Poble

Ja he dit altres voltes que mai no he acabat de sentir-me còmode amb tot el que envolta aquesta data: lluny som --o hauríem de ser-ho-- de records inútils i de velles passions. Però em costa també resignar-me a veure-la reduïda, any rere any, a banal festeta autonomista o, encara pitjor, a festí propiciatori per a feixistes, botiflers i altres infames carronyaires. Així que ho deixarem, com altres voltes i un any més, en allò que el 9 d'Octubre té de símbol, de desig d'un futur per al País Valencià que encara és lluny però al qual no renunciem. Visca la terra, doncs, ara com sempre, i feliç Diada!

Poble, recorda't

del que de tu s'espera

al cap dels segles.

Dus, damunt els teus muscles,

el feix de l'esperança

Poble, retroba't

en la profunda argila

de compartides

passió i confiança.

Retroba't en la fúria!

Vicent Andrés Estellés

Braços lliures i boques i mans

La vaig portar l'altre dia des de Barcelona --la que la va precedir es va perdre, però va ser per una causa digna-- i hui, 9 de novembre de 2014, lluirà al balcó de casa. Però no per demanar que voteu per nosaltres: ja sabrem fer-ho, també, quan arribe l'hora. Hui, sou vosaltres qui feu un pas més per decidir lliurement el vostre futur; però recordeu que, com moltes vegades abans, som molts els valencians i valencianes que vos fem costat, que compartim les vostres il·lusions i esperances perquè creiem que, encara que siga pas a pas, arribarà el moment en què tot el país acabarà guanyant la llibertat, i lluitem cada dia per aconseguir-ho. Hui som molts, a aquesta banda de la Sénia, els qui pensem que aquest futur està un poc més a prop, i volem celebrar-ho amb vosaltres. Des del País Valencià, força i endavant!

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.

Tindran tot. I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans.

Bocins de normalitat

Júlia, la meua filla major, va tornar ahir de Torroella de Montgrí, on ha tingut lloc la quinzena edició d'una iniciativa extraordinària, engrescadora i, probablement, molt menys coneguda del que mereixeria. S'anomena "Com sona l'ESO", i essencialment té com a objectiu articular una proposta educativa integral que, a partir de la musica, incideix en molts altres aspectes com la llengua, la igualtat o la convivència. Cada mes de maig, des de fa quinze anys, les diferents activitats que es duen a terme al llarg de l'any en cadascun dels centres que hi participen, culminen en una trobada que té lloc en alguna localitat dels territoris de parla catalana. Tres dies en els quals més de mil joves procedents del País Valencià, Catalunya i les Illes, comparteixen molt més que les seues habilitats musicals, per bé que la música siga evidentment el fil conductor del projecte, i que el resultat final assolisca un nivell espectacular: valga com a exemple aquest "Mariola i el foc" que, amb la participació del gran Pep Gimeno "Botifarra" --cada any, algun grup o artista és convidat a participar-hi-- va tancar la trobada de l'any passat en Cocentaina.

Va ser precisament l'any passat, en viure un poc més a prop aquesta experiència, que vaig començar a pensar-hi, i ho he repetit unes quantes vegades des de llavors, cada volta que hem repassat a casa la gravació d'aquell concert: un País que, malgrat tots els entrebancs, és capaç de dur avant projectes com aquest, és un País viu, molt més del que alguns voldrien. I és així, com quasi sempre, gràcies a l'esforç i l'entusiasme d'unes persones que mereixen tot el nostre reconeixement. No serà fàcil, però pas a pas, bocí a bocí, acabarem guanyant la normalitat que ara ens neguen; una normalitat que, d'alguna forma, la meua filla ha pogut tornar a viure aquests últims dies a l'Empordà, i que estic segur que no oblidarà.

Si no coneixeu "Com sona l'ESO", podeu fer una ullada a la seua web per veure l'abast i els objectius del projecte. També Xavi Aliaga en parlava, fa poc, al seu blog. I, per completar la trobada de l'any passat --a la d'enguany, que vaig poder seguir en 'streaming', hi va haver també moments molt emocionants-- no vos perdeu tampoc la cloenda de 'Botifarra', amb més de mil veus, vingudes d'arreu els Països Catalans, fent-li els cors. 

Parentius

Des del punt de vista del seu ús per part dels humans, és habitual és que les plantes que formen part d'un grup determinat compartisquen també una utilitat predominant per a la nostra espècie; la qual cosa no deixa de ser lògica si es té en compte que moltes d'aquestes utilitats es relacionen amb determinats òrgans o trets anatòmics que no són necessàriament exclusius d'una sola espècie, sinó que solen presentar-se en gèneres o fins i tot en famílies senceres. Un exemple característic d'aquest fet poden ser els fruits (o drupes) del gènere Prunus, del qual formen part, entre d'altres, albercoquers, bresquilleres, ametlers, cirerers o pruneres; o les nombroses espècies del gènere Pinus que creixen a llocs molt diferents del món i dels quals s'aprofita la seua fusta. El gènere Solanum, en el qual s'engloben tomates, albergínies o creïlleres, podria ser un cas similar, per bé que amb un matís important: si en el cas de tomates i albergínies allò que consumim són les seues baies, la part comestible de les creïlleres són, com tothom sap, els tubercles.

Caquier. De la xarxa

Hi ha altres casos, però, en els quals espècies molt pròximes taxonòmicament presten a la humanitat serveis tan diversos que resulten fins i tot un poc sorprenents. És cridaner, per exemple, que productes tan diferents com les cordes de pita i el tequila s'obtinguen de dues espècies d'agaves o atzavares (Agave americana, en el primer cas, i A. tequilana, en el segon) íntimament relacionades i d'aspecte molt similar; o que l'arbre que produeix els caquis (Diospyros kaki) compartisca gènere amb el que subministra l'apreciadíssima fusta d'eben (D. ebenus). El gènere Ipomoea és un altre exemple interessant, ja que a banda dels moniatos (I. batata), dels quals parlàvem l'altre dia, s'hi poden trobar espècies profusament utilitzades com a ornamentals, com ara les glòries del mati (I. purpurea i I. tricolor), junt amb d'altres d'interès medicinal, com la jalapa (I. purga), de l'ús principal de la qual dóna compte el propi nom científic.

I hi ha, encara, més casos ressenyables: les nostres figueres (Ficus carica), de les quals apreciem sobretot els seus saborosos fruits, comparteixen gènere amb espècies ornamentals molt conegudes com el Ficus benjamina o el Ficus elastica, de la qual a més a més s'obtenia antigament el cautxú –a hores d'ara, Hevea brasiliensis és la font principal d'aquest material--, mentre que productes tan diferents com el papir i l'orxata procedeixen respectivament de les tiges i els tubercles de dues espècies del gènere Cyperus (C. papirus i C. esculentus). També les decoratives camèlies (Camellia japonica) són parents molt pròximes de l'arbre del te (C. sinensis), i fins i tot algunes espècies --com ara la denominada camèlia de Nadal (C. sasanqua)-- s'utilitzen alhora per les seues fulles i per les seues flors. I és que hi ha vegades que el parentesc no és, en absolut, garantia d'homogeneïtat: Caín i Abel, sense anar més lluny, eren germans, i pel que conten es veu que eren bastant diferents...

Camèlia. De la xarxa.

Ja ho he dit alguna altra volta: trobe un poc contradictori que una llengua tan útil, culta i envejable com el castellà haja de comptar amb el suport d'instruments –com ara l'Instituto Cervantes o la llei Wert, sense anar més lluny-- més propis d'idiomes vulgars i sense pedigrí; però tret d'aquest detall, el discurs del supremacisme espanyolista em sembla d'una claredat absoluta i d'una coherència aclaparadora: la llengua de l'Estado, i de tots els seus súbdits, és i serà el castellà, i punt. D'acord, hi ha tot això un poc molest de les 'llengües cooficials'; però una cosa és que cadascú parle en sa casa com li rote, i una altra de ben diferent que es gose discutir el dret superior que, per obra i gràcia de la sacrosanta Constitució, assisteix al castellà i els castellanoparlants en la totalitat del 'territorio nacional'. És per això que les declaracions de fa uns dies de la inefable ex-ministra Trujillo, com les de molts altres que l'han precedida, no em resulten gens sorprenents, ni crec que valga la pena perdre ni un sol segon més a escarotar-se amb una visió que, ara com ara, és ideològicament i electoralment hegemònica a Espanya. Així que amb tot el respecte per a qui, des del centre o des de la perifèria, encara creu possible una Espanya diversa, plurinacional i multilingüe, jo m'apunte al suggeriment de la senyora Trujillo, perquè cada volta tinc més clar que, a nosaltres, l'únic futur que ens val és com el de Portugal. O com el de Dinamarca, o el de Suècia. Si, ja ho sé: això, del País Valencià estant, és molt difícil; però encara m'ho sembla més que una majoria d'espanyols ens reconega algun dia com allò que som, i no com el que ells voldrien que fórem. I posats a escollir, m'estime més triar un camí pel qual valga la pena lluitar. Bon cap de setmana! 

Senyes d'identitat

Entrada de Jaume I a València. Imatge d'Harca

Orgullosament ho sent, i orgullosament ho dic: alcoià, valencià i dels Països Catalans. O, si voleu, alcoià, valencià i bacavès. Però també podria ser alcoià, valencià i catalànic, o fins i tot alcoià, valencià i ibèric; i, si molt m'apureu i de moment, alcoià i valencià, i ja anirem veient. Però alcoià, valencià i espanyol, a mi, ara com ara, ja no m'interessa. Perquè per a ells –ens ho segueixen demostrant cada dia, per si encara no fora prou evident-- ser espanyol significa acatar sense condicions les seues regles i les seues lleis, acceptar el menyspreu i l'esquarterament de la nostra llengua, ofrenar-los glòries --noves i velles-- i rebre molles a canvi; i, al remat, seguir sent dòcils i submisos ("muelles", que deia aquell) i vendre barata la nostra dignitat. I a mi, aquesta (la nostra dignitat com a poble, i el dret a decidir lliurement el nostre futur) és l'única 'senya d'identitat' que em val. I no només quan arriba el 9 d'Octubre. Feliç Diada!

Pels carrers de València aquest 9 d'Octubre. Si fa no fa, el que deiem
 al principi, però en ordre invers i expressat en senyeres...

Full de ruta

Tal vez yo protesté, yo protestaron,

dije, tal vez, dijeron: tengo miedo,

me voy, nos vamos, yo no soy de aquí,

no nací condenado al ostracismo,

pido disculpas a la concurrencia,

vuelvo a buscar las plumas de mi traje,

dejenme regresar a mi alegria,

a la salvaje sombra, a los caballos,

al negro olor de invierno de los bosques,

grité, gritamos, y a pesar de todo

no se abrieron las puertas

y me quedé, quedamos

indecisos

sin vivir ni morir aniquilados

por la perversidad y el poderío,

indignos ya, expulsados

de la pureza y de la agricultura. 

Pablo Neruda

No és solament no tindre temps per dedicar-lo al blog, que també; és, sobretot, el malhumor permanent i la sensació que la major part d'aquest temps es dissipa fent voltes al mateix, pensant sobre el que ja està massa pensat, esmerçant forces no per avançar sinó per tractar de no retrocedir massa. S'imposa trencar aquest cercle viciós, eixir d'aquesta òrbita frustrant i estacionària, tornar a la negra olor d'hivern dels boscos. No perdem més temps, doncs: doneu a Wert --a tots els Werts-- per oportunament insultat, i anem per feina que el viatge és llarg. Alegre i combatiu, bon cap de setmana!

Des del sud

Hui més que mai, el vostre clam és també el nostre. Des del País Valencià, bona Diada i visca la terra!

República, és clar

I sense dubtar-ho ni un segon. Però convé puntualitzar, perquè és molt probable que no estiguem parlant de la mateixa...

Reconec que, quan vaig saber que els independentistes escocesos plantejaven que Elisabet II continuara sent la cap del seu futur estat, em va sorprendre un poc. Ara, i a la vista de l'aparent capacitat d'algunes monarquies per posar-se en evidència (quan no directament per autolesionar-se), comence a pensar que pot ser l'estratègia més intel·ligent per acabar definitivament amb elles: deixar que ho facen elles mateixes. Cal un poc més de paciència, és cert, però segurament el procés serà irreversible, i a més és molt més entretingut. Tret que sigues un elefant, clar...

Imatge de Vilaweb

Ara digueu

Ara digueu: «La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.»
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: «Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.»
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.»

Salvador Espriu

Ni de l'estupidesa de Mourinho, ni dels deliris de Camps; ni tan sols d'una primavera que avança i que comence a pensar que, més que astènia, allò que em provoca és alguna manifestació peculiar de la síndrome d'Stendhal. D'allò que hauria volgut escriure aquesta setmana, si no se m'haguera esmunyit el temps entre tràfecs i viatges, hauria estat de la lliçó de coratge i coherència que Jaume Bonet està donant amb la seua vaga de fam per la llengua i contra els atacs al català per part del govern de Bauzà; els mateixos --i amb els mateixos responsables-- que al País Valencià estem patint des de fa anys. Diumenge, a Palma, aquest clam tornarà a eixir al carrer (hui ho ha fet també a Barcelona) i molts valencians i valencianes que no podrem anar-hi físicament, estarem alli de cor fent-li costat perquè, una volta més, és la nostra llengua i la nostra identitat la què està amenaçada. Com ho fem, també, amb la lluita decidida i valenta --silenciada, gens innocentment, per massa mitjans de comunicació-- de Jaume Bonet i els seus companys de Jubilats per Mallorca, i la de totes les persones que, malgrat tot, han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa, per recordar-nos el sentit de la paraula dignitat.

Contra el fred, muntanya

Set graus sota zero marcava el termòmetre, ahir de matinada, en entrar a Andalusia per Almaciles. I encara va baixar una mica més --fins els deu graus negatius-- unes hores després, ja al capdamunt de la serra. Però va ser sobretot el vent gèlid i obstinat, i allò que ara s'anomena sensació tèrmica, el que ens va privar de gaudir, amb la calma que hauriem volgut, de la satisfacció del cim i d'unes vistes realment excepcionals. Amb tot, una ascensió senzilla però exigent --pel desnivell i pel pendent-- i les perspectives de Sierra Nevada, Cazorla, Segura i la resta de serralades que s'albiren des dels 2.383 metres de la Sagra, justifiquen sobradament una visita que feia massa temps que tenia pendent. Quant a la neu, més aïnes escassa, però suficient per fer més agradable la pujada (en el nostre cas, pel conegudíssim i concorregut "embudo", una estreta i empinada canal que s'obri en el vessant nord de la muntanya) i evitar el sempre incòmode pas pels runars i les tarteres que sovintegen en aquesta banda de la serra. De fet, és sobre aquestes formacions geològiques, com també sobre una vegetació que pel que vaig veure mereixerà una visita més calmada, que el pas reiterat de muntanyers i excursionistes comença a deixar sentir els seus efectes, els quals --ho he de reconéixer-- també nosaltres vam contribuir a accentuar. I en arribar de nou a la base de la muntanya, ningú pensàvem ja en quina temperatura feia...

Hui, al Montcabrer, també feia fred, però no tant. I tot el que feia, l'han esbandit els companys i companyes dels Centres Excursionistes d'Alcoi i Ontinyent i el Centre Cultural Castallut, que s'hi han aplegat al cim de Mariola dins els actes de la 43a Renovació de la Flama de la Llengua Catalana. Promoguda per la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya per tal de "refermar any rera any la voluntat d'un poble per mantenir ben viva la nostra llengua i en homenatge a Pompeu Fabra", la renovació ha estat organitzada enguany pel Centre Excursionista de Castelló, amb la col·laboració d'altres col·lectius excursionistes valencians. Com que ja hi haurà qui ho contarà amb més detall i traça, només diré que ha estat emocionant. I en arribar de nou a la base de la muntanya, he pensat en els altres freds (aquells dels què parlava divendres, aquells que no depenen de la temperatura i que malden cada dia per seguir glaçant-nos els ànims i la determinació), i en que potser demà seran menys inclements gràcies a l'escalfor que he pogut recollir, aquests dies, passant fred a dalt de les muntanyes...

Tots som uns

Demà, com cada 31 de desembre, Mallorca celebrarà la seua Diada. La Festa de l'Estendard, que commemora l'entrada a Ciutat de les tropes de Jaume el Conqueridor el 1229, és la festa cívica més antiga d’Europa, i va precedir d’altres celebracions similars com les de València o Oriola. Tot i els intents de menystenir-la, i d’haver quedat oficialment reduïda a una festa local (l’any 1997, el Consell Insular la va substituir per una jornada espúria i postissa que té lloc el 12 de setembre), la celebració segueix conservant el seu caràcter popular. A més, i des de fa alguns anys, el 31 de desembre ha esdevingut una jornada de reivindicació dels drets nacionals, i la manifestació que s’hi celebra tal dia com hui, representa un dels referents més clars i contundents de la voluntat dels mallorquins i mallorquines de no renunciar a la seua llengua, la seua cultura i la seua nació, que és també la meua, la nostra.

Mai no he estat a la Diada, i no podré estar-hi tampoc en aquesta ocasió. Però enguany, per moltes raons, m’hi sent més a prop que mai del que aquesta jornada representa. Per tot el que, al llarg d’aquest any que s’acaba, he seguit aprenent, coneixent i estimant de les Illes i la seua gent; però també per la virulència amb que el govern de Bauzà està aplicant-se per reduir a la mínima expressió qualsevol rastre de la llengua o la cultura catalanes en aquelles terres. Com recordava ahir Vicent Partal, els canvis legals absurds i injustificables, la repressió desproporcionada de l’independentisme o el revifament de projectes que amenacen el territori, formen part d’una estratègia premeditada i conscient, de la qual els valencians i valencianes venim sent víctimes, també, des de fa molt de temps: el premi per avergonyir-se en públic per parlar valencià, és que et nomenen consellera d'educació.

Per tot això, ho deia també Partal, els mallorquins i mallorquines que eixiran d’ací unes hores al carrer ens defensen a tots. I encara que siga des d'una distància que només és física, des d’aquesta banda de la mar serem molts els qui estarem fent-los costat, perquè la seua lluita és també la nostra; perquè, mal que pese a algú, tots som uns.

Ja sabeu que, en general, sóc persona més donada a l’avaluació continua (i un poc precipitada) que al balanç pausat, sistemàtic i meditat, que és el que tradicionalment demanen dates com aquestes. Així que també enguany me’l deixe pendent per a un moment més propici. De totes formes, i sense pensar-hi molt, crec que de totes les coses bones i dolentes que m’ha portat aquest any 2011 que està a punt d’acabar-se, han pesat molt més les primeres que les segones, i per tant no puc dir que, quant a mi i pel que fa a allò realment important, haja estat un mal any. I encara gosaria menys dir-ho quan, fent escandall de tot el què s’està esdevenint al meu voltant, veig a tanta gent que m’estime afrontant incerteses, dificultats i injustícies amb una determinació i una fermesa admirables. Tan de bo que l’any que comença porte per a tothom noves esperances i forces renovades per seguir lluitant; i tan de bo que unes i altres arriben primer allà on més falta fan.

Plou

Ni Trons ni Glòria, aquest atípic vint-i-quatre d'abril alcoià. La inoportuna inclemència meteorològica, que ha obligat a suspendre el primer acte oficial dels Moros i Cristians de 2011, s'ha afegit a l'oportú ajornament institucional (aparentment lògic, amb el calendari a la mà: com mana la sacrosanta tradició, motor i alhora fre de la Festa, les celebracions s'inicien amb la Pasqua, i no estaria ben vist per una societat de sòlides conviccions morals que aquesta se celebrara abans que Rams; del perill d'utilitzar, estirar i manipular la "tradició" per al propi benefici --personal o polític-- o per a imposar postures irracionals, masclistes o excloents, ja parlarem un altre dia). I, dins del mal, encara bo: la pluja dóna uns quants dies més a l'ajuntament per tractar de dissimular les vergonyes d'un barri del Partidor que segueix caient a trossos sense que, miraculosament, la susdita corporació tinga cap responsabilitat reconeguda sobre el fenòmen. Igual els dóna temps, fins i tot, de posar alguna lona tirant la culpa dels ensorraments al govern socialista o als ecologistes radicals. O a tots dos junts.

Plou a Alcoi, la qual cosa no solament m'ha privat hui de gaudir del ritual anual d'escoltar "Un moble més" pel carrer Major, sinó que també ha limitat altres alternatives raonables d'activitat a l'aire lliure. Enfrontat, doncs, a un nou confinament domiciliari, i amb el fantasma de l'avorriment amenaçant de manifestar-se en les seues variants més virulentes, he decidit dedicar el matí de diumenge a la massa vegades postergada tasca de posar un poc d'ordre als llibres. Mala decisió, en tot cas: entre els primers volums destinats a recuperar el seu lloc a uns alçadors que van abandonar, per raons variades, fa més temps del recomanable, m'he trobat a les mans "Sobre la nació dels valencians", de Joan Francesc Mira. Amb poques ganes d'endreçar, i vespra del Vinc-i-cinc d'abril, no cal dir que la tentació de tornar a fullejar-lo ha estat massa gran; el retorn als prestatges, d'aquest i d'altres llibres, haurà d'esperar ocasió més propícia.

Admire a Joan Francesc Mira. Les seues novel·les i els seues assaigs m'han proporcionat moltes hores de goig i de reflexió, i em sembla una de les figures de major relleu intel·lectual que ha produït darrerament aquest País. La qual cosa no vol dir, evidentment, que compartisca totes les seues idees o valoracions, ni que totes les seues obres m'hagen semblat igualment remarcables. I, en aquest sentit, "Sobre la nació dels valencians" és una de les què em van semblar--i ho ha tornat a fer en aquesta relectura parcial en què he invertit aquestes darreres hores-- més redundant i decebedora. No perquè no crega que l'opció per la qual opta Mira siga perfectament respectable (i, fins tot, totalment defensable des d'una perspectiva pragmàtica), sinó perquè en el fons em sembla que parteix d'un raonament profundament tautològic per a tractar de justificar el què, al cap i a la fi, no requereix tanta justificació: per a acceptar que les coses són com són i no com en algun moment hauriem volgut que foren (o com voldriem que foren en un futur) no cal, des del meu punt de vista, tanta lletra. Però de nou, rellegir les seues pàgines m'ha fet pensar; i això --fer pensar, més que despertar adhesions inquebrantables o rebuigs més o menys viscerals-- és, si bé és mira, és el que s'ha d'esperar d'un assaig; fins i tot, si parla de nació i de valencians.

He deixat dit, en altres entrades, quina és la meua posició al respecte, i tampoc no gosaria rebatre ara, ni que fóra per damunt, la sòlida i documentada posició que exposa Mira en el seu llibre. Però he tornat a pensar, rellegint les seues pàgines, en algunes coses a les què des de fa molt de temps faig voltes, i que d'alguna forma --i també de passada-- he anat deixant escrites en aquestes planes. He pensat en què si cada vegada em costa més entendre les idees i posicions d'alguns teòrics del nacionalisme valencià, potser siga perquè no solament no dispose dels coneixements, els mitjans ni la formació escaient --no sóc, per dir-ho així, professional de la nació: no sé res de sociologia, antropologia, ciència política o filologia, ni em guanye la vida ni tracte de fer-ho escrivint en qualsevol mitjà o suport-- sinó perquè, a més, no he nascut a València ciutat ni a la seua àrea d'influència; característiques, aquestes (de formació i de procedència) que semblen coincidir amb una cridanera freqüència entre molts dels que pensen i assagen sobre l'adscripció nacional dels valencians des d'una particular perspectiva i a les què, potser amb més temps, caldria dedicar també alguna reflexió. He pensat en les escassíssimes al·lusions a la realitat de les Illes --i a la nostra relació nacional amb elles-- que he pogut llegir quan es reflexiona, des del País Valencià, sobre aquestes qüestions, i en tot el que jo mateix estic aprenent darrerament sobre aquest particular. Però també --i també ho he deixat escrit fa molt poc-- en els límits de la utopia, del realisme estratègic i de les opcions pragmàtiques quan s'apliquen a altres àmbits de l'acció cívica i política, com ara l'ecologisme.

Sabreu perdonar-me la simplificació però, des del meu punt de vista, els camins per al País Valencià són ben limitats: o quedar-nos com estem (i seguir implorant als veïns de ponent --i als que, sent d'ací i vivint ací, se senten com a tals-- que toleren generosament les nostres folclòriques particularitats, ben entés que aquestes no qüestionaran perillosament la seua posició preeminent ni la supremacia de la seua llengua i la seua cultura), o optar en perspectiva per un trencament tan amistós com siga possible, i fer camí per altra banda. Totes dues opcions són legítimes, si s'accepten conscientment els seus costos i els seus resultats. Però tal i com ho entenc, ser valencià dins Espanya ha esdevingut --i ho farà més, em tem, en el futur-- simplement inviable; ara com ara, per als valencians i les valencianes nacionalment conscients l'única possibilitat acceptable, a llarg termini, és la independència. I tan em fa, fins i tot, que ho vulgam fer nosaltres sols o de forma conjunta --però no necessàriament simultània-- amb els altres Països Catalans, que és la meua opció. Al meu parer i a dia de hui, no hi ha tria: el País Valencià serà independent o no serà; i això és el que significa, per a mi, "formar part del poble i el país dels valencians": lluitar per recuperar allò que vam perdre demà farà tres-cents quatre anys. Sé com serà, això, de difícil, i el preu que caldrà pagar per aconseguir-ho, si és que algun dia s'aconsegueix; fins i tot és molt probable que, a l'hora de votar d'ací un mes, opte per opcions més possibilistes. Però la independència és una --més-- de les meues utopies necessàries; que cadascú trie les seues. I encara plou, i els llibres per guardar...

Causes

Conec a bastant gent que, d'una o altra forma, s'hi sent activament implicada amb les causes més diverses. N'hi ha que dediquen una part substancial del seu temps i el seu esforç a tractar d'eradicar la pobresa en el món; d'altres s'interessen pel respecte universal als drets humans o la igualtat real entre homes i dones, molts més aspiren a aconseguir una societat sostenible i respectuosa amb el planeta... En general, són gent normal, sensible i intel·ligent. I saben, per això, que assolir els objectius pels quals lluiten és, com a mínim, complicat, i que en cap cas serà cosa de dos dies. Fan front, o volen fer-li, a problemes complexos i profundament arrelats en la societat; s'enfronten amb la ignorància i la incomprensió --quan no directament amb l'hostilitat-- de la major part de la gent que els envolta. Quasi mai gaudeixen, tret de casos molt excepcionals, de suport mediàtic o recolzament institucional, més aïna al contrari. Ho tenen --ho tenim-- molt difícil, i ho saben. Sovint es desanimen. Però no hi deixen de creure. I de lluitar: supose que pensen que, amb tot, paga la pena intentar-ho.

Parle sovint amb ells i elles d'aquestes coses. I mai no els he sentit renegar amb sanya els autors que posaren les bases tèoriques de les seues lluites, per bé que analitzen, critiquen i actualitzen aquestes bases sempre que cal. No els he vist proposar que calga suavitzar els seus plantejaments per a que més gent els accepte --"no diguem 'pobresa', que això a la gent no li agrada sentir-ho i la tira cap enrere"-- ni plantejar-se que caldria buscar una formulació menys explícita de la Declaració Universal dels Drets Humans perquè estratègicament seria un avantatge per a que certs governs l'acceptaren. Tampoc no els he sentit defensar seriosament --em sorprendria que ho feren-- que fer front a la pobresa, la tortura o la destrucció del medi ambient depenga essencialment d'aconseguir (el més prompte possible i de la forma que siga) majories parlamentàries suficients, encara que tampoc estaria malament. Però quan parlem d'una --altra-- de les causes per les que jo també vull creure que lluite (el redreçament nacional del meu País i, en última instància, la seua independència) tot això canvia... Serà que jo no entenc res, o que sóc un ingenu incorregible. O potser és que, en el fons, no deixem de pensar que hi ha unes causes més nobles que altres; fins i tot, quan és la mateixa persona qui, aparentment, les defensa.

Fins quan?

Em tinc, en general, per una persona relativament tranquil·la i tolerant, més amiga de la discussió fonamentada que de l'enfrontament inútil, i amb tendència a buscar --i, quasi sempre, a tractar de respectar-- les raons que mouen a cadascú a pensar, creure o actuar com ho fa, encara que no sempre em resulten fàcils d'entendre ni, molt menys, de compartir o justificar. Però reconec que, quan llisc coses com aquesta, m'agafa una mala llet tal que em venen unes ganes immenses de llançar a la merda tranquil·litats, raons i toleràncies. Tan se val que no coneguem tots els detalls del cas: ja n'hi ha prou que la pressumpta innocència recaiga, sempre, del mateix costat (el seu). I a més, dissortadament, ja sabem massa bé com abunden, en aquest país, els energúmens que actuen així quan es tracta de la --nostra-- llengua; quasi tots en tenim algun o alguna a prop, quasi tots ens hem topat, alguna vegada, amb ells, simplement per voler fer servir normalment, naturalment, el català. Però cada vegada en som més, també, els que ens resistim a acceptar-ho sense més, a resignar-nos a seguir sent, alhora, víctimes i còmplices. Algú de tan mala mena, algú tan desconsiderat, ignorant, neci i indigne com per ser capaç de desatendre a un ancià que té una urgència mèdica per fer servir el valencià (a Alcoi!), només mereix el major dels menyspreus. I la ràbia més gran, i un desig immens que, algun dia no molt llunyà, de la manera més clara i irrebatible, comprove per si mateix que els valencians i valencianes ja ens hem cansat d'haver de suportar-lo, a ell i als que són com ell. No és, només, una qüestió de llengua: és, sobretot, una qüestió de dignitat.


(Per cert, els companys de valencianisme.com i els blogs de Cucarella, Muntaner i Lluis Torró, han dit també la seua sobre aquesta qüestíó. No deixeu de fer-hi una ullada)

Posem-los hamaques

Benidorm en una imatge de la xarxa.

Coincideixen, en els diaris del dia, dues notícies aparentment distintes que, al remat, venen a dir el mateix. La primera –que, per cert, només he vist en la premsa afin, encara que la ventila amb quatre ratlles -- és el rebuig del govern espanyol a tramitar la Iniciativa Legislativa Popular “Televisió sense Fronteres”. Ja la comenten, entre d'altres, Cucarella, Mompó o Can Carrasca, amb la indignació que pertoca i que compartisc. Des del gobierno al·leguen genèriques qüestions pressupostàries que sonen tan ridícules que, si no fóra per la gravetat del cas, farien riure. Gravetat no perquè esperàrem massa ni de Madrid ni del partit que des d’allí governa i ací aspira (?) a fer-ho, sinó perquè, a banda del menyspreu profund cap a la democràcia que implica barrar el pas a una iniciativa que ha tingut el suport de tanta gent,  és també una nova constatació d’una estratègia conscient, planificada i sistemàtica dirigida a destruir qualsevol tret que recorde a valencians i valencianes que són part d’una nació que no és la castellana. I vos assegure que jo, en conspiracions, no crec gens ni mica, com tampoc tinc més interés en la TV3 que poder disposar d’un mitjà --per a la nostra desgràcia, pràcticament l'únic-- que parla la meua llengua. Però és, això, el que em neguen: el dret a triar lliurement un  mitjà que parla en català, amb independència de sobre què parle, simplement perquè no convé que ens reconeguem com a part d'una comunitat que parla la mateixa llengua. I qui ens nega aquest dret, i ho fa de forma tan barroera, se situa –per més raons econòmiques o tècniques que invoque-- al mateix nivell de baixesa moral i política que qui manipula la Televisió Valenciana amb idèntic objectiu final: fer desaparéixer, per al seu propi benefici, qualsevol rastre de cultura i consciència catalanes al País Valencià; assimilar-nos --per extinció-- a qualsevol altra región castellana, no siga que se’ns obriguen els ulls i la paradeta se’ls en vaja a fer punyetes també per aquest cantó abans del que ells voldrien.

Hi ha, però, altres formes més subtils d’avançar en aquest “proyecto de contrucción nacional”, i a això es dedica la segona de les notícies que m'han cridat l'atenció hui: en el to triomfalista que sol acompanyar qualsevol comentari respecte a la flamant línia d'alta velocitat que ens uneix a la Meseta, se'ns recorda allò que els futurs usuaris del AVE que ens vindran des de Madrid esperen de nosaltres, els valencians. Bàsicament, que els ensenyem els nostres monuments, i que posem tumbonas i dutxes en les platges. Tota una declaració d’intencions sobre el paper que els espanyols han decidit atribuir-nos i que, majoritàriament i amb una docilitat digna de llàstima, sembla que hem assumit com a inevitable o --encara pitjor-- com a desitjable. Supose que, com que la cosa ve adobada amb els immensos beneficis econòmics que generarà la vinguda massiva de madrilenys i madrilenyes a fer-se cañas i menjar paella als nostres bars, no farà tant de parlar. Però al remat, i en el fons, hi subjau el mateix principi bàsic: apropar-nos a qui a ells els convé (encara que siga a preu de senyorets), i allunyar-nos de qui no els interessa. I no parle, solament, de la Sénia enllà: no vulgueu vindre en tren des de Xàtiva fins a Alcoi, que uns i altres ja s’encarregaran, fent ús dels seus poders, de deixar morir aquesta línia, com deixen morir (quan no maten traïdorament) tantes altres coses que podrien enfortir la nostra sensació de ser una societat culturalment, económicament i territorialment vertebrada. L’única vertebració econòmica, cultural i territorial a la què hem d'aspirar és la que ells han decidit: la què passa per Madrid i ens allunya no solament de Tarragona, Maó o Lleida, sinó també de Dénia, de Bocairent o de Morella.

Estació d'Alcoi. Del diari Información.

Si algú té encara dubtes sobre quin és el paper que li té reservat Espanya a la seua comunidad valenciana, que s’ho faça veure. Altra cosa és que, en el fons, a molta gent li sembla bé aquest joc. Tenen dret a pensar-ho, tot i que a alguns representants polítics caldria exigir-los també la valentia de dir-ho clar i deixar-se de romanços. Però no crec que siguen especialment malignes: només fan el que creuen que els convé. La nostra normalitat és la seua ruïna, ho saben, i actuen en conseqüència. Ho sabem, també, nosaltres?

PS: una actualitzacíó interessant respecte a la primera de les notícies: sembla que la Mesa del Congrès no ha acceptat l'argumentació del govern espanyol, que demana rebutjar la ILP. Ja veurem com acaba tot plegat, però pel moment --i malgrat les clares intencions d'impedir-ho-- sembla que encara hi ha la possibilitat que la iniciativa es tramite.

9 d'octubre

Ni dels botiflers rebordonits i renegats, ni tampoc dels polítics indignes, corruptes, mediocres i aigualits. Menys encara dels feixistes de ment raquítica i moral nauseabunda, ni dels infames descastats que menyspreen la terra que els va acollir. El 9 d'octubre no és d'ells, encara que com cada any els veureu exhibint-se obscenament, fent penosa ostentació de la seua ignorància i la seua traició. El 9 d'octubre és nostre. És la nostra Diada, la dels valencians i valencianes que estem orgullosos de ser-ho, que no ens amaguem de parlar en català cada dia de l'any, que volem una terra viva i un futur digne per a la nostra gent i el nostre País. Simbolitzem quan vam nàixer per recordar-los que estem vius, i assumim la veu i la pena i l'amarga polseguera vida amunt i nacions amunt. Airegeu les senyeres i els mocadors, traieu-li a la llengua tot el profit, passeu una bona Diada!



Records d'Arpitània

Només eixir de Le Pont de Valsavarenche vam trobar els primers exemplars d’stambecco o cabra dels Alps, espècie emblemàtica i símbol del Parc Nacional del Grand Paradiso. A mesura que ascendiem per la vall del torrent Savara, el dia, que havia amanescut serè, va anar ennuvolant-se fins que, poc després de dinar, la previsible tempesta es va desfermar amb força. Només vam tardar uns minuts en arribar a un refugi proper entre trons i rellamps, però ens vam mullar el suficient com per agrair l'aixopluc, un café calent i una copa d’un aiguardent --què no recorde bé però que potser era jhenépi—que pagàrem a preu d’or. En el refugi, ple de gom a gom de muntanyers i excursionistes sorpresos per la pluja, vam poder seure al costat d’un grup que mantenia una animada conversa en un francés en el què es barrejaven accents diversos. Semblava dur la veu cantant un corpulent muntanyés de barret negre i atapeïda barba blanca, del qual vam alcançar a comprendre una ferma i convençuda declaració, dirigida als seus contertulis: els savoians no són francesos ni italians. Savoia --explicava el muntanyés-- havia sigut independent fins ben avançat el segle XIX, i ho seria de nou. Després d’això, vam perdre el fil de la conversa, però ningú va semblar massa sorprés per la rotunda afirmació que acabavem de sentir. D'això deu fer si fa no fa uns quinze anys.

Savoia, actualment repartida entre diversos departaments francesos, forma part d'una de les nacions més antigues, desconegudes i evocadores d'Europa. En ella es parla una llengua, també relativament poc coneguda i fortament dialectalitzada, denominada francoprovençal, i des de fa uns quaranta anys s'ha generalitzat per anomenar aquestes terres el preciós i encertadíssim nom d'Arpitània, el país dels Alps (Arpes, en francoprovençal o arpitan). Les terres arpitanes s’estenen per diverses regions franceses –com Liyon (Lió) o Grenoblo (Grenoble)--, la Suïssa romanda i el nord d'Itàlia, amb una referència especial, en aquest darrer cas, a la Vall d’Aosta. Aosta va ser, de fet, una de les raons principals per fer aquell viatge: la vall apareixia, en l’escasa informació sobre nacions sense estat de que podia disposar en aquells temps anteriors a Google (uns pocs documents del CIEMEN que em duia o em feia dur de Barcelona), com a part d'un àmbit més ampli, al qual anomenaven "Harpitanya". Conéixer de primera mà un territori que apleglava les muntanyes més imponents d’Europa, i una llengua (i una cultura) singular i enigmàtica, va convertir en irresistible l’objectiu d’acostar-s'hi a la primera ocasió possible; i, certament, va pagar la pena des de tots els punts de vista. La veritat és que ni en Aosta ni en Savoia –vam voltar uns quants dies per les valls que envolten el Mont Blanc, però vam renunciar, per car, a passar al Valais suís-- vam ser capaços de reconéixer ningú parlant arpità. Però tot i això ens vam emportar d’aquelles muntanyes --a més de la inevitable "grolla" de fusta per al café a la valdostana-- la sensació d’haver conegut, encara que fora superficialment, una terra excepcional. Això, i el record inesborrable d'un savoià reclamant, mentre la tempesta retronava en cims i valls, el dret del seu poble a seguir existint.

Diferents banderes utilitzades pels moviments culturals i nacionalistes d'Arpitània

L’any passat vaig tornar a Arpitània. Aquesta vegada m’hi duien interessos específicament muntanyers –fer cim al Mont Blanc per la ruta de Cosmiques--, però abans d’encarar aquesta ascensió amb Xavi (a qui li agraisc algunes de les fotos de més avall) i Ferran, vaig poder tornar a recórrer una part d’Aosta i de Savoia. Tampoc aquesta vegada vaig tindre ocasió de sentir ningú parlar arpità, ni feia la impressió que les coses hagueren canviat substancialment respecte al reconeixement de la llengua i la cultura del país. Però en aquests quinze anys, i gràcies en gran part a Internet, he anat seguint els avanços dels moviments culturals (i, en algunes zones, també polítics) dels arpitans i arpitanes, per bé que les seues manifestacions pràctiques siguen encara molt incipients i no sempre fàcilment visibles quan es visiten aquelles terres. També avança, encara que amb grans dificultats, la normalització de la seua fragmentada llengua, la difusió internacional de la cultura i la construcció d'una consciència comuna entre els diferents territoris que formen aquest país que s'estén --ho diu el seu himne-- tot u tôrn du Mont-Blanc. Cada vegada més, a Europa comença a sentir-se parlar de l'arpità i de la seua resistència a desaparéixer per sempre. També a casa nostra: des de fa uns mesos, els Amics d'Arpitània s'han proposat contribuir a la divulgació de la llengua i la cultura de les terres arpitanes. Obrint Pas acaba d'actuar al Festival dels Pobles Minoritaris d'Aosta; conten de la seua sorpresa en descobrir una realitat que a penes coneixien, i m'han fet ganes de compartir aquests records. Es indubtable que queda molta feina per fer (quants, dels milers de muntanyers que passen cada any per Chamônix, senten parlar de la llengua o la cultura arpitanes?); però vull pensar que el camí per recuperar de l'oblit i la invisibilitat una de les cultures europees més antigues, interessants i amenaçades és, a hores d'ara, irreversible.

El cim del Mont Blanc, Aiguille des Glaciers i vistes des del coll del Maudit

Notícies de Kosovo

Ja ho sabeu: la independència unilateral de Kosovo no va violar cap llei internacional, segons va dictar ahir la Cort Internacional de Justícia (CIJ). Jo mateix citava aquest territori balcànic, a tall dels comentaris a una entrada recent d'aquest blog, com un cas a conéixer i analitzar. La qual cosa no vol dir, en absolut, que em semble gens desitjable ni molt menys exemplar. En tot cas, i des de la meua ignorància, el pronunciament de la Cort em sembla d'una rellevància notable, i estic segur que se'n parlarà a bastament i amb major o menor trellat i propietat.

Per això, i pel moment, m'estime més esperar les reaccions, anàlisis i opinions expertes abans de dir res més, tot i que celebre la resolució i m'alegre molt pels albanesos kosovars. Espere amb curiositat els plantejaments jurídics, basats en les diferents interpretacions del dret internacional que siga d'aplicació. Però sobretot, i especialment, m'interessen les lectures polítiques, que voldria --potser incautament, vist el que n'hi ha-- contrastades i adequadament contextualitzades en un escenari i una història en els què, pel què sé i conec, no desitjaria veure mai el meu país ni la meua gent. Per molt què, al final, la meta a aconseguir puga assemblar-se.

En la foto, baixada de la xarxa, la bandera oficial de Kosovo i la d'Albània (usada també com a pròpia pels kosovars, amb l'afegit d'una estrela, des que formaven part de Iugoslàvia).

Dependentisme

Volia escriure alguna cosa al respecte, en part per completar una entrada anterior sobre la qüestió, en part també a tall d’alguns comentaris a aquesta. Pero la veritat és que Cucarella, com quasi sempre, ho ha deixat dit de forma tan clara i escaient que poca cosa més caldria dir. Només llegiu-lo.

També jo, com a valencià que creu en la independència dels Països Catalans, considere una estupidesa plantejar-me un escenari basat en la simple substitució de dependències (des dels poders de Madrid a, posem per cas, els poders de Barcelona). Potser algú li eixirà la vena cantonalista i dirà que, llavors, tampoc vol dependre dels poders de València; ja s’apanyarà qui crega això, però és evident que més enllà de postures absurdes –i. sovint, gens desinteressades-- hi ha un marc al què no podem substraure’ns i que imposa una lògica de viabilitat per a territoris, cultures, economies i societats. Per això, entre altres raons, no puc alinear-me amb qui planteja un hipotètic futur per als valencians i valencianes fora d’Espanya i dels Països Catalans: simplement, i donant per suposada la bona fe, ho trobe inviable.

La independència, per a nosaltres, no pot ser una mera qüestió cartogràfica ni un simple canvi de moliners: és una oportunitat per a construir una societat diferent i, en la mesura possible, millor. Si la cosa va només de nous amos –Testenguaret ho explica molt bé—a mi no em fa el pes; si han de seguir fotent als de sempre, encara que ho facen en la meua llengua, tampoc. Si el preu ha de ser seguir amb la destrucció dels nostres territoris, encara menys. Probablement, aquest és un esforç suplementari que caldrà exigir a tots el que siguen companys de viatge, a banda dels reconeixements mutus i del soterrament de les arrogàncies, que és clar que també. Si, ja ho sé: sóc un ingenu. Però que voleu que faça, són privilegis de l’edat.

I ara que ve al cas: aquesta vesprada marxe a Girona a una altra reunió de la xarxa de custòdia del territori de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, de la què ja he parlat en altre lloc. Com deia allí, és una forma de treballar, des de la societat civil. És per això que deixe, per a altra ocasió, algunes idees pendents. Sabreu disculpar-me; demà, més.

El meu poble i jo

Sóc d’aquells valencians i valencianes que, des de la perplexitat, han dedicat més temps del saludable a pensar, llegir, escriure i discutir sobre la seua adscripció nacional. Però ara com ara, no en tinc cap dubte. Sóc alcoià, valencià de catalana arrel. De catalana llengua i, per tant, també de nació. Una nació que ha estat partida per la història en territoris diferents i de trets distingibles, que alguns voldrien divergents però que a mi no m'ho semblen: no aspire a uniformismes, i valore la diversitat. Per això, no sols no m’importa dir-me valencià, sinó que ho dic amb orgull perquè és això el que sóc, i la gent ja m’entén quan ho dic. Però quant a la meua nació, només en conec una, i en una em reconec: aquella que compartisc amb la gent que parla la meua mateixa llengua. A una, i a l’altra, li dic catalana, perquè ens hem d’entendre i els noms són importants. No espere que tothom estiga d’acord: que cadascú s’ho faça com puga i com millor li vinga. Però a mi ja em va bé, així, i espere que s’accepte com a cosa normal. Ja veieu que no aspire a fer-ho racional, ni a buscar arrels històriques ni arguments irrebatibles. És, simplement, sentir-se part d’un col·lectiu. Tries què el defineix, aquest col·lectiu, i t’hi apuntes, si vols.

És cert que, pel moment i a efectes pràctics, no passa gran cosa per apuntar-s´hi; podria dir-vos que em sent nacionalment friülès, fins i tot espanyol, i seguiria escrivint en català i pagant els mateixos impostos al mateix Estat. I vosaltres també. En tot cas, sóc conscient que la major part de valencians i valencianes no pensen com jo: a aquests, majoritàriament, els va d’allò més bé sentint-se espanyols, encara que molts d’ells parlen també la meua llengua. Jo, fins cert punt, ho entenc perquè és molt pràctic (fas cas als que manen i a la gran majoria, acceptes el que n’hi ha i no et calfes el cap) encara que com és obvi jo no puc compartir-ho. També entenc a aquells què, que pel que fa a la nació, no se senten ni catalans ni espanyols. Crec que d’aquests em separa, essencialment, la rellevància que donem als diferents trets que definirien la nostra nació, la dels valencians i valencianes. Per a mi és la llengua; per a ells --com per als flamencs o els austríacs-- no. La majoria, almenys, saben que parlem català; potser, algun dia, coincidirem en altres coses. En principi, no considere enemics ni a uns ni molt menys als altres, simplement perquè pensem diferent. Als que no tolere és als que s’empenyen en impedir-me que siga, parle, visca i em senta català perquè sóc valencià. O viceversa.

Com que no em sent espanyol, no em trobe còmode en les actuals circumstàncies polítiques –ja sabeu, estatuts, constitució, comunitats autònomes i tot això—perquè veig cada dia que no deixen lloc per a la meua llengua i la meua cultura, perquè volen que crega en coses que no crec, perquè volen fer-me pensar que, si encara existim, és perquè ells ho toleren i no perquè en tinguem dret. Tampoc açò em lleva molt la son, perquè m’ho procure mirar amb perspectiva històrica i un poc mohicanista, i em fa l’efecte que les coses canvien tan dràsticament (posem que en un parell de generacions) que ara mateix no gosaria predir res. Però ara i ací, la incomoditat m’ha dut, inevitablement, a aspirar a les majors quotes possibles d’autogovern per a la meua nació. I, ara mateix, i tot i els riscos evidents de cagar-la nosaltres també, només se m’ocorre com a via raonable dotar-la d’un estat. Per això, quan em pregunten, dic que estic per la independència. M’agradaria que els diferents territoris que formen la meua nació sentimental, la catalana, tingueren l’oportunitat de decidir si volen adoptar una forma jurídica, a la que solc referir-me –només per entendre’m—com Països Catalans. Però no espere, tampoc, suscitar grans suports amb aquesta proposta, perquè si anara avant, potser si que hi hauria alguns canvis en els meus impostos. I en els vostres, també. No és probable, en tot cas, que jo ho veja; potser les meues filles, o si no els meus nets. Entenc també que els camins per arribar són diversos i complicats, i passaran per llocs que no imagine ara. Tal i com jo ho veig, la qüestió és anar fent, tenaçment però amb calma.

M’ha costat alguns anys aprendre a dir les coses pel seu nom (pel què jo vull donar-li), i encara a vegades em costa, però cada volta menys. No em sap greu parlar en castellà quan l’ocasió ho demana, ni en francés ni en anglés, però mai no ho faré ni a ma casa ni per collons. Ningú em convencerà que una barbaritat ho és menys per la llengua en la què es diga, o que robar en català és més acceptable que fer-ho en castellà. Totes les banderes em semblen draps, encara que algunes més que altres. Quan pense "català", no pense necessàriament en Barcelona, perquè reconec que em costaria bastant, si és això el què penseu, sentir-me barceloní (probablement, tant com sentir-me alacantí, per entendre’ns). Però a Tortosa, Ciutadella, Tremp, Beseit, L’Escala o Reus en trobe tan a casa com a Morella, Elx, Gandia, Llombai o la Vila Vella. Quant al dia a dia, no sempre és senzill, però tracte d’adaptar-me amb un cert pragmatisme, i restringir les batalles als casos que crec que paguen la pena, que no són pocs. I per això accepte amb naturalitat que el meu Barça siga el millor equip de la lliga espanyola, o que la seua selecció faça bon futbol amb molts jugadors que són, també, d’ací, sense ser traïdors: trivialitats de les circumstàncies històriques que, a més, afecten a una cosa que em sembla tan poc substancial, nacionalment parlant, com és el futbol, amb perdó de la simbologia identitària, dels sociòlegs experts i, fins i tot, d’Invictus.



Comprenc que, des d'aquest costat, hi haja qui s’inquieta perquè açò del futbol i la selecció, als espanyols (o a alguns d’ells) sembla que els reforça l’autoestima i els cohesiona nacionalment, i això a nosaltres quasi mai ens ha eixit de bades. Però si fóra per això, i vista la trajectòria de l’esport "espanyol" fins a temps ben recents, després del Mundial del vuitanta-dos s’haguera independitzat d'Espanya fins l'Alcàrria (per cert, vist com ha quedat França, igual convindria que Perpinyà s’animara i aprofitara l’ocasió per anar obrint boca). En tot cas, a mi tampoc no em fa gens de gràcia tanta bandereta, tant discurs imperial disfressat de modernor i tanta unitat indissoluble de la pàtria espanyola versió 4-2-3-1, i ja avise que si en un futur els catalans férem el mateix que ara fan ells tampoc m’agradaria gens ni mica. Però, digueu-me oportunista, no sé si és molt bona estratègia esperar de la gent d’ací postures solemnes i compromeses (no mirar el Mundial, fer-ho desmenjadament...) sobre una cosa més aïna banal. Vull creure que lluite per una nació culta i lliure, respectuosa amb el seu territori, però feliç i divertida, amb la gravetat justeta en els moments oportuns; en la que es llisca, s’escriga, es balle i es folle tant com es puga, en la què la gent hi vulga ser perquè es viu a gust, i on no calga estar certificar contínuament cap tipus d'adhesions  inquebrantables. Jo, com que m'agrada el futbol, veuré el partit, tranquil·lament, cerveseta en mà; guanye l’equip que li diuen d’Espanya o el dels Països Baixos, l’únic que espere és que juguen bé, que no es lesionen Villa o Iniesta --no emprenyem-- i passar una estona entretinguda. I si feu el mateix, i vos sentiu fluixejar, seduïts per la "Roja" i la grandesa espanyola, no patiu: a mi, quan em passa, em pose a l'Ovidi. I ho faig a la manera de València.