Santa Rita, 12

Jo vivia al quart. De seguit, des de que vaig nàixer fins que vaig marxar a estudiar, i després a temporades quan tornava a casa per vacances fins que finalment, en acabar la carrera, em vaig quedar a València. Els pares s'hi havien mudat al pis en casar-se per estar a prop dels avis, que des d'uns anys abans vivien al segon, més vell i prou més fosc: dalt, al menys, teníem la minúscula terrasseta al costat de la cuina, minúscula també; però sobretot, teníem el porxi, que en realitat havia estat part del pis de més amunt (coses de les cases 'de dos claus', característiques dels barris obrers alcoians) i sense el qual la nostra adolescència hauria estat sense dubte molt diferent i bastant més avorrida. Però també vaig viure, uns anys després, en el segon: en tornar a treballar a Alcoi durant un temps, i havent faltat ja els iaios, el vam arreglar un poc i ens hi vam instal·lar temporalment, com van fer també després els meus germans fins que cadascú vam anar a parar als llocs on vivim ara; feia ja  temps, tret d'algun curs que el vam llogar a coneguts i de fer-lo servir com a base per a Festes --que no passen per davant però que queden ben a prop-- que el teníem desocupat. Els pares van seguir vivint al quart fins al final.

Durant tot aquest temps, d'ençà que la mare va faltar, hem dubtat sobre què fer amb els dos pisos del carrer de Santa Rita. Massa memòria acumulada, em sembla, com per a que fora fàcil decidir-se; però també ens feia dubtar la remota possibilitat de que potser en un futur, ja fora per a algú de nosaltres o per als nostres fills i filles, almenys algun dels dos podria fer-nos encara algun paper. Però la casa és vella, a dalt i a baix hi ha molt per reparar, i nosaltres estem ara com ara en altres coses i amb poquetes ganes de ficar-nos en segons quins embolics. Així és que, al remat, ens vam decidir fa uns mesos per posar-los a la venda i, tal i com avançava l'altre dia, tots dos tenen des d'ara un altre propietari que ja té planificada, segons ens diu, una profunda reforma i que els donarà --i he de dir sincerament que això ens alleuja-- un altre aspecte i una nova vida.

A nosaltres encara ens queda algun remitjó per deixar-los buits del tot a la data estipulada, perquè també això ha estat un procés llarg i a estones gens senzill; però la major part de la faena ja està feta, i a més a més crec que ens ha servit per a fer memòria de moltes de les coses que hi hem viscut i que amb el pas del temps se'ns havien anat esvaint. Records dels pares i dels avis, sobretot i especialment; però també d'aquell carrer de la meua infantesa, tan diferent del que hi ha ara que em sembla tret d'un altre món, dels amics del barri i de veïns que fa molt de temps que ja no hi són, de les estones passades al porxi (li he promès al meu germà que d'això he de deixar escrita alguna cosa, però ell ja s'ha avançat i no sé si seré capaç de dir molt més) o de les nits d'abril, amb la meua filla de pocs mesos als braços, escoltant les marxes mores retronant tota la casa mentre les filaetes baixaven pel carrer Sant Nicolau... Massa temps, massa coses viscudes com per a que el carrer de Santa Rita no siga ja, per sempre més, el meu carrer. I el seu número 12, molt més que aquella casa on jo vaig viure. 

Pasqua eminentment casolana, enguany, perquè abellia descansar dels tràfecs de les últimes setmanes i perquè, al remat, la cosa ha vingut com ha vingut: tot i que possiblement encara caldrà fer alguna prova més, l'última i recent visita mèdica sembla confirmar un diagnòstic favorable per a la malaltia que m'acaben de trobar (un càncer poc avançat i aparentment bastant localitzat), per bé que hauré d'esperar encara un poc per saber a quin tractament m'he de sotmetre. Mentre, però, els metges no han vist cap inconvenient --jo, la veritat, em trobe d'allò més bé-- per a que, en només uns dies, puga marxar a un viatge que tenia previst des de fa mesos, i al qual m'alegra especialment no haver hagut de renunciar: si ja fa anys que n'estic convençut de tot allò del carpe diem, no cal que vos diga com ho veig ara mateix... 

D'orquídies i arnes

L'orquídia de Darwin (Angraecum sesquipedale). Imatge de Wilferd Duckitt
(Wikimedia commons)

És probable que alguna volta hageu sentit parlar de la denominada ‘orquídia de Darwin’, una preciosa espècie originària de Madagascar coneguda pels botànics com Angraecum sesquipedale, perquè la seua suggeridora història és, si més no en els seus trets més generals, relativament popular i es fa servir extensament com a exemple de la perspicàcia del gran naturalista anglès i, sovint de forma un poc excessiva, de la capacitat predictiva de la teoria de la selecció natural. El cas és que fa unes setmanes, mentre rellegia algunes notes sobre la pol·linització de les orquídies, em va vindre de nou al cap aquest cas, i malgrat que és fàcil trobar a multitud de fonts un relat més o menys detallat del mateix, no em puc resistir a recollir-lo ací tant pel seu innegable interès com pel fet que, tot i que no sempre se cita com a part d’aquesta història, implica directament a Alfred Russel Wallace, sant patró --amb les seues llums i les seues ombres-- d’aquest blog i objecte, com és sabut, de la meua més sincera admiració. A grans trets, la història en qüestió comença amb un passatge del llibre publicat per Darwin el 1862 sobre la fecundació de les orquídies (“On the various contrivances by which British and foreign orchids are fertilised by insects, and on the good effects of intercrossing”), en el qual s'hi fa referència a l'esmentat Angraecum, descrit uns pocs anys abans de Madagascar, i que va cridar l’atenció del naturalista --que disposava d'exemplars facilitats pel cultivador James Bateman-- per l'esperó desproporcionadament llarg de les seues flors. A partir de les seues observacions sobre altres espècies del grup, Darwin va postular que, tot i que encara no havia estat descrit, havia d’existir a Madagascar un pol·linitzador adequat per a les característiques d’aquesta flor: “No obstant això, és sorprenent que cap insecte puga arribar al nèctar: les nostres esfinxs  angleses tenen probòscides tan llargues com el seu cos: però a Madagascar hi ha d'haver arnes amb probòscides capaces d'estendre's fins a una longitud d'entre deu i onze polzades!”. En la seua versió abreujada, la història culmina amb el descobriment, el 1903, d’una espècie d’arna les característiques de la qual coincidien amb allò postulat per Darwin, per bé que no va ser fins el 1997 quan es va poder confirmar definitivament la relació entre aquesta i l’orquídia, a la qual efectivament pol·linitza.

Darwin i Wallace. De la xarxa

La intervenció de Wallace en aquesta història es va produir a causa de la publicació, el 1867, d'un llibre escrit per George Campbell, huité duc d’Argyll, titulat “The Reign of Law” (“El Regne de la Llei”) en el qual tractava de refutar els plantejaments darwinians sobre la selecció natural, i on al·ludia directament al cas de l’Angraecum. Per a Campbell, l’artifici i la bellesa en la Natura eren proves inequívoques de la presència d’una ment creadora, i l’extraordinària orquídia a la qual s’hi havia referit Darwin (com també a la seua "comprensió parcial" sobre com havia pogut evolucionar fins la seua forma actual) era un exemple clar d’aquest fet. Com a resposta a aquestes crítiques, Wallace va publicar el mateix any un article (“Creation by Law”) en el qual rebatia les afirmacions de Campbell, que atribuïa almenys en part a la forma d’escriure de Darwin (“El senyor Darwin s'ha exposat a moltes idees errònies i ha donat als seus oponents una arma poderosa amb el seu ús continu de la metàfora per descriure les meravelloses coadaptacions dels éssers orgànics”) i on incloïa, a més a més, una nota al peu relativa al possible pol·linitzador d’Angræcum. En aquesta nota, Wallace no solament recolzava el postulat de Darwin sobre l'existència d'aquesta espècie encara desconeguda, sinó que fins i tot aventurava qui podria ser-ne un candidat adequat: “He mesurat acuradament la trompa d'un exemplar de Macrosila cluentius d'Amèrica del Sud a la col·lecció del Museu Britànic, i he trobat que té nou polzades i un quart de llarg! Un d'Àfrica tropical (Macrosila morganii) fa set polzades i mig. Una espècie amb una trompa de dos o tres polzades més llarga podria arribar al nèctar de les flors més grans d'Angraecum sesquipedale, els nectaris de les quals varien de llargada de deu a catorze polzades. Es pot predir amb seguretat que aquesta arna existeix a Madagascar; i els naturalistes que visiten aquesta illa haurien de buscar-la amb tanta confiança com els astrònoms van buscar el planeta Neptú, i tindran el mateix èxit!”. La predicció de Wallace (i de Darwin) es va veure com ja s’ha dit confirmada uns anys després amb el descobriment i la descripció, per part dels entomòlegs britànics Walter Rothschild i Karl Jordan, d’una subespècie malgaix de Macrosila morganii, la qual anomenaren --després de citar expressament Wallace al seu treball-- M. morganii praedicta. Des de l'any 2021, la denominada arna esfinx de Wallace és considerada una espècie independent, amb el nom acceptat de Xanthopan praedicta.

Xanthopan praedicta i la seua descomunal probòscide, o la grandària si que importa.
Imatge de Wikimedia commons.

Darwin, que va morir el 1882, no va a arribar a conèixer el nom del pol·linitzador del seu Angraecum, i no he estat capaç de trobar en l’extensa obra de Wallace, qui va viure fins el 1915, cap referència a aquesta qüestió després de la descripció de Xanthopan praedicta per Rothschild i Jordan. Darwin i Wallace, en contra del que de vegades hom pensa, mantingueren una relació cordial, i estic convençut que, fins i tot més que per veure confirmada la seua predicció, els agradaria saber que la relació entre l'orquídia i el seu pol·linitzador és encara hui objecte d'estudi sobre els processos --molt més complexos del que ells imaginaven, però decididament apassionants-- que s'hi troben implicats en l'evolució dels sistemes de mutualisme; però això, si de cas, ho deixarem per a un altre dia...

Il·lustració de Thomas William Wood inclosa en l'article "Creation by law" de Wallace,
 i que recrea el possible aspecte de l'arna, llavors encara desconeguda, pol·linitzadora d'Angraecum, De la wikipedia. 

Blogcelebrant (quinze anys de Col·lecció de moments)

Si, jo soc aquest que es veu a la dreta, en primer pla. Era bastant més jove, llavors, però ja no era un tendre pinetó com sou ara vosaltres. Ja sabeu que la vida sobre aquestes roques, amb la terra justa per arrelar-nos i l’alè constant del mar agitant les nostres branques, no sempre és fàcil per a nosaltres, i rarament creixem tant i tan ràpid com ho fan aquells que viuen en indrets molt més amables. I les coses, abans, quan n’érem molts menys dels que som ara i el sol de l’estiu cremava sovint les nostres fulles tendres, eren encara més difícils. Sovint pense en la força i la tenacitat d’aquells que ens van precedir: el meu avi --o àvia, que els pins no fem distinció d’aquests assumptes-- en va ser un d’ells, i ens contava com va arribar ací, sent llavor suspesa en el vent de terra endins, quan els estimballs estaven pràcticament nus d’arbres i matolls perquè segles de focs i de ramats els havien acabat fent fora, i només els pescadors que havien bastit les cabanes vora mar i potser algun contrabandista s’hi acostaven llavors a aquestes costes. 

Però després, primer a poc a poc i en autèntiques multituds al pas dels anys, les persones van començar a vindre fins a la cala. Els pins els sentíem parlar, un poc sorpresos, de la frescor de l’aigua, de la pau que s’hi respirava i de la bellesa feréstega del paisatge, i tot i que alguns de nosaltres s’hi van deixar la vida per fer lloc a les noves carreteres i a les construccions que van bastir, cada volta més gent venia a seure als nostres peus, i dinaven buscant la nostra ombra, i hi havia fins i tot qui ens dibuixava --tinc un record viu d’una nena que va vindre alguns estius amb els seus pares, i que passava hores amb els seus pinzells a la ma-- o escrivia poemes que parlaven de nosaltres. I tot i que en un moment vam arribar a pensar que, igual que abans el foc, seria ara el formigó qui ens havia de fer fora, vull pensar que almenys alguna de tota aquesta gent haurà comprés que mai més no hi haurà calma ni bellesa ni paisatge si no trobem la forma de conviure...  

No vos ho negaré, la vida en altre lloc potser ens resultaria més senzilla. Però crec que encara que poguera, no canviaria per res aquest penya-segat, per més que el ‘progrés’ dels humans ens amenace, i sovint hi passem set i ens falte terra i l’embat de la mar ens sacsege amb violència quan bufa el temporal: si jo fora ona, pagaria gustós el preu de desfer-me en mil bocins si amb això poguera arribar fins ací dalt i poder veure, ni que fos per un moment, tot allò que nosaltres podem veure. I sé que, amb força i amb paciència, també vosaltres, fills (o filles, tant se val), creixereu i arribareu a albirar-ho, i els ocells faran niu a les vostres branques, la gent buscarà la vostra ombra amiga, i hi haurà qui en farà quadres i n’escriurà poemes i vos guardarà en el record com un tresor. 

Doncs això, que Col·lecció de moments, el preciós blog de Carme Rosanas, ha fet quinze anys, i ens ha proposat celebrar-ho a partir d’un dels dibuixos que, com els poemes i els relats, ha estat col·leccionant, també per a nosaltres, durant tot aquest temps. I encara que no hi he estat mai a la cala de Sa Tuna –caldrà posar remei-- per un moment m’he volgut fer arbre a vora mar, només per agrair-li a Carme tota la bellesa que ens regala. Felicitats, llarga vida al Col·lecció de moments, i moltes gràcies, per tot. Ah, i com que açò va de bones notícies i encara que no vinga molt al cas, deixeu-me que vos diga que un mes després de veure-les per primer cop, i quan pràcticament ho havia donat per descartat perquè feia setmanes que no veia moviment, el niu d’oronetes del costat de casa torna a tindre llogateres i sembla que ara si que va de bo.

El pati blau (relats conjunts)

Santiago Rusiñol (1913), Pati blau 

Si, fills meus, jo també vaig nàixer ací, com ara vosaltres. Ací va nàixer ma mare, i la mare de ma mare; moltes generacions dels nostres hi han viscut des d’uns temps tan remots que es perden en la memòria dels més vells. I ací he passat pràcticament tota la meua vida, com potser la passareu també vosaltres. Són tants, els records que tinc entre aquestes parets… Els primers jocs amb els germans i les germanes, la veu dolça de la mare cridant-nos al seu costat, les llargues migdiades a l’ombra en els calorosos dies de l’estiu i la benèfica escalfor d’un raig de sol quan arribava el fred hivern... Però també el descobriment del món immens i fascinant que hi ha més enllà d’aquests murs, a la protecció dels quals sempre sabíem que hi podríem retornar després d’haver viscut aventures i perills... Ara, aquest pati, que ha estat la nostra llar des de fa tant de temps, serà també la vostra casa, i per això heu de conèixer els vells pactes que tots nosaltres hem hagut d’aprendre i respectar, així que escolteu-me amb atenció: no sigueu mai ni massa dòcils ni massa esquerps; no esgarrapeu en excés sota les seues plantes, això els molesta molt; deixeu en pau els peixos i eviteu fer mal als ocells, però no tingueu pietat amb els ratolins. Si els accepteu alguna cosa de menjar, que semble que ho feu sobretot per cortesia i no per necessitat. I recordeu que esperen de nosaltres que ens fem els desmenjats, però valoren molt que, d’improvís, ens amanyaguem distretament entre les seues cames... Feu-ho així, i tot anirà bé; ells, els humans, seguiran creient que el pati es seu, però nosaltres coneixem la veritat: els autèntics propietaris d'aquest pati, de tots els patis ací i arreu del mon, som en realitat nosaltres, els gats.

La meua proposta per als relats conjunts. La veritat, no sé com se m'ha pogut acudir una idea tan absurda i esbojarrada...

Qüestió de fe

Recreació de l’Arca de Noè al parc temàtic que té dedicat a Kentucky. De la xarxa (i sense comentaris...)

Deixant de banda una vaga noció sobre la seua situació geogràfica, tot el que sabia de l’Ararat abans de que esdevinguera un potencial objectiu muntanyenc es limitava al seu paper en el relat bíblic del Diluvi Universal i l’Arca de Noè: ja sabeu que, segons la tradició cristiana (tant la jueva com la musulmana ubiquen el succeït en unes altres serralades), va ser a aquesta muntanya on l’Arca va quedar encallada, després de quaranta dies de pluja i cent-cinquanta de navegació, quan les aigües vessades pel càstig diví començaren finalment a enretirar-se. No ha estat poca la gent que, en saber que hi aniria, m’ha fet algun comentari sobre el tema, que ja fa segles que dona per a molt: la vinculació entre l’Arca i l’Ararat, que no apareix expressament recollida en els textos bíblics originals, es basa en una traducció d’aquests feta el segle IV, la qual va ser assumida i difosa a partir del segle XI pels teòlegs armenis  --a l’escut actual d’Armènia hi figuren tots dos elements-- fins a estendre’s i arrelar profundament en tot el món cristià. Des de llavors han sovintejat els intents de demostrar la versemblança històrica del relat bíblic, i encara avui s’hi organitzen expedicions suposadament “científiques” a la zona --sovint amb resultats com a mínim pintorescs-- amb l’objectiu de trobar restes atribuïbles al descomunal vaixell i als seus ocupants, les quals confirmarien fins i tot a ulls dels més escèptics que, també en açò i com deia el títol d’un llibre que em va fer arribar el bon amic Rafa abans de marxar-hi, la Bíblia tenia raó. 

Vistes des del cim de l'Ararat, a 5.137 m

La veritat és que, més enllà de la curiositat sobre això del Diluvi Universal --els denominats “mites de la inundació” o "flood myths" es repeteixen en nombroses cultures arreu del món, des del sumeri Gilgameix fins a pobles nadius d'Amèrica i la Polinèsia-- i d’una certa simpatia per Noè, a qui cal valorar-li els seus afanys conservacionistes, si més no pel que fa a la fauna, el meu interès sobre la història de l’Arca ha estat fins ara pràcticament inexistent, i em tem que haver trepitjat el mític Ararat no representarà, quant a això, cap canvi significatiu. Amb tot el respecte per a qui pense el contrari, els relats del Gènesi en particular i de l’Antic Testament en general em resulten curiosos en tant que testimoni de la cosmogonia d’un poble concret, però no em semblarien més rellevants que qualsevol altra mitologia si no fos pel fet que ha estat sobre ells que s’ha bastit, si més no en part, la nostra visió actual del món, en ocasions per a bé, però també per a mal: l’admirat Ramon Folch, en el seu imprescindible “Diccionario de Socioecología”, defineix el judeocristianisme com una “doctrina socioecológicamente deletérea basada en la existencia de un dios trino y masculino (cuando no ornitomorfo), misógino y vengativo, que conmina a los humanos a crecer y multiplicarse, a apoderarse de la biosfera y a dejar todos los valores realmente importantes para una indemostrable vida eterna posterior”. Entenc que aquesta definició puga resultar incòmoda i fins i tot ofensiva per a segons quines sensibilitats, però convindreu amb mi que difícilment es pot dir tant, i tan clar, en tan poques paraules.

Durant els dies passats al Kurdistan vaig parlar un poc de l’Arca amb l’amic Orhan, que em sembla que aquestes coses se les mira amb un poc dissimulat escepticisme, i que em va vindre a dir que el tema, allí, no els feia ni fred ni calor, però que no deixava de ser un bon reclam per a segons quin tipus de turistes i que com a tal no podien renunciar a fer-lo servir. A més a més, per a l’Islam, la muntanya on l’Arca va tocar terra no seria l’Ararat sinó el Djudi, més al sud i a prop de l’actual frontera amb Síria, així que tampoc no és esperable cap entusiasme entre la població musulmana local per aquesta qüestió. Potser és per això que, tret d’un pòster publicitari a l’hotel, no sóc conscient d'haver vist, en tot el viatge a Bazid i la seua rodalia, cap altra referència a aquest assumpte. Ni tan sols el denominat “Museu de l’Arca de Noè”, situat a unes desenes de quilòmetres de la ciutat junt a una curiosa formació rocallosa --anomenada Durupinar pel militar turc que la va identificar i que hi va voler veure les restes petrificades del vaixell-- i que problemes d’última hora ens van impedir visitar, sembla ser una destinació excessivament popular entre els visitants de la zona. Quant a mi, i a efectes de respondre a tots aquells que m’ho han preguntat, la resposta és que no, ni pujant ni baixant de la muntanya vaig veure cap rastre de l’Arca. Però probablement és perquè no m’hi vaig fixar el suficient. O que no li vaig posar prou fe, que també podria ser.

Un mes llarg després de haver tornat de terres kurdes, i amb el cap ja posat en pròxims reptes, done per tancat amb aquesta entrada el meu particular “cicle de l’Ararat”, a desgrat d’algun rebrot ocasional que no gosaria a hores d’ara descartar. Espere no haver-me fet massa pesat amb la muntanya i les seues històries, però una volta més he d’invocar el paper original dels blogs, si més no en part, com a dietari: sé que, d’ací un temps, m’agradarà recordar tot el viscut en aquells dies, i m’agradarà més poder-ho trobar ací. 

Són negocis (relats conjunts)

Jenő Benedek, 2000, The Tower of Babel

--Val, t'ho llisc complet, a veure que et sembla. Quedaria així: “I vet ací que Jahvè, que fins llavors havia mantingut un estricte però paternal control sobre el sector immobiliari en el seu conjunt, se’n va assabentar que una cooperativa de Sinar havia adquirit una parcel·la que havia passat a ser urbanitzable després del Diluvi Universal (o, com l'anomenava sovint Jahvè, “la dràstica però necessària liberalització de sòls edificables”), i hi havia començat a bastir un gran edifici destinat a albergar "Babel”, el major hotel de luxe del món en aquells dies. Llavors Jahvè, veient amenaçat el pròsper negoci diví de resorts paradisíacs que tants beneficis reportava a la població local, que hi treballava com a jardiners, cambrers o netejadors, es va sentir primer trist, després traït i finalment irat, i no li va quedar cap altra opció que mobilitzar tots els recursos celestials fins aconseguir la paralització cautelar de les obres, tot al·legant falta de llicència, excés d’edificabilitat i subcontractacions suposadament irregulars d'empreses procedents de tercers països. El litigi, que es va allargar encara durant molt de temps, es va acabar resolent a favor dels interessos divins, la qual cosa va comportar la demolició de l’edificació i va dur a la ruïna no sols als promotors de la cooperativa sinó a tots els seus socis, els quals es van veure obligats per sentència judicial a dispersar-se per tota la terra i dedicar-se a altres ocupacions com ara conrear els camps, cuidar els ramats i tindre molts fills als que haurien de posar noms absurds i preferentment impronunciables com ara Arfaxad, Pèleg o Sedequetelebab”. I bé? Com ho veus?

--No sé, la veritat... Ben escrit està, i ja sé que si fa no fa és així com va passar, punt per punt; però trobe que la imatge divina queda un poc, no sé com dir-ho, tocada... A més, “La Bíblia” tampoc no té perquè ser un relat fidedigne, ja ens ho van deixar ben clar quan vam signar el contracte per escriure-la. Potser fora millor que tornàrem a allò de castigar la supèrbia humana i confondre les llengües de les persones: al final, el resultat de l’episodi ve a ser el mateix, amb la torre ensorrada i la gent bambant pel món i cadascú a la seua, però tot plegat queda com molt més poètic...

--Vols dir? I penses que la gent s’ho creurà?

--Home, després del capítol d’Adam i Eva, que no se sosté per ningun costat el mires com el mires, no crec que calga que ens preocupem molt per això de la credibilitat. I al remat, siguem-ne pràctics, el més important és entregar el text dins del termini, que ens paguen el que es va acordar i a una altra cosa; no seré jo qui li ho diga a Jahvè, tan il·lusionat com està amb el seu llibre, però francament, em sorprendria molt que acabara tenint èxit...

La meua proposta, més sobre la campana que mai, per als relats conjunts de juny, seguint un poc el fil de la de fa un parell de mesos: un empresari com cal, humà o diví, fa bé de diversificar els seus negocis, i de defensar-los com siga i davant de qui siga. Ja sabeu, no és res personal... 

El tercer home (relats conjunts)

Mentiria si no reconeguera que, en algunes ocasions, una fugaç ombra de remordiment m’assalta encara quan pense el que vaig fer. Al remat, feia ja molts anys que servia a la casa, i tot i que la meua relació amb el senyor no s’havia distingit precisament per la confiança o la familiaritat, el temps i el tracte van fer que acabés agafant-li un cert afecte. M'irritava, per això, haver de veure com es deixava ensarronar, una vegada i una altra, per la caterva d’espavilats, marxantons i estafadors que el visitaven regularment amb la intenció d'encolomar-li, quasi sempre a un preu absolutament desgavellat, les últimes "meravelles" que enriquirien les col·leccions del seu gabinet de curiositats i que despertarien --"podeu estar-ne segur, excel·lència"-- l’enveja i l'admiració del seu cercle. Perquè aquesta era, sense cap mena de dubte, la seua principal obsessió: d'orígens extremadament humils, sense cap formació ni cultura, havia sabut jugar amb habilitat les cartes que la vida havia posat al seu abast fins assolir una posició més que benestant que, tot i això, no li havia valgut per guanyar-se el respecte i la consideració de l'exclusiva i excloent classe social a la qual maldava per semblar-se. Tan se val que foren quadres, estampes, tapissos, antiguitats o qualsevol altre objecte amb pretensió de ser, o de semblar, "exòtic". Cada nova adquisició representava per a ell un pas més cap al seu objectiu irrenunciable: ser reconegut com un membre de ple dret de l'alta societat de la qual estava exclòs per bressol però en la qual, segons ell ho veia, s'havia guanyat de sobres el dret a ser acceptat. 

Quant a mi, sempre en un discret segon pla i limitat, feu-vos càrrec, pel meu paper de criat del qual s'espera prudència i discreció, havia d'assistir impassible a les interminables sessions de mentides, enganys i exageracions que invariablement acabaven amb el venedor de torn un poc més ric, el senyor un poc més pobre, i alguna penyora d'escàs valor però d'un preu altíssim lluint damunt d'un alçador o penjant d'una paret. Amb tot, he de dir en la meua defensa que, tot i que la meua posició no em permetia expressar obertament les meues opinions, en algunes ocasions vaig tractar d'advertir discretament al senyor (ah, aquelles pèssimes imitacions de porcellana xinesa, la burda armadura suposadament japonesa que fins i tot un xiquet hauria reconegut com a falsa...), amb l'únic resultat de provocar el seu enuig, que què anava jo a saber, pobre criat, d'aquestes coses elevades de l'art i de la història. I va ser així com, ignorat, rebutjat i ridiculitzat de forma sistemàtica, vaig decidir canviar de bàndol: si el senyor estava disposat a deixar-se entabanar tot i els meus advertiments, crec que no se'm pot culpar per haver decidit beneficiar-me de la situació. Com a coneixedor privilegiat de les seues dèries i els seus desitjos, i a canvi d'una ajustada però merescuda comissió, vaig començar a posar-me d'acord amb els venedors, que en sou d'oportú oferint-me precisament aquesta peça única i buscadíssima, no em digueu que no és una afortunada casualitat, fa no res em deia el meu criat que tothom en parla d'ella com una de les més cobejades a hores d'ara pels vertaders amants de la bellesa... 

Sé que hi ha qui ho trobarà censurable; jo mateix, ho he dit abans, ho pense de vegades, i sé també que potser algun dia hauré de passar comptes per tot plegat: tard o d’hora, fins i tot algú tan obtús i limitat per a aquestes qüestions com qui va ser durant tants anys el meu senyor acabarà reparant, per ell mateix o a instància d'algú altre, en que hi ha alguna cosa que no quadra en aquella “extraordinària col·lecció de gravats de Don Francisco de Joya” per la qual va haver de pagar una petita fortuna i que a mi em va valdre un sucós percentatge gràcies al qual em vaig poder acomiadar i establir-me pel meu compte. Quan això passe, però, jo ja estaré molt lluny, i ningú em traurà del cap que sí, que el vaig enganyar, però que comptat i debatut s'ho havia guanyat a pols. A més, i gràcies a això, jo vaig poder començar la meua pròpia col·lecció, i aquesta, vos ho puc assegurar, si que és realment extraordinària perquè jo no em deixe enganyar tan fàcilment, i sé que gràcies a ella algun dia assoliré el respecte i la consideració que estic segur de que meresc.

La meua participació, un poc tardana, als relats conjunts del mes de maig. Per cert, fent-li voltes al quadre de Fortuny i al que representa (no ha estat gens fàcil, aquesta volta), no he pogut deixar de pensar en la història de Sir William Douglas Hamilton, diplomàtic, naturalista i col·leccionista en el Nàpols del finals del segle XVIII, la seua esposa Lady Emma, i la relació d'aquesta amb Lord Nelson,  de la qual vaig saber per la novel·la de Susan Sontag "El amante del volcán", un llibre que recorde com a fascinant i que potser hauré de rellegir un d'aquests dies... 

Designis divins (relats conjunts)

Jan Brueghel el Vell, 1613, Entrant a l'Arca (o eixint d'ella?)

 --Si, ja sé que ha estat Jahvè qui ho ha disposat així i que no en queda una altra que fer-li cas, no cal que m'ho repetisques. Però això no lleva que no entenga res, Noè. I menys a aquestes alçades, després d'haver fet tota la feinada, amb els animals recollits i el Diluvi a punt d'esdevindre...

--Jo tampoc no ho entenc, dona, t'ho puc assegurar. Però el Senyor ha estat clar i concís, i no m'ha deixat ni obrir la boca, així que dis-me què havia de fer... Si ens ordena que desallotgem l'Arca, que al remat va ser ell qui ens va manar que la férem, doncs no hi veig cap altra eixida. L'hauries d'haver sentit: que s'ha demostrat que el sector Diví és molt menys eficient que el privat per a gestionar determinats serveis, que si el dèficit estructural del Cel ha arribat a extrems que no es poden assumir...  

--En poques paraules: que ha venut l'Arca i ens ha fet fora, vaja. I què farem ara nosaltres? I els animals?

--No l'ha venuda, n'ha privatitzat la gestió; m'ha insistit molt en el concepte, i en que no hem de fer cas a la demagògia populista i bolivariana, que la veritat no sé molt bé què deu ser. Diu que l'Arca, com a tal, seguirà funcionant tal i com estava previst, i millor encara, perquè a partir d'ara ho farà sota uns altres paràmetres d'eficàcia i rendibilitat, sense cost per a la Divinitat i amb molta més llibertat d'actuació, perquè hi haurà menys burocràcia que l'entrebanque... Quant a nosaltres, m'ha explicat no sé què d'adherir-nos voluntàriament a un ERO, expedient de regulació d'ofegament, però que m'ha de passar unes sol·licituds per a emplenar i ja anirem veient-ho. I dels animals, diu que si cal ja en crearà uns altres quan escampe, però que és evident que en aquesta conjuntura cedir el seu lloc a persones brillants i amb cert nivell adquisitiu és molt més intel·ligent, que a la llarga ajudarà a la sostenibilitat econòmica del projecte i que, en tot cas, les coses són com són i ell és Déu i jo no sóc qui per qüestionar-lo. 

--De veres, no comprenc quasi res de tot el que em dius, però no m'ho esperava gens, això, del Creador, quina decepció... Ja sé que és una blasfèmia, però potser ens hauria anat millor si des del principi haguérem fet costat al Dimoni.

--Ui, no cregues, el Dimoni també estava a la reunió, sembla que té accions en la unió temporal d'empreses que se'n farà càrrec de tot plegat. L'hauries d'haver vist, amb aire de satisfacció, assegut a la mateixa taula entre Déu i un tal Florentino, que no sé exactament què hi pinta en tot açò...

La meua proposta del mes per als relats conjunts. Ja veieu, tota la vida convençut de que Déu era keynesià, i va i resulta que va ser ell qui va inventar el neoliberalisme (noè-liberalisme, en aquest cas...). Desenganyem-nos: és trist reconèixer-ho, però Ayuso té raó...

Boniques de mirar

Pel que es veu a les xarxes, sembla que és a hores d’ara una de les plantes més de moda, i he de reconèixer que resulta comprensible pel seu aspecte atractiu i original. Jo no coneixia de la seua existència fins que fa uns mesos va aparèixer (amb la cridanera etiqueta de “planta dels diners xinesa”) al meu viver de capçalera, i no em vaig poder resistir a endur-me-la cap a casa. La planta en qüestió, que ha resultat ser un parent de les ortigues de nom botànic Pilea peperomioides, és originària en efecte de les muntanyes del sud-oest de la Xina, s’ha adaptat d’allò més bé a les condicions del pati i, a més de ser realment fàcil de mantenir i de reproduir, té una història ben curiosa que, tot i que pot consultar-se ací en la font original (un preciós treball dels botànics Phillip Cribb i Leonard Forman), no puc resistir-me a transcriure i resumir.

Fulla peltada (és a dir, amb el peciol insertat al centre
del limbe) característica de l'espècie

Segons conten els autors, cap als anys de 1970 i tot i ser pràcticament desconeguda per als botànics europeus, la planta es trobava ja molt estesa com a cultiu decoratiu a les cases de la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins 1978 que, gràcies a que una de les nombroses mostres que els aficionats remetien al Jardí Botànic de Kew per a la seua fins llavors infructuosa identificació incloïa un ramellet de flors masculines (una mateixa planta en produeix de mascles i femelles, però aquestes són molt més rares i a més els exemplars cultivats no solen florir), es va poder confirmar que es tractava de la Pilea, una autèntica raresa pròpia de les altes muntanyes de Yunnan i Sichuan que havia estat descrita el 1912 a partir d’exemplars recollits, pocs anys abans, pel botànic i explorador escocès George Forrest. Aquest fet, però, encara va intrigar més els investigadors, incapaços d’esbrinar per quina via una estranya planta xinesa, absent de la majoria dels herbaris i les col·leccions botàniques europees, havia aconseguit fer-se tan popular a les cases britàniques simplement passant d'un a altre aficionat de mà en mà. 

Esqueixos basals de Pilea, a partir dels quals és molt fàcil
reproduir la planta

Incapaços de resoldre aquest enigma, Cribb i Forman van demanar al periodista Robert Pearson, del Sunday Telegraph, que publicara un article sobre el tema demanant a qui poguera tindre informació sobre la introducció de la planta a Gran Bretanya que es posara en contacte amb els científics. Una de les respostes a l’article, publicat a principis de 1983, va donar una pista que al remat va resultar definitiva: vint anys abans, una família de Cornualla havia portat un esqueix de la planta des de Noruega. La recerca, llavors, es va dirigir cap a Escandinàvia, tot i que en principi amb idèntic resultat: la planta era desconeguda per a botànics i viveristes, però una presentació del cas a la televisió sueca, en busca també de més informació, va provocar una allau de cartes (més de 10.000) de persones que la mantenien a sa casa. Finalment, la solució la va aportar el fill d’un missioner noruec, de nom Agnar Espegren, qui va relatar com son pare, evacuat de la Xina el 1944, va adquirir un exemplar de la planta en un mercat local durant una escala a Yunnan i la va dur finalment a Noruega el 1946. Espegren regalava amb freqüència brots basals de la planta als seus amics, amb la qual cosa la Pilea es va estendre primer per Noruega (on es coneix precisament com a “planta del missioner”) i, més avant, a Suècia, Gran Bretanya i més enllà. La història encara té algun detall curiós més (incloent-hi la comprensible emoció dels autors per haver pogut desentranyar el trencacloques), pel que vos recomane llegir l’article original si és que en teniu interès.

Parlava no fa molt del cas del potus i del seu trajecte sorprenent des de la remota illa de Moorea a les cases de mig món. La història de la planta xinesa dels diners, planta del missioner o com vulga que se l’acabe batejant ací (he vist que en altres llengües europees se li diu també para-sols, planta dels creps, melics o orella d'elefant), en té molts aspectes en comú, per bé que en aquest cas, gràcies a la constància i la imaginació d’uns investigadors, s’ha pogut posar dates i noms a un procés que, a poc que es pense, ha d’haver-se produït de forma anònima centenars, potser milers de voltes al llarg de la història humana. Amb plantes (i animals) bones per a menjar, per a vestir-se i per guarir, per suposat, i també amb d'altres apreciades pel seu paper simbòlic, màgic o religiós. Però em costa creure que, si més no quan les circumstàncies ho permeteren, almenys alguns dels nostres avantpassats no es feren acompanyar també d’algunes plantes només pel fet que els resultaren, simplement, boniques de mirar.

Deriva sobiranista (Relats conjunts)

La policia, alertada per uns veïns, les va localitzar finalment en un racó poc freqüentat de la platja de Moraira. Les dues xiques, vestides només amb les restes estripades d'uns pareos, es trobaven visiblement nervioses i amb símptomes d'insolació i deshidratació. Amb la intervenció d'un intèrpret fet vindre a posta des de Motilla del Palancar, les autoritats van poder determinar que es tractava d'Almudena T. S. i Paloma ("Cuca") J. L. de la R. y D., dues turistes madrilenyes que s'hi haurien desplaçat a la costa del País Valencià en una data indeterminada. Des de llavors, i malgrat els seus abrivats esforços per comunicar-se amb els indígenes, no havien aconseguit trobar a ningú que entenguera el castellà. "Ja ens havien advertit que l'espanyol, d'ençà que al Levante mana qui mana, estava seriosament amenaçat de desaparició, però mai no ens hauríem imaginat que la cosa havia arribat a aquests extrems, que no ens entenien ni quan preguntàvem si tenien taula per menjar-nos una paella...", van declarar molt afectades. A hores d'ara, i després de rebre atenció mèdica i psicològica, totes dues es recuperen satisfactòriament en unes dependències municipals habilitades per a casos similars --molt habituals darrerament a les platges valencianes-- mentre esperen que el govern de la Comunidad de Madrid les repatrie a la major brevetat possible. Per la seua banda, la Presidenta Diaz Ayuso, després d'assenyalar iradament que ells ja ho havien avisat i que ningú no els feia cas, s'ha referit a elles com a "autèntiques heroïnes de Madrid que és Espanya i Espanya que és Madrid", ha lloat la seua capacitat de sacrifici i resistència en un entorn tan hostil com el d'ací ("que si no fora per nosaltres, que hi anem a les seues platges, a saber de què viurien"), i els ha proposat d'incorporar-se a la seua llista electoral, on ocuparien els llocs situats entre Toni Cantó i el pròxim trànsfuga a qui calga fer-li lloc. 

La meua proposta per als relats conjunts de març. Sabreu perdonar-me que haja hagut d'exposar un cas tan trist i lamentable, però no sabeu com està posant-se ací la cosa, que només cal fer una volteta per adonar-se'n que Casado i els seus es queden molt curts quan diuen que el castellà està amenaçat, també al País Valencià; pràcticament en les últimes, no vos dic més... I ara seriosament: l'obra (i la tècnica) de Vicente Romero Redondo, autor del quadre d'aquest mes, m'ha semblat simplement espectacular. Si teniu gust i una estoneta, no dubteu en fer una ullada a les seues xarxes socials, paga la pena.

La negacionista (relats conjunts)

 

--Pe... però... Açò és increïble, no ho puc entendre! Què no em veus? Mira'm: les dents, les orelles, la cua... Toca'm, vinga! Ho veus? Un llop de dalt a baix, com ha de ser! Com pots tindre la barra de dir que no existisc?

--No, si reconec que, com a semblar-ho, si que sembla que sigues real, però això encara em convenç més; simplement, t'ho torne a repetir, jo no crec en els llops. Crec que sou un invent del govern, els mitjans corruptes i les multinacionals farmacèutiques per a manipular-nos i fer de nosaltres el que vulguen. Però no ho aconseguiran, perquè alguns hem despertat i ja no ens xuplem el dit... I mira, no sé com ho hauran fet per a que fins i tot a mi em parega que realment hi eres ara ací: segur que ens posen alguna cosa en el menjar, o serà per tot el que ens llancen damunt amb això dels chemtrails; potser és el 5G aquell, o qualsevol altra cosa que no volen que se sàpiga. Ara, siga el que siga, la veritat és que és efectiu; fins i tot m'ha fet l'efecte, tal qual, que m'acabes de fotre un mos...

La meua proposta, totalment fictícia, per als relats conjunts. I si, jo també crec que la cosa no acabarà bé per a la Caputxeta conspiranoica; almenys, aquesta, no posa en perill a ningú més.

Força major (relats conjunts)

Un segon abans de soltar les amarres, una ombra de dubte la va fer vacil·lar: ella sola, front al fred i a la foscor, aventurant-se en una fràgil embarcació sobre les aigües fètides i traïdores d’aquells pantans inhòspits que tantes vides s'havien empassat... Va bastar, però, el record de la seua pròpia imatge, reflectida poc abans en aquell maleït espill, per a que l'ombra es dissipara: calia actuar, era evident. Prou que va patir, feia només uns mesos, quan les circumstàncies no li van deixar cap altra possibilitat que haver d’apanyar-se-les amb els seus propis mitjans... Un estremiment li va recórrer l’esquena. Què hauria passat, si algú l’haguera pogut veure en aquells dies nefastos? I ara, l'espill ho havia deixat clar, no és que la cosa estiguera molt millor... No, no hi havia cap altra opció. Decidida, va començar a vogar; amb una suau remor, la barca va lliscar sobre les aigües fosques i silencioses. Sabia que no seria una tasca fàcil, i que hauria de fer front a multitud de reptes i a perills insospitats. Però ara estava segura de tindre el coratge per reeixir, i la recompensa bé que ho mereixia. Costara el que costara, per alt que fora el preu, arribaria al seu destí: una perruqueria.

La meua proposta per als relats conjunts de desembre. Certament, el quadre, el seu significat i el context victorià que l'envolta demanaven alguna cosa més profunda i reflexiva, potser fins i tot verdagueriana (Una barca va pel riu / d'una riba a l'altra riba, / fa cara de segador / la barquera que la guia...), però que hi farem... Deixem-ho, si vos sembla, en "basat --vagament-- en fets reals". 

Malafí

"Ansi mesmo otros cincuenta Christianos de las villas de Unil i Peñaguila a diez de nouiembre entraron por el barranco de Bellafi (que otros llaman de Malafi) a hazer alguna suerte en los moriscos; y lleuando por cabo a Juan Fenollar cauallero de Peñaguila, hizieron una buena presa de ganado menudo"

Gaspar Escolano. Decada primera de la historia de la insigne y Coronada ciudad y Reyno de Valencia (1610)  

Hi pense, mentre recórrec de nou el congost, en el tràgic destí dels milers de moriscos que, revoltats en desesperada i inútil resistència, van trobar la mort en aquestes muntanyes el novembre de 1609, i en la mala fi dels quals l'etimologia popular ha volgut trobar l'origen del singular topònim. I em ve al cap, una volta més, una altra mala fi, la dels mallorquins que, molt poc temps després de l'expulsió, van vindre a poblar aquestes mateixes terres i que sabem que ja anomenaven així a la rambla, tot i que no encerte a trobar a quina multitud podrien, si fóra el cas, referir-se; potser a una de pedres, o bé de gralles, però segur que no de persones, perquè aquestes han estat des de sempre terres solitàries i despoblades, feu de roders i malfactors --evoque, com sempre, a Josep de la Tona i la seua banda fugint pel barranc amb els diners dels senyorets de Benimassot-- a mans dels quals molts viatgers es van deixar la bossa, i no pocs també la vida.

Seguim caminant barranc avall entre les marques recents de les últimes revingudes, i una figuera encara sense fulles em torna al cap l'assumpte del nom, i em porta ara al vallem ficuum (la "vall de les figueres") del que Coromines, que a banda del Bellafí d'Escolano registra també les antigues formes Malefig i Malefic, fa derivar l'actual topònim, i decidisc --també aquesta vegada-- que, a banda de qüestions estrictament lingüístiques sobre les que no gosaria opinar, no sembla mal pensat perquè aquest arbre prospera bé en els terrenys, com aquest, esquerps i penyalosos. I que ves a saber, seguisc encara el fil, si la primera figuera que va créixer a Malafí no seria sembrada per la mateixa gent que, fa set mil anys, va dur des de l'orient el que ara anomenem agricultura, i que ens va deixar el seu rastre fascinant en les balmes i les coves del barranc a través del qual van acabar escampant-se, muntanya enllà, per una terra que ja mai tornaria a ser la mateixa.

No hi ha castells, és cert, i tampoc vaig trobar moltes orquídies. Però hi ha pocs llocs al País Valencià com el Barranc de Malafí, on cada pas et fa pensar en tota la Història --i totes les històries-- que amaga. Per això m'agrada tant caminar-lo. I pensar-lo.

La gerra

La vaig veure per primera volta fa ja anys, quan començava a recórrer les sendes de Benicadell, i em va semblar una troballa com a mínim singular: un no espera trobar, quan camina entre la brolla per la carena d'una muntanya, una gerra soterrada fins el coll. Amb tot, no vaig dubtar molt en atribuir-li com a propòsit més probable el de recollir aigua en un punt, com aquell, allunyat de fonts o pous; cosa, segurament, de pastors o de caçadors. Des de llavors, cada volta que he passat a prop m'he deixat caure per veure si la gerra seguia en el seu lloc, i fins i tot en vaig parlar, un poc de passada, en una entrada d'aquest blog. El cas és que fa uns dies, gràcies a l'afany de l'amic David Pastor, que segueix perseguint els secrets de les tramusseres de la serra, vaig compartir una amable conversa amb el fill i la filla, ja ancians, del Tio Silvestre de Gaianes, que cap als anys de 1950 cultivava, al capdamunt de la carena de Benicadell, melons i tramussos --dels de menjar-- amb fama en tota la contornada. Els vaig parlar, llavors, de la gerra --pel que m'explicaven, el lloc que conreaven estava molt a prop--, i ells m'hi van explicar la història: van ser precisament ells (el Tio Silvestre i el seu fill) els qui la hi van posar farà setanta anys; la van dur des de Castelló --de les Gerres, clar--, i la feien servir per guardar l'aigua que carrejaven, de camí cap als bancals, des del Pouet de Cervera, i que així es mantenia fresca molt més temps.

En tornar a casa, mentre anotava alguns detalls interessants de la conversa, no vaig poder deixar de pensar en la senzilla història de la gerra, i en l'evidència que amaga: darrere de cada obra humana, gran o petita, que ara trobem quan caminem a la muntanya (bancals, sendes, fonts, corrals...) hi ha, o hi va haver, persones concretes que la van bastir amb un propòsit i que hi van deixar també una part, petita o gran, de la seua pròpia vida. En la majoria dels casos, mai no coneixerem els detalls i les circumstàncies d'aquestes obres i les històries que s'hi amaguen; de vegades, fins i tot, se'ns escapa el propòsit final amb que algunes d'elles van ser fetes, perquè cada societat i cada època construeixen el seu propi paisatge, i amb freqüència és suficient amb el pas d'unes poques generacions per a que les claus que permetien interpretar-lo caiguen també en l'oblit. Però que avui no siguem capaços de conèixer els noms dels constructors, de vegades remots, dels nostres paisatges --"com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada", escrivia Estelles-- no vol dir que, en algun moment, no en tingueren; de nom, i de vida. Estic segur que quan torne a passar vora la gerra que van soterrar a la carena de Benicadell el Tio Silvestre i el seu fill, la miraré amb uns altres ulls.

Vides exemplars (III)

Sempre havia lamentat la seua escassa autoestima. Des de ben petit, ho havia provat tot per tal de fer-la créixer, però malgrat tots els seus esforços mai no va obtindre cap resultat apreciable. Finalment, cansat de tants fracassos, va prendre una decisió dràstica: passaria pel quirófan per tal que li implantaren una autoestima un poc major; res exagerat, només una de normaleta... Malauradament --culpa, segurament, dels nervis del preoperatori-- es va descuidar d'acordar amb el cirurgià alguns detalls importants, i tot i que l'operació va resultar un èxit indiscutible, ara tothom el coneix com "aquell pobre geperudet". Ell, però, en té igual: encara que siga implantada, ara té l'autoestima ben alta. Altíssima, de fet.

(De la sèrie "Destrellats que se t'acudeixen sense saber molt bé per què, i que no saps tampoc per què però els acabes publicant". Amb la que està caient en el PP, i jo escrivint aquestes ximpleries...) 

Pinyols de tàpena

A ma casa, quan algú feia un mal pas o ensopegava sense cap causa aparent, es deia que havia entropessat "amb un pinyol de tàpena" --que és com, al sud valencià, li diem a la tàpera. Jo, que era un xiquet, interpretava com a "pinyols" les minúscules boletes que es veuen dins de les tàpenes quan les obris, amb la qual cosa quedava clarament de manifest l'exageració que implicava la frase. Per això, quan em vaig assabentar que aquelles "boletes" eren, en realitat, els estams de la flor tancada --la poncella, que és el que es consumeix adobada en vinagre--, i que els pinyols, on calia buscar-los, no era en les tàpenes sinó en els també comestibles tapenots, em vaig quedar un poc despagat: no sembla probable que els petits pinyolets --de dos o tres mil·límetres de grandària-- siguen tampoc suficients com per provocar una ensopegada a ningú, però em va semblar que, almenys en part, l'expressió que tantes voltes havia sentit en boca dels meus avis perdia una part important de la seua força expressiva.

He pensat en els pinyols de tàpena perquè, d'una forma o d'altra, almenys un d'ells ha arribat fins a les parets del pati: des de fa unes setmanes, una petita però vigorosa tapenera ha començar a créixer de forma espontània en una d'aquestes parets. Sobre com va arribar fins allí el pinyol en qüestió. és difícil aventurar cap hipòtesis: ocells, sargantanes, formigues i fins i tot vespes han estat assenyalats com a consumidors habituals dels fruits de la tapenera i, per tant, tots ells poden actuar com a potencials dispersadors de les seues llavors. Vaig pensar, però, que allò més probable és que aquesta dispersió s'haguera produït des d'algun lloc més aviat pròxim, així que, tot i que no em constava la presència de la planta en la rodalia de casa, vaig sortir a buscar el possible origen de la meua nouvinguda tapenera, amb resultat immediat: en els talussos pròxims, un reguitzell de petites plantes em va acabar conduint fins una esponerosa --i florida-- mata que, en tot cas i atenent al temps que fa no hi passava per allí, no deu de fer més d'uns mesos que hi creix, i que en base als seus caràcters he identificat com a la varietat canescens de la Capparis spinosa subsp spinosa (C. sicula subsp sicula, per a alguns autors)

La jove tapenera del pati s'enfronta, ara com ara, a un futur com a mínim incert. El lloc on ha nascut no sembla el més adequat --ocupa, o acabarà ocupant, un lloc de pas-- però no he trobat la forma de trasplantar-la amb garanties a una altra ubicació més escaient on la planta puga créixer sense entrebancs i lluir les seues precioses flors. En tot cas, tampoc no em caldrà esperar a què una altra llavoreta, portada per qui sap qui, acabe germinant allí on millor convinga als meus interessos: quan les flors de les plantes veïnes esdevinguen tapenots, aniré a recollir-ne uns quants i tractaré de fer planter. Amb cura, això si, de que no em caiga cap pinyol per ahi, no siga que algú hi entropesse.

De tornada

 

De l’estiu les primeres alenades
te duen sota el cel de nostra terra,
i enjogassada sempre i falaguera
enjoies nostres tèbies matinades.

Joan Maragall, "A l'oreneta"

No sabria dir molt bé per què, però són, sense cap mena de dubte, uns dels meus ocells preferits. I diria que enguany han arribat un poc abans que altres vegades: dissabte passat --un altre petit regal, en un dia assenyalat-- vaig escoltar la primera refilant pel pati, i des de llavors, tot i que poques encara, no hem deixat de veure-les sobrevolant --enjogassades, falagueres-- les cases i els carrers del poble. Per cert: observant-les, l'altre dia, mentre passaven veloçment per damunt nostre, em va pegar per pensar que les oronetes (les comunes, com aquestes; però també les cuablanques, a les què amb tota seguretat es referia el poeta, si és que feien nius en el balcó de l'estimada) només són fosques vistes per darrere, o si de cas quan es miren des de lluny. Així que es coneix que, pel que fa als ocells, Bécquer s'hi fixava més bé poc, o bé ho feia sempre des d'una determinada perspectiva o des d'una distància prudencial; segurament, haver de decidir-se entre uns ulls blaus i uns altres negres  ja li donava prou maldecaps com per a reparar en aquestes minúcies.

Les germanes Espín (Josefina "pupila azul" i Julia "ojos negros") en un dibuix del propi Bécquer, de la xarxa. Coses, ai, dels romàntics...

OMG (relats conjunts)

Però l'endemà, quan Jaume es va despertar, va veure que els fesols que sa mare havia llançat per la finestra havien germinat durant la nit, i d'ells havia crescut una torre immensa de ciment, vidre i acer que s'enfilava cap al cel i el cim de la qual es perdia de vista entre els núvols. "L'home tenia raó, els fesols són màgics!", va exclamar, "però no em va dir que també eren transgènics".

La meua contribució per als Relats conjunts de febrer. Per cert, no puc estar-me de recordar que, quan es va inaugurar el Burj Khalifa el 2010, es deia que l'edifici --com molts altres gratacels de Dubai-- no disposava de connexió al clavegueram, i que les tones d'aigües residuals que s'hi produïen diàriament havien de ser traslladades en camions cisterna a una planta de tractament situada a uns vint-i-cinc quilòmetres de la ciutat. Les imatges amb cues interminables de "poop trucks" esperant el seu torn per descarregar en l'estació depuradora es van fer virals, i fins i tot es va dubtar de la seua veracitat. Sembla, però, que les imatges eren autèntiques, i tot i que no ho he pogut confirmar, el govern de Dubai insisteix que a hores d'ara la situació ja ha estat corregida i que tots els edificis de la ciutat estan adequadament connectats a la xarxa d'aigües residuals. Tot el qual, ara que ho pense, potser també hauria donat per a un relat; de por, evidentment...