Matineres farineres

Solen ser, junt amb els que ací anomenem genèricament fongos, dels primers bolets tardorencs en aparèixer per aquestes serres, i rarament falten a la cita alguna temporada: a poc que acompanyen les tempestes de finals de l'agost i principis de setembre, en dates com aquestes els capells de les blanques farineres comencen a aparèixer per les pinedes i els matossars. Diuen que són comestibles ("de baixa qualitat", sol afegir-se), però jo no les he tastades mai ni em consta que hi haja per ací costum de recollir-les, i la veritat és que sap un poc mal perquè, a banda d'assolir dimensions considerables, a rogles arriben a ser freqüents i donarien per a omplir bona cistella. Potser algun any em faré l'ànim de provar-les, però ara com ara em conforme amb anar veient com van obrint-se pas pel mig de la pinassa, perquè amb l'aparició de les matineres farineres comença quasi tots els anys la temporada de bolets a aquestes terres; la llàstima és que molt sovint --sense anar més lluny enguany, al pas que anem-- és també amb elles que s'acaba.

Flora i fauna

Va haver un temps en què, a aquestes alçades de la temporada de bolets, ja hauria fet almenys un parell de viatges a buscar-ne, molt probablement nord enllà, on a més de gent neta i noble, desvetllada i feliç, es veu que estan traient de tot i en abundància. De fet, tinc amics i coneguts que a hores d’ara sumen ja centenars de quilòmetres de cotxe i carretera a les esquenes, a canvi de tornar a casa diumenge per la nit amb unes collites que, pel que diuen (i no ho dubte) compensen de sobres les hores de viatge. A mi, no cal que vos ho diga, la perspectiva de començar a omplir cistelles em té ja un poc inquiet perquè tot i que encara és un poc prompte i les serres que m’envolten a penes comencen a moure, com diem per ací, em costa --en açò com en tantes altres coses-- ser pacient. I malgrat tot, i si més no pel moment, seguisc resistint-me al turisme boletaire, no tant per les distàncies, que també, com per la peresa que em fa --els meus amics viatgers també me’n parlen-- haver de compartir muntanya amb les multituds de cercadors que s’hi concentren aquests caps de setmana en indrets en els què, no fa tant, costava trobar-se a algú més remirant sota les soques. Potser, si l’espera se’m fera massa llarga o es frustrara finalment la moguda ara incipient, acabaré llançant-me jo també a la carretera, si és que llavors no se m’ha fet ja massa tard; però per ara, seguisc estimant-me més caminar per senders propers i coneguts --la meua apreciada serra d'Alfaro, en aquesta ocasió-- sense deixar de mirar ací i allà no fora el cas, i gaudint, pràcticament en solitari, de tot el que dona de si, quant a flora i quant a fauna, aquesta primavera d’hivern esplendorosa. I la cistella, pel moment, es queda a casa: si cal que torne a per ella, no hauré d'anar molt lluny.