Llegats

No tindria més de dotze o tretze anys quan hi vaig anar, en un d’aquells viatges que fèiem amb els Salesians. Però la impressió que em va causar llavors la visita a la Mesquita de Còrdova va ser profunda i duradora, fins el punt que no descartaria que la meua posterior fascinació pel mon andalusí enfonsara d’alguna forma les arrels en aquells dies remots. Han hagut de passar molts anys abans de trobar el moment oportú per tornar a la antiga capital del Califat; i he de dir que, malgrat que la recordava molt menys concorreguda, recórrer de nou el grandiós bosc de columnes --el primer dia, oportunament guiats, però tots els demés i aprofitant que ens hi allotjàvem literalment a la vora, en l’escàs període del matí en què es permet l’entrada lliure-- ha resultat ser una experiència tan fascinant i commovedora com la primera volta. Afegiu la visita, també llargament postergada, a les restes de l’extraordinària ciutat califal de Medina Azahara, la possibilitat de conèixer altres vestigis igualment remarcables de la Corduba romana i visigòtica i de la Qurtuba musulmana, o simplement de vagarejar pels carrerons d’un nucli urbà que conserva racons realment encisadors, i convindreu en que no calen moltes excuses per justificar una escapada a aquesta ciutat extraordinària. Altra cosa és la inevitable percepció --que cada volta m’assalta amb més freqüència-- d'estar contribuint a un model de turisme massiu que expulsa als veïns, aprofundeix les desigualtats i amenaça el propi patrimoni cultural i natural, però d'això ja en parlarem si de cas en un altre moment. Ara com ara només volia dir que, malgrat que s'ha fet esperar molt (tota una vida, com aquell que diu), m'ha agradat tornar a la que va ser al llarg de segles la capital d’al-Àndalus, i conèixer un poc més d’una etapa de la història que forma part també de la nostra: el llegat andalusí, en les abruptes muntanyes en les que visc i que van ser part del seu Orient, no es manifesta quasi mai a través de grandiosos monuments, però està encara molt més present del que podria pensar-se. I difícilment podrem comprendre allò que som sense acceptar-ho.

Aquesta setmana (els investigadors consideren el 5 de maig de 1276 com a data més probable del succeït) s’han complert set-cents cinquanta anys de la mort, mentre atacava la vila d’Alcoi amb un grup de genets nord-africans, del wazir Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Hudhayl, més conegut amb el sobrenom d’Al-Azraq. La figura del cabdill andalusí que va encapçalar la resistència a la conquesta feudal de Jaume I és, com ja vaig deixar escrit ací mateix, ben coneguda a les comarques muntanyenques del sud valencià, però no tant fora del que va ser el seu àmbit principal d’actuació. Pràcticament, les úniques dades que es coneixen són les que ofereix el mateix Conqueridor a la seua crònica, i hi ha encara moltes incògnites del seu origen --no es coneix cap referència anterior al denominat Tractat del Pouet de 1245, on el seu nom apareix documentat per primera vegada-- i sobre molts altres episodis rellevants de la seua vida, la qual cosa ha contribuït a una idealització del personatge que potser està assolint, en segons quins cercles, unes connotacions una mica cridaneres. Per la meua part, des de la plena consciència de ser hereu d’aquells a qui combatia (i per tant, com ja vaig dir una vegada, “Sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries”), seguiré defensant la necessitat de reivindicar el paper del Blau a partir d’una anàlisi rigorosa i rebutjant obertament relats potser benintencionats però sense cap suport històric i que, per tant, no contribueixen a comprendre una etapa tan convulsa com fascinant i que, en última instància, representa l’origen de la nostra pròpia existència com a poble.

Neu i roses

L'Alt Atles és una de les tres branques principals --junt amb l'Atles Mitjà i l'Antiatles-- en què es divideix la vasta serralada nord-africana dins el territori marroquí. Conegut també com Atles Gran (o Adrar n Drn en amazic taixelhit), aquesta imponent cadena muntanyosa està constituïda al seu torn per tres nuclis principals:  l'Alt Atles Occidental, que representa la part geològicament més antiga i on s'eleva el conegut pic del Toubkal i la majoria de cims que superen els quatre mil metres d'altitud; l'Oriental, amb altures màximes per damunt dels tres mil metres, topografia relativament suau i extenses formacions forestals al seu vessant septentrional; i el Central, que correspon òbviament al sector situat entre els dos anteriors (açò és, aproximadament entre Warzazat a l'oest i Azilal a l'est), format per materials predominantment calcaris que donen lloc a un relleu en el que sovintegen moles i congosts, i on apareixen també alguns cims que s'aproximen o superen per poc els quatre mil metres; és el cas de l'Iguil M'Goun, de 4.071 metres d'altitud i, en última instància, causa principal del meu últim viatge a terres amazigues.

La veritat és que, quan es tracta de tornar a caminar per les muntanyes del Marroc, no puc dir que em faça falta cap motivació especial. Però en aquesta ocasió, la proposta de l'amic Pako Crestas per ascendir el M'Goun per la seua cara sud em va resultar especialment oportuna per diverses raons: per tractar-se d'una zona en la què no hi havia estat mai i per la que sentia una especial curiositat, i també perquè amb part del grup que hi participava ja he compartit altres viatges i són gent que m'estime especialment. Però sobretot, perquè desprès d'uns mesos pendent de resultats mèdics i malgrat ser conscient de no trobar-me en la meua millor forma (i de fer molt de temps que no xafava neu com cal), m'abellia especialment tornar a la muntanya a gaudir dels espais oberts i, per què no dir-ho, per veure també com responia el cos --i el cap-- després d'un temps d'activitat física més aïna escassa. Així que amb aquestes premisses vaig volar l'últim dia de març cap a Marràqueix, amb la previsió de trobar l'endemà, ja a peus de la muntanya, a la major part del grup, que havia estat fent uns altres recorreguts per la zona en dies anteriors. 

El llarg trajecte per carretera entre Marràqueix i el llogaret d'Ameskar Amajial, punt d'inici de la nostra caminada, travessa les muntanyes de l'Atles pel coll de Tizi n'Tichca, inusitadament verd en aquest any de precipitacions excepcionals al Marroc; davalla després fins als turons de Warzazat i, en arribar a Kalaat m'Gouna (Tighremt n Imgounen), s'endinsa de nou cap a les muntanyes resseguint el curs del riu M'Goun per la coneguda com a Vall de les Roses per la rellevància del cultiu d'aquestes flors, destinades a l'obtenció d'olis essencials. Finalment, i després d'unes quantes hores de viatge, una precària carretera de muntanya en va dur fins a la nostra destinació, on havent-nos reunit amb la resta del grup, vam fer nit en la confortable gîte d'étape de Brahim. Al dia següent, uns pocs quilòmetres de camí per dins la vall del riu --quasi sempre travessant còmodament les arbrades hortes dels llogarets que anem deixant enrere, però amb un tram un poc més  exposat a mitja paret del congost-- ens van portar fins al nostre següent alberg a Ifri n'Aït Hamou, punt de patida de l'ascensió al cim. 

A grans trets, pot dir-se que el trajecte fins el M'Goun per aquest vessant és una pujada llarga i sostinguda, sense cap dificultat especial més enllà de la distància i el desnivell que cal superar. Abans de les cinc de la matinada, a la llum dels frontals i amb una temperatura tirant a alta, començàrem a caminar primer pel familiar paisatge de matolls encoixinats i, una estona després, ja sobre una capa de neu que a poc a poc anava fent-se més espessa. Finalment, després d'un llarg recorregut per una preciosa però interminable coma i equipats ja amb grampons i piolet, afrontàrem l'última i empinada pujada per assolir el crestall de la muntanya... i ací va ser quan la cosa, que fins llavors m'havia anat raonablement bé, se'm va començar a tòrcer: a dures penes --i gràcies a la companyia de Marta i Pako-- vaig poder arribar fins la carena, on pensant en la llarga tornada que encara teníem per davant, vaig decidir prescindir de l'últim tram que em separava del cim, i donar per finalitzada la meua ascensió. Una espineta més a afegir a una llista que està fent-se més extensa del que m’agradaria.

Havent tornat sense incidències a Ifri n'Aït Hamou, i després d'un bon sopar i una nit reparadora a la senzilla però agradable gîte d'ètape de Mohamed, per tancar el nostre recorregut ens quedava encara cobrir el trajecte fins Alemdoun, amb el pas de Tizi n’Aselda com a punt culminant de la jornada. Una etapa llarga però esplèndida pels vells camins de muntanya que han unit des de temps immemorial pobles, llogarets, azibs i ajdals, travessant paratges d’esquerpa bellesa i proporcions colossals. Amb l’arribada al capvespre a Alemdoun, amb les seues verdes hortes i les restes del ksar de Tighremt n'Ougouguene, bastit per controlat la sèquia que les alimenta, donàvem per tancada la nostra caminada, a falta encara de retornar l’endemà fins a Marràqueix --amb parada inclosa al turístic i concorregut enclavament d'Ayt Benḥaddu-- per les mateixes carreteres que ens van dur fins a la serralada; un trajecte que, també en aquesta ocasió i a desgrat del temps i la distància, ens va permetre gaudir de les vistes canviants però sempre imponents d’aquesta terra extraordinària, de la què encara em queda molt per conèixer i a la què espere poder tornar més prompte que tard. I amb el propòsit ferm --ja m’hi vaig posant a la faena-- de que, si he de carregar espines, que siguen només les de les roses.

 

Seguint el costum habitual després de cada viatge, amb aquest se m’han obert les ganes no només de tornar algun dia a encarar-me amb el M’Goun --probablement, per la seua cara nord-- i recórrer el Geoparc Mundial declarat per la UNESCO al seu entorn, sinó també de conèixer millor la vall de Kalaat m'Gouna, especialment si ho puc fer coincidir amb el moment àlgid de la floració dels rosers, de la què en aquesta ocasió només hem vist la mostra perquè ens n’hem avançat en algunes setmanes: la de llocs als quals anar és una altra llista que segueix creixent, però aquesta no em sap massa mal que ho faça. I deixeu-me també que, a més de Pako, agraisca aquests dies magnífics a l’equip local --guies, cuiners i mulaters-- que ens ha acompanyat, i al grup de gent bonica amb el què he tornat a tindre la sort de compartir-los: Marta, Ferran, Josep Maria, Rut, Fernando i Santi, moltes gràcies (tanemmirt!) per tot, segur que ens tornarem a veure ben aviat.

Boreal (II)

El camí que porta al cim de Haldde, segona caminada prevista per a la nostra estada a Alta, comença a llogaret de Kåfjord, a poc més d’un quart d’hora en cotxe des del nostre allotjament i situat a la ribera d'un petit ramal del fiord principal. El trajecte de pujada fins els 904 metres d’altitud del punt culminant de la muntanya --que he vist també esmentada, en sami, com Háldi, Stuora Hal’di o Vuorašnjárggaháldi, i en noruec com Halde, Hallde o Sukkertoppen-- salva el notable desnivell mitjançant un traçat d’aproximadament nou quilòmetres i pendents relativament suaus, tret potser del tram final, on el caminal s’enfila decididament cap amunt; de fet, la major part del recorregut podia fer-se abans amb carruatge, i encara hui n'hi ha una part substancial, almenys fins a l’altura de l’embassament d’Annasvannet, que permet el trànsit de vehicles tot terreny. Nosaltres, en tot cas, comencem a caminar des del poble, muntanya amunt, enmig d’un preciós bedollar, amb oportunes parades en els plafons que informen de les fites del paisatge, dels aprofitaments del territori --antics o moderns: mines de coure, pastura de rens o extracció de torba-- i d’aspectes sobre els què hauré de buscar més informació, com ara l’ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. I entre parada i parada, les mans brutes dels nabius que entapissen un bosc en el què els signes de l'arribada de la tardor, més que en altres llocs que hem visitat abans, comencen a fer-se clarament visibles.

Des de dalt: vista del cim de Haldde (Háldi) des del camí de pujada; plafó informatiu a l’inici del camí, al llogaret de Kåfjord; bedollar al paratge de Torvmyra, nabius, el bosc al seu límit i un exemplar de licopodi; el fiord vist des de la pujada, i l'estany (regulat) d’Annasvannet. 

Poc després de travessar la línia dels arbres i deixar enrere el bosc, el camí supera una empinada pujada per arribar a un tram de relleu més suau. A partir d’ací, el paisatge de tundra no ens abandonarà ja fins arribar al cim, que se’ns fa visible davant nostre amb el seu perfil esvelt i elegant: haldi és el nom que els sami donaven a les muntanyes aïllades, prominents i distintives, a les què consideraven com a protectores del territori circumdant. El sender avança en aquest sector vorejant un rierol, entre grups de rens que pasturen en la distància i deixant a la vora el testimoni d’antigues mines. A mesura que anem guanyant altura van fent-se notar cada volta més el vent i la costera, fins que el camí, que a aquesta alçada és ja un sender estret, pedregós i notablement empinat, fa una última revolta per arribar als edificis que s’alcen al capdamunt de la muntanya: la torre de l’observatori pròpiament dit, que es lloga actualment com a cabana per a fer nit; l’alberg per a investigadors, construït el 1912, i junt a ell un refugi d’emergència per a muntanyencs que ens va fer un bon paper per dinar arrecerats d’un vent cada volta més intens però que no ens va privar de gaudir dels extraordinaris paisatges que s’albiren des del cim, i que per sort va tornar a amainar tan bon punt començàrem a baixar. La tornada, tot i ser pel mateix camí, ens va permetre gaudir de perspectives diferents del paisatge gràcies a la llum, sempre canviant en aquests espais oberts domini dels ramats de rens i els seus pastors. De tornada a l’hotel, Alta ens va voler encara regalar les últimes aurores boreals, menys intenses que les que vam gaudir a Knivskjellodden, però igualment emocionants.

Rens pasturant a la tundra; el camí del cim; boca de l’antiga mina de coure d’Annas Gruva; el fiord d’Alta vist de la part alta de la muntanya; el cim d’Háldi i edificis bastits sobre ell; observatori d’aurores i construccions auxiliars; dinar al refugi del cim; vistes des de la muntanya; i de nou, grups de rens (després d’haver pasturat lliurement tot l’estiu, en aquesta època comencen a ser agrupats pels pastors sami per a fer la transhumància de tardor) i vistes de l'extens fiord d'Alta ja de tornada cap a Kåfjord.

Només ens quedava, per completar el viatge, desfer el trajecte fins a Tromsø travessant paisatges, ja coneguts però igualment captivadors, per carreteres que nosaltres anomenaríem probablement escèniques però que crec que allà se’n diuen, simplement, carreteres... Abans, però, vam voler aprofitar l’avinentesa per conèixer els extraordinaris petroglifs de Hjemmeluft (Jiepmaluokta), dels que no n’havia sentit a parlar abans d’anar a Alta però que van representar, junt amb la visita al museu que dona accés al propi jaciment, un final perfecte per a la nostra estada a la ciutat. Datades en un període que compren entre fa 7.000 i 2.000 anys, i declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO el 1985, tant les figures què es mantenen en el seu estat original com aquelles que van ser realçades en el seu dia en roig per fer-les més visibles, representen un testimoni excepcional dels antics pobladors d’aquestes terres que, enmig d'un paisatge evocador, van voler deixar gravada en la roca una empremta perdurable dels seus costums i les seues creences, íntimament connectades amb la natura i els elements que la componen. 

Recorregut arqueològic a Hjemmeluft (Jiepmaluokta); vistes dels petroglifs, realçats amb roig o amb el seu aspecte original; una sala del magnífic Museu d’Alta, junt al jaciment; i diferents vistes de la carretera de tornada cap a Tromsø (que, com comentàvem allí, ve a ser com conduir dins d’un documental): els Alps de Lyngen, amb el fiord del mateix nom davant, vistos des de Rotsund, senyal de perill per la presència d'ants i rens a la via, i cascades Indre Iselva i Ytre Iselva al fiord de Kåfjorden (Gáivuotna)

Ja de tornada a Tromsø vam tindre encara temps, abans de començar l’endemà el degoteig de vols, per fer un esplèndid sopar de comiat amb tot el grup i, en el nostre cas (vam ser els primers en arribar i els últims en marxar),  fer un últim recorregut per la ciutat i la seua rodalia abans de cloure un viatge extraordinari que, en el meu cas, ha estat molt més que això: com diuen en noruec, det som går før går før; o, si ho preferiu, en sami del nord, bija sin váldit eret dan maid mii dánsuimet. Més clar, aigua...

Els ponts de Tromsø: el de Sandnessund vist des de l’illa de Håkøya, i el de Tromsø pròpiament dit des de Storsteinnes; la “Catedral de l’Àrtida”, com és coneguda l’església luterana de Tromsdalen; i pont d’accés a Håkøya; baix, arc de Sant Martí a la mateix illa, junt al monument al memorial que recorda l’enfonsament del cuirassat alemany Tirpitz per part de bombarders de la RAF.

Tanque ací (i demane disculpes per la broma de traductor de Google) el registre d’un estiu especialment animat quant a viatges, i ho faig amb l’esperança --vull creure que fundada-- de no haver-me fet massa pesat amb els records. I espere, també, que no haja de passar molt de temps abans que puga tornar a reprendre una agenda que, també pel que fa a açò, he deixat temporalment en pausa fins que les proves pendents ens marquen el camí que caldrà fer. Al remat, i no és la primera volta que ho dic, per conèixer, gaudir i fins i tot meravellar-se tampoc no cal anar molt lluny, o almenys, no sempre: una de les --poques-- coses que m’han quedat pendents en aquest viatge a Noruega ha estat poder dedicar algun temps a observar la fauna, i per a això (i per a les raquetes de neu) em tem que no hi haurà més remei que tornar a anar al nord.