Terra d'aus

"Para llegar hasta aquí hemos atravesado durante dos jornadas --por caminos cada vez más limpios de reptiles, ricos en orquídeas y en árboles florecidos-- las Tierras del Ave. De sol a sol nos escoltaron los guacamayos fastuosos y las cotorras rosadas, con el tucán de grave mirar, luciendo su peto de esmalte verdeamarillo, su pico mal soldado a la cabeza --el pájaro teológico que nos ha gritado: ¡Dios te ve!, a la hora del crepúsculo, cuando los malos pensamientos mejor solicitan al hombre. Vimos a los colibríes, más insectos que pájaros, inmóviles en su vertiginosa suspensión fosforescente, sobre la sombra parsimoniosa de los paujíes vestidos de noche; alzando los ojos, conocimos la percutiente laboriosidad de los carpinteros listados de oscuro, el alborotoso desorden de los silbadores y gorjeadores metidos en los techos de la selva, asustados de todo, más arriba de los comadreos de pericos y catalnicas, y de tantos pájaros hechos a todo pincel, que a falta de nombre conocido --me dice fray Pedro-- fueron llamados "indianos girasoles" por los hombres de armaduras. Así como otros pueblos tuvieron civilizaciones marcadas por el signo del caballo o del toro, el indio con perfil de ave puso sus civilizaciones bajo la advocación del ave. El dios volante, el dios pájaro, la serpiente emplumada, está en el centro de sus mitologías, y todo cuanto es bello para él se adorna de plumas. De plumas fueron las tiaras de los emperadores de Tenochtitlán, como son hoy de plumas los ornamentos de las flautas, los objetos de juego, las vestimentas festivas y rituales de  los que aquí he conocido"

Alejo Carpentier, "Los pasos perdidos"

Alguna volta he dit --en broma, però potser no del tot-- que em vaig fer botànic per una qüestió de vista: per als miops, això de que les plantes s'estiguen quetes i deixen que t'hi acostes sense fugir representa un avantatge molt notable a l'hora d'estudiar-les. Amb tot, sempre m'ha agradat observar altres classes d'éssers vius, com ara les aus, molt més bellugadisses i, per tant, poc disposades per regla general a col·laborar amb els qui arrosseguem una bona provisió de diòptries. Caminar pels boscos costa-riquenys em va servir, però, per a relativitzar un poc aquest principi bàsic (que podria formular-se com "millor planta a mà que ocell --mmm... si, crec que és un ocell-- en la distància") que ha marcat les meues prioritats com a naturalista. Perquè si bé és cert que plantes i aus tendeixen a mantindre el mateix comportament que els d'ací, és tal la varietat i riquesa d'ocells que hom troba en aquelles terres, que no cal tindre una vista de xoriguer --mai millor dit-- per a no parar de veure'n. No sorprèn, per això, que Carpentier repararà en aquest fet, i en la forma en què això va influir també a les diferents cultures que van poblar el continent abans de l'arribada dels europeus: Amèrica és el continent de les aus, probable origen evolutiu d'aquest grup fascinant que assoleix en aquelles terres una diversitat única i excepcional, disposada a mostrar-se en tot el seu esplendor a qui vulga parar-li només un poc d'atenció. Això si, no oblideu els prismàtics, i no només pels ocells: de vegades, les orquídies volen més amunt que ells...

Dalt del tot, un mascle de mielero verde (Chlorophanes spiza). Més avall, dues espècies de colibrís (l'amazília de cua roja, Amazilia tzacatl, i l'esmeralda capirotada, Elvira cupreiceps); araçari de collar (Pteroglossus torquatus); merla mexicana (Quiscalus mexicanus); corb marí o biguà (Phalacrocorax olivaceus); l'omnipresent zopilot negre (Coragyps atratus); tucan de bec verd (Ramphastos sulphuratus); picot de cara negra (Melanerpes pucherani); candelita collareja (Myioborus torquatus) i ànec arborícola de bec roig (Dendrocygna autumnalis)

No puc estar-me de dir-ho, i si sou com jo admiradors de Fèlix Rodríguez de la Fuente i el seu inoblidable "El hombre y la tierra", potser m'entendreu: "Los pasos perdidos", segons explica el mateix Alejo Carpentier en una nota final a la novel·la, es basa en gran part en els paisatges de Veneçuela, on l'autor cubà va viure durant catorze anys. Doncs bé, quan descriu unes singulars formacions rocalloses que s'aixequen al bell mig de la selva, escriu: "La Capital de las Formas es el Monte Autana, con su perfil de catedral gótica". Llegir "Autana" i reviure, sent jo molt xiquet, aquell capítol en concret --el descens en helicòpter sobre el tepui sagrat, les plantes i animals únics que hi apareixien-- va ser tot un. I per cert: també recorde perfectament que vaig pensar en com de paregut sonava "Autana" i Aitana. Records, de vegades amagats allí on no esperaves trobar-los...

Imatge de la xarxa

Neotropical

La veritat és que el nom, en si mateix, no m'acaba d'agradar, ni per la part del "neo" --relatiu, òbviament, al Nou Món i, per tant, amb un matís inevitablement eurocèntric-- ni per la del "tropical", perquè, en sentit estricte, hi ha moltes àrees dins del seu àmbit territorial --els extrems meridionals de Xile o Argentina, per exemple-- que no pot dir-se que ho siguen. Fa ja molts anys, però, que la biogeografia fa servir el terme Neotropical per a referir-se a un dels huit reialmes o ecozones en què es divideix la superfície terrestre prenent com a base les afinitats evolutives entre els organismes (plantes i animals) que hi viuen. Dues d'aquestes ecozones abasten, en conjunt, la totalitat del continent americà: la Neàrtica, que inclou tota l'Amèrica del Nord fins al sud de Mèxic, i l'esmentada Neotropical, des del límit amb l'anterior fins a l'extrem meridional del continent. I encara que no tot siga tropical en el Neotròpic, és innegable que les àrees ocupades per les formacions (els biomes) que associem habitualment a aquest concepte --les selves humides, per exemple-- ocupen, en conjunt, una extensió molt remarcable; la major del planeta, de fet.

Ja s'ha dit, però, que allò que individualitza als reialmes biogeogràfics no són els factors ecològics actuals o passats --de selves tropicals també n'hi ha, amb els matisos i variacions corresponents, a Àfrica, Àsia o Oceania-- sinó una història evolutiva comuna als organismes que hi viuen. Una història que, en el cas d'Amèrica Central i del Sud, és inseparable del fet que, fins fa a penes tres milions d'anys, quan es va completar el tancament de l'Istme de Panamà, Sud-amèrica va ser una immensa illa en la qual plantes i animals van evolucionar de forma independent a la resta dels continents. Aquest aïllament va començar a trencar-se fa aproximadament nou milions d'anys, quan diverses espècies van aprofitar les illes que començaven a aixecar-se en el que a hores d'ara és Amèrica Central per desplaçar-se d'un continent a l'altre. El tancament definitiu de l'istme va accelerar aquest flux --conegut pels biogeògrafs com el Gran Intercanvi Americà-- de forma exponencial, amb un resultat desigual entre el nord i el sud: a la llarga, va haver un èxit diferencial entre els grups que s'hi van desplaçar en un sentit o un altre, de forma que mentre que els immigrants sud-americans que van colonitzar el nord van causar efectes molt limitats sobre les espècies preexistents, el trànsit invers va tindre efectes molt més notoris sobre el poblament biològic actual: els colonitzadors vinguts del nord es van diversificar en multitud de noves espècies, que en molts casos van acabar desplaçant a les formes més antigues. L'aparició de l'home en el continent, fa 12.000 anys, va ser el cop de gràcia per a molts grups --al sud i al nord-- que havien sobreviscut o s'havien diversificat durant el Gran Intercanvi: els peresosos gegants o megateris en són un exemple ben conegut.

Coneguda la meua passió per la biogeografia, és fàcil suposar fins a quin punt em va resultar estimulant pensar en aquestes coses caminant per les selves costa-riquenyes, alhora escenari i resultat del Gran Intercanvi, i evocar a cada pas totes les històries que s'hi amagaven: la dels coatís i els óssos rentadors que maldaven per furtar-nos el menjar de les motxilles a les platges de Manuel Antonio (un dels parcs nacionals més petits i visitats de Costa Rica, en la costa del Pacífic, al qual vam dedicar una de les últimes etapes en el país), descendents dels primers prociònids, procedents del nord, que van travessar l'Istme poc després que s'aixecara; i la dels opòssums, marsupials arborícoles sud-americans que van fer el recorregut invers i que, junt amb dels omnipresents tirànids i els fascinants colibrís, representen un exemple d'immigrants meridionals que van tindre èxit en la seua expansió per Nord-amèrica. Però també la història, encara intrigant, dels simis americans, dels quals se sap que van evolucionar fa 40 milions d'anys a partir d'ancestres procedents d'Àfrica, però sense que hi haja encara acord sobre com es va produir el pas d'un continent a l'altre; la de les bromeliàcies, que des de les terres altres d'Amèrica del Sud es van estendre, dispersades pels ocells, per tot el continent i encara van encertar a creuar també l'Atlàntic fins a terres africanes; o la dels mateixos peresosos, últims representants vius --junt amb els óssos formiguers-- d'un grup aparegut tot just després del declivi dels dinosaures, i que va senyorejar les terres americanes pràcticament fins l'arribada de la nostra espècie al continent.

De dalt a baix: ós rentador menjacrancs (Procyon cancrivorus); coatí de nas blanc (Nasua narica); opòssum comú (Didelphis marsupialis); tirà malenconiós (Tyrannus melancholicus), un tirànid comú en tota Amèrica central i del sud; caputxí de cara blanca (Cebus capchinus) i aluata de mantell (Alouatta palliata), representants de dues de les cinc famílies de platirinis o simis americans, i peresós de tres dits (Bradypus tridactylus). 

Manuel Antonio va ser, com s'ha dit, una de les darreres etapes del viatge, i potser és per això que va ser, també, un espai apropiat per a revisar notes, descansar a la vora del Pacífic i recapitular les idees i experiències viscudes fins llavors. La qual cosa no lleva, però, que també hi haja --i a les imatges em remet-- molt a destacar en aquest petit espai, des de les seues esplèndides --i concorregudes-- platges i la importància de l'àmbit marí que inclou (55.000 ha protegides, front a les 1.625 ha que abasta la part terrestre), fins al seu caràcter quasi relíctic, en representar un dels escassos enclavaments que han sobreviscut a la intensa pressió agrícola i turística que afecta aquest territori i que amenaça la seua conservació. Per cert: si en Monteverde va ser el quetzal i en Totuguero el manatí, ací va ser el saimiri de dors vermell, que té en aquestes selves una de les seues escasses poblacions, qui se'm va quedar per veure; una cosa més a afegir a tot el Neotròpic que em queda encara per conèixer.

Cocodril americà (Crocodrilus acutus) en el manglar que tanca les platges de Manuel Antonio; platja d'Espadilla, en el Parc Nacional; dos exemplars immadurs de pelicà bru (Pelecanus occidentalis murphyi) i iguana o garroba (Ctenosaura similis) alimentant-se dels fruits, mortals per als humans, del manzanillo de playa (Hippomane mancinella). 

Boires i volcans

El centre de Costa Rica està recorregut, d'extrem a extrem del país, per un eix muntanyós que divideix el territori en dues vessants clarament marcades --la caribenya, a l'est, i la pacífica, a l'oest-- i que constitueix de fet un petit tram de la denominada Gran Divisòria Continental, la carena que al llarg de tot el continent americà, des d'Alaska fins a la Terra del Foc, separà l'aiguavés atlàntic del pacífic. En el cas costa-riqueny, l'existència d'aquesta alineació, que arriba a assolir els 3.820 metres d'altitud en el denominat Cerro Chirripó, està directament relacionada amb la convergència, en aquest territori, de les plaques tectòniques de Cocos i la del Carib, el contacte de les quals --la primera està subduint-se sota la segona-- no solament origina l'aixecament de la serralada, sinó que també explica la presència de nombrosos volcans, molts dels quals es troben en activitat. Les muntanyes centrals donen lloc, per tant, a un relleu més o menys accidentat de tossals, valls i serres, que introdueix matisos rellevants sobre les condicions ambientals generals del territori; però a més a més, la divisòria té una marcada influència sobre el clima, atès que, en interceptar els vents humits procedents majoritàriament del Carib, condiciona una distribució irregular i heterogènia de les precipitacions; la qual cosa, al seu torn, afecta a la distribució dels diferents tipus de boscos tropicals (premontans i montans, en la terminologia usada habitualment) que cobreixen els vessants de la serralada.

La granota fletxa Oophaga pumilio al bosc de Monteverde

El meu desig de conèixer Costa Rica té molt a veure, en origen, amb aquestes muntanyes i les selves que alberguen, i més en concret amb un tipus específic de vegetació (els denominats boscos nebulosos) que són evocadors, fins i tot, en el seu nom. Presents en moltes àrees tropicals i subtropicals del planeta --i, per tant, molt diverses en estructura i composició--, aquestes selves s'ubiquen, com indica el seu nom, en localitzacions geogràfiques especialment propícies per a la captura de les boires i els núvols baixos. Es tracta, en general, de formacions extraordinàriament diverses quant a la vida que alberguen, i on la presència de plantes epífites (orquídies o bromèlies, entre moltes altres) pot arribar a ser molt significativa respecte al total d'espècies presents. Els boscos nebulosos no són, per tant, exclusius de Costa Rica --jo mateix he tingut la sort de conèixer altres exemples en les muntanyes d'Àfrica oriental o en les illes atlàntiques--, però en el cas del país centre-americà, la biodiversitat que alberguen és una de les més riques de tot el planeta, amb centenars d'espècies endèmiques tant animals com vegetals. Però a banda dels seus excepcionals valors, que justificarien sobradament les meues ganes de conèixer-los, aquests boscos estan associats a una de les primeres experiències de conservació privada de les quals vaig tindre coneixement en els temps ja llunyans d'estudiant, quan vaig començar a descobrir --de la mà de Daniel H. Janzen, un dels meus biòlegs de capçalera-- la importància real dels boscos tropicals i les dificultats per a la seua conservació; de fet, la conegudíssima reserva de Monteverde, visita ineludible i llargament desitjada, és un exemple especialment destacat d'aquesta realitat.

Boires al mirador de la Ventana, en la divisòria continental, i diverses vistes dels boscos nebulosos en la rodalia de Monteverde. 

La Reserva Biológica del Bosque Nuboso de Monteverde, com podeu veure en la seua pàgina web, es va constituir a principis dels anys de 1970 com a resposta a la creixent degradació dels boscos de la zona --afectats per l'explotació forestal i les rompudes per a l'activitat ramadera-- a partir de donacions a una entitat social, el Centro Científico Tropical (CCT). Des de llavors, i mitjançant compres i donacions de noves terres, la reserva ha arribat a assolir més de 4.000 ha de superfície, desenvolupa nombroses activitats d'investigació, sensibilització i ecoturisme, i el seu model ha servit per a la creació d'altres àrees similars en la mateixa zona, com ara la Reserva Biológica Santa Elena, creada i gestionada pel Col·legi Tècnic Professional d'aquesta localitat, o el Bosque Eterno de los Niños, la reserva privada més gran del país constituïda i mantinguda en gran mesura a partir d'aportacions d'escoles i xiquets de tot el món, i on el pagament per serveis ambientals, del que ja he parlat alguna volta ací mateix, representa un paper rellevant. Caminar, entre la boira i els núvols, pels boscos exuberants de Monteverde va ser, doncs, molt més que endinsar-se en un dels ecosistemes més bonics i diversos del planeta: va ser, també, l'oportunitat de conèixer de primera mà, i ni que fóra només de forma molt superficial, un model de conservació basat en les aliances i la participació del qual, malgrat les dificultats i entrebancs a les què ha de fer front i de les quals vaig tindre ocasió de xarrar una estona amb el personal encarregat, tenim moltes coses a aprendre

Dalt, límit del Bosque Eterno de los Niños. Més avall, vistes dels boscos premontans en la rodalia del Volcà Arenal, i diverses espècies presents en les esponeroses selves de la zona, a saber: momoto canelo mayor (Baryphthengus martii); perro zampopo (Corytophanes cristatus); colibrí d'orella blava (Colibri thalassinus), una de les diverses espècies que abunden en la zona; la palmera Socratea exorhiza; mona aranya de mans negres (Ateles geoffroy) i kinkajú (Potos flavus). Baix, l'orquídia Phragmipedium longifolium; vistes de la serralada de Tilarán, i volcà Arenal. 

Tot no havia de ser, però, bosc nebulós: la serralada de Tilarán, en la qual s'ubiquen les reserves esmentades, alberga també un dels volcans actius presents en el país: el volcà Arenal, inclòs en el parc nacional del mateix nom, i indret especialment escaient no solament per a conèixer un poc millor aquestes imponents manifestacions geològiques, sinó també exemples destacats de selves montanes que formen part, junt amb Monteverde, d'una extensa àrea forestal protegida, com s'ha dit, mitjançant diverses figures públiques i privades. l'Arenal va reprendre la seua activitat el 1968, quan una erupció sobtada i imprevista va destruir els pobles de Tabacón i Pueblo Nuevo, i des de llavors s'ha mantingut actiu emetent de forma més o menys ocasional colades de lava i núvols de cendra; caminar, sota una intensa pluja tropical, per una d'aquestes colades, coberta a hores d'ara per un bosc pioner en un paisatge dominat per bromèlies i orquídies, va ser una de les sorpreses més grates del viatge, a pesar que l'oratge inclement ens va privar de poder gaudir de les vistes --extraordinàries, pel que ens van dir-- del vessant més actiu del volcà. És el risc, ja sabeu, d'anar a buscar la boira: que de vegades, la trobes.

Bromèlies sobre les laves de l'Arenal; falgueres epífites en el bosc nebulós; colibrí morat (Campylopterus hemileucurus); i jaguar (Panthera onca) en el centre de rescat de La Paz. El quetzal, malauradament, el vaig haver de deixar pendent per a quan hi torne...

Profundament colpit pels inqualificables atemptats d'ahir a Barcelona i Cambrils --i fastiguejat, com sol ser habitual, per algunes de les miserables reaccions que han suscitat-- tanque per uns dies el blog: demà faig camí cap a Prada, a la Universitat Catalana d'Estiu, on m'han convidat a parlar d'aquestes coses en les què treballe però que són també --per a bé i per a mal-- més que una faena, i on espere poder treure alguna estona per airejar-me, ni que siga una mica, pels paisatges pirinencs dels peus del Canigó. Quant a Costa Rica, voldria no arribar a posar-me pesat, però ja veieu que encara dóna --i segurament donarà-- per a escriure un poc més. I no solament de paisatges.