Han estat, sobretot, dies de senda i muntanya, de desconnectar el cap i de celebrar, a peu pla i a peu ple, la primavera. Però mai va malament canviar una mica, sobretot quan es tracta de conèixer un poc millor la història del País: història propera per distància a casa, però també perquè ha estat ella qui ens ha fet ser el que som. M'ha agradat, per això, conèixer finalment l'extraordinari monestir de
Santa Maria de la Valldigna, una visita massa temps postergada però indubtablement recomanable malgrat l'inevitable neguit que provoca constatar els efectes devastadors de segles d'espoliació, abandonament i ruïna (i de recordar com fins i tot una
bona idea, en mans de segons qui, pot acabar convertida en un
femer pudent). Però encara m'ha agradat més --i no sabria ben bé explicar per què-- conèixer, també després de massa temps, la modestíssima Ermita de Santa Anna,
mesquita que fou del llogaret de la Xara, encara que només haja estat per albirar, des de la porta tancada, el senzill
mihrab orientat impròpiament al sud. I no he pogut evitar pensar-ho: a una banda del mur que envolta el monestir, els vestigis --monumentals, malgrat tot-- deixats per abats, monjos, reis i cavallers; i a l'altra, molt més difícil de copsar però igualment remarcable i duradora, l'empremta --la història, al remat-- de generacions de camperols, cristians i musulmans, constructors pacients i silenciosos d'un paisatge en el qual hauriem d'aprendre, també, a reconèixer-nos.
