Després del vent

Encara bufava amb força, ahir, camí del cim, tot i que molt molt menys del que ho havia fet els dies passats. I potser era per això --pels dies de ventada en què em vaig estimar més quedar-me a casa--, o bé per allò del seu Dia Internacional, que no sé si és que enguany m'hi he fixat més però que m'ha fet l'efecte que ha estat més comentat que altres vegades, però hi havia ganes, moltes, de muntanya, i em va semblar --una volta més-- que Montcabrer era l'opció més apropiada. Cels clars, llum radiant i vistes netes, des de dalt. I de tornada, la sensació, com deia Emerson, del poder de les muntanyes per apaivagar les nostres irritacions; sobretot, quan després del vent torna la calma.

A diferència del que ha passat en altres zones de la Península, la borrasca Barra només ens ha deixat, per aquestes terres, una ventada molesta i persistent però per sort sense cap conseqüència remarcable. El que ha estat inevitable --potser també a vosaltres vos ha passat-- ha estat la curiositat pel nom amb que ha estat batejada, i que ha resultat ser un nom masculí freqüent a Irlanda que prové de Sant Finbarr (Fionnbharra en gaèlic), i que ve a significar "cap ros". Què faria jo, sense Sant Google...

Vent

Moltes nits de dissabte, els pares ens deixaven, al meu germà i a mi, en casa dels avis. Sopàvem amb ells, a la vora del braser i encarats a la vella Vanguard, fins que els dos rombos marcaven, sense possibilitat d'apel·lació, l'hora de retirar-se a uns llits en els que, més que gitar-te, et submergies. Al contacte amb el cos, el gros matalaf de borra, acabat de tovejar, s'enfondia quasi sense resistència, i bastaven uns pocs i oportuns moviments per quedar-hi aclotat definitivament, pràcticament immobilitzat dins d'aquell càlid i confortable receptacle que contrastava amb la gelor de l'habitació. La bossa d'aigua calenta, els llançols blancs de lli (que havien estat sacs de sucre de la parada del iaio al Mercat de Sant Mateu, i que encara conservaven ací i allà el símbol d'Azucarera dins un cercle roig) i les dues o tres mantes antigues, desmesuradament pesades, completaven una acollidora i inoblidable sensació de recer, que encara era més intensa quan, per les escales de la sala, pujava esmorteït el soroll del vent que colpejava amb força les contrafinestres que donaven al carrer de Santa Rita, que abans de la guerra es deia Comuneros de Castilla.

Ha estat inevitable, aquesta aspra i ventosa setmana de ponents i mestrals, recordar aquelles nits. I és que hi ha plaers que naixen, simplement, de la sensació de trobar-se estalvis d'un perill o un patiment. Potser és per això que, en pensar en ells --en aquests plaers-- acabem sempre evocant la infantesa, quan teniem prou amb un matalaf tou i una manta abraçadora per sentir que, per més fort que bufara el vent, no ens podia passar res de mal. Bon cap de setmana!