Sobre mullat

Ha plogut sobre el meu cap

hi ha crescut herba molt fresca

i he sortit a passejar

la testa florida i verda

perquè també s'hi han fet flors

com si jo fos una gerra

després ha sortit el sol

i he sentit olor de terra.

Pau Riba, “Cançó setena en colors”

Si no m'he descomptat, amb el de hui fa ja almenys deu dies que la pluja, forta només a estones però sempre persistent, no ha deixat de caure sobre aquestes terres, ara si, ben amerades, i els rius, els barrancs i els rierols han reviscolat amb un entusiasme tal que en alguns casos la cosa se n'ha eixit un poc de mare. Sembla que, a molts llocs del País, mai no havia plogut tant en març com ho està fent enguany; en molts altres els registres s'hi acosten molt als màxims coneguts, i encara pot ser que se supere alguna altra marca històrica perquè diuen els pronòstics que ens espera aigua uns dies més. Quant a mi, no negaré que això de caminar sota la pluja, ni que siga convenientment equipat, pot arribar a ser un poc molest, i que alguna estona de treva entre xàfecs i plugims tampoc m’aniria malament perquè això de buscar abelleres amb les ulleres aspergides i vigilant que la càmera no es mulle més enllà de l'estrictament inevitable té la seua complexitat. Però en general, segueix pesant molt més la sensació de que per aquestes terres l’aigua mai no sobra, i que tot el que ara cau ho agrairem més endavant; sense anar més lluny, i si no passa res estrany, en una primavera que tot just comença i que s’anuncia esplendorosa. I al remat, encara hauria de ploure molt més sobre el meu cap per a que la testa se’m posara florida i verda, per bé que no ho descarte que, com açò seguisca així, acabe donant-se el cas. Bon cap de setmana!

Si no m'he descomptat, tampoc en açò, fa ja més d'un mes que allò que cau sobre terres ucraïneses són les bombes i la seua infausta sembrada de mort i destrucció. No fa l'efecte, pel moment, que qui té a la mà detindre-ho vaja a fer-ho, i el final de tot plegat sembla encara llunyà i ple d'incerteses. I tot i que no és molt el que podem fer més enllà de reiterar el desig que tot acabe ben aviat, espere almenys que no ens acabem acostumant i que aquesta guerra no acabe sent, com tantes altres, poc més que una secció fixa en els diaris a la qual fer una ullada --veges tu, aquella pobra gent-- després de veure el temps i els resultats del futbol.

Presagis

Probablement, la pluja que ara cau i que s'ha fet esperar arriba tard per a les matineres abelleres fosques, de les quals em sembla veure'n enguany menys que en altres temporades i que potser han acusat la falta d'aigua dels últims mesos. Els narcisos, en canvi, no semblen haver-se donat per afectats, i la seua bellíssima i esponerosa floració anticipa un any més la primavera que s'acosta. Va acabant-se l'hivern, siga com siga, i tan de bo que aquesta pluja siga un bon presagi per a la nova estació que aviat començarà, i que tot el que té la primavera de llum i renaixença acabe guanyant el seu espai pertot arreu; sobretot, allà on més falta fa. Prou de guerres, ni a Ucraïna ni enlloc, i bon cap de setmana. 

Vaig parlar d'ell fa uns mesos un poc de passada, però ja vaig deixar escrit llavors que "La frontera" d'Erika Fatland, en el qual l'autora narra el seu viatge pels països --des de Corea del Nord fins a Noruega-- que comparteixen frontera amb Rússia, m'havia semblat un llibre extraordinari. L'obric de nou aquesta vesprada gris pel capítol que dedica a Ucraïna, i rellisc les històries que recull a Odessa, Crimea, Txernòbil, Kíev, Donetsk o Lviv: veus i visions (ucraïneses, russes, tàrtares....) molt diferents sobre una realitat complexa i sovint contradictòria. I ja ho vaig dir, també, l'altre dia: res no pot justificar la barbàrie d'una guerra ni els crims que s'hi estan cometent; però limitar-ne les causes només als deliris d'un tirà potser no ajuda a comprendre realment com s'ha arribat fins aquest punt. I, sobretot, què es podria fer, d'ara endavant, per a evitar que es tornara a repetir.

        "Durante más de cuatrocientos años, de 1339 a 1772, Lviv perteneció al reino polaco; y de 1772 a 1918, Lviv o Lemberg, la capital del reino de Galitzia y Lodomeria, estuvo sometida al Imperio austrohungaro. Tras la Primera Guerra Mundial, dicho reino formó parte de la República Independiente de Ucrania Occidental durante unos meses, antes de que toda la región quedara incorporada a Polonia después de fuertes combates. Durante la Segunda Guerra Mundial, Lviv fue ocupada tres veces: primero por la Unión Soviética en 1939, después por la Alemania nazi en 1941, y de nuevo por la Unión Soviética en 1944. Después de la guerra, los territorios de Lviv y del este de Galitzia fueron incorporados a la República Socialista Sovietica de Ucrania y los polacos fueron expulsados. Desde 1991, durante un escaso cuarto de siglo, Lviv ha formado parte de Ucrania. Ahora aproximadamente el noventa poe ciento de sus habitantes son ucranianos.

        La historia de la Europa del Este puede aturdir a cualquiera. Las fronteras han avanzado y retrocedido a través de los siglos, hay paises que han desaparecido y reaparecido, otros nuevos han surgido. Etimológicamente, la palabra "Ucrania" deriva de la preposición u, que significa "en" o "al lado de ", y kraïna, que significa "país", y que a su vez deriva de kray, que significa "periferia", "final" o "frontera". Es decir, "país fronterizo". Dado que el país es tan llano, tiene pocas fronteras naturales, por eso sus fronteras son fluctuantes, se mueven constantemente. Las fronteras actuales son de hace pocas generaciones y no fueron reales hasta el derrumbamiento de la Unión Soviética. Ahora, bajo la agresiva y expansiva política exterior de Putin, se están moviendo de nuevo". 

Erika Fatland, "La frontera. Un viaje alrededor de Rusia". Tusquets, 2021

Hivern de lluers

No podria assegurar --ho deixe, si de cas, en mans de qui ho entén-- si aquest ha estat un d’aquells hiverns en els quals els lluerets, sense que se sàpiga encara de cert per quina causa i sense atendre tampoc a cap patró periòdic detectable, s’hi desplacen en massa cap a la Península des de les terres del nord d’Europa. Però allò cert és que feia temps que no en veia tants, per aquestes dates i en aquesta zona, d'aquests eixerits ocellets, encara que també podria ser que enguany m'hi haja fixat més: tot i que les obres a casa van avançant i els obrers --que són d'aquells que en saben, que en deia Papasseit, i el mateix fan un porxo com una xemeneia-- ja no han de picar tant com en els primers dies, persisteixen encara sorolls i polsegueres, amb la qual cosa els meus passeigs ocasionals per la ruralia que em queda més a prop han esdevingut ara mateix una rutina convenient i pràcticament diària per fugir per una estona d'un enrenou que en tot cas apunta a tindre ja, com se sol dir, els dies comptats. Com el mateix hivern, si fa no fa.

Espere que se m’entenga quan dic que, en general, conceptes com ara “respecte a la integritat territorial” o “compliment de la legalitat internacional” no em resulten especialment motivadors, i que també en açò, com en tantes altres ocasions, tendisc a pensar que les coses sempre són molt més complexes del que sembla a primer cop de titular. Però res d’això no impedeix que crega que l’agressió del dèspota de Putin i el seu exèrcit invasor sobre Ucraïna és un crim indecent i sense pal·liatius, i que totes les meues simpaties estiguen ara mateix amb la capacitat de resistència, el patiment i el coratge del poble ucraïnès. Tan de bo que aquest malson --que em tem que malauradament pot ser-ho encara més-- acabe com més prompte millor, i que tots els seus responsables acaben pagant per tot plegat.