amb certa dignitat a unes noves festes josefines, a Rita desfermada, als trons de bac i a l'audició ininterrompuda de "Festa en Benidorm". I l'experiència ajuda, que també hem viscut temps pitjors, com aquell any a Burjassot amb la falla baix de casa i la Pantoja sonant dia i nit ("los valencianos somos únicos integrando culturas", ya te digo) o quan, maleït relativisme cultural, tan alcoians com som ens vam atrevir a veure de què anava allò de la "Parada Mora": parada sí, però cardiàca...
La tradició és la tradició, i com mana aquesta, un any més toca remugar de Falles. Però el cas és que, en el fons, tenen alguna cosa; i no ho dic per voler torcar-ho ara amb els amics i amigues fallers, que alguns en conec. És cert que jo soc més d'altres festes, i que els meus intents d'aproximació --diguem-ne--racional a les Falles i la seua complexa realitat sociològica han fracasat estrepitosament any rere any i ja fa temps que ho he deixat córrer. I crec també que, com quasi sempre passa, hi ha gent amb molt poc trellat que et trau de polleguera i que es fan alguns excessos que, d'altra banda, podrien evitar-se perfectament i no passaria res. Però amb tot hi ha alguna cosa, de veres, que m'agrada: potser l'olor a pólvora, els carrers sense cotxes i plens de gent, el cremar --encara que siga simbòlicament--tantes coses com sobren en aquesta terra, o la ingènua grolleria dels ninots mamelluts i idiosincràtics i les caricatures voluntarioses però definitivament fallides; potser, simplement, la festa per la festa, que és el que la gent plana busca i gaudeix. El cas és que, si no estiguera, trobaria a faltar la petita dosi periòdica de destrellat organitzat i extemporani que són per a mi les Falles des de fa anys, encara que aquesta dosi es limite a alguna mascletà vista (sentida) des de lluny, al recorregut ritual, cerveseta en ma, pel centre farcit de forasters, a la volteta --si pot ser-- per Na Jordana i les modestes falles del Cabanyal, que és el meu barri. Tot culminat, abans del colapse final, amb una eixida honrosa i alliberadora terra enllà, on no se celebren les Falles però on estiga començant, també, la primavera.
Perquè, probablement, és això el que més m'agrada, d'elles: el que tenen d'anunci d'una primavera que és de les poques coses que mai no fallen a València. Amb una precisió fenològica desconcertant però contrastada, les Falles representen sistemàticament el final real de l'hivern, fins i tot en aquells anys --com aquest-- en que l'hivern sembla resistir-se a marxar de molts llocs. A València, no. Amb la plantà, s'acaba. Potser no hauran tornat encara les oronetes, o es retardarà la floració d'aquest o aquell arbre; potser, fins i tot, que encara refresque un poc massa per a l'època. Però acompanyant els carrers tallats i el soroll dels masclets, amb els primers ninots encara embolicats, la llum canvia i l'hivern s'acaba. De seguida, fan la seua aparició triomfal les primeres samarretes de tirants, celebrades cada any per la concurrència com autèntica consagració de la nova estació. I encara que la calor siga forastera i el cul se'ns engarrote amb la gelor de les cadires metal·liques, de sobte ja abelleix la cerveseta a les tauletes de carrer i fins i tot deixar-se caure per la platja a (pensar de) fer el primer bany. I això, a València, és així amb independència del que marque el termòmetre: són les Falles, i en el fons m'agraden. I quasi que ho deixe ahí, que es veu que la coentor s'apega i tot plegat m'està quedant un exemple de llibre del que Josep Vicent Marqués anomenava "Narcissisme i determinisme meteorològic". Ho explicava, allà pel 1974, en el seu impagable "País Perplex", que m'agrada rellegir de tant en tant per constatar, no sé com dir-ho, que en aquest temps i aquest País trenta-sis anys no són, dissortadament, res ("
Dissortadament: adverbi que encapçala la major part de les reflexions dels valencians sobre ells mateixos"). I, ja posats, vos en deixe un altre trocet --en el llenguatge de l'època-- per si després de la cremà vos abelleix de llegir-lo:
"Doncs bé, una vegada a l'any, solemnement, ritual, inevitable i apoteòsica, els valencians es retroben a ells mateixos, es reconeixen, s'auto-saluden, fan una edició extraordinària d'"El Narcissista" --diari d'autobombo local--, se senten animats a fer alguna cosa, opten per fer concessions als forasters, s'erigeixen en comuna fallera, disputen als jueus la paternitat de Sant Josep, dubten entre ser ells mateixos el Mercat Comú i l'ofrena de "nuevas glorias a España". Finalment i definitiva, la cosa es queda en un terrible dolor de peus. (A l'autor li agradaria dir ací alguna cosa bonica i fonda sobre el simbolisme del foc, però no pot, no li ix. Domina totalment el dolor de peus.) Tanmateix, les Falles són realment un acte de afirmació i un fenòmen socialment molt més positiu que no sospitarien els "progres" locals. Quede aquest aspecte per a una altra ocasió"
Au, a passar-ho bé, que aquests dies és l'únic que compta. I alerta amb els peus.
Les Falles de Durro, una de les que se celebren cada any, en juny i juliol, a diversos pobles de la Vall de Boí. La "falla" és la torxa amb que els corredors baixen el foc, des d'una foguera ("faro") encesa en la muntanya, fins una altra preparada a la plaça del poble. Veges tu que coses...
