Bestretes

A la vista de com va enguany l’assumpte de florir per aquesta contornada, no esperàvem que la cosa fóra massa diferent a la Xortà. Així que aquesta volta es tractava sobretot de caminar, perquè a desgrat de les pistes forestals que a hores d'ara la travessen i que són quasi impossibles d’evitar en desplaçar-s’hi a peu, la serra encara conserva senders de bona traça que no per coneguts deixen de ser una bona opció quan es tracta, com era el cas, de soltar un poc les cames i gaudir sense altres pretensions del sol i la muntanya. Sendes interessants pels propis paisatges que travessen, farcits de testimonis de l'antiga vida a la serra i presidits pels imponents roquissars que la culminen; però també perquè les vistes que s'albiren des del cim al qual hi menen --l'esvelta i enlairada Penya Alta, de 1.220 metres d'altitud-- són, almenys al meu parer, de les més estimables i estimulants d'aquest abrupte sector del País per les seues privilegiades perspectives sobre les valls i serralades que el conformen.

Al remat, de camí, de sol i de paisatges, en quedàrem ben servits. I tot i que les previsions, quant als ritmes naturals, es van veure majoritàriament complides, encara vam tindre la sort de trobar, ací i allà, algunes remarcables primeries. La vistosa floració d’alguna barlia, per exemple, orquídia matinera que ja coneixíem d’aquesta rodalia però que sempre alegra retrobar. O la recuperada activitat dels rèptils que, com els escurçons, comencen a deixar enrere la pausa hivernal i als que ara és més fàcil descobrir mentre busquen assolellar-se en les àrees més obertes. Tot plegat, poc més que una bestreta d’aquesta parsimoniosa primavera que sembla acostar-se sense pressa i que, si es compleixen els pronòstics que parlen de fred per als pròxims dies, potser encara s’ha de fer esperar un poc més. Però ja arribarà, sense cap dubte; i la rebrem, llavors, com es mereix. 

Ja he parlat, altres vegades, de l‘interessant patrimoni toponímic que serven aquestes terres esquerpes que van ser llar de moriscos i de mallorquins. I tot i que aquesta vegada tampoc no eren les paraules el motiu principal de la visita, cada volta que m’hi acoste no puc deixar de parar atenció a alguns dels noms de lloc que ens van sortint al pas. El sonor Golejàvel (de qûrà al-gâbal, “les alqueries de la muntanya”), per exemple; o el mateix de la Xortà, perquè cabut --i atrevit-- com sóc, encara li faig voltes a la proposta de Coromines, qui el fa derivar, junt amb la forma Xortal, recollida al terme de Moixent, del llatí "lucertane" (o “lucertare”) per la suposada abundància de fardatxos a la serra. El mestre rebutja a més qualsevol relació amb el mot castellà “Chortal” (que segons el diccionari de la RAE vindria a ser un fondal o “lagunilla” en el que brolla aigua poc abundant), en dubtar-ne fins i tot de la seua existència, “simple invenció d'un aspirant a acadèmic”. Sembla, però, que Chortal (o Churtal), és paraula ben documentada en la llengua veïna i un topònim relativament habitual en moltes zones, sempre associat amb la presència d’aigua i que alguns autors fan procedir --a través de l’àrab andalusí-- de l’arrel llatina "surctus", la qual cosa s’adiria bastant bé a les nombroses dolines que sovintegen a la nostra serra (citada, per cert, com a “Xortar" en una llegenda recollida per Sara Llorens a Bolulla). Deixem-ho, en tot cas i pel moment, en cabòries de diletant, que com sempre estic segur que sabran disculpar-me aquells de debò saben d’aquestes coses.

Collint paraules

Si visiteu de tant en tant aquestes planes, ja haureu reparat no solament en la meua fervent admiració per la ingent obra lingüística de Coromines (de la desaparició del qual, per cert, es compleixen enguany dues dècades), sinó també en la meua reconeguda afició per les paraules en general i els noms de lloc en particular, i per saber més sobre la seua història i el seu significat; afició de profà, en tot cas, atès el meu profund desconeixement sobre aquest camp, però que em duu amb freqüència a consultar els treballs del mestre, en particular el monumental i insubstituïble Onomasticon: no és gens estrany que, en tornar a casa després de caminar per la muntanya i mentre cau la imprescindible i vivificant  cervesa, em dedique a espigolar entre la lletra menuda --massa, per a la meua miopia-- i atapeïda dels seus volums blaus per veure de conèixer, o reconèixer, alguna cosa més sobre els topònims collits al llarg del dia.

Evidentment, i des del punt de vista estrictament lingüístic, poca cosa puc dir sobre les propostes del llibre; però sempre em criden l'atenció les freqüents referències naturalístiques amb que Coromines tracta de sustentar o reforçar algunes de les seues hipòtesis etimològiques. Dues, de fet, en vaig collir aquest diumenge després de passejar pels paisatges sempre estimables de Castell de Castells: la Serra de la Xortà, nom que fa derivar del llati lucertus per ser "terra criadora de llangardaixos", i el Pla d'Aialt, que després d'una extensa i documentada exposició, vincula al suposat nom prellatí (aial-) de l'argelaga, i que justifica per aplicar-se també el topònim a un barranc i una cova: "els argelagars són característics dels barrancs, i és comú tapar l'entrada de les coves amb un gran matoll d'argelagues". No gosaria assegurar que la Xortà és, o va ser, més criadora de fardatxos que les serres veïnes, o si en algun moment els argelagars d'Aialt --pla, barranc o cova-- van assolir una magnitud i singularitat tal que arribaren a donar-li nom; però que a la serra hi ha fardatxos i al pla argelagues és, ara com ara, una realitat inqüestionable.

Amb tot, la collita que m'ha resultat més curiosa de l'habitual revisió post-caminada de l'Onomasticon ha estat el nom dels Atansos, amb què també són coneguts els anomenats Arcs de la Xortà o de Castell de Castells: la vinculació amb el verb atansar sembla evident, però tot i haver pensat alguna que altra vegada en el cas, mai no havia trobat cap explicació raonable a aquesta relació: per què, o per a què, havia d'atansar-se algú a aquests arcs? El cas és que, si bé aquest topònim no es recull ni al mateix Onomasticon ni al Corpus Toponímic Valencià, si que apareix la forma atans, per a la qual Coromines ofereix la següent explicació: "Nom de paratges muntanyencs, repetit en bastants termes valencians, per a parets de roca o balmes, on s'arrima o atansa el bestiar, per defensar-se del temps inclement". Si no vaig errat, doncs, atans o atansos seria una altra forma d'anomenar els omnipresents corrals, tan freqüents en aquestes valls de la Marina i el Comtat, bastits --sovint amb un tancament de pedra en sec-- a recer d'un abric o balma, que servien com a aixopluc temporal del ramat, i que de fet sovintegen a la rodalia dels Arcs. I sí, plantetes també hi havia; però eixa collita la deixe per a un altre dia.

Tricolor

La tramuntana de dimecres va girar ahir a gregal, i el cel va anar cobrint-se de núvols i plugims; fins i tot va nevisquejar en els cims de les muntanyes. Ha durat poc, en tot cas, perquè hui ha arribat el ponent, i jo he tornat a la faena: setmana mínima --la cosa ha vingut així-- però que ha anat bé per posar-se al dia i fer més fàcil l'autèntica reentrada de dilluns, en passar Reis. Abans, però, encara vaig tindre temps, ahir al matí, de complir el desig ajornat i pujar a la Penya Alta de la Xortà per fer-li una ullada a la mar. I als teixos, sempre màgics, a la roca viva, als paisatges sempre estimables d'aquelles terres que de vegades semblen dibuixar --en blau, en gris i en verd-- la seua pròpia i distintiva bandera.

Hui és, a Alcoi, el Dia de la Burreta, una de les peculiaritats –unes altres són els negres que pugen als balcons amb les escales durant la Cavalcada, o que el rei negre siga Gaspar en lloc de Baltasar-- que singularitzen la tradicional celebració alcoiana dels Reis: el patge reial recorre els carrers de la ciutat anunciant l'arribada imminent de Ses Majestats, seguit per unes burretes albardades amb grans bústies que arrepleguen, a peu de carrer, les cartes que els xiquets (i els no tan xiquets) els lliuren. A mi se m'ha passat ja el temps d'esperar, amb els peus gelats i les meues filles al braç, l'arribada del 'Bando'; però crec que hui també m'acostaré a veure vindre les burretes, i potser fins i tot hi deixaré caure, un any més, la meua carta: formular els desitjos és sempre el primer pas per tractar que es complisquen. Bon cap de setmana, i que vinguen ben carregats!