La grandària importa

És evident que el problema no és que no se sàpiga mesurar --a aquestes alçades de la història comptem amb  dispositius i mecanismes fiables per a quantificar pràcticament totes les magnituds físiques, des de l'escala còsmica fins la subatòmica-- sinó més aïnes per què se sent la necessitat de falsejar les mesures de manera conscient i premeditada. I, quant a aquesta pràctica tan estesa com lamentable, jo diria que el problema de fons --a banda de en que hi ha qui té més barra que Napoleon-- radica quasi sempre en allò que podriem anomenar valors acceptables de referència. Verbigràcia: si, segons he vist en una ràpida ullada a a la xarxa, la grandària mitjana del penis dels espanyols és de 13,58 centímetres --no he trobat referències específiques als Països Catalans, però tampoc no em consta que existisca pel moment cap evidència d'expoli genital-- els vint-i-dos centímetres llargs que s'atribueixen al pixorro de Nacho Vidal no deixen de ser una magnitud remarcable. Probablement, si algú volguera atribuir-se --ves a saber per quina raó-- un piu de dimensions fora del normal, és d'esperar que situarà aquestes per damunt de l'esperable però dins un rang de variació raonablement ajustat als extrems que es consideren plausibles per a la nostra espècie, encara que només siga per una raó de credibilitat: posem que vint centímetres --ei, sis i mig més que la mitjana!-- poden ser versemblants sense necessitat de mostrar un certificat mèdic; però si em dius mig metre, només hi ha una resposta possible: ni de conya.

Pose l'exemple perquè, a poc que pensem, ens adonarem que cent-mil persones --si fa no fa l'aforament del Camp Nou, o una volta i mitja tota la població d'Alcoi-- és molta, moltíssima gent; tanta, que ajuntar-la en un mateix lloc i per una mateixa raó no deixa de ser una cosa ben remarcable i que, em tem, no passa més que molt de tant en tant. Però mentre semble que el valor de referència acceptable per mesurar l'èxit d'una manifestació siga, posem per cas, un milió de persones --xifra en cap cas impossible d'assolir, però realment excepcional--, cada volta que vulguem donar a entendre que una convocatòria ha sigut un èxit haurem de tornar a estirar les xifres (o minimitzar-les, sovint de forma tant o més patètica, si volem que semble el contrari), ignorant a qui ofereix --o oferia-- mesures més contrastades i, el que es pitjor, fent un ridícul comparable a qui va per ahi presumint que la té de mig metre quan tothom amb un poc de trellat sap que ni això, ni els difamatoris sis centímetres que propala una amant despitosa i vengativa. Una possible solució? Reinstaurem la figura del mostassaf. Si més no, per a les manifestacions i les vagues generals, perquè això dels penis és una cosa molt més complicada...

La manifestació d'ahir a València, d'una imatge de El País. 350.000 segons els  convocants,
30.000 segons la  policia local. 

General i ciutadana

Per tercera vegada des que aquest blog va començar el seu camí, demà faré vaga. Com que els motius --i els recels-- venen a ser si fa no fa el mateixos que en les ocasions anteriors, vos estalviaré repeticions innecessàries. Però si les meues prevencions davant d'aquestes convocatòries tendeixen a mantenir-se, els arguments per no voler estar, ni que siga per omissió, del costat dels culpables d'aquesta situació i dels que els justifiquen i els recolzen, han crescut de forma exponencial. I segueixen fent-ho amb cada nova retallada, amb cada mentida, amb cada abús i cada amenaça als nostres drets laborals, socials, ambientals i nacionals. Hi haurà qui pensarà el contrari, però per a mi sobren raons, tot i que amb només una n'hi hauria prou: a ells --els que amenacen, abusen, menteixen i retallen-- els molesta.

Rituals

Els dubtes previs sobre la seua utilitat i oportunitat, amb referència inevitable a l'escàs entusiasme que desperten la major part de les organitzacions que convoquen o en donen suport. La malícia que dóna regalar una part ben necessària del sou --i, a més, haver de fer demà la faena que no s'ha fet hui. La decisió, ferma però sempre un poc a contracor, d'estar del costat dels que la fan, encara que només siga per no estar del costat dels que no voldrien que la férem. Els exabruptes impúdics i totalment prescindibles de la dreta cavernària, i els arguments --respectables però sovint no gaire consistents-- dels qui no han cregut oportú participar-hi. La guerra estúpida i pueril de xifres, dades i percentatges (enguany, fins i tot de trending topics). La satisfacció de veure els carrers del País plens de gent clamant contra la injustícia i defensant uns drets que han costat massa de guanyar, i la insatisfacció de saber que, en algun lloc, ha d'estar tota l'altra gent que atorga majories absolutes i que ha acceptat dòcilment seguir alimentant-se amb molles en lloc d'exigir el pa sencer... Tots els ritus s'han complert --incloent-hi, per suposat, els contenidors cremats a Barcelona-- i la litúrgia d'una (altra) vaga general ha estat de nou consumada. Demà serà un altre dia, i a l'espera de veure per on ens vindran les noves retallades, només gosaria fer una valoració, ara: Islàndia queda molt lluny, i a nosaltres ens espera encara un camí llarg, molt llarg...

29-M

Esquirols

Fins fa uns pocs anys, no constava la seua presència en cap de les muntanyes de la rodalia alcoiana. A hores d'ara, i sense que haja estat possible determinar encara la seua procedència (hi ha en marxa estudis per a confirmar l'adscripció d'aquestes poblacions a alguna de les diferents subespècies ibèriques), els esquirols han esdevingut una espècie abundantíssima que sovinteja en boscos i pinedes de moltes comarques del sud valencià. Hi ha, fins i tot, qui parla de l'actual prol·liferació d'aquests rosegadors a les serralades de l'Alcoià i el Comtat com una autèntica plaga, tot i que probablement --i si s'exceptua, potser, algun cas puntual i molt localitzat-- siga un poc exagerat qualificar aquesta situació com a tal. És d'esperar que, més prompte que tard, la població tendisca a estabilitzar-se: els rosegadors són un grup especialment propens a les fluctuacions poblacionals, de vegades dràstiques, en funció de factors com les condicions climàtiques, les malalties o la disponibilitat d'aliment. A més, les equacions de Lotka-Volterra començaran aviat a exercir la seua influència compensadora, i a l'elevada densitat actual d'esquirols seguirà presumiblement un increment d'efectius dels seus predadors naturals (àguiles de panxa blanca, astors, ginetes o fagines, entre ells) que tendirà a restablir una situació d'equilibri dinàmic entre les poblacions d'uns i d'altres.

Pel moment, però, els esquirols aprofiten aquests temps d'opulència, i es mostren ufans i confiats mentre es dediquen a consumir la inesgotable provisió de pinyons que es troba a la seua disposició. Aquest mateix exemplar es va deixar fotografiar el cap de setmana passat en la serra Mariola. El més curiós del cas és que, en trobar-me amb ell baixant des del Mas de Llopis, anava jo pensant en la vaga general de dijous pròxim; i, tot plegat, em va semblar una analogia un poc inquietant i fins i tot vagament premonitòria. Per cert: amb tot el respecte per a qui pense la contrària, amb les mateixes prevencions que ara fa dihuit mesos, però també per les mateixes raons (corregides i augmentades, en aquesta ocasió), jo faré vaga. I tan de bo que, en aquest assumpte en què ens juguem tant, no hi haja lloc per a cap analogia més: els esquirols, al bosc. I només en la densitat que pertoca.

Demà, més

Vos seré sincer: la veritat és que he començat el dia sentint-me un perfecte imbècil. La primera sensació, ací al poble, ha estat què s'havia parat ben poc, encara que en algunes de les fàbriques pròximes si que pareixia que es notava un poc més. Quan hem anat a avisar que les nanes no agafarien hui l'autobús escolar perquè estavem de vaga, hi ha qui ens ha recitat entre dents les conegudes lletanies de la dreta cavernària que fan d'aplicació al cas. Evidentment, la faena que no he fet hui hauré de fer-la demà perquè no he parat cap cadena de producció, només he acumulat uns quants papers més damunt la meua taula; i no deixe de pensar que el substanciòs retall que la Generalitat aplicarà al meu sou a costa del dia --i què deu ser una de les causes, imagine, que la major part dels meus companys i companyes hagen anat hui a treballar, pel què m'han contat des d'allí-- se l'endurà, tard o d'hora, algun amiguet de l'ànima o serà oportunament balafiat en algun dels seus indignes i decadents espectacles.

Però tot i això, i a pesar dels resultats diguem-ne discrets d'aquesta jornada --no m'importen les xifres, no me'n refie de cap, però em deixe dur per les meues impressions-- ja no tinc cap dubte: m'alegre d'haver decidit parar. Respecte profundament a qui, per la raó que siga, haja optat per la contrària (jo mateix, ja ho deia l'altre dia, m'ho he hagut de pensat molt), i més encara a qui ha hagut de treballar perquè no ha tingut cap altra opció. Però jo m'alegre d'haver fet vaga. No perquè la meua opinió dels sindicats i alguns sindicalistes haja millorat d'ahir a hui, ni tampoc perquè em pense que s'haja aconseguit canviar res substancial en aquesta infausta reforma laboral que no ha fet més que escomençar i que ja veurem com acaba. Simplement, m'alegre perquè, si no l'haguera feta, ara mateix em sentiria d'un costat del que no vull formar part. Insistisc: no tots els què estaven d'aquesta banda em mereixen el mateix respecte, ni he deixat d'estimar-me a tots els amics i amigues que hui han decidit estar a l'altra perquè han cregut que era el correcte. Però així a l'engròs, vist els que hi eren ací i allà, m'he trobat d'allò més bé posant terra pel mig. I ja sé que al govern espanyol, a la patronal, al capital internacional i a Rita Barberà tot açò li la sua. I que els sindicats majoritaris farien bé en moderar el triomfalisme, fer una severa autocrítica i preguntar-se perquè tanta gent pensa el que pensa d'ells. Però mira, jo hui dormiré a gust. I demà serà un altre dia; un bon dia per seguir lluitant d'una forma o una altra, sense pensar ja en costats ni percentatges, que la processó és llarga i el ciri curt.


Potser no ve molt al cas, però estic tot el dia pensant en aquesta escena de "La Vida de Brian". Hi ha algun psicoanalista en la sala? Per cert: treure el cap per les finestres digitals dels companys i companyes blogaires que han fet vaga hui, ha estat una forma de no sentir-se tan sol com l'ambient i les notícies donaven a entendre. Gràcies!

Sumes i verbs

Un moment!
No ens precipitem.
Primer pensem.
Jo pense,
tu penses,
ell pensa,
nosaltres pensem,
vosaltres penseu,
ells pensen.
Tots hem pensat, ja?
Llavors cal que fem,
no estiguem parats...

Ovidi Montllor

Subscric --com quasi sempre-- les encertades reflexions de Cucarella sobre la desgana amb què, qui més qui menys, afrontem la majoria aquesta vaga general. I coincidisc també en que una part molt important d'aquesta sensació s'ha d'atribuir a la creixent desafecció que ens provoquen els dos sindicats majoritaris convocants, i a l'ambient general de desmoralització que s'escampa entre una "esquerra social" que cada vegada se sent més allunyada de la majoria dels grups que (de vegades amb més barra que Napoleon) es reclamen com els seus --els nostres-- representants "polítics". Quant a altres comentaris que he anat llegint ací i allà, compartisc els dubtes sobre l'oportunitat d'aquesta convocatòria tal i com ha estat feta, i per tant sobre la seua utilititat real per a aconseguir els fins per als quals ha estat suposadament plantejada. I assumisc també els intents --inevitables-- de manipulació posterior, que cauran de tot arreu i passe el que passe el dimecres. I, per tot això, he de dir que he vacil·lat molt sobre què fer, en consciència, el dia vint-i-nou.

Però com més s'apropa aquest dia, més convençut estic que mantindre's al marge no és una alternativa vàlida. Fer la vaga potser no servirà de molt, però no fer-la no servirà de res; almenys, que ens compten del costat dels qui, ací però també arreu d'Europa, diran dimecres que no estan d'acord. Així és que, fent meua també la posició de moltes entitats ciutadanes --entre elles, i especialment, del moviment ecologista--, amb totes les incerteses del món ("És pel dubte. I dubte molt, companys") però també amb totes les ganes de seguir lluitant el dia següent siga quin siga el resultat de la vaga general,  he decidit, per si a algú li interessa, que jo també hi aniré. Au, ja està dit.