Descolada

Si no heu llegit La voz de los muertos d'Orson Scott Card, i teniu intenció de fer-ho algun dia, potser fóra millor que no seguíreu llegint aquestes ratlles, perquè no puc garantir que no hi trobeu algun spoiler que vos faça menys plaent la lectura d'aquest esplèndid llibre, el segon de la saga que l'autor va començar amb el famós El joc d'Ender i de la qual ja vaig parlar ací mateix fa temps. La major part de la trama --pel demés, complexa i rica en matisos-- de La voz de los muertos transcorre en un planeta anomenat Lusitania, en el qual prospera un estrany virus conscient --la descolada-- d'efectes letals per als humans, però al qual semblen haver-se adaptat les poques espècies originàries del planeta, entre elles la raça intel·ligent dels pequeninos. Entre altres particularitats, els pequeninos tenen un marcat dimorfisme sexual entre mascles, femelles fèrtils i femelles estèrils, cadascun dels quals té al seu torn --i per no fer-ho molt llarg-- un cicle vital complex que inclou una fase larval, en la què prenen la forma de petits cucs; una fase de vida lliure, en la qual els pequeninos recorden petits porquets intel·ligents i capaços de comunicar-se amb altres espècies; i una última, en la qual es transformen en arbres, també masculins (pares) i femenins (mares), que tanquen el cicle. La relació entre aquest peculiar cicle vital i el fet que el virus de la descolada actua sobre l'ADN de les espècies a les que afecta, desencolant-lo i tornant-lo a reconstruir, és potser un dels detalls que, si no heu atès a la meua advertència inicial, no vos faça massa gràcia conèixer ara.

He tornat a pensar en el planeta Lusitania i les seues extraordinàries criatures, a tall d'una foto que l'amic Rafa Enguix em va fer arribar l'altre dia. en la qual es veuen unes cridaneres excrescències de color taronja creixent sobre les branques d'un càdec. Es tracta, com probablement haureu intuït, d'un fong que afecta aquest arbrissó; però es tracta, també, d'un fong peculiar i del que, de fet, ja vaig parlar en el blog a tall del seu cicle de vida: les banyes taronja que van cridar l'atenció del meu amic són els cossos fructífers --els telis-- corresponents a una de les fases de la vida d'un fong del gènere Gymnosporangium. I dic 'una de les fases' perquè, com passa sovint amb aquest grup de sers vius --i com comentava, en el seu moment, en aquesta entrada-- el cicle d'aquesta espècie requereix dos hostes diferents als qual infectar (els ginebres i savines, d'una banda, i diverses espècies de rosàcies, com ara els garbullers o les pomeres, d'una altra) i produeix fins a quatre tipus de cossos fructífers, entre ells els ja esmentats telis, i els anomenats ecis, que donen als fruits dels cirerers de pastor infectats el peculiar aspecte hirsut que va fer que m'hi fixara en ells quan van aparèixer al pati.

Telis, dalt, i ecis, baix: dos moments en la vida de Gymnosporangium

És evident que, tot i la seua innegable singularitat, el cicle vital de Gymnosporangium i les seues fases --tan diferents entre elles que, durant molts anys, es va creure que es tractava d'espècies distintes-- està molt lluny de les vides (i de les morts: "siempre que sigas naciendo, está bien morir a veces", diu Ender) dels éssers fascinants creats per l'acció de la descolada i nascuts de la fèrtil imaginació d'Orson Scott Card. Però amb tot, els nostres fongs segueixen tenint, respecte a aquests, un gran avantatge: no cal canviar de planeta per admirar-los.