Avenir

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d'esperances:

així, per l'entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m'estic ple de pressentiment

d'una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli, "El primer estel"

Potser no és aquest un moment en el què el bosc es mostre especialment ufanós, sobretot si se’l compara, posem per cas, amb l’explosió de colors de la tardor o la pletòrica exaltació vital de primavera. I amb tot, caminar pel Carrascar en dates com aquestes --un dia fresc i plujós de finals de l’hivern-- sempre m’ha agradat especialment: hi ha, o almenys a mi m’ho sembla, una pau especial i seductora en aquest bosc de colors apagats i silencis serens, quan tot es troba encara en aparent repòs però comença ja a intuir-se el retorn imminent de la vida que renaix. O potser és, simplement, que és per aquestes dates que faig anys --cinquanta-nou, hui mateix, nombre primer i número últim abans de canviar, ai, de desena-- i sempre que això passa em pega per posar-me un poc solemne i cavil·lós. Però només un poc i per poc temps perquè, al remat, tampoc jo no em puc plànyer de la meua sort; em sent realment privilegiat per la vida que visc, pel que he viscut fins ara i pel que espere viure a l’avenir, i la meua cabana d’esperances ha resistit sòlidament, un altre any, al pas del temps i a l'embat dels temporals. I al fons de tot es dreça, prometedora, una muntanya. 

Els ulls de la nit

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli

No sé per quina causa, però els mussols del veïnat estan aquests dies un poc rebolicats. No són els únics habitants de la nit que volten pel poble: de tant en tant s’hi deixen sentir en la distància els xiscles inquietants de la bellíssima òbila, i tampoc no és estrany, en les nits de l’estiu, escoltar pel mig les oliveres el xiulit inconfusible dels xots, als que ací diem cornetes. Ni les unes ni els altres, però, arriben ni de lluny a l’abundància dels mussols, que només es deixen veure de tant en tant però els crits dels quals ens acompanyen pràcticament cada nit. I encara més en aquests dies, que no sé què o qui els escarota però fins i tot algun d'ells, que s’ha acostat més a la finestra del que sol ser habitual, ha arribar a despertar-me amb els seus esgarips un parell de matinades. I no negaré que esvera un poc, obrir els ulls així; però posats a que em desperte algun soroll, no puc dir ni de bon tros que aquest siga el pitjor. 

Un dels privilegis de la meua  feina és poder estar present, de tant en tant, quan s'alliberen ocells recuperats en algun dels nostres centres que es dediquen a aquesta tasca. Tant la imatge del mussol --que li manlleve a l'amic Rafa Enguix-- com la de l'òbila, que és per cert una de les meues aus preferides des de fa molts anys, són d'una d'aquestes ocasions. I a veure com es porten, els mussols, aquesta nit... Bon cap de setmana!