Opinions, passions, i tres o quatre conviccions. Només.
"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster
Segurament fa un poc lleig dir-ho, però aquesta setmana que s'acaba he estat bastant més pendent de la pluja que de la campanya electoral. Quant a la segona, puc dir en el meu descàrrec que fa ja algun temps que tinc decidit --bàsicament-- el sentit del meu vot, que també aquesta vegada serà només un poc en consciència i quasi tot en conseqüència, així que tampoc em calia molta més informació. Espere que a qui tinguera encara dubtes de cap a quin costat tirar, allò que haja escoltat (o que no haja escoltat) aquests dies li haja resultat més útil, i que el diumenge hi haja un poc de trellat, que falta ens fa. Pel que fa a la primera, i a desgrat d'algun excés puntual i d'alguna lamentable inconveniència, la done per ben caiguda per quantitat i qualitat; si de cas, li retrauria que m'haja posat un poc més complicat recollir alguns retalls d'aquesta primavera que a força de calor ja donava per perduda, però que sembla que ha decidit quedar-se encara un poc més entre nosaltres. Tan de bo que siga un bon presagi, encara que m'estimaria més poder confiar en el seny de la gent del meu País... Prompte ho sabrem, en tot cas; tingueu coneixement, i bon cap de setmana!
Quan es tracta de la mar, la meua perspectiva habitual sol limitar-se a la serena observació des de la vora o bé, en el millor dels casos, a veure-la lliscar des de la coberta d’algun dels artefactes que els humans fem servir per a navegar-la. Només molt de tant en tant m'he animat a posar-me ulleres i tub per practicar allò que ara s'estila anomenar snorkeling, i he de dir que, tot i no disposar de l'equipament més adequat i limitat per la meua notòria i entranyable miopia, allò que he vist --diguem-ho així-- sempre que he ficat el cap baix l'aigua m'ha resultat tan sorprenent com captivador. Així que l'altre dia, surant entre salpes i oblades sobre els extraordinaris alguers de Posidonia que envolten Tabarca, vaig decidir que potser ja ha arribat l'hora d'atendre les reiterades invitacions d'alguns amics que practiquen el busseig, i plantejar-me almenys el meu bateig en la matèria i ja veurem com queda tot plegat. Perquè també la vida que hi ha sota la superfície m'interessa, i sé que l'experiència d'observar-la de prop, ni que siga només per una estona, ha de resultar-me una experiència fascinant; però sobretot, perquè a mi, això de veure (i de viure) les coses des de fora mai m'ha molt fet el pes, la veritat.
Superada, diria que dignament, la primera setmana faenera després de les vacances, ja veieu que al cap li costa un poc encara deixar-les del tot enrere, i en veure les imatges que va prendre la meua filla menuda amb una d'aquelles càmeres go pro, no m'he pogut resistir. Segur que la setmana que ve serà una altra cosa... Bon cap de setmana!
I mentre Júlia, superada brillantment el que ara en diuen prova d'accés, està a punt de començar la seua etapa universitària, Teresa compleix hui, primer dia de l'estiu, uns esplendorosos catorze anys, i la casa s'ha omplit amb els seus amics i amigues, que han decidit fer també un grup de música i faran d'ací uns dies la seua primera
actuació... Es fan majors, vaja. I jo també, evidentment, per bé que, en el meu cas i de la cinquantena estant, les connotacions del terme són lleugerament diferents i, per segons quines coses, un poc inquietants; però no per aquesta, perquè poder viure amb elles aquesta etapa --acompanyar-les mentre creixen, veure com van obrint-se el seu propi camí en la vida-- és un orgull i un privilegi que compensa de sobres algun mal d'esquena i els cabells un poc més blancs. Bé, si, bastant més blancs, però tan se val: enhorabona, Júlia; per molts anys, Teresa. Amb vosaltres al costat, fer-se major és un luxe.
Pergunto-me às vezes isto até dar por mim A perguntar-me cousas...
I com que de vegades em passa com a Caeiro/Pessoa, que de tant pensar i preguntar-me coses em desagrade i m'incomode ("como se desse por mim com um pé dormente..."), aquests dies m'he donat vacances de totes dues coses, i m'he limitat a mirar passar les ombres i a gaudir de la llum, i un poc també de la Fira, i fins i tot de la mar, encara que haja estat en la distància... "E assim, sem pensar tenho a Terra e o Céu". I demà, si de cas, ja pensaré.
Cada vegada em costa més respondre a la pregunta "com estàs?". No em referisc, evidentment, a la retòrica interpel·lació que, cada dia, intercanviem amb coneguts i saludats, i que darrerament resolc sense més pretensions amb un genèric i poc comprometedor "anem fent". Parle de quan algú pròxim, a qui importem i que ens importa, ens ho planteja amb la intenció real i sincera de saber com ens sentim; parle, fins i tot, de quan som nosaltres mateixos qui ens ho preguntem. Em passa, molt sovint, que m'alce pel matí i pense que estic bé; però basta el més mínim entrebanc o contratemps --una mala notícia, posem per cas-- per a que els ànims es desplomen de forma brusca i sobtada. Afortunadament, també em passa a la inversa, i un dia que comença amb un estat anímic tèrbol i tempestuós, pot esdevindre lluminosament primaveral a poc que un somriure, una paraula amable, una trobada agradable i inesperada esbandisca els núvols que, pocs minuts abans, semblaven perpetus i impenetrables. El resultat, al remat, és que la resposta més exacta (i potser també la més honesta) a la ja enunciada pregunta ve a ser "depén": depén del moment, de l'escala, de la faceta, fins i tot de l'angle de visió i de la perspectiva.
Poc a poc, vaig acostumant-me a conviure amb aquests ànims diríem d'entretemps, tan volubles i inestables que no he trobat altra solució que sortir cada dia de casa ben fornit amb vestimentes emocionals suficients i adequades per tractar de fer front a tant de canvi abrupte i quasi sempre imprevisible. Això, i tractar també d'agafar-me, tan fort com puga, als moments, l'escala, les facetes que em fan sentir millor. Probablement és per això que algú em deia, no fa molt --i des d'una perspectiva positiva-- que em trobava malalt d'optimisme. Jo crec que, en realitat, la malaltia és exactament la contrària; però mira, com diuen al meu poble, per eixe mal que fóra i que ens dure per molts anys... Bon cap de setmana!
Encara no he pogut trobar una estona per donar algun detall de tot el que vam conéixer i aprendre la setmana passada als Pirineus, i ja se m'està fent rebals de noves coses sobre les què voldria dir la meua: la setmana, que ha estat especialment dura en algunes facetes, ha donat també per a no poques notícies remarcables. Des de l'èxit merescudíssim que han assolit els amics de l'Ecomuseu Vernissa Viu en el seu projecte de micromecenatge "Enllà del foc", fins la remarcable participació valenciana, a través d'Avinença i de moltes de les entitats que la formen, en la Setmana Europea de Custòdia del Territori. Projectes que naixen --una de les millors estones de la setmana ha estat la visita, amb els companys d'Acció Ecologista-Agró de la Marina, als penya-segats del Cap de Sant Antoni, on han iniciat un projecte de reintroducció de l'àguila pescadora amb la col·laboració de la Fundació Baleària i la Conselleria de Medi Ambient, i d'on són les imatges que il·lustren aquesta entrada-- i d'altres que avancen amb força, com el de Microvinya, del qual quasi que tornaré a parlar amb més calma. Ara en poder, que s'acosta el 9 d'Octubre i se'ns amuntona la faena.
Els embulls, les reorganitzacions i els embolics de la faena i la seua rodalia, on encara queden moltes peces per encaixar i unes quantes incògnites –potser massa-- per aclarir. Els maldecaps de demanar altes, permisos i llicències imprescindibles per a la casa que espere poder ocupar en breu en els Camins al Grau de València. La bascosa calor diürna i, especialment, la nocturna, que més d’una nit --i més de dues-- ha convertit la son en una utòpica aspiració tan legítima com inassequible. Les periòdiques irrupcions dels histriònics i recalcitrants feixistes autòctons (i les reaccions, sospitosament tèbies, que segueixen despertant les seues agressions execrables en segons quins àmbits del poder, la política i la societat valencianes). Les molt més subtils però igualment tòxiques actuacions d’una colla d’hipòcrites desvergonyits que no dubten en seguir utilitzant la calúmnia, la manipulació i el sectarisme per acusar-nos precisament del que ells practiquen i, ja de pas, recordar-nos –en nom de la seua llibertat i les seues lleis-- que els nostres drets són menys importants que els seus… Entre unes coses i altres, el millor que pot dir-se d’aquesta setmana és que sembla que vol acabar-se, i no seré jo qui faça res per impedir-ho.
Han estat dies de contenció teologal en els que he fet esforços notables per mantindre, malgrat tot, una actitud prudent i constructiva; en què he hagut de tirar mà dels ja escassíssims vestigis de la meua confiança en el sistema, i en què he procurat no perdre totalment l'esperança que algú, en algun lloc remot de l'organigrama, conserve un poc de trellat i sàpiga el què està fent. Però com que tot això cansa molt, i tampoc no espere molt de la setmana que ve pel que fa a la majoria dels assumptes abans esmentats, he decidit que aquest cap de setmana quasi que em posaré terriblement frívol i empedreïdament hedonista, i a veure que passa. I dilluns que ve, si de cas, ja tornaré a pensar en el postero, que açò són quatre dies. I tres nits, diuen.
Era impossible escapar. La platja de Piles, després de dinar i fins a mitjan vesprada, era territori reservat a pares i mares --ells, al bar del Manco a fer un coto; elles, a sentir la novel·la en la ràdio-- i als francesos, que per regla general no es regien pels nostres civilitzats horaris i costums, i així de raros eren tots (i totes, que ja veus quin valor, mig nueta, com si no n'hi haguera criatures). Nosaltres, no sense una resistència purament testimonial que saviem inútil d'avantmà, ens retiràvem resignadament a l'habitació a complir la irrevocable i quotidiana sentència. La condemna s'anomenava siesta; l'únic avantatge penitenciari, poder acumular a la pena (dues hores llarguíssimes) la sacrosanta i ineludible digestió. Jo tindria tretze o catorze anys, i aquestes estones ja no eren només terriblement avorrides: ara, també, eren humiliants. Eren anys difícils: la platja, que fins llavors havia estat simplement un lloc divertidíssim on xiquets i xiquetes ens banyavem i feiem castellets, s'havia omplert de sobte d'uns éssers sinuosos i desconcertants. Alguns d'ells s'assemblaven vagament a les filles dels amics dels pares, amb les què fins l'estiu passat haviem jugat a pilota i a acaçar-se dins l'aigua; fins i tot es deien igual. Però havien canviat, es movien d'altra forma i la part de dalt del bikini els parava diferent. Totes les mares, en trobar-se-les, deien amb veu rara: "ai, t'has fet una doneta"; elles somreien, ens miraven de gairó amb aire de superioritat i, d'alguna forma, ens feien saber que des de llavors simplement erem d'un altre planeta.
Recorde aquell estiu per aquella xicona de l'Alqueria de la Comtessa --és curiós: he oblidat el seu nom pèro no el seu poble-- que, veges tu si són complicades, no li sabia mal que ens acaçàrem; però sobretot perquè des d'uns mesos abans m'havia guanyat el dret de disposar del meu propi casset (que li deiem magnetofon, així, aguda), amb el qual salvava una part del meu orgull adolescent i podia sentir la meua pròpia música a banda del Bettor-Dual que era l'orgull de la família. En Piles, l'aparell havia de servir-me especialment per fer el confinament vespertí un poc més passador. Però les cintes eren cares, i els resultats de gravar pel micròfon des d'un altre aparell --l'única opció tècnicament possible; les meues filles creuen que m'ho invente-- absolutament patètics fins i tot per a mi. Per això, uns dies abans d'anar a la platja, el meu cosí i jo vam fer intercanvi temporal. Jo li vaig deixar algunes de Llach, que era el que habitualment sentia (sé segur que "Viatge a Itaca" i "Lluis Llach a l'Olympia", potser també "I si canto trist"), ell algunes dels Beatles, als què jo coneixia --com tothom-- però dels què mai havia sentit un disc sencer. Durant un mes, una vesprada darrere d'una altra, les cançons de "Magical Mistery Tour", "Revolver" i "Beatles for Sale" van esdevindre companyes inseparables de reclusió, fins fer que aquella maleïda estona acabara sent, per a desconcert parental, fins i tot agradable. No recorde que en pensaria el meu germà --company forçat de cel·la--, però si que recorde, quasi com una revelació, el descobriment d'Strawberry Fields for Ever, Eigth Days a Week o Tomorrow Never Knows. A principis de setembre, en tornar a Alcoi, era ja un malalt incurable dels Beatles; ara, el meu cosí havia aprés en la guitarra --ell ja la tocava, jo començaria aviat-- quasi totes les cançons de Llach.
Vaig començar a pensar tot açò anit, tornant de Girona per una autopista inacabable i després d'una reunió productiva i amb projecció. A la ràdio van parlar d'un concert que es fa hui a Madrid, al Círculo de Bellas Artes, per celebrar el quaranté aniversari de "Let it be". Ja sabeu que aquest disc és l'últim que van editar els Beatles, el maig de 1970, abans de separar-se, i que el va precedir un concert legendari --el 30 de gener de 1969-- al terrat dels estudis d'Apple. No estaré hui a Madrid, però m'agradaria, perquè fa temps que no fullege els llibres de Jordi Sierra i em costa recordar l'aniversari de l'assassinat de Lennon fins que ho veig a la premsa cada any; però encara escolte molt sovint --ho faig ara mateix-- "Sergeant Pepper's", o el mític Doble Blanc. Probablement, com molts de vosaltres, si és que vos agrada la música. Simplement, en aquest cas, és què he recordat quan i com vaig contraure la malaltia, i m'ha agradat recordar-ho. Per cert: per culpa dels Beatles, aquell estiu també va ser també la primera vegada que vaig decidir que havia d'aprendre anglés sense falta. Hui, de fet, encara ho pense.
.png)
