En verd propi

Malgrat el seu interès innegable pels valors naturals, patrimonials i paisatgístics que alberga, les meues visites a la banda de ponent del Carrascar de la Font Roja són molt menys habituals que les que faig per altres zones d’una serra --ho podeu veure ací mateix-- que recórrec amb freqüència. Per això ens va semblar que una caminada per aquest territori de masos, barrancs i pinedes, pel què feia temps que no ens hi deixàvem caure, era una bona opció per tal de reprendre, després de l'habitual pausa estival, les nostres eixides setmanals a les muntanyes que ens queden més a la mà. Amb l’objectiu afegit, a més a més, d’acostar-nos fins a la rodalia del Menejador, on gràcies a l’esforç de molta gent es va aconseguir que l’incendi de juliol passat, originat segons sembla per una imprudència criminal, no tinguera conseqüències molt pitjors: havent pogut preservar el bosc esponerós de l’ombria, autèntica joia del parc natural, el pas del foc és ben evident en les bosquines i els matolls de la part alta de la serra, per bé que, tal i com avançaven les primeres valoracions, els senyals d’una recuperació encara incipient comencen a ser també clarament visibles. Verd que resisteix, doncs, i també verd que renaix, que no deixa de ser una altra forma de resistència; de fet, pot ser l'única que realment tinga sentit.

No va estar l'única raó, però he de dir que almenys una part del meu “furor viatger” d'aquest últim estiu guarda relació amb les proves mèdiques que em vaig fer poc temps abans, i que ja apuntaven a un resultat que s'acaba de confirmar amb les últimes anàlisis: poc més de dos anys després de l'operació, el càncer sembla haver tornat --recidiva, en diuen-- encara que sembla que és incipient i per tant i en teoria més fàcil d’abordar amb garanties. Ara toquen noves proves per veure quins seran els següents passos d’un procés que és evident que m’hauria estimat més no haver de (re)viure, però en el què em sé acompanyat i en bones mans i que en qualsevol cas faré per encarar, com he tractat de fer fins ara, amb calma i ànim: allò viscut viscut està, el que va davant va davant, i darrere de l'u ja vindrà el dos. I a la pròxima vos contaré coses de Noruega...

Camins, encara

Ja m`ha passat altres vegades, i quasi sempre amb algun indret que em queda ben a prop i que m’aprecie especialment. Aquesta volta ha estat amb l’alcoiana ermita de Sant Antoni, un lloc al qual dec haver anat dotzenes de vegades i d'on guarde moltíssims records des de ben xicotet: arran de l’entrada que vaig escriure sobre el camí vell entre Alcoi a Xixona, buscava l'altre dia al meu ordinador alguna imatge digital de Sant Antoni, amb el sorprenent resultat de que no en vaig trobar cap. Coses, estic convençut, de la coneguda tendència, de la qual ja he deixat ací mateix algun altre testimoni, que ens duu sovint a no prestar l’atenció que mereix a allò que ens resulta més proper i familiar. L'avantatge en aquests casos és que la proximitat, a banda de ser probablement una de les causes principals de que això passe, facilita també posar-li remei, així que fa uns dies ens vam acostar cap a l’ermita a la què, aquesta volta sí, vam dedicar una estona suficient per tal d'atendre tant els seus propis i innegables mèrits com els del lloc, tan bonic com avinent, al qual va ser bastida fa més de sis segles.

Oportunament reparada la llacuna documental, semblava bon moment per apamar el traçat del camí per aquesta zona, en la qual l’antic trajecte, després de superar la notable pujada des d’Alcoi i de passar vora l’ermita, que també va ser hostal des del segle XV, es dividia en dos ramals: el ja esmentat que portava, travessant la Carrasqueta, fins a Xixona i Alacant, i un altre que girava cap a ponent en direcció a Ibi, Castalla i Villena. D’aquest darrer, que va ser també camí públic i cabdal, vam poder constatar que pràcticament no queda, a hores d’ara, cap tram que es puga transitar. També té el pas barrat un tros del traçat primitiu del de Xixona que coincideix a més a més amb l’assegador de la Canyada del Port; almenys, en aquest cas, hi ha un trajecte obert alternatiu, a diferència del que passa amb altres vies pecuàries de la zona aparentment tallades sense cap contemplació, la qual cosa ja s’ha fet saber a l’administració competent per a que adopte les mesures oportunes: en aquest cas, amb la llei a la mà i si no passa res estrany, no ha de ser molt difícil instar als propietaris a restablir el trànsit lliure; però pel que fa als “camins vells”, i a falta d’un inventari municipal de camins públics, la cosa serà molt més complicada. I creieu-me si vos dic que ja em sap greu no haver pogut fer més, per aquestes qüestions, en aquells temps en què tenia un poc més de marge per a fer-ho. O si més no, jo m’ho pensava.

 

A mode de dietari, i encara que siga només per deixar-ne constància també ací: amb el temps que fa que no plou per aquestes serres i la calor de les últimes setmanes, estàvem ja pràcticament resignats a donar per perduda la temporada de l'esclata-sang. Així que l’imprevist i un poc sorprenent culet de cistella que ha caigut aquest cap de setmana ens ha sabut a glòria, i menjar-nos-els, encara més. Potser que, si tenim un poc de sort, no siguen els últims d'enguany, però el que va davant va davant...

Context

Hi ha hagut vegades, en alguns viatges, que hem caminat durant hores sota una pluja persistent, ens hem vist al mig d'una tempesta de llamps i trons o hem pujat (i hem baixat) d'alguna muntanya mentre ens queia al damunt un xàfec torrencial. I que jo recorde, tret potser d'alguna volta en algun cim més exigent, rarament ens hem plantejat deixar de fer el que teníem planejat, més encara quan, per a fer-li front a aquestes i a altres inclemències, solem comptar amb l'equipament adequat. Per això segueix sorprenent-me un poc que, quan es tracta d'eixir a caminar a prop de casa, hi haja prou amb una vaga perspectiva de pluja per a que estiguem pendents de models, radars i previsions fins el punt que, en aquestes ocasions, no és excepcional que ho deixem córrer i ens estimem més quedar-nos a casa. Ho he pensat això, altres vegades, i l'única explicació raonable que em ve al cap té a veure amb el context: en un viatge, sobretot quan és llunyà, tendim a imposar-nos l'exigència --de vegades, de forma  inadvertida-- d'aprofitar al màxim tot el temps del quan es puga disposar; un temps que sempre és, en aquests casos, necessàriament limitat, i que a més a més, en estar habitualment organitzat de forma prèvia (si cal arribar a fer nit a un allotjament determinat, posem per cas). limita també les opcions de flexibilitzar-lo. Això no passa, en canvi, quan es tracta d'eixides més properes, a les quals tenim la sensació de què podrem tornar sempre que vulguem. No passa res, per això, si decidim algun cap de setmana deixar-ho córrer, i si al remat eixim i les coses es compliquen --que en aquestes ocasions és com dir "si plou un poc"-- tampoc no importa massa deixar-nos-les a mitges, canviar de plans o directament mamprendre una digna retirada a esmorzar en el bar que ens quede més a mà: ja hi tornarem, si de cas, un altre dia.

Les tempestes que ens estan visitant els últims dies, a més de ser sempre benvingudes perquè feia falta que ploguera i almenys fins ara i per ací segueixen caient amb cert trellat, han tingut precisament --ja ho deixava caure l'altre dia-- aquest efecte. Fins el cap de setmana passat, que vaig pensar que ja n'hi havia prou d'estar pendent de l'oratge i, convenientment fornit amb tot el que vaig creure que calia (bàsicament unes botes i un poc de roba impermeable, la capa d'aigua i un paraigua, no penseu...), vaig decidir eixir a caminar, dissabte a la Font Roja i diumenge a Mariola. Un poc d'aigua si que en vaig empomar en tots dos dies, però tampoc va ser, la veritat, cap cosa exagerada: anat torcant la càmera de tant en tant, anar alerta amb unes sendes un poc més esvaroses, i haver de buscar recer al cada volta més assolat Mas de Nones en un moment en què el xàfec es va fer més intens i que vam aprofitar per esmorzar. Però a canvi les muntanyes, pràcticament desertes d'uns altres caminants, em van semblar especialment esplendoroses aquells dies, perquè la pluja, com la boira, crea el seu propi context: amb ella, els paisatges que hem recorregut mil vegades sota el sol adquireixen un aspecte diferent, amb la llum canviant a cada instant, i fins i tot el simple fet de caminar sembla distint quan es fa en aquestes condicions. Tractaré de recordar-ho quan, qualsevol cap de setmana, em faça peresa eixir només per si em banyara... Bon cap de setmana!

Avenir

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d'esperances:

així, per l'entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m'estic ple de pressentiment

d'una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli, "El primer estel"

Potser no és aquest un moment en el què el bosc es mostre especialment ufanós, sobretot si se’l compara, posem per cas, amb l’explosió de colors de la tardor o la pletòrica exaltació vital de primavera. I amb tot, caminar pel Carrascar en dates com aquestes --un dia fresc i plujós de finals de l’hivern-- sempre m’ha agradat especialment: hi ha, o almenys a mi m’ho sembla, una pau especial i seductora en aquest bosc de colors apagats i silencis serens, quan tot es troba encara en aparent repòs però comença ja a intuir-se el retorn imminent de la vida que renaix. O potser és, simplement, que és per aquestes dates que faig anys --cinquanta-nou, hui mateix, nombre primer i número últim abans de canviar, ai, de desena-- i sempre que això passa em pega per posar-me un poc solemne i cavil·lós. Però només un poc i per poc temps perquè, al remat, tampoc jo no em puc plànyer de la meua sort; em sent realment privilegiat per la vida que visc, pel que he viscut fins ara i pel que espere viure a l’avenir, i la meua cabana d’esperances ha resistit sòlidament, un altre any, al pas del temps i a l'embat dels temporals. I al fons de tot es dreça, prometedora, una muntanya. 

A casa

Superat el breu però intens parèntesi de llunyania del cap de setmana passat, torne de nou a l'àmbit de les proximitats, a les quals i de fet he pogut dedicar, aquesta setmana i per motius de feina, alguna de les estones que de tant en tant em permeten eixir del despatx. Paisatges de tardor, per bé que marcadament diferents, a la Marjal de Pego i Oliva i al Carrascal de la Font Roja: tots els reflexes de l’aigua, en el primer cas, i tots els colors del bosc --del verd al roig, o viceversa-- en el segon. Molt probablement, i a banda de complir amb la tradició de visitar la Fira de Tots Sants de Cocentaina --prolongada enguany un cap de setmana més per veure de reduir, sembla que sense massa èxit, les també tradicionals aglomeracions de visitants--, part del cap de setmana que tot just comença se n’anirà en seguir gaudint dels atributs tardorencs pels paratges que em queden més a prop. Però sobretot, crec que aquest serà un d’aquells caps de setmana, propis també de l’estació, en que allò que més abelleix és quedar-se a casa. Perquè les llunyanies estan bé, sense cap dubte; però anar-hi cansa. I perquè encendre --per primera volta enguany-- la llar, i seure davant el foc amb un poquet de condonyat, un gotet d’herbero i un bon llibre a les mans, no deixa de ser una forma tan bona com qualsevol altra de gaudir de la tardor. O almenys, a mi m'ho sembla.

A banda de l’inevitable cansament acumulat, la pel demés magnífica escapada a l’Atlas ha tingut com a conseqüència imprevista una avaria a la càmera de fotos que m’ha privat, sembla que temporalment, de poder-la fer servir. Pel moment, vaig tirant mà d’una de prestada i del mòbil quan es pot, però sense que abans les meues fotos foren res d'extraordinari, trobe que no és el mateix, així que espere que sabreu disculpar-ho. Que descanseu, també, si fora el cas, i bon cap de setmana!

Verd primavera

La meua terra no abunda ni en planures extenses ni en verdors excessives. I amb tot, no està de més recordar que hi ha moments en que les primeres, que algunes en tenim, són capaces de vestir-se amb les segones i mostrar un aspecte esponerós que evoca, ni que siga vagament, paisatges més propis d’unes altres latituds. Aquest cap de setmana d’oratge insegur, prolongat a dilluns per obra i gràcia del Pare Sant Vicent, ha donat per a perseguir flors i pujar alguna muntanya, però també per tornar a recórrer, sota una pluja amable i entre messes noves i masos vells, la singular Vall de Polop, la més occidental de les partides alcoianes, nexe vital d’unió entre el Carrascal i la Mariola i punt de naixement del riu del mateix nom. Feia molt de temps --diria que d’ençà que vaig escriure sobre els camins que la travessen “vorejant les caseries i els amplis secans, cercant els brolladors recòndits i els colls més oportuns, atansant-se a bancals i forns de calç oblidats”-- que no m’acostava a aquestes foies i al seu mosaic bellíssim de sembradures, masos i pinars. I m’ha agradat fer-ho precisament ara, entre el verd prometedor del cereal i els brots tendrals dels xops omnipresents que algú, fa ja molts segles, va decidir triar per donar nom a aquestes terres: no sempre calen flors per adonar-se’n que, per fi, tot és primavera, i tota fulla verda eternament. 

 

A la Vall de Polop està duent-se a terme, des de fa un parell d’anys, un projecte de reintroducció de xoriguers petits (o grillerets, com sembla que eren coneguts en les comarques veïnes), i la visita de dissabte, a més de gaudir dels paisatges, tenia com a objecte veure si alguns del prop d'un centenar de polls alliberats el 2019 i el 2020, en retornar del seu llarg i perillós viatge migratori, comencen a instal·lar-s’hi per criar en les cases de la zona. Amb condicions d’observació que no eren les millors i amb dificultats per distingir-los dels xoriguers comuns, els resultats van ser pel moment inconcloents. Hi tornarem.