"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 29 de maig del 2015

I cauen...


Havia fet propòsit --ho apuntava ja en l'entrada anterior-- d'ajornar les celebracions fins el moment en què tinga una seguretat raonable de què el pròxim govern de la Generalitat servirà per deixar definitivament enrere aquesta època nefasta de misèries i corrupcions. Però les circumstàncies m'ho estan posant difícil, això de l'ajornament: si després de veure (i escoltar) a l'inefable Marcos Benavent ja vaig estat temptat de treure el xampany que tinc posat a refrescar des de diumenge passat, la detenció, hui, de l'eminent iberista i habilíssim caçador Don Serafín Castellano representa una prova més --i més dura, encara-- per a la meua determinació. Pel moment, una volta superats els dubtes inicials, crec que podré resistir sense destapar la botella. Però una cosa vos dic: si mentre espere que comencen de deveres els nous temps va i cau Cotino, el xampany no se salva de cap manera. Així que quasi que vaig a posar a la fresca un parell de botelles més, no siga cas...


Imatge de Vilaweb


Potser és cert --m'ho han dit unes quantes persones, aquests últims dies-- que hauria de tindre més paciència i no ser tan desconfiat. Val a dir que, malgrat tot el que he vist --i el que no he vist-- des de diumenge passat, encara crec que el trellat acabarà imposant-se perquè és molt, moltíssim el què ens hi juguem; però això no lleva que estiga un poc inquiet i que m'estime més no dir blat fins que estiga al sac. En tot cas, vaig a fer també un propòsit quant a això: des d'ara mateix, faig vot de confiança i, llisca el que llisca i senta el que senta, deixe de dir res sobre la qüestió. A qui ha de negociar, sort i coneixement; i penseu també en nosaltres...







dimecres, 27 de maig del 2015

L'oportunitat


Reconec que, en matèria d'eufòries, sóc persona més aviat continguda. I no és, hauria d'aclarir, perquè no siga capaç d'entusiasmar-me, exaltar-me o emocionar-me; cosa que, com sap bé qui em coneix, faig amb relativa freqüència, per motius diversos i diria que, fins i tot, amb certa tendència a l'excés. Quasi sempre, però, i tret de comptades excepcions (em ve al cap, ara mateix, el futbol, on tot és més senzill: o s'hi guanya, o s'hi perd, simplement; potser és per això que m'agrada tant...) emocions, exaltacions i entusiasmes acaben sent tamisats, de vegades molt ràpidament, per la meua inevitable i un poc feixuga inclinació a analitzar, valorar i matisar-ho quasi tot. I així, la immensa alegria que anava sentint diumenge passat a mesura que anava coneixent els resultats de l'escrutini, anava sent alhora temperada --que no enterbolida-- per la gens menyspreable quantitat de vots que, malgrat totes les seues malifetes, ha arreplegat encara el Partit Popular, per les males notícies que anaven arribant d'alguns municipis --com ara Gandia-- que m'estime especialment, com també per la constatació que alguna de la gent que més s'ha distingit per la seua capacitat de treball aquesta legislatura --i sense la qual, estic convençut, molt del que estava passant no hauria estat possible-- anava a quedar fora de les Corts. En tot cas, quan em vaig gitar diumenge --un poc menys que eufòric o un poc més que molt content, tan se val-- ho vaig fer convençut que el resultat de les eleccions al País Valencià --i més encara, al Cap i Casal-- havia estat, és, una fita històrica i una oportunitat excepcional; però amb plena consciència, també, de les dificultats de tota mena a les què caldria fer front des d'aquell mateix moment. Començant, evidentment, pel la mateixa constitució del nou govern.

Només han passat tres dies des de les eleccions, però hui he escoltat ja unes quantes converses al voltant del mateix tema: com és que encara no s'han posat d'acord? Acabaran barallant-se com sempre? Què esperen per començar a treballar? Potser és només una qüestió de memòria, però no recorde haver vist mai, entre la gent diguem-ne del carrer, aquesta sensació d'urgència, de que cal començar a fer net i cal començar a fer-ho ja. Hi ha, és evident, requisits formals i terminis legals que cal complir i que condicionen els temps del procés, com també sembla obvi l'interès, per part de determinats mitjans de comunicació, per escampar una sensació de discòrdia i de desgovern (de "batiburrillo", ja vos ho havíem avisat...) molt adient per als seus propis interessos. Però trobe què aquesta inquietud, aquesta gana de fer visible el principi del canvi que es palpa en tantes converses, és un símptoma al qual convé parar atenció. No sóc tan ingenu com per no comptar amb que els legítims interessos de partit són, també, un factor a tindre en compte en una equació que mai no és senzilla de resoldre; però també estic convençut que l'oportunitat excepcional, la fita històrica, requereix dels qui a hores d'ara són els principals protagonistes de la funció un esforç, potser suplementari, però imprescindible per a que la màquina comence a funcionar. I un esforç, també i especialment, de transparència: no solament perquè és l'única forma d'evitar manipulacions, interpretacions, suposicions i oracles (malintencionats o no), sinó també per simple coherència amb els nous temps que, estic convençut i pese a qui pese, estan a punt de començar. Si s'està parlant, que es diga, i que s'explique de què; si no, que es diga també, i sobretot que es diga per què no.

Personalment, faig meua la frase que he escoltat tantes vegades aquestes últimes setmanes: més que de qui, allò que importà és el què. S'ha aconseguit --i no ha estat gens senzill, bé que ho sabem els qui ja tenim una edat-- el mitjà necessari: impedir una nova majoria parlamentària d'aquells que han estat els màxims responsables, per acció i per omissió, de la misèria econòmica, moral i social del País. Però per començar a avançar cap a l'objectiu --eixir del pou, ajudar a qui més ho necessita, començar a redreçar aquesta situació-- no s'hauria de perdre ni un segon. Si més no, ni un segon més del que siga estrictament necessari.









dilluns, 25 de maig del 2015

D'aci endavant

Sense temps --ja veieu com va la cosa, darrerament-- per posar per escrit tot el que em passa pel cap i pel cor des d'ahir a la nit, i menys encara per a aventurar anàlisis, valoracions, matisacions o pronòstics. Però reconeixent el caràcter de dietari virtual que, d'alguna forma, sempre han tingut aquestes planes, i encara que siga només a aquests efectes, no puc estar-me de deixar-ne testimoni: queda, bé que ho sabem, molt de camí per recórrer i molta faena per fer; però hui, vint-i-cinc de maig de dos mil quinze, és, també per a mi, un dia que val la pena recordar. Després del teu silenci estricte, camines decididament...









diumenge, 10 de maig del 2015

El nord del sud




Tot i que sent per elles una especial (i crec que justificada) debilitat, les comarques del nord del País --l'Alcalatén, els Ports, el Maestrat-- em queden, ara com ara, massa lluny com per deixar-m'hi caure amb la freqüència que voldria. Així que, en presentar-se l'ocasió de tornar a aquelles terres de moles i barrancs, era difícil no tractar d'encaixar totes les peces per veure d'aprofitar l'oportunitat. I al remat ha pogut ser, i ha estat a Cinctorres, on feiem enguany la Setmana de la Biodiversitat. Des d'allà me'n porte, cap al sud, molt bones estones, un bon grapat d'imatges, la sensació d'haver après molt, i l'enèsima confirmació --sota la forma, en aquest cas, d'un camió de cara i sense frens; ens va anar d'un pèl-- que açò són quatre dies i s'han de passar el millor que es puga. Collita suficient, en tot cas, per a una bona temporada; fins a la pròxima oportunitat que puga aprofitat-se, o fins que el temps i les circumstàncies facen que aquelles comarques deixen de quedar-me tan lluny, molt més del que voldria.








dilluns, 4 de maig del 2015

Doble sentit




Era difícil no pensar, mentre hi pujava lentament cap al cim de la Penya Migjorn, en alguna mena d'escala cap al cel; pel camí mateix, a qui la peculiar geologia de la serra ha donat a trams un aspecte que hom diria premeditadament esglaonat, però també pel que sabia que m'esperava --aquesta vegada, sense inoportuns capells de núvols-- al capdamunt de la muntanya. Però després, en començar a baixar pel mateix camí (molt més còmodament que hi vaig pujar: "leaving easy, leaving free", sobretot si és cara avall) vaig reparar en les flors dels asfòdels, i em van vindre al cap els Camps als quals donaven nom i pels quals, diuen, discorre --o discorria-- l'autopista a l'infern... I així, caminant amunt i avall entre roques i rock, pensant que per arribar al destí no hi ha prou amb trobar el camí adient sinó que cal també encertar el sentit en el qual s'ha de recórrer, vaig començar un maig que s'anuncia, més que mai, com temps de neteja. El camí hi és; que acabe duent-nos al cel o a l'infern depèn, encara, de nosaltres.

If there’s a bustle in your hedgerow,
don’t be alarmed now,
it’s just a spring clean for the may-queen.
Yes, there are two paths you can go by,
but in the long run,
there’s still time to change the road you’re on.
And it makes me wonder