D'extrem a extrem

L'any passat va ser a Cinctorres, enguany ha sigut a Elx. D'extrem a extrem del Pais, però amb idèntic objectiu: facilitar, durant uns dies, que experts i especialistes en diferents grups prospecten de forma intensiva un territori per tal de millorar el coneixement sobre la biodiversitat que alberga. Quant a mi, no ha estat només el paisatge el que ha canviat aquesta onzena Setmana de la Biodiversitat: la faena que faig ara no solament em fa més difícil abandonar temporalment papers i pantalles, sinó que fins i tot quan puc deixar el despatx durant un temps, m'he d'ocupar d'altres tasques indubtablement interessants però molt menys fotogèniques que recórrer el territori recollint referències de plantes i animals. I amb tot, fent un buidet entre converses i reunions --hi ha molts assumptes, en aquestes terres de migjorn, que demanen a crits decisions i solucions--, encara vaig poder fer una ràpida escapada a l'espectacular i singularíssim paratge del Fondo, encara que només fóra per comprovar que enguany, i almenys pel moment, les coses no van malament, i que també en aquest espai d'equilibris fràgils i interessos no sempre fàcils de conjugar, potser s'estiguen posant les bases per superar situacions que s'han prolongat durant massa temps i que ho han fet tot encara més complicat. Per cert: si l'any passat, a Cinctorres, vam començar el camí per fer tornar el crebalòs a terres valencianes, enguany, a Elx, s'ha continuat amb els esforços per evitar que la rosseta desaparega dels nostres aiguamolls. D'extrem a extrem del País, espècies diferents i paisatges diferents, però amb el mateix objectiu. I, quant a mi, fent la mateixa faena; potser, ara, amb més papers i algun maldecap afegit, però la mateixa al cap i a la fi.

Vaig amb retard: enguany, la Setmana de la Biodiversitat va tindre lloc la darrera setmana d'abril (del 25 al 28), però tot i això no volia deixar de dir alguna cosa sobre ella. Però la setmana després de la setmana se'm va anar complicant, i així fins avui. Per cert, dins l'abast de "complicant" entren també algunes coses interessants i dignes de ser contades; aquesta, per exemple. A veure si puc anar posant-me al dia...

El nord del sud

Tot i que sent per elles una especial (i crec que justificada) debilitat, les comarques del nord del País --l'Alcalatén, els Ports, el Maestrat-- em queden, ara com ara, massa lluny com per deixar-m'hi caure amb la freqüència que voldria. Així que, en presentar-se l'ocasió de tornar a aquelles terres de moles i barrancs, era difícil no tractar d'encaixar totes les peces per veure d'aprofitar l'oportunitat. I al remat ha pogut ser, i ha estat a Cinctorres, on feiem enguany la Setmana de la Biodiversitat. Des d'allà me'n porte, cap al sud, molt bones estones, un bon grapat d'imatges, la sensació d'haver après molt, i l'enèsima confirmació --sota la forma, en aquest cas, d'un camió de cara i sense frens; ens va anar d'un pèl-- que açò són quatre dies i s'han de passar el millor que es puga. Collita suficient, en tot cas, per a una bona temporada; fins a la pròxima oportunitat que puga aprofitat-se, o fins que el temps i les circumstàncies facen que aquelles comarques deixen de quedar-me tan lluny, molt més del que voldria.

Tramussos, de nou

No ha estat --pel moment-- ni a la Lloma dels Tramússols de Benimassot, ni tampoc al Tossal dels Tramussos de la Vall d'Alcalà, sinó més a prop de casa i en un lloc inesperat i un poc sorprenent, perquè hi dec haver passat desenes de vegades sense haver trobat prèviament cap rastre de la planta. Però fa unes setmanes, un biòleg i aficionat de la comarca –David Pastor, a qui correspon el mèrit de la troballa-- va donar l'avís de la seua presència a la serra de Benicadell, i sense saber de cert encara la importància de la població (que en tot cas sembla rellevant: hi ha almenys dos nuclis detectats, amb centenars d'exemplars cadascun d'ells) ja puc dir que he vist, en el camp i en flor, l'excepcional tramussera valenciana.

No deixa de ser curiós constatar com una espècie tan vistosa --i que, si hom ateny als topònims als quals va donar lloc arreu les comarques centrals valencianes, devia ser relativament freqüent i localment abundant-- va passar totalment desapercebuda per als especialistes fins que va ser descrita l'any 2004; qüestió que pot fer-se extensiva a aquesta última població descoberta, situada en un lloc especialment concorregut pel excursionistes i visitada amb regularitat pels botànics des de fa molts anys. Probablement, les pròpies característiques biològiques de l'espècie –una planta anual que, pel que sabem, no germina tots els anys i que per tant pot romandre oculta durant períodes relativament llargs fins que les condiciones són les idònies-- expliquen en part aquesta situació, com també el fet que s'estime més els terrenys oberts i pedregosos i que suporte i fins i tot es veja afavorida pels incendis i el pastoreig, per la qual cosa és també raonable suposar que els canvis en els usos del territori que han tingut lloc en els últims decennis –per exemple, amb l'expansió dels matollars en moltes zones-- han d'haver afectat la seua àrea de distribució. Pel moment, no es tenen dades sobre la dispersió de les seues llavors dures i resistents, més enllà de l'hipotètic paper que hi deuen representar les aus granívores com les mateixes perdius que, d'alguna manera, formen part de l'extraordinària història del descobriment de l'espècie.

A poc a poc, en tot cas, i gràcies al treball dels companys que s'hi dediquen, anirem sabent més sobre això, i sobre molts altres trets singulars i possibles aplicacions pràctiques --per exemple, per a millora de sols degradats-- d'aquesta espècie única. Però pel moment, em quede amb dues constatacions: la primera, que vista al camp i en plena floració, la planta és molt més bonica del que em pensava, tot i que em tem que les meues fotos no li fan justícia. I la segona, que per més que hom crega conèixer bé un paisatge, un territori, inclús una persona, sempre queda lloc per als imprevistos, els descobriments i les sorpreses; de vegades, fins i tot, agradables.







Passat el dia de les Entrades dedicat –gustosament, no cal dir-ho-- a altres ocupacions, encara he tingut temps de complir amb algunes de les petites tradicions personals que, d'ençà que vaig passar a la situació de «fester en excedència», resulten consubstancials a les festes del meu poble, a saber: ahir, dia del Patró, la imprescindible visita a la Plaça de Dins, a fer-se la «mentireta» de rigor i passar llista a amics i coneguts als quals no veia des de, si fa no fa, un any justet. I hui, en tornar de València, deixar-se envoltar –ni que siga només una estoneta-- pel fum de la pólvora i l'estrèpit dels trons. I l'any que ve, més. I diferent, segur.

Contingències

Cada any, per aquestes dates, des de la meua Conselleria s'organitza la denominada "Setmana de la Biodiversitat": durant uns dies, investigadors i especialistes en diferents grups de sers vius prospecten de forma sistemàtica un terme municipal (enguany, el de Millars, un petit municipi de la Canal de Navarrés ubicat a peus de la Mola de Cortes) per tal de millorar el coneixement de la biodiversitat que alberga i deixar-ne constància en el nostre banc de dades. Organitzar una cosa així representa un esforç notable --els companys i companyes que se n'encarreguen directament poden donar-ne fe-- però per a nosaltres és també una bona oportunitat per fer un poc de treball de camp, per bé que sense deixar desatesa la feina habitual. Per no fer-ho llarg i lleig: m'havia fet compte, per tot plegat, que aquesta anava a ser una setmana un poc més complicada i amb més carretera de la que ja faig habitualment; però el mateix dilluns, el meu cotxe va decidir, pel seu compte i sense cap advertència prèvia, deixar-me tirat, canviar-me tots els plans i, ja de passada, fer-me miques el pressupost per a una bona temporada.

Ha estat, doncs, una setmana atrafegada, tot i que no s'ha semblat gaire a allò que tan acuradament m'havia planificat. Al remat, però, no pot dir-se que haja anat malament: mal que bé, amb l'entranyable autobús de línia i un poc més de paciència de la que faig servir habitualment, he pogut anar fent, i a més la feina feta a Millars ha donat resultats remarcables --dels quals, si n'haguera de destacar algun, potser triaria la troballa, per part dels companys que es dediquen a aquest grup, d'una excepcional i sorprenent població de madrilla del Xúquer, un peixet endèmic i en perill d'extinció. Però a més, amb tantes hores de bus amunt i avall, he tingut temps també per pensar i per fer-me alguns propòsits per al futur més immediat. Per exemple: a partir d'ara, i en la mesura possible, tractaré d'evitar que siga una màquina estúpida i deslleial qui decidisca sobre la meua llibertat. I si he de trair-la, que siga només per una presó d'amor i una bella carcellera. Bon cap de setmana! (i moltes gràcies per tot, monsieur Moustaki).

De tramusseres i tramussars

És molt probable que, a poc que vos interessen les plantes i la seua conservació, hagueu sentit a parlar alguna vegada d'ella. Els botànics l'anomenen Lupinus mariae-josephi, però és més coneguda com a tramussera valenciana. I no solament es tracta d'una espècie certament original, descoberta fa només uns anys i exclusiva d'unes poques localitats de les comarques centrals valencianes: la mateixa història del seu descobriment i de la posterior localització de les seues poblacions resulta fascinant per les circumstàncies singulars que l'envolten. Així que, tot i que es tracta d'una història a la què s'ha donat una certa difusió als mitjans, i de la què podeu trobar referències abundants i detallades (entre elles, el magnífic article publicat sobre el particular en la revista Mètode per alguns dels seus protagonistes directes), no puc resistir-me a aprofitar aquesta bascosa vesprada d'un juny que no ho sembla, per recordar alguns dels seus curiosos detalls.

Imatge del Banc de Dades de Biodiversitat

Perquè com a curiós ha de qualificar-se el fet que, el 2002, l'especialista Higinio Pascual trobara, en un pot emmagatzemat en el Centre d'Experimentació Agrària de Carcaixent, unes estranyes llavors de tramús que li van cridar l'atenció. Les llavors havien estat recollides a Montserrat, vint anys abans, per Ramon Jorge Perpinyà, un caçador de la comarca que va associar la planta que les produïa amb l'abundància de perdius, i van acabar formant part de la col·lecció de llavors de varietats locals, antigues i tradicionals que Pep Rosselló manté en el centre de Carcaixent. Cultivades per Pascual, algunes d'aquelles llavors van germinar i van donar lloc a un tipus de tramussera manifestament distinta a totes les conegudes fins aquell moment, i que va ser finalment descrita l'any 2004 com a Lupinus mariae-josephi. Una tramussera, a més, doblement original per ser pròpia de sòls calcaris --els únics existents en la zona on havien estat recollides les llavors originàries-- i no de terres més o menys àcides com la resta de les espècies conegudes del gènere.

El següent pas, una vegada confirmada la singularitat taxonòmica i ecològica de la nova espècie, consistia en tractar de trobar-la en el seu hàbitat natural, per a la qual cosa es van seguir les indicacions de qui havia recollit inicialment les llavors. Malauradament, aquest hàbitat havia deixat d'existir: en el seu lloc s'havia obert, uns anys enrere, una gran pedrera que havia eliminat qualsevol resta de la vegetació originària. Tot semblava indicar, per tant, que la nova espècie podia haver-se extingit a la natura, malgrat la qual cosa es va posar en marxa una prospecció sistemàtica de tota la rodalia, en la què van col·laborar veïns, agents ambientals i els propis ajuntaments. Després de dos anys, els treballs van acabar donant fruit: uns centenars d'exemplars de la tramussera van ser descoberts, en el veí terme de Llombai, molt a prop d'un paratge conegut, significativament, com a lloma del Tramussar.

La bona notícia del descobriment d'aquesta població natural de la tramussera va vindre seguida, molt poc després, d'una encara millor: la troballa casual d'una nova població en la serra Grossa de Xàtiva, en un indret anomenat... pla del Tramussar. Una coincidència massa evident com per a no ser tinguda en compte, i a partir de la qual els companys encarregats del seu estudi i conservació van iniciar una recerca exhaustiva de tots els topònims valencians relacionats amb el tramús i la tramussera, per tal de concentrar-hi els esforços de prospecció en aquestes zones. Uns esforços que encara continuen --la tramussera valenciana és una espècie anual, que no sempre és fàcil de trobar quan no està en flor i que probablement no germina tots els anys-- però que ja han tingut com a resultat la localització d'una nova i important població en el denominat pla dels Tramussos, en el terme municipal de Gandia. També es coneixen, a hores d'ara, dues noves poblacions en Montserrat, molt a prop d'on van recollir-se les primeres llavors de l'espècie.

Ahir, aprofitant que la vesprada ja allarga i que el cos i el cap demanaven a crits airejar-se després d'una jornada especialment enutjosa --coincident, per cert, amb el Dia Mundial del Medi Ambient-- vaig aprofitar per fer una volta per la serra d'Almudaina. En passar per la lloma dels Tramússols, com sempre que camine per aquells paratges i tot i que l'època ja no acompanya, no vaig poder deixar de fer una ullada ràpida, no fóra cas que alguna tramussera haguera decidit treure el cap entre la brolla. Tampoc aquesta vegada vaig tindre sort, però vaig tornar a recordar aquesta curiosa història d'herbes, topònims i casualitats. I el que és més important: per una estona, vaig oblidar altres històries molt menys amables que aquesta. I em vaig airejar...

Crec

M'he acabat de convéncer hui, després d'acompanyar mon pare a l'hospital i haver tingut temps per reflexionar durant les quasi tres hores de retard entre l'hora a la què estava citat i el moment en què la metgessa --que hui estava inusitadament amable, tot i estar cobrint tres consultes de forma quasi simultània-- l'ha atés finalment: crec que les retallades en la sanitat pública no afecten ni afectaran la qualitat assistencial, i que qui pense el contrari només pot fer-ho mogut per la ignorància o la mala fe. I crec també que Mariano Rajoy és un estadista de talla mundial, Rodrigo Rato un gestor irreprotxable i Rita Barberà una de les dones més dolces i sensuals del planeta, només superada a curta distància per Scarlett Johansson, amb qui per cert mantinc una apassionada relació. Total, posats a dir-ne...

La cara amable de la setmana --o, per ser més just, una d'elles-- han estat el parell de dies que he pogut deixar la feina de despatx per fer treball de camp a la Tinença de Benifassà, dins la VII Setmana de la Biodiversitat. Dilluns, sobre la taula, hi trobaré els papers que s'hauran acumulat durant aquest temps; però no puc negar que, es mire com es mire, haurà valgut la pena. I, en tot cas, encara hi ha pel mig un cap de setmana: farem per passar-lo el millor possible, i espere que vosaltres ho pugueu fer també.

Biodiversitat (simbòlica)

La jornada electoral de diumenge passat va coincidir amb la celebració del Dia Internacional de la Diversitat Biològica. Tot i que el 1995 les Nacions Unides van escollir el dia 29 de desembre amb aquesta finalitat, l'any 2000 van optar per substituir-lo per aquesta nova data (el 22 de maig), la qual s'ha volgut lligar, en aquest Any Internacional dels Boscos, amb la biodiversitat forestal. No és d'estranyar, tenint en compte el caràcter tradicionalment discret d'aquesta commemoració i la singular coincidència amb una data tan assenyalada com la de les eleccions, que l'efemèrides passara pràcticament desapercebuda, tret d'honroses i destacables excepcions, entre les quals no figuren aquestes planes.

Sincerament penedit de tan lamentable omissió, i com què val més tard que mai, he decidit esmenar-me hui en la mesura possible. I he pensat fer-ho, després de calfar-me bona cosa el cap, a partir d'una constatació evident: diumenge passat, desoint els suggeriments oficials, no va ser cap espècie de flora o fauna forestal qui es va fer més present en tan entretinguda i emocionant festa de la democràcia. El principal exponent de la biodiversitat en tan magna celebració va ser un au d'inclinacions aquàtiques i reputació dubtosa què, per capricis de la història i a partir d'uns origens que s'atribueixen al Partido Liberal, s'ha consagrat com a símbol de tota una manera de --diguem-ho així-- fer política. Evidentment, parlem de les gavines. I com que els pobres animalets tampoc no tenen la culpa que algú, ves a saber perquè, hi volguera veure un símbol escaient de la llibertat (o del peculiar significat que certa dreta autòctona atribueix a tan noble i maltractada paraula), he pensat que potser no estaria de més dir alguna cosa sobre elles.

Molt abans d'esdevindre el logotip de cap formació política, abans fins i tot que a l'ínclit i visionari Richard Bach li fóra revelada la vida fascinant de Jonathan Livingston Seagull --font inesgotable de conversa i il·luminació per a generacions d'adeptes-- les gavines eren simplement un grup d'aus. De fet, i a ulls de la majoria dels biòlegs (raça, com és ben sabut, totalment insensible i indiferent no solament a la política sinó també a qualsevol rastre de poesia, misticisme o espiritualitat), segueixen sent-ho. Per això, un biòleg diria simplement que les espècies conegudes de forma comuna com a gavines estan incloses dins el gènere Larus, a resguard de les oportunes discrepàncies taxonòmiques i nomenclaturals (que probablement no vos estalviarà si és un bon coneixedor del grup, el què no és el meu cas). Del qual gènere, i al seu torn, hi ha constància de la presència de diverses espècies en terres valencianes, ja siga com a nidificants o com a hivernants. D'entre les primeres, tres són més aviat poc comunes --la gavina capnegra (L. melanocephalus), la vulgar o riallera (L. ridibundus) i la capblanca (L. genei)-- i fins i tot una d'elles, la gavina corsa (L. audouinii), es considera amenaçada i ha estat objecte d'actuacions per a garantir la seua preservació. D'altres, com la gavina cendrosa (L. canus), la gavina menuda (L. minutus) o el gavinot fosc (L. fuscus) es coneixen com a visitants hivernals a les nostres costes.

La gavina més freqüent al País Valencià és, sense cap dubte, el gavinot mediterrani (L. michahellis), estretament emparentat --i fàcilment confundible-- amb altres espècies pròximes com L. argentatus o L. cachinnans, en les que de fet ha estat inclòs en diferents moments i per diversos autors. El gavinot mediterrani, conegut en castellà com gaviota patiamarilla (o "patimari" per als amics), és també el més gran dels nostres làrids, i està perfectament adaptat a aprofitar les oportunitats que li ofereixen nombroses activitats humanes: no és estrany, per això, veure grans grups d'aquestes aus seguint els vaixells de pesca per aprofitar el descart, cobrint els bancals acabats de llaurar o dirigint-se en massa cap als abocadors, al voltant dels quals poden ser realment abundants i fins i tot causar problemes tant per la presència dels mateixos exemplars, com també dels seus poc discrets excrements. La seua població sembla trobar-se en expansió, i a hores d'ara hi ha constància fins i tot de que crien en edificis de la mateixa ciutat de València.

Gavines a la planta de Xixona. Del diari Información

I, a partir d'ací, feu vosaltres els acudits que vos semblen oportuns i les analogies que creieu pertinents. Però ja vos dic: tingueu en compte que, al remat, també les gavines formen part de la nostra maltractada biodiversitat; que, al cap i a la fi, no deixen d'aprofitar, com tantes altres espècies, les oportunitats que els ofereix la nostra forma de vida; i que prou desgràcia tenen, les pobretes, de veure's simbòlicament associades a qui ho estan a hores d'ara. Amb tants animals de la terra com hi havia per triar...

Posar-se al dia

"En términos de preservación de la biodiversidad, la única vía que parece tener futuro es la gestión integrada. Por una parte, no nos compete ejercer de redentores biosféricos, tarea que nos desbordaría y que maldita la falta que hace; y, por otra, no queremos perder lo que nos gusta y seguramente necesitamos --nosotros, no la biosfera--, es decir lo que ahora hay. Pero proteger el presente no es perpetuar el pasado, de forma que los fundamentalismos no nos sirven (...). Lo que nos interesa es que se mantenga "esta" biodiversidad. Pero eso no depende de la taxonomía, que se limita a censarla. Depende de la actitud civil de los taxonomistas en tanto que ciudadanos. Y de los hermenéutas. Y de los flautistas, alfareros y cirujanos. Depende de la gestión. Depende de la política."

Ramon Folch, "Diccionario de Socioecología"

Crec que una de les coses més positives que es poden dir d'un curs és que ens ha fet pensar. I, des d'aquest punt de vista, la setmana passada va resultar certament profitosa, per bé que --ja ho heu vist-- es compliren també les previsions d'abandonament temporal d'aquestes planes. Com estava anunciat, vaig dedicar una part substancial de la setmana a assistir a un seminari sobre conservació de la biodiversitat  organitzat per The Conservation Land Trust i coordinat per l'amic Ignacio Jiménez. Les sessions (una versió concentrada del curs "Liderazgo Interdisciplinario para la Conservación de la Biodiversidad", que ell mateix imparteix des de l'any 2006 als Esteros de Iberá) han estat una bona ocasió per a reflexionar i debatre sobre idees quasi sempre conegudes, però que mai està de més recordar. La complexitat i la incertesa, atributs indissociables dels problemes als quals ens enfrontem aquells que ens dediquem a aquestes coses de la Natura, no sempre encaixen bé en les nostres limitades estructures mentals, ni són tampoc fàcilment gestionables amb uns mitjans i des d'unes institucions (i, sovint, entitats) que tendeixen, més aïna, a la rigidesa i la burocratització.

Han estat cinc dies densos, en els quals s'ha parlat d'aspectes científics i tècnics; però també --i molt-- de participació, d'organització, de gestió de conflictes, de promoció i comunicació... No gosaria tractar de fer, en aquestes quatre ratlles, ni un mínim resum d'aquests temes --ja aniran sortint, ací i allà, quan corresponga--, però no volia deixar passar l'oportunitat de constatar un fet que em sembla tan evident, que quasi sempre s'obvia: la conservació no és un problema científico-tècnic, per bé que la ciència represente un paper vital en la seua identificació, en el disseny d'actuacions o en l'avaluació de la seua eficàcia. La conservació és, bàsicament, un procés polític de presa de decisions, que afecta agents socials i econòmics molt diversos i amb interessos i expectatives, també, molt diferents. Per als què ens dediquem a aquest camp (sobretot, per als que procedim del camp de les ciències naturals), recordar-ho és fonamental, com també ho és aprendre a disposar d'uns coneixements i unes eines de treball que, sovint, tenen molt poc a veure amb la nostra formació acadèmica i que, fins i tot, poden entrar en contradiccíó amb els nostres mites i prejudicis més arrelats, perquè també l'ecologisme --en el que no pocs tècnics i gestors ens trobem, també, més o menys implicats-- té la seua paraula a dir en aquest camp. Ja ho diu Folch: també conservar la biodiversitat, com tantes altres coses, depén de la política. Però no necessàriament dels polítics.

I, posats a actualitzar-se, encara un parell de coses més. La primera, d'alguna forma, hi té relació directa amb això que acabem de dir: divendres passat, al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi, es va presentar el llibre "For sale o 50 veus de la terra", un magnífic recull de poemes, editat per Edicions 96, que parlen, amb tantes altres veus, del nostre territori, "víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle XX al XXI". L'espectacle, magnífic; el llibre, imprescindible, també. I, a més, l'oportunitat de retrobar vells amics i coneguts --com Maria Josep Escrivà, que a més de ser autora del pròleg del llibre, va posar veu, amb Christelle Enguix i d'altres autors, a molts dels poemes del recull-- i de conéixer per fi i en persona humana a qui coneixiem pels seus escrits des de fa molt de temps (algun dia, no solament voldria escriure com ho fa Salvador Bolufer; també voldria tindre la seua veu...).

La segona, més íntima: no m'havia adonat, però dilluns passat va fer un any des que vaig començar aquest blog. No faré cap celebració especial d'aquesta fita certament remarcable --ja veieu quin cas li he fet que, entre biodiversos i biodiverses, se'm va oblidar i tot--, però si tot va bé i la setmana no s'embolica, potser que en parle d'un poc del que han estat, per mi, aquests dotze mesos de 'Línia de Wallace'. Encara que només siga per dir que passen molt apressa, filles meues no digau...

Les serps, el paracetamol i els Simpsons

A l’illa de Guam, els talls de llum són un fet habitual amb el qual han de conviure residents i visitants. Com a mitjana, es produeixen unes dues-centes interrupcions en el subministrament elèctric a l’any, algunes d’elles degudes a les tempestes tropicals i a altres incidències climàtiques. Però la major part d’aquests talls, què afecten no solament a la vida quotidiana dels illencs sino també al transport, les comunicacions o la seguretat, no són culpa del mal temps, d’instal·lacions obsoletes o de falles tècniques: la causa són les serps. Ho conta també Oliver Sacks en un dels capítols de "L’Illa dels Cecs al Color" (Editorial Empúries, 2000), un dels seus llibres més estimables, que fa poc he acabat de rellegir i del qual ja avance que tornaré a parlar en aquestes planes. Sacks, qui va visitar Guam --convidat per John Steele, un metge canadenc afincat en l'illa-- per a estudiar la possible relació entre una estranya malaltia neurològica que afecta als nadius i el consum tradicional de les llavors d'una cícade (Cycas micronesica), ho relata així:

"Just haviem començat a menjar que se'n va anar la llum. Un "una altra vegada!" va omplir tot el restaurant, però els cambrers de seguida van anar a buscar unes espelmes i van saber acontentar els clients.
--Es veu que estan ben preparats per als talls de llum --vaig observar.
--I tant --va confirmar John--. Això és el nostre pa de cada dia. És per les serps.
--¿Com? --vaig fer.
¿Hi havia sentit bé? John no sabia el que es deia. Vaig quedar esbalaït, i durant uns instants vaig pensar que li havien servit peix verinós i començava a desvariejar.
--Sembla estrany, ¿eh? --va continuar--. A Guam tenim milions d'aquestes serps marrons que s'esmunyen pertot arreu. S'enfilen als pals de telefon, s'escolen pels conductes de les subestacions i, quan arriben als transformadors, puf!, s'apaga la llum. Potser hi ha dues o tres avaries cada dia. La gent ja ho sap, i està preparada. En diem snakeouts."

Potser Steele exagerava quant a la freqüència dels snakeouts. Però la Guam Power Authority ha estimat que les serps són responsables de que es produisca com a mitjana un tall de llum cada tres dies, amb un cost calculat, entre pèrdues de les diferents activitats afectades i les necessàries reparacions, que assoleix els 4,5 milions de dolars anuals.

Boiga irregularis. Foto de la xarxa.

Guam és una petita illa micronèsia de l’arxipèlag de les Marianes, situada a l’est de Filipines i al nord de Nova Guinea. Té una superfície de 541 quilòmetres quadrats, un percentatge significatiu de la qual es troba ocupada per instal·lacions militars dels Estats Units, sota la sobirania dels quals es troba com a territori no incorporat. La població originària de Guam (els chamorros) s'ha vist reduïda a la mínima expressió després de les ocupacions d’espanyols --la més prolongada, des del segle XVI fins el XIX--, japonesos i nordamericans. Però la darrera d’aquestes invasions no l’han protagonitzada exèrcits ni missioners: cap a l’any 1950, uns pocs exemplars d'una serp freqüent en Nova Guinea i el nord-est d'Austràlia, coneguda com serp arbòria marró o brown tree snake (Boiga irregularis) va arribar a l’illa, es pensa que accidentalment, a bord d'un vaixell militar. En trobar desocupat un nínxol ecològic en el qual s’havien especialitzat en el seu lloc d’origen, les serps arbòries es van reproduir a Guam de forma explosiva, fins assolir concentracions que actualment s’estimen en uns 25.000 exemplars per km2. Molt d’aquests exemplars s’enfilen pels pals de la llum, els tranformadors i altres instal·lacions elèctriques, i en són així la causa dels talls d’energia que sobtaren a Sacks.
 

Però deixar reiteradament a fosques els habitants de Guam no és, ni de bon tros, l’efecte més greu de la invasió d’aquesta espècie. Com passa sovint en els medis insulars, a l'illa no existia, abans que hi arribaren les primeres serps arbòries, cap predador comparable. Per això, la fauna autòctona de Guam, i en especial els ocells –molts d’ells, exclusius d’aquest petit territori—no estava adaptada per a fer front a una amenaça com aquesta. El resultat ha estat un dels majors desastres ecològics coneguts en temps recents: la pràctica totalitat de les espècies d’aus existents en l’illa s’han extingit en a penes unes desenes d’anys, i moltes altres es troben en una situació crítica. La prol·liferació de Boiga irregularis i els seus efectes catastròfics sobre una avifauna especialment rica i sensible com la què existia en Guam, ha esdevingut un dels exemples de referència sobre els efectes devastadors de les espècies invasores: la informació disponible sobre aquest cas és, a hores d’ara, molt extensa, i el Grup d’Especialistes en Espècies Invasores (ISSG) de la UICN considera la serp arbòria marró com una de les espècies invasores més perilloses del món.



Zosterops conspicillatus, una de les primeres espècies
de Guam extingides per les serps. Encara sobreviu en altres
illes de l'arxipèlag de les Marianes. Foto de la xarxa.

En gran mesura, els danys provocats per les serps arbòries a Guam són ja irreversibles. Però ara l'amenaça s'esten cap a altres illes del Pacífic, com ara Hawaii, on podria reproduir-se la situació i causar l’extinció de moltes espècies d'aus endèmiques que han esdevingut ja extremadament rares a causa de la influència humana i d’altres invasions biològiques prèvies. Per això, les mesures de control sobre el desplaçament --accidental o no-- d'exemplars de Boiga, i els esforços per tal de controlar la seua població a Guam, no han deixat de créixer. Ahir, el diari "Público", recollint informacions d’altres mitjans internacionals, donava compte --per bé que sota un titular un poc frívol--d’una de les últimes iniciatives per tractar de controlar aquesta pesta: des de fa uns deu anys, s’ha comprovat que el mateix paracetamol que fem servir per alleujar el nostre mal de cap, és molt tòxic per a algunes serps, entre elles la Boiga irregularis, fins i tot en dosis molt petites. Tot i que existeix encara certa controvèrsia sobre si l’ús d’aquesta substància podria tindre efectes no desitjats sobre altres espècies, després d'anys d'investigacions i propostes no reixides s’ha posat finalment en marxa un procediment experimental per tal d’avaluar la seua eficàcia. Per a això, es llançaran des d’avions ratolins morts als quals s’ha injectat aquesta substància –d’ahí el titular dels "ratolins paracaigudistes"—amb l’esperança que, en ser consumits per les serps, provoquen la seua mort. Si l’experiment funciona, la Força Aèria dels Estats Units preveu una actuació sistemàtica de "bombardeig amb ratolins" sobre Guam per tal d’erradicar --o almenys controlar-- la seua població de serps.

Les espècies invasores són, indiscutiblement, un dels majors problemes que afecten a la biodiversitat a escala planetària, sobretot quan incideixen sobre grups o territoris –com les illes oceàniques—on s'ajunten una elevada varietat d'espècies i una major sensibilitat a les pertorbacions. No cal que es tracte, a més, d’introduccions conscients o deliberades: la importància de les introduccions accidentals augmenta de forma constant en un món cada vegada més globalitzat. A més, i com s’ha dit, els seus perjudicis directes sobre les activitats econòmiques humanes poden quantificar-se en desenes de milions de dolars, per no esmentar els riscos sobre la salut –les serps de Guam causen també enverinaments a les persones, tot i que no són massa habituals. La imatge de ratolins llançats amb un paracaigudes de joguet pot moure al somriure; però el que hi ha darrere d’un titular anecdòtic és, realment, una situació dramàtica i malauradament massa frequent. Fins i tot els Simpsons, amb la seua habitual ironia, se'n van fer ressò en un antològic episodi, en el què Bart provoca una plaga de "fardatxos arboris bolivians" en no acceptar sacrificar-los tal i com li exigia Skinner --que fa de president d'una curiosa Springfield Birdwatching Society. Quan els fardatxos comencen a devorar els coloms de la ciutat, la seua invasió passa a ser considerada (fins i tot pels "observadors d’aus") com una bendició. Però quan Lisa es planteja si no serà pitjor la plaga de fardatxos que la de coloms, Skinner li assegura que, si fora així, per acabar amb ells portaran "serps agulla xineses". I quan les serps siguen un problema, introduïran "goril·les menjadors de serps". I puntualitza Skinner: "el millor de tot és que, quan vinga l’hivern, els goril·les simplement moriran de fred"... O potser no?

Els fardatxos de Bart eixint de l'ou. De la Wikipèdia.

Els efectes en cascada de les espècies invasores, sobre els que ironitzaven els Simpsons, no són cosa de broma i ho saben bé a Austràlia, a Hawaii o a Maurici. Però tampoc cal anar a indrets remots del planeta per detectar les conseqüències de l'arribada d'una espècie exòtica a un hàbitat diferent. També al País Valencià tenim, ara mateix, problemes importants per aquesta mateixa causa. Les caulerpes (C. racemosa i C. taxifolia), les gambúsies (Gambusia affinis), els musclos zebrats (Dreissena polymorpha) o els jacints d'aigua (Eichhornia crassipes) són només alguns exemples d'espècies forànies que estan causant danys més o menys greus en els nostres ecosistemes, i de les quals potser parlarem amb més detall en altra ocasió. Perquè pel moment, en aquests com en la majoria dels casos, l'única aplicació del paracetamol és alleujar-nos els mals de cap que ens provoquen.

Un patrimoni bellíssim

M’agrada el concepte de Patrimoni Natural. Tot i que no ens és en absolut estrany (la Lliga per a la Defensa del Patrimoni Natural-DEPANA va fundar-se el 1976), no ha estat fins la promulgació recent de la Llei Estatal que se n'ocupa, que el seu ús sembla haver començat a generalitzar-se. En canvi, en els països anglosaxons, l’equivalent del concepte (Natural Heritage) s'utilitza molt i des d'antic, i ha donat nom a moltes entitats relacionades amb l’estudi i la conservació de la natura, tant pel que fa a l’àmbit ciutadà com al governamental. En el primer cas es troben les Heritage Foundations o Heritage Trusts, dedicades totalment o parcialment a la conservació ambiental i freqüents en els Estats Units i Canada. En el segon, poden esmentar-se el Natural Heritage Trust australià (substituït, a hores d'ara, per Caring for our Country), o l’Scottish Natural Heritage-Dualchas Nádair na h-Alba. També la UNESCO utilitza habitualment el terme, recollit explícitament a la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial, Cultural i Natural.

Per a la Llei abans esmentada, el patrimoni natural és el “conjunt de bens i recursos de la natura font de diversitat biològica i geològica, que tenen un valor rellevant mediambiental, paisatgístic, científic o cultural”. Els escocesos el defineixen també com “wildlife, habitats, landscapes and natural beauty”, però hi afegeixen tot seguit la fama d’Escòcia pels seus paisatges, llocs silvestres, biodiversitat i vida salvatge, i el seu valor com a caràcter singulatitzador del país (“These are part of what makes Scotland special and are among the country's greatest assets”). Des del meu punt de vista, aquesta visió és més coherent amb la definició més usual de Natural Heritage, en la qual es destaquen no solament els propis elements que en formen part (flora, fauna, paisatges) sinó també el seu caràcter d’herència (“allò que és llegat per les generacions passades, mantingut per les presents i oferit per a benefici de les generacions futures”). El patrimoni natural, des d’aquest punt de vista, té una dimensió social que no tenen altres termes o conceptes relacionats: no és només la flora o la fauna d’un territori; és, també, considerar-les com un tret distintiu d'aquest, i implicar en la responsabilitat de conservar-les a les persones que hi viuen.

Disposar d’un coneixement científic detallat i suficient dels elements que formen el patrimoni natural d’un territori és un pas previ necessari per a qualsevol estratègia dirigida a la seua preservació. Però també ho és una adequada divulgació d’aquest coneixement, si allò que es pretén és fomentar la responsabilitat social en la seua conservació activa (què és el que, en última instància, representa llegar-lo a les generacions futures). Poc a poc, al País Valencià van superant-se les llacunes d’informació disponible sobre molts dels elements que conformen el nostre patrimoni natural –la majoria, de fet, tret d’alguns grups molt concrets com els mamífers, les aus o les plantes vasculars. En els últims anys s’ha fet un esforç molt notable per part dels centres i grups d’investigació que treballen a les nostres terres, per tal d’anar completant el coneixement científic sobre els grups menys estudiats i millorar les dades sobre aquells que ja compten amb una major informació. També moltes persones, entitats i associacions (em venen al cap la Societat Valenciana d'Ornitologia o la Societat Micològica Valenciana, però n’hi ha moltes més) han contribuït amb entusiasme a millorar aquest coneixement. Però és just reconéixer que una part substancial d’aquest esforç i dels seus resultats ha estat possible –cada cosa com siga-- gràcies a la implicació activa de la gent del Servei de Biodiversitat, dins aquella Conselleria que anomenem de Medi Ambient.

Des de fa ben bé quinze anys i més enllà de vaivens polítics i pressupostaris, des de l’esmentat Servei s’ha dut a terme una estratègia activa de suport i recolzament a centres, grups i científics que treballen en l’estudi de la biodiversitat valenciana. Una estratègia que, com tot, haurà tingut els seus encerts i les seues errades –ja se sap com és de difícil contentar tothom-- però que, des del meu punt de vista, ha obtingut almenys dos resultats ben remarcables: en primer lloc, ha contribuït a formar científics i especialistes en grups que, d’altra forma, difícilment haurien sigut objecte d’interés per la seua raresa o singularitat, i ha facilitat que s'hi investigara sobre ells. En segon lloc, ha servit per incrementar de forma exponencial el coneixement sobre la flora i la fauna valencianes, com testimonia l’evolució de la informació recollida al Banc de Dades de Biodiversitat al qual ja m’he referit en altres ocasions. Però hi ha encara un tercer aspecte que convé destacar, i és el divulgatiu: a banda d’altres materials dirigits al públic en general, el Servei en qüestió edita, des de fa anys, una col·lecció de llibres (anomenada, imaginativament, “Biodiversidad”) en la qual es posa a disposició del públic la informació derivada dels estudis i projectes d’investigació que financia o recolza. Plantes vasculars, tots els grups de vertebrats i alguns d’invertebrats –com els parotets o els llombrígols de terra-- han estat tractats en aquests manuals, l’últim dels quals va ser presentat divendres passat. En aquesta ocasió, parla de les papallones diürnes, i és per ell que he començat a escriure tot açò.

No sóc ni de lluny un especialista en lepidòpters, però tinc la impressió que el llibre (“Mariposas diurnas de la Comunitat Valenciana”) és un treball magnífic, fruit al seu torn d’una tasca exhaustiva i rigorosa d’investigació al camp i al laboratori. Els autors (Sergio Montagud i José Antonio García Alamà) són investigadors de la Fundació Entomològica Torres Sala, depenent del Museu Valencià d’Història Natural. El manual inclou una completa informació –en text i en imatges—de les 159 espècies de lepidòpters diürns la presència de les quals ha estat constatada en les comarques valencianes. Per a cadascuna d’elles s’ha inclòs una fitxa detallada que incorpora informació sobre identificació, distribució, hàbitat, biologia i plantes nutrícies, situació actual i estat de conservació. El llibre es completa amb làmines d’identificació que faciliten la distinció entre les diferents espècies inventariades –no totes senzilles de discriminar per als no especialistes— tant pel que fa als adults com a les larves, i sobre la conservació de les papallones valencianes.

Els lepidòpters no solament són un dels grups d’insectes –i, per tant, de sers vius—més abundants i diversos. També són, per la seua bellesa, un dels que més interés desperta entre investigadors i aficionats. Arreu del món, nombroses associacions i entitats (com ara Butterfly Conservation, Zerynthia o la Societat Catalana de Lepidopterologia) dediquen els seus esforços al coneixement i conservació de les papallones i els seus hàbitats. A molts països, aquestes i altres entitats –amb la freqüent col·laboració dels departaments governamentals responsables—mantenen sistemes de seguiment de l’estat de conservació de les espècies de lepidòpters mitjançant el treball de voluntaris prèviament formats. Catalunya disposa, des de l’any 1994, d’un d’ells (el Catalan Butterfly Monitoring Scheme), coordinat pel Museu de Granollers. Els lepidòpters tenen molts avantatges per a implantar aquests sistemes: són molt visibles, atractius per al públic i, en general, fàcils d’identificar; a més, actuen en molts casos com a indicadors de l’estat de conservació dels hàbitats en què prosperen. L’evolució de les poblacions de les diferents espècies facilita una valuosa informació sobre procesos i fenòmens que poden estar afectant, de manera més o menys imperceptible, a l’ecosistema de què formen part. Tan de bo, al País Valencià, puguem disposar prompte d'un sistema comparable.

Parnassius apollo, Danaus chrysippus i Euphydryas desfontainii. Més avall, Vanessa atalanta. Fotos estretes del Banc de Dades de Biodiversitat. Els autors de les imatges s'indiquen en cadascuna d'elles.

En resum: un llibre, aquest, magnífic i totalment recomanable --com la major part dels que s’han editat abans en la mateixa col·lecció-- que va més enllà del simple inventari i que hauria d’esdevindre una ferramenta útil per a la conservació i la conscienciació. Només dues crítiques, que –lamente dir-ho—no em semblen poc rellevants. La primera: molts dels manuals de la col·lecció tenen una difussió limitada i dificultats de distribució; molta gent potencialment interessada però que no es mou dins els cercles d’iniciats, sovint ni s’assabenta que han estat editats fins que ja s’han exhaurit. La segona, pitjor encara: la major part dels números de la col·lecció –i també aquest—només s’editen en castellà. Totes dues qüestions tenen una solució senzilla i espere que se solventen més prompte que tard. Pel moment, diguem que el País Valencià compta, des d'ara, amb una síntesi detallada i actualitzada del seu poblament de papallones diürnes, i que cal agrair-ho a tots aquells que ho han fet possible. És un primer pas, també en aquest acolorit i bellíssim grup de sers vius, per tal que el nostre patrimoni natural no siga només un recull assèptic i inaccessible de dades científiques i vaja sent, cada vegada més, un orgull compartit i una responsabilitat per a la generació present, i el nostre llegat –el de tots i totes-- a les generacions futures.

Historieta amb tortuga

L’altre dia, dues veïnetes del poble (Lucia i Iratxe), que saben de les meues feines i aficions, em van dur a casa una tortuga que havien trobat al riu, prop de l’Alqueria, per tal que decidira què s'havia de fer amb ella. Abans d’obrir la caixa en què la duien, jo, que de tortugues no en sé gran cosa, vaig pensar que probablement seria una d’aquelles de Florida que compra la gent quan són petites (i acolorides). Després, quan creixen o s’avorreixen d’elles, les amollen a rius, pantans i estanys. I, amb això, creen un greu problema. La tortuga de Florida (Trachemys scripta ssp elegans) és una espècie exòtica i invasora, que en uns anys s’ha estés per molts dels nostres rius i marjals, amb la qual cosa és molt probable (encara no s’ha confirmat) que competisca amb les dues espècies autòctones de tortugues d’aigua: la ibèrica o de rierol (Mauremys leprosa) i l’europea o d'estany (Emys orbicularis), totes dues amenaçades. Les tortugues americanes són animals agressius i molt voraços, i poden transmetre malalties com la salmonel·losi. Tot i que la seua importació està prohibida a la Unió Europea, segueixen criant-se ací, i n’hi ha constància que es reprodueixen en llibertat en alguns aiguamolls valencians.

El cas és que, ja amb l'animal a la mà (un samarro amb una closca de més de vint centímetres), res d'americana: la pinta era de ser una tortuga d’aigua ibèrica de grandària respectable... que és el que va resultar ser. Un mascle de Mauremys leprosa d’uns quinze anys, ben bonic i granadet, confirmat per especialista i revisat per veterinari –està en perfecte estat de salut. És la més freqüent de les dues tortugues d'aigua valencianes, però les seues poblacions semblen trobar-se en retrocés, entre altres causes per la recollida d'exemplars per a tindre-les com a animal de companyia. Ahir per la vesprada, les xiquetes el van retornar sa i estalvi al mateix lloc d'on el van arreplegar; afegirem la referència de la cita en el Banc de Dades de Biodiversitat, amb el seu nom. I anant i tornant, vam xarrar sobre les diferències entre les tortugues americanes i les nostres, de com aquestes es troben amenaçades i poden aplegar a desaparéixer si no fem més per mantindre nets rius i embassaments; i de que, tret que estiguen ferits, sempre és millor deixar els animals que ens trobem al lloc on estaven, que ells ja saben què han de fer. I jo, ja veus, content de poder fer aquestes coses de tant en tant. I d’haver aprés un poquet més sobre tortugues, que un no sap mai quan li pot fer falta.