La denominada sàlvia de Mariola ha esdevingut una de les espècies vegetals més conegudes i representatives de la muntanya que li dona nom. Cosa que, en la meua opinió, no deixa de tindre el seu mèrit atenent a la riquesa vegetal que caracteritza aquesta serra, ben coneguda des d’antic per la varietat i abundància de plantes –moltes d’elles aromàtiques i medicinals-- que alberga: la coneguda referència de Gaspar Escolano, en la què qualifica a Mariola com a “botica universal” a causa de “la innumerable agregación de yerbas de salud que produce”, prové d’una tradició documentada almenys des de finals del segle XVI, quan es va crear a València de la primera “Càtedra de Simples” (o "Cadira d’Herbes). En tot cas, tampoc no resulta massa sorprenent que haja estat precisament aquesta planta la que haja assolit un caràcter emblemàtic. A més de les seues virtuts medicinals (compartides amb moltes altres espècies d’un gènere extraordinàriament divers, el nom del qual es relaciona precisament amb la salut), es tracta d’una planta relativament abundant tant a Mariola com a les serres que l’envolten, fàcil d’identificar fins i tot per a la gent menys avesada, i d’un aspecte innegablement atractiu, especialment --però no només-- quan es troba en plena floració. Però a més a més, crec que hi ha un altre factor que ha resultat determinant per elevar la planta a la condició de símbol, i és el seu epítet específic: a més de tot el que ja s’ha dit, la sàlvia de Mariola és, senzillament, mariolensis.
Aparentment alienes a qualsevol vicissitud taxonòmica i nomenclatural, i sense preocupar-se tampoc massa per si algú les considera o no símbol o emblema de res, les sàlvies que hem convingut en anomenar formalment Salvia lavandulifolia subsp mariolensis són de les poques plantes d'aquestes serres que semblen haver-se sobreposat enguany a una primavera que, pel que fa a la pluja (o més pròpiament, a la falta d'ella), ha superat les pitjors expectatives: la sequera, que segueix cremant etapes del camí per a ser lamentablement qualificada com a històrica, no solament ha limitat la floració de moltes plantes, sinó que comença a ser habitual trobar-se arbres --sobretot pins-- amb signes evidents de marciment. No és estrany, doncs, que enguany haja prestat una atenció especial a les aromàtiques i esponeroses mates de sàlvia i a les seues precioses flors blavoses. I encara que les reflexions que m'han vingut al cap en observar-les podrien haver sigut de més trellat, em tem que amb deixar de nou constància de la importància dels noms fins i tot en àmbits tan aparentment minoritaris com el científic, i de que determinades coses no sempre venen de tan enrere (ni són tan indiscutibles per a tothom) com a voltes ens pensàvem, m'hauré de donar per satisfet. Bé, amb això i amb un bon ramellet de sàlvia, que per als mals de panxa no hi ha cap més bona que la mariolensis. 
