Producte local

Era qüestió de temps i de paciència, i d'encertar el rotgle entre tots aquells que coneixem gràcies als avis que ens hi portaven i els que hem anat trobant al llarg dels anys. I pot semblar posa cosa amb les xarxes enceses a hores d'ara amb imatges de ceps i d'ous de reig, però que voleu que vos diga: amb les cames un poc adolorides de pujar i baixar costeres i barrancs i les mans i els braços plens d'arraps i de llardons, però quin goig fa veure els primers esclata-sangs mostrant l'aleta entre les estepes i el fenàs. I tornar a casa amb una bona mitja cistelleta perquè, ja ens ho deien els avis, els que es fan per aquestes serres són, de llarg, els millors de tots. I els primers, encara més. 

Doncs això, que sembla que la cosa dels bolets comença ja a moure ací pel sud (no només esclata-sangs; també abunden morenes i llenegues, i una bona varietat d'altres espècies que em tindran entretingut determinant-les), i que el pont, que enguany si que tocava, se n'ha anat recercant entre les soques i amb alguna escapadeta per la comarca, perquè no cal anar molt lluny per conèixer, o reconèixer, llocs tan estimables com Biar. Producte local, ja ho veieu...

En trànsit

Ara com ara, i mentre arriba el moment, avançada l'estació, en què les fulles reclamaran finalment tot el protagonisme que els pertoca, la responsabilitat de posar color a la tardor de les nostres serres recau, sobretot, en els fruits. Ací i allà, però, romanen encara restes dels colors de l'estiu que s'acaba, i que segons on poden fins i tot arribar a disputar-li, al roig del garbuller o al blau de l'aranyó, el seu paper predominant en el paisatge. Pense, per exemple, en la diminuta i perfumada constel·lació blavenca de les flors de la pebrella, o en el groc daurat dels últims cors de roca, arrapats a les penyes més elevades; però sobretot, i especialment, pense en l'explosió de color del frugal i fragant timó d'estiu, copiosament florit ara mateix en moltes de les nostres muntanyes i, per això, element singular i característic d'un paisatge en trànsit que es debat, encara, entre el final inevitable d'una estació i l'arribada imminent i esperançadora de l'altra. Primavera d'hivern, ja sabeu..

Tenia pendent tornar a les serres de Biar des de la primavera (d'estiu), quan una inoportuna lesió --afortunadament, més lleu del que en principi em vaig pensar-- em va fer retirar-me, coixejant, cap al cotxe. I encara he de tornar-hi prompte, perquè jo sóc més de buscar la tranquil·litat en la muntanya, i compartir-la l'altre dia amb un miler de ciclistes de muntanya voltant per aquelles sendes (hi havia, diumenge, una multitudinària competició) em va condicionar un poc la caminada. Pel demés, i de la setmana, quasi que no diré res: s'acaba una època i en comença una altra, imminent i esperançadora. Però caldrà lluitar-la encara, i molt; els qui marxen, per suposat, però també els qui, si més no per ara, ens quedem... Bon cap de setmana!