Arribar fins el recòndit i captivador Racó del Condoig, com sap bé la bona amiga Maria Josep Escrivà, pot arribar a ser una tasca complicada. Pràcticament desapareguda la senda que hi portava des del poblet de Margarida, de la què només algunes traces enrunades dels murs de pedra que la sustentaven posen de manifest el seu antic traçat, el trajecte més utilitzat a hores d'ara per aquells que s'hi aventuren és el vell camí que parteix del despoblat morisc de Cariola, a Beniaia, per davallar després l'abrupta vessant, antigament abancalada, que tanca pel nord el llit del barranc. Les dificultats, però, no s'acaben quan hom arriba finalment fins a la llera: moure’s per dins del congost, habitualment entollat, sobre les restes dels antics marges de pedra i al mig d'una vegetació exuberant en la qual abunden espècies tan poc afectuoses amb els caminants com arítjols o esbarzers, no resulta tampoc feina senzilla i requereix quasi sempre un temps i un esforç gens desdenyables.
Feia temps que no tornava a aquest preciós paratge, evocador com pocs de la memòria de l'enyorat Joan Pellicer, que tant se l'estimava. I tot i que no solen fer falta moltes raons per a dedicar-li una visita a un indret tan singular, aquesta vegada tenia una especial curiositat --i un poc de por, no ho negaré-- per veure els efectes de l'incendi que el va assolar, junt amb gran part de les Valls de la Marina, ara fa deu mesos. Comptàvem, per això, amb les dificultats afegides que el pas recent del foc podria imposar-nos al llarg de la baixada, però ens va sorprendre un poc trobar el barranc amb molta aigua; tanta, de fet, que entre això, els troncs cremats caiguts i l'embull de verd que ha rebrotat esponerós pertot arreu, no vam poder aplegar fins a la base de la penya ni comprovar, per tant, si les extraordinàries llengües de cérvol que hi creixien han sobreviscut també aquesta vegada. Marfulls, freixes, cues de cavall i, sobretot, arítjols i esbarzers, gaudeixen a hores d'ara d'una magnífica salut.
