És només una treva

Per als qui ens trobem implicats --professionalment i/o cívicament-- en la conservació mediambiental, una de les poques conseqüències positives de l'actual situació econòmica ha estat la paralització de nombroses actuacions, sobretot urbanístiques, que haurien implicat un notable impacte sobre el territori si s'hagueren executat tal i com estaven projectades. En alguns casos, ha estat el propi esclafit de la "bombolla immobiliària" i tots els efectes directament o indirectament associats a aquest fenomen --com ara l'ensorrament de les caixes d'estalvi que li havien facilitat suport financer-- qui s'ha emportat per davant, sovint de forma estrepitosa, determinades actuacions previstes o en diferent grau d'execució. En altres casos han estat els propis promotors o les administracions, sobre tot els ajuntaments, els qui han optat per alentir, reformular o fins i tot retirar (si més no temporalment) molts d'aquest projectes. Els temps de l'eufòria constructora, en els quals --i deixant de banda no poques corrupcions conegudes o per conéixer-- es van dissenyar, aprovar i executar urbanitzacions i infraestructures sense tindre en compte no ja els els seus costos ambientals i socials, sinó fins i tot la seua rendibilitat econòmica real, semblen ara afortunadament superats; ferrocarrils que no utilitza ningú, autovies sense cotxes o urbanitzacions deshabitades o a mig acabar quedarien com a lamentable testimoni d'una època d'excessos, imprevisió i irracionalitat.

Imatge de El Mundo

Faríem malament, però, en deixar-nos enganyar per aquesta mena de calma relativa; de fet, si atenem als símptomes, abunden les raons per a preocupar-se. En primer lloc, sembla evident que, lluny d'haver aprés de les errades passades, aquells que mouen els fils polítics i econòmics segueixen entestats en defensar que l'eventual sortida de la crisi només serà possible reproduint els mateixos processos que ens van dur a enfonsar-nos de cap en ella. I no es tracta solament de discursos teòrics ni de declaracions d'intencions: la modificació de nombroses normatives de caràcter ambiental sota la premissa d'evitar limitacions que desincentiven l'activitat econòmica --el cas de la llei de costes és només un exemple-- resulta coherent amb aquesta visió limitada de la realitat. A més, ara mateix, comencen ja plantejar-se iniciatives (com algunes de les denominades actuacions territorials estratègiques al País Valencià, el reviscolament de propostes especialment agressives amb el medi ambient, com està passant a les Illes, o la gran ofensiva que envolta el denominat "fracking") que, sota el pretext de la reactivació econòmica i la creació de llocs de treballs, anticipen el que pot ser un panorama habitual tan bon punt els inversors tornen a considerar que ha arribat, de nou, el seu moment.

Però a més, i junt amb una normativa ambiental més permissiva front a certes actuacions, aquesta nova realitat trobarà probablement una administració pública profundament debilitada per les retallades, les privatitzacions i el desmantellament que estan duent-se a terme a hores d'ara, amb la qual cosa la seua capacitat de control (molt major del que sovint es pensa, malgrat tot) pot veure's encara més compromesa. A més, moltes entitats socials estan patint també amb virulència els efectes de la situació socioeconòmica adversa: pràcticament sense accés a vies de finançament alternatives als --limitats-- recursos i subvencions públiques amb els què moltes d'elles havien estat funcionant, i amb la major part de l'opinió pública més preocupada --en el millor dels casos-- per altres aspectes que es perceben com a prioritaris, la capacitat d'actuació de molts grups ecologistes i conservacionistes es troba ara mateix molt minvada, tot i que per sort hi ha també excepcions ben remarcables. Finalment, és poc probable que una població que està patint amb una ferocitat brutal els efectes de la mal anomenada crisi, no es deixe temptar per la perspectiva immediata de “creació de riquesa” i de “llocs de treball” amb que molts d'aquests projectes seran presentats pels seus promotors, per més que ara sapiguem quina "riquesa" i quin "treball" amaguen realment.

Tard o d'hora, el cicle econòmic canviarà, i els mateixos que han conduit el nostre territori a la situació crítica en què es troba, tornaran a posar-hi els seus ulls per al seu propi benefici. I, si no canvien les coses, és raonable pensar que, quan ho facen, trobaran un context normatiu més permissiu, una administració amb menor capacitat de control i supervisió, i una societat civil debilitada –quan no directament disposada a lliurar-se amb entusiasme a qualsevol cosa que represente crear llocs de treball al preu que siga. No es tracta de ser pessimista, però convé estar preparats; i hauriem de començar com més prompte millor.

Temporals

Dubtava, quan m'he despertat aquest matí, entre seguir aprofitant la bona temporada d'esclata-sangs, o bé aparcar temporalment el cuquet boletaire perquè diuen que la Font Roja, aquesta tardor, s'ha acolorit com feia anys i val la pena anar-hi a fer una volteta. Al final, un xàfec matiner i inoportú --i, sobretot, la perspectiva que podia anar acompanyat d'alguna cosa més-- m'ha convençut de renunciar tant a la cistella com a la càmera, i de canviar totes dues per un d'aquells matins casolans de diumenge que mai van malament, perquè sempre hi ha algun treball pendent per al qual costa trobar el moment oportú. El problema és que, en algunes d'aquestes faenes (m'he decidit, finalment, per posar un poc d'ordre a la llenyera, que ja comença a abellir tindre la llar encesa) costa poc deixar anar el cap i els pensaments, amb el risc conseqüent que els bons propòsits (ja sabeu, allò de no dur-se la merda a casa) acaben també fets ascles.

La merda, bàsicament, té a veure amb el fet que, després de molts mesos de rumors i incerteses, divendres passat es van conéixer els primers detalls de l'anunciat expedient de regulació d'ocupació que afectarà a un terç del personal de l'empresa pública VAERSA, de la qual depenen la major part dels treballadors que s'ocupen, entre d'altres àmbits, de la gestió dels espais naturals i la xarxa Natura 2000, la conservació de flora i fauna o la prevenció d'incendis forestals. De fet, molts dels meus mal de caps professionals dels últims temps tenen a veure amb aquesta situació, perquè tot i que com a funcionari l'ero no m'afecta directament --vull dir, no està en perill el meu lloc de treball-- si que ho fa, i molt, indirectament. No solament perquè condemna a l'atur a molts companys i companyes, amics i amigues amb els què he tingut la sort de treballar durant molt de temps, sinó també perquè precisament l'equip de treball que, durant aquests  últims anys, he coordinat i dirigit, es veu implicat de ple en aquest procés; i, amb ells, també la tasca que hem vingut duent a terme durant molt de temps i que ara es veu abocada a un futur com a mínim incert malgrat respondre a exigències legals derivades de la normativa comunitària.

Fóra llarg i complicat explicar com i perquè s'ha arribat a aquesta situació, i probablement hi haurà també opinions per a tots els gustos. Jo sóc del parer que, com ha passat --en general-- en tot l'entramat d'empreses, ens i fundacions públiques dependents de la Generalitat, hi ha en aquest cas moltes foscors. Durant molts anys, les necessitats creixents de personal tècnic derivades de les majors exigències de gestió mediambiental pública --a causa, per exemple, de l'entrada en vigor de noves normatives de diferent rang-- han estat absorbides per VAERSA, fins el punt que, que jo sàpiga, seguisc sent un dels últims biòlegs que es van incorporar per oposició a l'administració ambiental valenciana... ara fa vint anys! Aquest caràcter d'administració paral·lela (i, en gran mesura, il·legal) i els innegables abusos que s'han produït a mesura que l'empresa ha anat creixent --ni tots els processos de selecció de personal han estat igualment transparents, ni tots els increments de contractacions en segons quins departaments semblen igual de justificats--, han despertat sempre els recels del personal funcionari, tot i que no hem estat pocs els qui hem hagut d'acabar acceptant aquesta dinàmica com a l'única alternativa possible per poder complir les obligacions que s'ens exigeixen com a treballadors públics.

Però també és cert que, a hores d'ara, hi ha molts treballadors i treballadores de VAERSA que no tenen res a veure amb una visió política esbiaixada que veia --i veu-- en la funció pública una rèmora i un entrebanc per a les seues aspiracions no sempre legítimes; que no han accedit al seu lloc de treball de forma tèrbola ni sospitosa, i que desenvolupen la seua tasca amb responsabilitat i professionalitat. Molta més, sense dubte, que la rècula d'eventuals, assessors, recomanats i altres paràsits que, servint-se d'aquest sistema, han acabat proliferant pertot arreu i que, presumiblement, no es veuran afectats per aquest procés. La reestructuració del que ha vingut anomenant-se sector públic empresarial valencià, i de VAERSA en particular, és una necessitat inajornable, especialment en aquests moments de limitació pressupostària; però aquesta reestructuració hauria de fer-se prenent com a punt de partida les necessitats reals de gestió d'un sector, com el mediambiental, que tot i no formar part de les prioritats polítiques --ni socials-- segueix sent vital per a la qualitat de vida d'una societat que només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona i dels boscos quan es cremen. Hauria de ser a partir d'aquesta avaluació --i no de les simples, arbitràries i conjunturals  disponibilitats de pressupost-- que es redissenyara  tot el sistema aprimant-lo allà on cal, eliminant la cessió il·legal de personal (és a dir, creant tantes places públiques com siga realment necessari) i fent que els ens instrumentals tinguen realment la funció que els atorga la legislació i les dimensions i l'estructura necessàries per exercir-la. Potser m'equivoque, però molt em tem que no serà el cas.

Bufa el gregal i segueix plovent. Jo, encara que no vulga, seguiré pegant-li voltes al cap --moltes menys, amb tota seguretat, que aquells i aquelles que poden perdre el lloc de treball d'ací uns mesos-- pensant en futurs incerts i temporals a capejar. I en que, un any més, haurà passat Sant Martí sense que a tants i tants porcs els haja arribat encara la seua hora. Potser a l'any que ve...

Lleig (però interessant)

Imatge de la Wikipedia.

No, no parle de mi, encara que podria ser el cas. Parle d'aquest curiós animalet, que m'ha vingut al cap aquests dies a tall de l'entrada sobre noms científics de l'altre dia (i, sobretot, dels comentaris sobre quins sers vius podrien merèixer segons quins noms). Es coneix com a farumfer o rata talp nua (Heterocephalus glaber), viu en el nord-est d'Àfrica, i convindreu que, si més no des del punt de vista estètic, no es tracta d'un ésser especialment agraciat: amb poc menys de deu centímetres d'envergadura i virtualment cec (té hàbits eminentment subterranis que no requereixen una visió gaire desenvolupada), la seua pell desproveïda de pèls i de pigments, les orelles pràcticament inapreciables i els seus grans incisius, li donen un aspecte que en conjunt cabria qualificar, com a mínim, de singular.

El cas, però, és que darrere aquesta grotesca aparença s'amaguen trets únics que fan d'aquesta espècie un dels mamífers més fascinants. El primer d'ells, realment sorprenent, és el seu caràcter d'espècie eusocial: els farumfers, que s'alimenten d'arrels i tubercles, viuen en colònies subterrànies formades per quilòmetres de galeries, i formen en elles societats anàlogues a les de les formigues, les abelles o els tèrmits. Cada colònia compta amb una femella fèrtil que actua com a reina, fins a tres mascles també fèrtils que s'aparellen amb ella, i un nombre variable d'exemplars estèrils (mascles i femelles) que fan d'obrers o de soldats. Hom pensa que el control que exerceix la reina amb la resta de la colònia es deu a certes feromones que excreta amb la seua orina, les quals condicionen el comportament dels fins tres-cents individus que poden arribar a formar-la.

Però per si no hi haguera prou amb aquesta cridanera característica --només compartida, entre els mamífers, amb una altra espècie pròxima de rata talp--, en els últims anys està prestant-se una atenció molt especial a uns altres trets excepcionals d'aquesta espècie: la seua longevitat (pot viure més de trenta anys), la capacitat per viure en un ambient hostil i amb baixes concentracions d'oxigen o, molt especialment, la seua aparent resistència al desenvolupament de tumors. No solament no s'ha observat mai cap exemplar de farumfer que els patisca, sinó que fins i tot semblen resistir quan se'ls exposa, en el laboratori, a elevades concentracions d'agents carcinògens. Aquesta propietat, que sembla deguda a un gen que inhibeix la proliferació cel·lular típica dels tumors, pot aportar dades rellevants per a conèixer millor aquesta malaltia, i ha convertit les rates talp en objecte de nombroses recerques biomèdiques.

En resum: que, com és ben sabut, les aparences enganyen i fins i tot darrere l'aspecte més abominable pot amagar-se un cor noble i generós. O potser simplement és que, com deien els Manel, els guapos són els raros... Per cert, fa uns mesos van nàixer, al Bioparc de València, unes cries de rata talp que van merèixer, per la seua singularitat, un comentari en la premsa local; jo no gosaria dir que el titular escollit per a l'ocasió fóra desencertat, però no em negareu que, entre tantes característiques excepcionals, potser el (o la) periodista podria haver-ne escollit alguna altra...

Ja sé que no és divendres, ni això de que tallen la llum a les Conselleries per falta de pagament --la meua s'ha lliurat, pel moment-- és cosa de broma sinó tot el contrari. Peró no em puc resistir a posar-la. "Els xavos que hi havien per l'enllumenament / se'ls ha gastat l'alcalde en putes i demés", diu Al Tall; no costa molt adaptar-ho al cas. Que vinga la llum, i ells que se'n vagen, tots juntets, a fer la mà!

Paraules màgiques

Dubte, encara, entre l'opció d'interpretar el mític episodi de Draghi amansint la prima de risc com una demostració palpable i commovedora de l'infinit poder de la paraula, o bé acceptar simplement que el sistema que decideix sobre les nostres vides i hisendes --i que canvia d'opinió de forma tan radical com sorprenent-- és en realitat una broma macabra perpetrada per una banda de psicòpates borratxos i, per tant, totalment impenetrable a cap anàlisi racional. Fins i tot, si no fóra divendres, potser em detindria a analitzar els possibles significats ocults d'una part de l'arcana invocació (ja sabeu, aquella que diu "farem el que calga...") que, sense voler semblar irreverent, si que m'inquieta una mica: quasi sempre, el que ha calgut fer ens ha eixit, als simples mortals, per un ou de la cara. Però com que és divendres, millor canvie reflexions per cerveses i hipòtesis per rises, i dilluns Cthulhu proveïrà. Total, igual d'ací una estona Draghi diu --o no diu-- alguna altra cosa, i se'n va tot a fer punyetes... Bon cap de setmana! (i, com proposa Carme, posats a pecar que no siga d'infelicitat).



Draghi ordenant als mercats que es relaxen, crec:
 "Believe me, it will be enough"

Propòsits

La situació, de forma resumida, ve a ser la següent: em falten dotze dies faeners abans d'agafar unes vacances que enguany espere, més que mai, amb candeleta. Compartisc, amb el meu entorn més immediat, un feixuc estat d'ànim constituït per una mescla explosiva de fatiga, indignació, estupor, ràbia i frustació. Sóc del parer que la majoria dels qui vos deixeu caure per aquestes planes teniu, en major o menor grau, aquesta mateixa sensació. I em consta també que sou sobradament conscients de la gravetat de la crisi i les seues diverses manifestacions, i de com està tot de complicat, especialment per a certs col·lectius.

Estic convençut, igualment, que compartim un profund fàstic per aquells que, aprofitant unes circumstàncies de les què en cap cas hem estat responsables, segueixen surant a la nostra costa, privant-nos de drets conquerits a un preu altíssim i inoculant en la major part de la societat una sensació de por que els habilita per seguir cometent abusos i extorsions amb una impunitat insultant. Sé, també, que coneixeu perfectament les eventuals solucions --no necessàriament simultànies ni consecutives-- que haurien d'aplicar-se per tal de superar aquesta terrible conjuntura, des de deixar de formar part tan prompte com es puga del país dels castellans, fins a desempallegar-se de la casta d'inútils, prepotents, corruptes, miserables i incompetens que ens han dut fins ací i dels seus còmplices i col·laboradors, tot passant per construir alternatives reals que ens deslliuren de la dictadura d'uns mercats que ens condueixen sense remissió al desastre social, econòmic i ambiental.

Convindreu que és altament improbable que, des d'ara fins que aquest blog i jo mateix ens prenguem uns dies de descans, les circumstàncies milloren significativament. Ans al contrari, a la vista de com va la cosa, allò presumible és que empitjoraran, i que els desastres i les calamitats atribuïbles --per acció o per omissió-- a la banda de descastats que ens governa, seguiran omplint els mitjans de comunicació (si més no, els pocs que encara no s'han plegat per complet als dictats del règim) i continuaran sent font de comentaris i opinions de tota mena en blogs i xarxes socials. Però és el cas que jo estic, també, fart de parlar-ne, de queixar-me i de donar peu a l'aplicació de la doctrina del xoc: ja és prou que haja esdevingut impossible mantindre amb ningú una conversa de més de cinc minuts sense que hi aparega indefectiblement el tema, com per a què jo hi insistisca encara més.

Així que, tret que en passe alguna de molt grossa --la qual cosa, vist el panorama, tampoc seria molt d'estranyar-- o que, per qualsevol raó, necessite desesperadament desfogar-me, des d'aquest mateix moment fins el set d'agost vinent faig ferm propòsit de dur només a aquestes planes a) accions i propostes actives i constructives que estiguen plantant-li cara a la situació, o b) persones, fets o llocs que, per la raó que siga, em facen sentir bé; la mala llet, me la deixe per a piular-la. I a més, mirant hui les estadístiques de blogger, he vist que entre les paraules clau de cerca recents per accedir a aquest blog, hi destaca "xicas (sic) despullades". I que voleu que vos diga, jo crec que és un senyal...

Dibuix de Joan Grau Cànoves, del seu blog El Cop d'Ull

Més sobre tortugues

Fa un temps vaig parlar, en aquest mateix blog, de les tortugues de rierol que viuen al riu d’Alcoi, i de la influència d’altres tortugues exòtiques sobre la seua conservació. Des de llavors, s’han dut a terme estudis que confirmen que el tram del riu a l'altura de l’Alqueria d’Asnar, alberga una pròspera població d’aquesta espècie protegida: fins 141 exemplars van ser capturats i marcats al llarg de l’any passat, gràcies a les tasques de seguiment que duen a terme els tècnics del Paisatge Protegit del Serpis i del projecte LIFE “Trachemys”, l’objectiu del qual és precisament la conservació de les tortugues autòctones. Per a això, a més de controlar les poblacions de tortugues de Florida, fan un seguiment de les dues espècies autòctones (la de rierol i la d’estany), i duen a terme diferents activitats de difusió i conscienciació social al respecte.

Fa un parell de setmanes, els amics Isabel i Vicent, del Paisatge Protegit i el projecte LIFE, amb la col·laboració de l’Ajuntament de l’Alqueria, hi van organitzar una d’aquestes activitats. Bona cosa de xiquets i xiquetes –i no pocs majors-- per conéixer de primera mà com distingir unes espècies d’altres, i per ajudar en les tasques de control i seguiment de la població que segueixen desenvolupant-se en la zona, i que també en aquesta ocasió van donar un resultat espectacular: trenta exemplars de Mauremys capturats en els dos mornells instal·lats amb aquesta finalitat, vint-i-huit dels quals només en un d’ells. Després de pesar-les i mesurar-les (i, si era necessari, també marcar-les, ja que molts dels exemplars capturats no ho havien estat abans) totes elles van ser alliberades en el mateix lloc, el qual es confirma com un tram d’especial importància per a l’espècie.

Exemplar de Trachemys emolli –tortuga de Nicaragua—que s’utilitza per explicar
les diferències entre tortugues exòtiques i autòctones

Al remat, una estoneta interessant i entretinguda, i amb unes quantes imatges amb les quals quedar-se: la impressió que produeixen les tortugues --autòctones o no-- en els xiquets i xiquetes, la quantitat sorprenent d’exemplars capturats, o les raconades d’un riu que comença a mostrar signes evidents d’una recuperació que voldriem permanent i irreversible. De pantalons arromangats i pernils a la fresca, com que eren els meus, quasi millor no dic res.

Escoltava fa una estona a la ràdio els detalls de les últimes retallades, mentre tornava a València des de la zona de Dosaigües, on estem avaluant de forma detallada els efectes de l'incendi sobre hàbitats i espècies. Qualsevol altre any, a aquestes alçades, probablement vos diria que necessite unes vacances com el menjar. Ara mateix, crec que el que necessite realment és una revolució. La qual cosa, dita just en aquests dies en que es compleixen 139 anys dels fets alcoians del Petroli i la consegüent 'arrastrà' de l’alcalde Albors ('Pelletes'), no deixa de tindre el seu aquell. Que el mateix Engels considerara l'alçament obrer d’Alcoi –protagonitzat pels anarquistes-- com un “exemple insuperable de com no s’ha de fer una revolució”, també. Potser no cal que arribem a l'extrem d'arrastrar-los, però només amb recordar-los que són uns fills de puta --ells, i els que els donen suport-- no hi haurà prou.

Crec

M'he acabat de convéncer hui, després d'acompanyar mon pare a l'hospital i haver tingut temps per reflexionar durant les quasi tres hores de retard entre l'hora a la què estava citat i el moment en què la metgessa --que hui estava inusitadament amable, tot i estar cobrint tres consultes de forma quasi simultània-- l'ha atés finalment: crec que les retallades en la sanitat pública no afecten ni afectaran la qualitat assistencial, i que qui pense el contrari només pot fer-ho mogut per la ignorància o la mala fe. I crec també que Mariano Rajoy és un estadista de talla mundial, Rodrigo Rato un gestor irreprotxable i Rita Barberà una de les dones més dolces i sensuals del planeta, només superada a curta distància per Scarlett Johansson, amb qui per cert mantinc una apassionada relació. Total, posats a dir-ne...

La cara amable de la setmana --o, per ser més just, una d'elles-- han estat el parell de dies que he pogut deixar la feina de despatx per fer treball de camp a la Tinença de Benifassà, dins la VII Setmana de la Biodiversitat. Dilluns, sobre la taula, hi trobaré els papers que s'hauran acumulat durant aquest temps; però no puc negar que, es mire com es mire, haurà valgut la pena. I, en tot cas, encara hi ha pel mig un cap de setmana: farem per passar-lo el millor possible, i espere que vosaltres ho pugueu fer també.

A la deriva

els cònsols, els pro-cònsols,
quina mesquina raça oficiosa de fills de puta, cautíssims,
de manera que mai no es note massa.
bastards,
parlen sempre en veu baixa
i tenen molt propícia una brillant sintaxi de marbres i d’espases.
són commemoratius
i practiquen un vici que hom diu necrologia.

Vicent Andrés Estellés

Li ho vaig sentir, fa alguns anys, a un conseller del ram: "la faena que feu té molt de mèrit", va dir-me. "Pensa que si a la gent li importara realment tot això del medi ambient, no ens votaria a nosaltres..." Encara no he estat capaç de discernir si aquesta declaració va nàixer d'un inesperat rampell de sinceritat o es tractava simplement d'una mostra més de cinisme, com seguisc també sense poder comprendre què és el que li importa, realment, a molta de la gent que els vota. Però recorde sovint aquella conversa, i molt especialment en setmanes com aquesta en les què al degoteig constant i quasi quotidià de retallades, arbitrarietats, agressions i ocurrències dels nostres governants, s'afegeix un context immediat --en l'àmbit diguem-ne professional-- especialment inhòspit, erràtic i descoratjador. Em recorde que, com per a moltes altres coses importants, són mals temps per a "tot això del medi ambient", però que cal fer el que es puga, impedir majors retrocessos i resistir fins que bufe millor vent. I tracte també de trobar recer en tot allò que m'envolta i que paga realment la pena: amistats i estimes, músiques, muntanyes i paisatges, una primavera que avança ferma i esplendorosa... I en la poesia, és clar: ara mateix, per exemple, aniria cara a ells i els recitaria (ben fort) aquell vers inspiradíssim d'Estellés, ja sabeu: aneu a mamar tots!

Malgrat tot, i encara que peque per botànic, he de reconéixer que la primavera m'agrada i m'ajuda a mantindre l'ànim: pràcticament en cada racó s'hi pot trobar alguna planta remarcable, de la què valdria la pena dir o escriure alguna cosa. La manca de temps i els maldecaps habituals m'estan privant de fer-ho, però no em puc resistir almenys a il·lustrar aquestes ratlles amb aquesta humil però bellíssima trencapedra (Saxifraga corsica subsp cossoniana), fàcil de veure aquests dies en les nostres cingleres i pedregars i representant d'un grup biològicament interessant i que em resulta especialment evocador. A la qual cosa cal afegir la seua admirable capacitat --inspiradora, si m'ho permeteu-- de créixer i florir en un ambient aparentment hostil i inhabitable, i el fet de què es tracte d'un endemisme compartit entre terres valencianes i balears, cap a les quals torne de nou d'ací unes hores. Bon cap de setmana!

Un exercici curiós

Ahir, per raons que no venen al cas però que tenen a veure amb una insana --i probablement innecessària-- curiositat per conceptes que ignore i idees no exactament coincidents amb les meues, em vaig trobar embarcat en una procel·losa navegació per una part de la xarxa que, fins ara (i probablement per sort) havia quedat fora de les meues incursions exploratòries. Des dels articles i treballs confeccionats per un conegut i influent think tank liberal, fins a la singular forma d'entendre el concepte d'informar exhibida per certs mitjans que es reclamen d'idèntica adscripció ideològica, vaig anar saltant per una quantitat sorprenent de pàgines, blogs i fòrums essencialment dedicats a difondre, justificar i enaltir aquest ideari (i en molts casos i sense massa pudor, també d'altres principis com ara la maldat intrínseca del nacionalisme, la superioritat moral de l'esglèsia catòlica o la demagògia ecoterrorista del canvi climàtic). Insistisc, no sense cert pesar, en les meues lamentables limitacions sobre teories econòmiques i història del pensament polític; de fet, no dubte que és a causa d'elles que, tret d'alguns casos excepcionals, quasi tot el que vaig llegir em semblara una feixuga lletania farcida d'idees superficials --i sovint profundament dogmàtiques-- que m'estalviaré de reiterar i que, amb molta freqüència, trobava una rèplica igualment simplista en els comentaris que tractaven de rebatre-les. En tot cas, a banda d'aprendre algunes paraules espanyoles noves per a mi (pijifacha, ecoprogre, fins i tot anarcocapitalista...), em va quedar de l'experiència una notable abranor estomacal i el propòsit de tractar de saber alguna cosa més sobre el liberalisme com a doctrina social i econòmica i sobre les crítiques fonamentades als seus principis.

Imatge de la xarxa

Casualment, hui mateix m'han fet arribar --gràcies, imma!-- una curiosa i interessant proposta de la pàgina "Information is beautiful", de la què ja he parlat en altres ocasions en aquestes planes. Consisteix en una visualització senzilla d'allò que anomena "Errades i manipulacions retòriques i de coneixement lògic", les quals organitza en cinquanta-cinc fal·làcies agrupades en sis categories: apel·lacions a la raó, apel·lacions als sentiments, deduccions errònies, confusions entre causa i efecte, manipulació de continguts i atacs directes. "Quan vulguem adonar-nos-en hi haurà més mesquites que esglèsies", per exemple, il·lustra una fal·làcia d'apel·lació a la por, dins la categoria d'apel·lacions als sentiments; Una confusió de causa i efecte del tipus afirmar el conseqüent pot trobar-se en afirmacions del tipus "el matrimoni ha de tindre com a objectiu el naixement de fills" basada en el fet que el naixement de fills és una conseqüència habitual del matrimoni (entre home i dona). La proposta es completa amb una aplicació pràctica a un article sobre el matrimoni homosexual publicat en el Daily Telegraph pel Cardenal O'Brien, president de la conferència episcopal escocesa: vint-i-cinc fal·làcies (una per cada quaranta paraules), amb la manipulació de continguts com a categoria més frequent, i les apel·lacions a la por i la tradició com les fal·làcies més repetides. El següent pas és obvi: he d'aplicar aquest mateix esquema a alguns dels escrits, treballs i notícies que vaig poder llegir ahir en l'intrincada i prolífica xarxa liberal, i a veure que passa. I igual, si em pilla amb ganes, ho prove també amb algun dels nostres. Però hui no: quan se m'haja passat un poc el mal de panxa.

Rituals

Els dubtes previs sobre la seua utilitat i oportunitat, amb referència inevitable a l'escàs entusiasme que desperten la major part de les organitzacions que convoquen o en donen suport. La malícia que dóna regalar una part ben necessària del sou --i, a més, haver de fer demà la faena que no s'ha fet hui. La decisió, ferma però sempre un poc a contracor, d'estar del costat dels que la fan, encara que només siga per no estar del costat dels que no voldrien que la férem. Els exabruptes impúdics i totalment prescindibles de la dreta cavernària, i els arguments --respectables però sovint no gaire consistents-- dels qui no han cregut oportú participar-hi. La guerra estúpida i pueril de xifres, dades i percentatges (enguany, fins i tot de trending topics). La satisfacció de veure els carrers del País plens de gent clamant contra la injustícia i defensant uns drets que han costat massa de guanyar, i la insatisfacció de saber que, en algun lloc, ha d'estar tota l'altra gent que atorga majories absolutes i que ha acceptat dòcilment seguir alimentant-se amb molles en lloc d'exigir el pa sencer... Tots els ritus s'han complert --incloent-hi, per suposat, els contenidors cremats a Barcelona-- i la litúrgia d'una (altra) vaga general ha estat de nou consumada. Demà serà un altre dia, i a l'espera de veure per on ens vindran les noves retallades, només gosaria fer una valoració, ara: Islàndia queda molt lluny, i a nosaltres ens espera encara un camí llarg, molt llarg...

Esquirols

Fins fa uns pocs anys, no constava la seua presència en cap de les muntanyes de la rodalia alcoiana. A hores d'ara, i sense que haja estat possible determinar encara la seua procedència (hi ha en marxa estudis per a confirmar l'adscripció d'aquestes poblacions a alguna de les diferents subespècies ibèriques), els esquirols han esdevingut una espècie abundantíssima que sovinteja en boscos i pinedes de moltes comarques del sud valencià. Hi ha, fins i tot, qui parla de l'actual prol·liferació d'aquests rosegadors a les serralades de l'Alcoià i el Comtat com una autèntica plaga, tot i que probablement --i si s'exceptua, potser, algun cas puntual i molt localitzat-- siga un poc exagerat qualificar aquesta situació com a tal. És d'esperar que, més prompte que tard, la població tendisca a estabilitzar-se: els rosegadors són un grup especialment propens a les fluctuacions poblacionals, de vegades dràstiques, en funció de factors com les condicions climàtiques, les malalties o la disponibilitat d'aliment. A més, les equacions de Lotka-Volterra començaran aviat a exercir la seua influència compensadora, i a l'elevada densitat actual d'esquirols seguirà presumiblement un increment d'efectius dels seus predadors naturals (àguiles de panxa blanca, astors, ginetes o fagines, entre ells) que tendirà a restablir una situació d'equilibri dinàmic entre les poblacions d'uns i d'altres.

Pel moment, però, els esquirols aprofiten aquests temps d'opulència, i es mostren ufans i confiats mentre es dediquen a consumir la inesgotable provisió de pinyons que es troba a la seua disposició. Aquest mateix exemplar es va deixar fotografiar el cap de setmana passat en la serra Mariola. El més curiós del cas és que, en trobar-me amb ell baixant des del Mas de Llopis, anava jo pensant en la vaga general de dijous pròxim; i, tot plegat, em va semblar una analogia un poc inquietant i fins i tot vagament premonitòria. Per cert: amb tot el respecte per a qui pense la contrària, amb les mateixes prevencions que ara fa dihuit mesos, però també per les mateixes raons (corregides i augmentades, en aquesta ocasió), jo faré vaga. I tan de bo que, en aquest assumpte en què ens juguem tant, no hi haja lloc per a cap analogia més: els esquirols, al bosc. I només en la densitat que pertoca.

Desficis

Havia projectat (i en gran mesura, diria que he aconseguit) un cap de setmana bàsicament tranquil. Recuperar son, recompondre --fins on ha estat possible-- els estralls de les gelades sobre el pati, assaborir lectures pendents o gaudir de muntanyes properes sota l'amable sol hivernal, han estat activitats a les què m'he lliurat (tranquil·lament) aquests dies, i no negaré que totes elles m'han procurat estones plàcides i sensacions agradables. Però sobre unes i altres, com una molesta boira que es resisteix a dissipar-se, ha seguit planant una impressió persistent de neguit que ara, potser perquè la sempre ingrata vesprada de diumenge va avançant, tendeix a fer-se més present i emprenyadora.

No m'ha fet falta pensar molt, però, per acabar concloent que una part substancial d'aquesta inquietud ha d'atribuir-se a tot el que està passant al meu País. Les mobilitzacions, quasi diàries, contra les polítiques dels governs amb jurisdicció sobre les nostres vides i hisendes (les últimes, les d'avui a moltes ciutats contra la reforma laboral; però especialment remarcable, pel que significa, la d'anit a Castelló), a penes reïxen a contrapesar la injustificable resposta de la policia --i els intents grollers i igualment inacceptables de manipulació mediàtica-- respecte a les protestes dels i de les estudiants del Lluis Vives, les obscenes imatges de prepotència i autocomplaença que arriben de Sevilla, o les informacions sobre la no menys indecent manipulació i les mentides al voltant de la tragèdia del Metro de València.

Així que encara que només siga per veure de culminar dignament aquest cap de setmana que he volgut tranquil però que ha acabat entelat de desassossecs, he decidit adoptar, per al que queda de diumenge, mesures dràstiques: no tornar a mirar ni premsa ni xarxes socials fins a demà pel matí --bé, potser només un momentet per veure com ha quedat el Barça-- i lliurar-me amb entusiasme a les virtuts terapèutiques dels contes de Borges i la mítica guitarra de Duane Allman. I abonar-me, si voleu un poc ingenuament, a la idea que està covant-se una autèntica #PrimaveraValenciana que no hauriem de desaprofitar...

Com que ja s'ha fet oficial --fins i tot ha eixit en algun comentari--, quasi que ho diga: la 'sorpresa agradable' a la que em referia en l'entrada anterior ha estat que el periòdic comarcal d'Alcoi ("Ciudad") ha decidit premiar-me per la feina en la conservació del medi ambient. I mira, entre que ha estat una cosa totalment inesperada, i que quan les coses venen del poble d'un sempre fan més il·lusió, la veritat és que m'he posat content. Així que agraït de veres, i a seguir fent.

Domar futurs

És difícil no pensar-ho: vist des de l'avui, el demà espanta. Els desànims, les perplexitats i les indignacions del present projecten una ombra massa fosca sobre el futur com per no imaginar-lo inhòspit i amenaçador --i, el que es pitjor, com a simplement indefugible. Realment, des d'aquest ara i en aquest ací, i més enllà de desitjos genèrics i proclames més o menys benintencionades, costa trobar algun signe que moga a l'optimisme en l'esdevenidor: la temptació de deixar de lluitar, de fondre's amb el llit i escoltar la pluja és, de vegades, pràcticament irresistible. No seré jo qui qüestione aquesta opció, ni voldria caure tampoc en buits al·legats sobre la necessitat de no resignar-se, siga el que siga el què això signifique. Però encara crec, emparat en l'etimologia, que pre-ocupar-se pel demà només pot significar ocupar-se de l'avui; i que no hi ha cap altra tècnica realment eficaç per a la doma --i monta-- del futur, que amansir i sotmetre prèviament el present. Perquè futur i incert no deixen de ser, si bé es mira, termes profundament redundants. Per sort, diria jo.

Ho he dit, darrerament, més d'una vegada: vull creure que una manera de no deixar que ens roben també el present --i per tant, i d'alguna forma, d'anar guanyant el futur-- és tractar de viure cada dia tan intensament com les circumstàncies ho permeten. No sempre és fàcil, però convé intentar-ho. Pel moment, a mi m'espera un cap de setmana muntanyer: dissabte, piolet en mà a buscar la neu en La Sagra; diumenge, amb la Flama de la Llengua a Montcabrer, on recordarem també a l'Ovidi... Probablement, dilluns no seré persona; però el que va davant, va davant, i ja vos contaré. Bon cap de setmana! 

La prudència de la tènia

Biològicament parlant, els paràsits són éssers vius que, almenys durant alguna fase del seu cicle vital, exploten o obtenen un benefici a costa d'altres organismes –els hostes-- als quals causen algun tipus de perjudici. El parasitisme no és, en absolut, l’únic tipus d’interacció biològica entre espècies: tots els organismes que formen part d’un ecosistema s’hi troben lligats per vincles més o menys estrets, des dels predadors que s’alimenten de determinades preses, fins a aquells que estableixen una relació de cooperació i benefici mutu que anomenem simbiosi i els exemples de la qual --alguns d'ells, certament remarcables-- solen ser àmpliament tractats en manuals i documentals divulgatius. Però a la vista de la quantitat d’espècies que l'han adoptat, no hi ha dubte que el parasitisme constitueix una de les estratègies evolutives més eficaces i reeixides.

En molts grups diferents hi ha espècies que han evolucionat cap al parasitisme: a banda dels innombrables protozous i bacteris que han adoptat aquesta forma de vida, hi ha exemples abundants de paràsits entre els artròpodes (polls o caparres, per exemple), els nematodes o els platihelmints; però també hi ha plantes, peixos (com el mític i temible candirú amazònic) o ocells, que es comporten com a paràsits durant tota o alguna part de la seua vida. Quant als hostes, pràcticament totes les espècies conegudes són parasitades per alguna altra, i no són estranys els casos de paràsits d'altres paràsits. La nostra mateixa espècie hostatja habitualment desenes de paràsits externs o interns, molts dels quals poden acabar causant malaties greus com la malària o la escabiosi. La majoria de paràsits han evolucionat a partir d’avantpassats que no ho eren, i han anat desenvolupant diverses adaptacions a aquest mode de vida. Per exemple, és freqüent que molts òrgans s’atrofien (per a un endoparàsit que viu al sistema digestiu d’una altra espècie, disposar d'un sistema locomotor o de certs sentits com la vista és innecessari) mentre que d’altres, com els mecanismes que faciliten la fixació als hostes --ganxos o ventoses, posem per cas-- poden aparèixer o desenvolupar-se de forma extraordinària.

Malgrat la inevitable truculència amb que sovint s’afronta aquesta qüestió, l’estudi evolutiu de la relació entre els paràsits i els seus hostes té aspectes realment fascinants. Habitualment, i com succeeix amb altres tipus d’interrelacions ecològiques, paràsits i hostes es troben implicats en una competició per la supervivència que porta als primers a buscar la màxima eficàcia en la seua estratègia d’explotació, mentre els segons tendeixen a desenvolupar mecanismes de defensa que reduisquen la incidència d’aquells. En última instància, paràsit i hoste s’adapten mútuament com a resposta a la seua influència recíproca. O, en altres paraules, coevolucionen.

La tènia, la cuscuta o el cucut (que parasita nius
d'altres espècies amb les seus postes) són
exemples de paràsits. De la Wikipèdia.

En alguns casos, aquesta coevolució pot acabar conduint a una situació estacionària relativament estable entre hostes i paràsits: sota determinades circumstàncies, els primers poden adaptar-se per tal de tolerar sense grans danys la presència del segon. Però també pot donar-se el cas que els paràsits vagen desenvolupant trets que els facen menys virulents o perjudicials; cal tindre en compte que, per a un paràsit, l’hoste representa l’ambient on viu, del qual s’alimenta i en el què eventualment s'hi reprodueix, per la qual cosa la destrucció d’aquest pot representar també la seua pròpia desaparició. Com succeeix amb moltes altres relacions d’explotació entre espècies (com ara en la predació) els paràsits que, tot i obtindre un benefici explotant els seus hostes, opten per evitar la destrucció ràpida i definitiva d’aquells –els paràsits prudents— tenen una major oportunitat de supervivència a llarg termini. Per contra, un paràsit que infecte els seus hostes amb tanta virulència que acabe amb ells (i que no dispose d’un mecanisme ràpid i efectiu per trobar-ne de nous) s’enfronta al perill de desaparèixer també: mai ha estat una bona estratègia estirar més el braç que la mànega.

I com que tot açò m’ha vingut al cap –ja sabeu que sóc un poc tortuós-- pensant en la crisi, en l’economia i en els corruptes, inútils i incompetents que, després d’enfonsar-nos-en, pretenen fer-nos creure que podran fer-nos surar de nou, em permetreu que estire una mica l’analogia: els autèntics paràsits del sistema, els què durant anys se’ns havien instal·lat ben endins per explotar-nos de mil maneres diferents, han abandonat finalment la prudència de la tènia i ens han posat, més que mai, a la vora de l’abisme. Cegats per l’avarícia, afavorits per la ignorància i la desídia, han travessat tots els límits raonables; però en amenaçar la nostra pròpia supervivència (la de la majoria de la gent, que és la què en última instància els manté) s'han posat ells també en perill. Ells, els paràsits, ho saben, i per això tractaran de tornar a endormiscar-nos amb les seues suposades solucions a una situació que només ells han provocat. Però aquesta solució només implica, en el millors dels casos, poder retornar algun dia a un estat que, a la llarga, només els afavoria a ells però que ens havíem habituat a tolerar com a inevitable. Per això, ara que finalment se’ns han mostrat obertament com el que realment són, ara que coneixem fins on poden arribar, potser convindria anar pensant en l'opció de desfer-nos-en definitivament d'ells i de qualsevol altre paràsit. Per més prudents, amistosos i suposadament simbiòtics que vulguen mostrar-se.