En progrés

El de la dreta de la foto és Hades, un mascle que va nàixer a Berlín però que  abans de vindre ací ha estat un temps a Viena. Hera, una femella, ve de Jerez. Els seus  noms, escollits com sempre per la població local --i molt mitològics enguany-- havien de començar per hac, segons pràctica habitual en aquest tipus de projectes, perquè n’han passat ja huit d’ençà que el 30 de maig de 2018 els dos primers polls de crebalòs van ser alliberats a la Tinença de Benifassà. Amb ells es va encetar un llarg camí que esperem que culmine amb la tornada d’aquesta majestuosa au a aquelles terres, i que comença a donar alguns senyals esperançadors: des de l’any passat, Amic i Bassi --dos dels mascles alliberats els primers anys i que a penes acaben d’assolir la seua maduresa sexual-- s'han emparellat, i s’espera que puguen donar lloc, amb la futura incorporació d’una femella, a una de les unitats reproductives poliàndriques que no són excepcionals en aquesta espècie fascinant.

Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no m’acostava al preciós poblet de Bel a donar la benvinguda als polls facilitats per la Vulture Conservation Foundation, entitat que des del primer moment ha donat suport a un projecte que compta també amb la participació i la col·laboració de moltes institucions, entitats i persones sense les quals no haguera estat possible arribar fins a aquest punt, amb un record especial per a l’amic Martí Surroca, que ens va deixar abans de temps. Em va alegrar molt, per tot això, poder tornar a saludar a tanta gent estimable a qui feia massa temps que no veia, i em va agradar comprovar com el projecte segueix en les millors mans i gaudeix de molt bona salut. Quant a Hera i Hades, espere que tinguen molta sort i que, com molts dels qui els han precedit en aquests anys, comencen prompte a solcar els cels de la Tinença: si voleu mantenir-vos al corrent podeu fer una ullada a la Gaseta del Crebalòs, però si passa alguna cosa rellevant serà difícil que no em passe per ací a contar-vos-la.  

El Teide, encara (notes d’estiu III)

Podria haver optat pel telefèric, que al remat és el que fa la majoria de la gent. Però em passa molt sovint que, per voler fer les coses d'una determinada forma (en aquest cas, pujar al Teide pels meus propis mitjans), em tanque d’entrada la porta a altres opcions que no haurien de ser necessàriament incompatibles i que fins i tot em podrien anar bé per fer-me una idea prèvia. La qüestió és que, quan vaig començar a replantejar-m’ho --la previsió de temperatures significativament altes per als dies en què anàvem a estar per la zona aconsellava evitar caminades massa exigents-- ja no quedava cap plaça disponible i vam haver de buscar algun pla alternatiu. Per sort, el Parc Nacional ofereix als nombrosos visitants que s'hi acosten (més de tres milions i mig a l’any; poca broma, doncs) fins a quaranta-un itineraris convenientment senyalitzats i de característiques i dificultat molt variades; nosaltres escollirem finalment la denominada Ruta 1, que discorre entre el centre de visitants del Portillo i el paratge dels Riscos de la Fortaleza, i que permet fer-se una idea d'alguns dels elements més interessants i característics de l'espai protegit.

La caminada, que segueix un camí senzill i de bona traça, comença com s’ha dit al Portillo, a la rodalia del qual es fan palesos els efectes del devastador incendi que va assolar més de quinze mil hectàrees de terrenys d'alt valor ambiental l’any 2023; diverses actuacions de restauració tracten de recuperar els valuosos ecosistemes afectats, especialment les extraordinàries i amenaçades formacions de retama de cumbre. Després d’un primer tram de paisatge accidentat, en el què el sender discorre entre alterons de pedra tosca formats per les erupcions del volcà de Montaña Blanca, el recorregut davalla fins a la denominada Cañada de los Guancheros, una plana coberta d’arenes volcàniques, antic camí de ramat, delimitada al nord per les imponents cingleres rogenques conegudes com Riscos de la Fortaleza i considerada com a zona de reserva del Parc Nacional. Els Riscos representen les restes de l'antic edifici volcànic de Las Cañadas, anterior a la formació de l’actual con volcànic del Teide i de molta major extensió que aquest; als peus de l'espadat, i fins i tot a les mateixes parets, apareixen alguns exemplars de l’escàs cedre canari, mentre que sobre el sòl arenós i protegits per una tanca de l'atac de muflons i conills, arribem a veure en flor alguns exemplars de cardo de plata, una de les plantes més escasses i amenaçades de Tenerife. L'atractiu rosalito de cumbre, que va arribar a ser molt escàs a causa de la sobrepastura però que sovinteja ara en tot aquest sector, es troba en plena floració; no és el cas, malauradament, dels endèmics i emblemàtics tajinastes rojos, molt abundants en aquesta zona però que van acabar de florir fa ja algun temps i només conserven els fruits. Tot i que el sender segueix, ara ja en franc descens, cap a la densa pineda de pi canari que cobreix aquest vessant de la muntanya, el recorregut finalitza en aquest punt, oferint unes precioses panoràmiques de la costa nord de l’illa. 

De tornada ja cap al Portillo --pel mateix camí que férem a l’anada; massa calor per convertir el recorregut en circular connectant-lo amb algun altre sender-- i amb la mola imponent del volcà sempre a la vista, vaig tornar a pensar sobre això de pujar al cim. La intenció de completar el trajecte a peu que duu des de la costa nord de Tenerife fins al cim del Teide deu ser un dels projectes que fa més temps que tinc pendents; si faig memòria, puc remuntar-me almenys fins a la primera volta que vaig anar a l'illa el 1990, sense que en tots aquests anys haja sabut trobar el moment propici per a abordar-lo. Podria al·legar com a descàrrec les evidents dificultats logístiques que comporta --no només pel desplaçament fins allà, sinó també per la necessitat de comptar amb un permís específic del Parc Nacional que ha de sol·licitar-se amb bastant antelació-- i perquè, a més a més, la meua intenció sempre ha estat fer-ho coincidir amb l’època en la què té lloc l’espectacular floració dels tajinastes, la qual cosa encara limita més les opcions de dates disponibles. El cas és que, ja de tornada a casa i amb l'agenda a la mà, he pensat en que al remat tot és qüestió d’organitzar-se amb el temps suficient, així que, si el cos i les circumstàncies ho permeten, faig des d'ara propòsit ferm de tractar de complir amb l'objectiu de pujar fins al cim --des de la costa si pot ser, o des de més amunt si convinguera-- el maig de l'any que ve. Escrit queda, doncs, i ja anirem veient com va l'assumpte; això sí, si arribe dalt, quasi segur que baixaré amb el telefèric. 

Des del principi de la pàgina: el Teide des de la rodalia del Portillo; pineda rebrotant després de l'incendi (el pi canari és l'únic que té aquesta capacitat, una adaptació pertinent si hom viu a illes volcàniques); límit entre la pineda i els matollars d'altitud; llangardaix negre (Gallotia galloti), endèmic de Tenerife i la Palma i molt freqüent en aquesta zona; algunes plantes interessants (valga, en aquest cas, la redundància): rosalito de cumbre, cedre canari, tajinaste roig i cardo de plata; cingleres als Riscos de la Fortaleza; mar de núvols a la costa nord de l'illa; i el Teide vist des de la Colada de los Guancheros, amb un rosalito de cumbre florit en primer pla.

Una de les qüestions post-viatgeres que m’han ocupat especialment aquestes setmanes ha estat posar-me un poc al dia dels avanços en l’estudi de la llengua dels pobladors originaris de les Illes, sobre l’origen amazic de la qual hi ha a hores d’ara un consens científic generalitzat, i que té precisament en els noms dels llocs i de les plantes una font insubstituïble per al seu estudi. El topònim Teide, per exemple, que des d'antic s'ha relacionat --no sempre de forma massa contrastada-- amb el foc o amb el concepte d'infern dels aborígens, podria estar relacionat amb l'amazic aydi ("gos"); Teide seria, doncs, "el lloc on viuen o abunden els gossos", per referència (segons aquesta hipòtesi)  a divinitats infernals guanxes que adoptaven aquesta forma i a les què s'identificava amb el dimoni que habitava a l'interior del volcà. Per la seua banda, el fitònim tajinaste, que s'aplica a les Illes a les diverses espècies del gènere Echium que hi viuen, té un paral·lel directe amb el mot tuareg tainast, que designa a una espècie del mateix gènere, i que podria significar "agulla". En tot cas, potser el que més m'ha cridat l'atenció llegint a la xarxa sobre el tamazigh insular ha estat aquest treball en el què es relaciona el nom d'ajgal --que com sabeu designa als dragos de l'Antiatles-- amb el topònim canari galén, que seria el plural castellanitzat d'aquell; una (altra) bona raó per tractar de seguir aprenent sobre aquest tema fascinant. I de l'independentisme canari ja parlarem, si de cas, un altre dia.  

Image de Canarias Ahora-El Diario.

Salvatges (notes d’estiu I)

Atenent a la seua abundància com a planta cultivada a les Canàries, on a més a més se la considera un autèntic símbol, pot sorprendre un poc saber que la presència d’exemplars naturals (salvatges, si voleu) de drago a l'arxipèlag és en realitat un tret més aviat excepcional. De fet, a hores d’ara només es consideren com a silvestres unes poques poblacions que creixen a les zones més abruptes de Tenerife, on les dades disponibles limiten la presència de l’espècie a un nombre total d’individus que oscil·la segons les fonts entre els set-cents i els mil quatre-cents; a Gran Canària, on Dracaena draco convivia fins fa poc amb D. tamaranae, l’altra espècie canària de drago recentment descrita i extremadament rara, l’únic exemplar considerat silvestre va desaparèixer el 2009 i es dona per tant com a extinta, mentre que la seua presència actual a El Hierro, La Palma i la Gomera --d’on hi ha constància de topònims i cites antigues de l’espècie, però no es compta pel moment amb cap evidència arqueològica o paleontològica al respecte-- s’interpreta com a resultat del seu cultiu des de molt antic com a planta farratgera, medicinal o ornamental.

De dalt a baix: el famós drago monumental d'Icod de los Vinos i un de jove al mateix jardí;
dos exemplars remarcables cultivats al Puerto de la Cruz i la Orotava; i una petita població plantada fa uns anys per l'ajuntament d'Hermigua (la Gomera)
per consolidar un talús degradat, amb detall d'uns dels exemplars.

En visitar a finals de l’any passat els dragos de l’Antiatles vaig reparar en que, en realitat, tots els dragos canaris que havia tingut ocasió de veure corresponien als exemplars cultivats (o, com a molt, subespontanis) que sovintegen a Tenerife, on a banda d’alguns peus monumentals ben coneguts i de merescuda reputació, l’espècie s’utilitza intensivament tant en l’àmbit urbà com en el rural, cosa gens estranya si es té en compte la seua bellesa, la facilitat per al seu cultiu i el seu caràcter indubtablement emblemàtic. El cas és que, aprofitant la nostra breu estada a l’illa camí de la Gomera, ens vam plantejar la possibilitat d’anar a veure alguna de les poblacions de drago considerades com a salvatges, i que es concentren en tres nuclis principals: Anaga, Teno i Adeje. Al remat, i una vegada analitzades les diferents opcions, vam escollir la darrera per vindre'ns més a mà per agafar després el ferri cap a la Gomera, i perquè bona part dels arbres censats en aquesta àrea del sud-oest de Tenerife --al voltant de cent seixanta-- estan inclosos en la Reserva Natural Especial del Barranco del Infierno, un espai natural protegit de 1.850 ha l’accés al qual es troba regulat, amb una limitació diària del nombre de visitants que només poden desplaçar-se pel sender habilitat i que a més a més han de pagar un preu (significatiu) per accedir-hi.

Diferents vistes del recorregut pel Barranco del Infierno d'Adeje. En aquesta pàgina podeu trobar
 una descripció més detallada dels trets naturals de la zona. 

La veritat és que no cal comptar amb una especial sensibilitat naturalística per reconèixer que el barranc, a desgrat del seu caràcter indissimuladament turístic, mereix sobradament una visita: en anar obrint-se pas muntanya amunt entre les antigues colades volcàniques, el congost dona lloc a un paisatge realment imponent, sobretot quan cap al tram final del recorregut habilitat s’encaixa entre espectaculars parets verticals que, per altra banda i atenent a la seua inestabilitat (i a alguns accidents que van tindre lloc fa uns anys, pel que ens contaven), són la raó de que la visita calga fer-la amb un casc que és facilitat al punt de recepció. És precisament a aquesta zona final, molt a prop de la cascada que culmina el preciós trajecte, on l’amable personal que atén als visitants ens va indicar --de forma indubtablement precisa, atenent al resultat-- on creixen els dragos que, en última instància, van ser la raó de la nostra visita: un parell d’exemplars dispersos sobre els penya-segats del marge est, però un bon grup d’arbres, d’edats i grandàries diverses, arrapats als penyals i les cingleres que emmarquen el congost per la seua vora oest. Una situació, vaig pensar, molt pareguda a la que vam tindre ocasió de veure a l’estret d’Umarhuz amb els dragos ajgal que hi creixen, i que és molt probable que calga atribuir, en última instància i en tots dos casos, a la pressió ancestral dels humans i els seus ramats, que ha acabat confinant els arbres allà on es trobaven relativament fora del seu abast. I posats a comparar, i salvant totes les distàncies, he de reconèixer que poder veure els dragos del Barranco del Infierno també em va arribar a emocionar un poc; coses de botànic sentimental, supose.

Veure dragos cultivats pertot arreu quan hom viatja per Canàries pot provocar una impressió enganyosa pel que fa a l’autèntic estat de conservació de l’espècie, que com s’ha apuntat més amunt només compta en el millor dels casos amb uns pocs centenars d’efectius --menys de la meitat dels quals, en edat de produir llavor-- que creixen de forma natural en uns pocs emplaçaments aïllats i inaccessibles. Per aquesta raó, atenent a la seua àrea de distribució restringida, la severa fragmentació que afecta a les seues poblacions i la disminució constant en la qualitat i àrea del seu hàbitat, la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, que fins fa poc la catalogava a la seua Llista Roja com una espècie vulnerable, ha elevat des de fa uns anys el grau d'amenaça per passar a considerar-la en perill. Tan de bo que les mesures que estan duent-se a terme per a garantir la seua preservació acaben donant resultat: veure dragos als jardins no està malament, però allà on realment han d'estar és al seu hàbitat natural com a peça fonamental d'uns ecosistemes únics i extraordinaris. O, si preferiu dir-ho d'altra forma: els dragos, millor lliures i salvatges.

Iolair-uisge

El procés, com sol ser habitual en casos com aquest, va començar en realitat bastant abans, perquè hi ha molts aspectes (científics, administratius, legals i socials) que cal dissenyar, aclarir i posar a punt de forma prèvia. Però si hom considera com a punt de partida l'arribada i posterior alliberament dels primers animals, pot dir-se que el projecte per a reintroduir l'àguila pescadora al País Valencià va començar el juny de 2019, quan els primers quatre polls de l'espècie, procedents en aquell moment d'Andalusia i Balears, van arribar a la Marjal de Pego i Oliva. Han passat des de llavors moltes coses --des dels dos primers anys, que poden considerar-se com d'aprenentatge i que es descriuen en detall en aquest informe, fins a les diverses vicissituds patides per tots els exemplars alliberats fins ara i que han anat quedant també enregistrades cada temporada-- fins que divendres passat es van presentar en societat els dotze polls, procedents d'Escòcia, que en unes setmanes sobrevolaran les costes i els aiguamolls de la Marina i que esperem que algun dia hi tornaran per a fer niu. Un objectiu que no serà --mai ho és, en aquests casos-- ni ràpid ni senzill d'aconseguir, però que compta a hores d'ara amb una sòlida xarxa de complicitats i moltes persones de procedències molt diverses compromeses amb l'èxit del projecte. A mi, que feia ja algun temps que estava en altres coses, em va agradar molt tornar a veure-les --amb algunes absències significatives com la de l'amic Miguel Ferrer, de la Fundación Migres, a qui espere tornar a veure ben aviat en plena forma-- perquè tot i que cada volta tinc la vista més posada en els anys que em falten per a poder-me jubilar, també va bé mirar de tant en tant enrere per veure que, ni que siga només un entre molts altres, almenys algun granet de sorra hem anat deixant pel camí. I tan de bo que no ens falte un poc de ganes i de força per posar-ne encara algun altre.

La procedència escocesa dels polls que seran alliberats enguany, que cal agrair a l'estreta col·laboració de la Roy Dennis Wildlife Foundation i que no vos negaré que m'alegra especialment atesa la meua reconeguda debilitat per aquell país, ha donat lloc a una curiosa història que encara que siga molt breument no puc resistir-me a ressenyar: dos dels polls que han vingut a Pego són coneguts a Escòcia perquè el seu niu compta amb una webcam instal·lada per la Woodland Trust Scotland que, pel que es veu, és seguida per molt gent; el cas és que aquesta temporada els animalets no eren alimentats pel pare com calia i començaven a veure's molt debilitats, per la qual cosa es va proposar treure'ls del niu i incloure'ls al projecte valencià. Ara, tots dos estan ja al seu hacking a la Muntanyeta Verda, i de la notícia --i del projecte-- se n'ha fet ressò fins i tot la BBC: com diu el portaveu de la Woodland Trust, "Scotland has reintroduced species such as beaver, red kite and sea eagle thanks to other nations gifting us their animals. I think it is great that Scotland is giving this gift to Spain and we are proud this Arkaig pair are going to be a part of that". Per cert: probablement ja jo hareu deduït a aquestes alçades, però iolair-uisge ("àguila d'aigua") és el nom de l'espècie en gaèlic escocès. I si, també m'agrada molt... 

A propòsit de l'aigua

Fa quatre mil dos-cents anys, diverses àrees del planeta es van veure afectades per una fase d’aridesa extrema que els geòlegs denominen esdeveniment del quiloany 4.2. Tot i que es discuteix encara sobre la possible relació entre aquest episodi climàtic i el declivi de civilitzacions com la de la Vall de l’Indus o l’Imperi Antic a Egipte, els arqueòlegs atribueixen a aquest moment l’aparició, a les planures manxegues, d’un tipus singular d’assentaments humans constituïts per fortificacions circulars, protegides per diverses murades concèntriques de pedra i presidides per una torre central, que albergaven sitges per a l’emmagatzematge d’aliments i, sobretot, pous d’aigua. Aquestes extraordinàries estructures, conegudes com a motillas, són exclusives d’una àrea que abasta part de les actuals províncies espanyoles de Ciudad Real, Albacete i Cuenca; deuen el seu nom a l’aspecte --un monticle de terra i pedres que s’eleva sobre la plana circumdant-- amb què han arribat fins els nostres dies, i caracteritzen un horitzó cultural particular de l’Edat del Bronze conegut com Cultura de las Motillas o Bronze Manxec, del qual formen part també altres tipologies de jaciments com ara les morras o els castillejos, situats habitualment en tossals o esperons rocallosos. 

Entre la cinquantena de motillas que es coneixen a hores d’ara destaca la denominada Motilla del Azuer, situada al terme municipal de Daimiel: cinquanta anys de treballs arqueològics han tret a la llum una estructura extraordinària, bastida amb pedra travada amb fang, la consolidació (i reconstrucció parcial) de la qual permet copsar la complexitat constructiva i la monumentalitat de l’enclavament. A desgrat d’un aspecte exterior relativament discret, l’accés a l’interior del recinte emmurallat (mitjançant visites guiades que cal reservar prèviament) sorprèn per la magnitud de l’edificació. Estrets passadissos circulars que discorren entre sobris i esvelts murs de pedra van superant les tres línies principals de defensa fins conduir finalment a la torre central, des de la què es domina la fèrtil plana del riu Azuer. Als sues peus es bastiren sitges per a emmagatzemar cereals i lleguminoses, però sobretot destaca el formidable pou, excavat fins a catorze metres per sota del nivell del terreny, que ocupa el sector oriental de la fortificació; diverses rampes i esglaons permetien accedir fins l'aigua, un recurs tan escàs i vital com per a justificar aquesta afanyosa i contundent defensa. La motilla es va abandonar aproximadament mil anys després de la seua construcció, coincidint amb un període climàtic més humit.

Situat a unes poques hores de cotxe des de casa, feia ja temps que havia llegit coses sobre la Motilla del Azuer i m'abellia molt poder conéixer-la de primera mà. Finalment, hem pogut fer coincidir  un cap de setmana lliure d’altres ocupacions i entrades disponibles per a poder accedir al jaciment. I encara que feia un poc de quimera que la realitat no estiguera a l’altura de les expectatives, no ha estat aquest el cas, ni pel que fa al lloc ni per la visita guiada i per la informació facilitada, tant al propi jaciment com al Museu Comarcal on comença i acaba el recorregut. I a més a més, de Daimiel estant, hom pot aprofitar per visitar alguna de les llacunes d’allò que s’anomena “la Mancha Húmeda” i, molt especialment, les famoses i maltractades Tablas --més aviat, el poc que queda d’allò que va ser un espai natural extraordinari després de que la sobreexplotació de l’aqüífer que l’alimentava haja reduït a la mínima expressió les antigament extensíssimes àrees inundables de la confluència dels rius Guadiana i Cigüela-- o, fins i tot i ja de tornada, les igualment conegudes i concorregudes Llacunes de Ruidera, a les què no havia tornat d’ençà que, sent un xiquet, em van impressionar tant que vaig estar setmanes somniant-les, i que m’ha agradat molt tornar a veure tants anys després. Així que, tot plegat, entre pous fortificats de l’Edat de Bronze, llacunes i aiguamolls, aqüífers més o menys sobreexplotats i altres variades manifestacions hidrològiques i hidràuliques, podria dir que quasi tot, al cap de setmana, ha discorregut a propòsit de l’aigua, per bé que almenys en algun cas podria dir-se millor a despropòsit. 

 

Fa algun temps, en una entrada sobre el denominat Bronze Valencià --contemporani tant de la Cultura de las Motillas com de la de l’Argàrica-- parlava de l’impacte genètic de l’arribada a la Península Ibèrica, cap a l’any 2500 aC, de genets procedents de les estepes de l’est d’Europa, el cromosoma Y dels quals va substituir quasi per complet i en unes poques generacions al de la població masculina preexistent. Doncs bé, és en un altre extraordinari jaciment del Bronze Manxec (el Castillejo del Bonete, al terme municipal de Terrinches, coetani i relativament pròxim a la Motilla del Azuer) on es va descobrir fa uns pocs anys una tomba doble que il·lustra aquest procés, en haver-s'hi inhumat una dona amb perfil genètic indígena junt amb un home d’ascendència iamna. No m’hi vaig poder acostar aquesta volta al Castillejo, que mostra trets --com ara les alineacions solars-- que el fan especialment interessant i al que potser hauré de buscar el moment d’anar-hi; però pel moment, espere poder visitar prompte un altre jaciment, en aquest cas d'època ibèrica i a terres catalanes: si ja fa temps que m’abelleix conèixer els Vilars d’Arbeca, el seu pou i les seues fortificacions, ara encara més. I a la pròxima, els nurags.