Si feu una ullada a la premsa valenciana dels últims mesos, trobareu sovint comentaris sobre la suposada paralització de l'activitat del Govern deguda a la previsible incidència del cas Gürtel, en les seues diverses ramificacions. D’entrada, aquest argument sembla lògic: si qui té la responsabilitat de governar, legítimament atorgada per la majoria de les valencianes i els valencians, té el cap (i el temps) ocupat en altres coses, malament podrà complir amb aquesta responsabilitat, o almenys ho farà amb un nivell de dedicació (i, potser, d’eficiència) menor. Una raó més contra el "no passa res", que deiem ahir. Altra cosa és tractar d'esbrinar què hi pot haver, de cert, en aquesta pressumpció; és a dir: si es nota, intuicions a banda, un canvi significatiu en l'activitat del Consell i les conselleries, i --en cas positiu-- si aquest canvi es deu, o no, a les peripècies judicials d'alguns dels seus representants. A mi, ja ho deia també ahir, no m’abelleix massa calfar-me el cap sobre el tema, però hi ha un indicador relativament senzill per a fer-se una idea de com va la cosa: les publicacions en el
Diari Oficial de la Comunitat Valenciana. Una simple recerca sobre el número de disposicions públicades pot orientar –de forma tan aproximada i inexacta com vulgueu—sobre el grau d’activitat de l’administració, fins i tot des de diferents punts de vista. I, aprofitant una estoneta tonta d’aquestes de vesprada plujosa de divendres, m'he animat a fer-ho, sense cap pretensió però amb certa curiositat.
Primer, he provat amb les lleis. Ja sabeu que la seua tramitació sol ser llarga i complexa, i té a veure no solament amb tasques de govern sinó també amb qüestions parlamentàries, per la qual cosa no serien d'esperar grans variacions. Prenent com a període de referència els mesos de gener a abril de diferents anys, els resultats apunten en aquesta direcció: tret de l’any 2007, en el que en els mesos contemplats es van publicar fins a 12 lleis, la resta dels anys el nivell s’ha mantingut menys o menys constant: 1 en 2006, 3 en 2008, 2009 i 2010. Amb tota seguretat, la dada de 2007 té a veure amb les eleccions autonòmiques, que se celebraren el 27 de maig, i amb l'efecte de fi de legislatura, que comprimeix i accelera determinades tramitacions.
La prova amb decrets i resolucions pot donar una idea més adequada de l’activitat de les diferents Conselleries, però cal tindre en compte que, en gran part, aquestes disposicions són fruit d’un treball eminentment tècnic, desenvolupen lleis i d'altres disposicions generals i, en gran mesura, representen el funcionament diguem-ne "de creuer" de l’administració, per la qual cosa no seria esperable tampoc trobar gran variacions. Les dades que poden extraure’s del DOCV confirmen, també, aquesta idea:
- 2006: 57 decrets i 1.177 resolucions
- 2007: 74 decrets i 2.157 resolucions
- 2008: 83 decrets i 1.966 resolucions
- 2009: 71 decrets i 1.671 resolucions
- 2010: 81 decrets i 1.757 resolucions
De nou, 2007 apareix com un any especialment prol·lífic, sobre tot pel que fa a les resolucions (moltes d’elles de concessió de subvencions), però ni els decrets ni les variacions observades en els últims anys respecte a les resolucions (fixeu-vos en el 2010) fan pensar tampoc en una tendència a la reducció significativa de l’activitat de l’administració des que va esclatar el tema en febrer de 2009.
I encara m'ha quedat temps i ganes per fer una ullada a un altre tipus de disposició, els acords: un mecanisme d’aprovació que sol utilitzar-se per a assumptes que no assoleixen el rang de decret però que impliquen, en molts casos, una decisió més o menys directa dels órgans directius. Els acords, des d’aquest punt de vista, poden indicar millor el grau d’activitat "política" del Consell i els seus consellers. I la comparació, en aquest cas, dona uns resultats sensiblement diferents. Considerats en el seu conjunt, els acords publicats al DOCV –no tots es publiquen--han passat de 164 l’any 2006, fins a 63 l’any 2010. Hi ha, però, dos factors a tindre en compte per explicar aquesta reducció tan significativa. El primer, que les decissions de les Comissions Territorials d’Urbanisme adopten aquesta forma, per la qual cosa l’evident reducció de l’activitat urbanística pot ser responsable, en part, de la disminució. L’altre, que també s’utilitza l’acord per a modificacions de crèdit, molt habituals en vespres electorals. Així és que, excloent aquests dos grups (que, siga dit de pas, també mereixerien un comentari a banda, sobre tot en el cas del primer: els acords de les esmentades Comissions Territorials d’Urbanisme han passat de 111 els quatre primers mesos de 2006 a 12 en idèntic període de 2010), els resultats són aquests:
- 2006: 53 acords
- 2007: 71 acords
- 2008: 56 acords
- 2009: 52 acords
- 2010: 38 acords
O siga: que ens els quatre primers mesos de 2010, la publicació d’acords s’ha reduït una quarta part respecte a la de 2009, i un terç respecte a la de 2008. Un poc, doncs, si que sembla notar-se... Altra cosa seria, com ja s'ha dit, analitzar fins a quin punt aquesta reducció obeeix a una o altra causa, o fins i tot fer una anàlisi més fina, conselleria per conselleria o mirant-se amb major detall els continguts de les disposicions. Cosa que a mi, ara com ara, em fa massa peresa. Ho deixe, com també les interpretacions, per a qui tinga temps i ganes o sàpiga un poc més de sociologia política. Però a mi, a la vista d'açò, em fa l’efecte que, en general, la paralització (o ralentització, si voleu) té un caràcter més estructural que conjunctural, afecta de forma diferent a determinats temes (molt marcats ideològicament) i, en tot cas, no sembla fàcil de constatar. O almenys, no tant com sovint sembla reflectir-se en certes declaracions. O si?
Em tinc, en general, per una persona relativament tranquil·la i tolerant, més amiga de la discussió fonamentada que de l'enfrontament inútil, i amb tendència a buscar --i, quasi sempre, a tractar de respectar-- les raons que mouen a cadascú a pensar, creure o actuar com ho fa, encara que no sempre em resulten fàcils d'entendre ni, molt menys, de compartir o justificar. Però reconec que, quan llisc coses com aquesta, m'agafa una mala llet tal que em venen unes ganes immenses de llançar a la merda tranquil·litats, raons i toleràncies. Tan se val que no coneguem tots els detalls del cas: ja n'hi ha prou que la pressumpta innocència recaiga, sempre, del mateix costat (el seu). I a més, dissortadament, ja sabem massa bé com abunden, en aquest país, els energúmens que actuen així quan es tracta de la --nostra-- llengua; quasi tots en tenim algun o alguna a prop, quasi tots ens hem topat, alguna vegada, amb ells, simplement per voler fer servir normalment, naturalment, el català. Però cada vegada en som més, també, els que ens resistim a acceptar-ho sense més, a resignar-nos a seguir sent, alhora, víctimes i còmplices. Algú de tan mala mena, algú tan desconsiderat, ignorant, neci i indigne com per ser capaç de desatendre a un ancià que té una urgència mèdica per fer servir el valencià (a Alcoi!), només mereix el major dels menyspreus. I la ràbia més gran, i un desig immens que, algun dia no molt llunyà, de la manera més clara i irrebatible, comprove per si mateix que els valencians i valencianes ja ens hem cansat d'haver de suportar-lo, a ell i als que són com ell. No és, només, una qüestió de llengua: és, sobretot, una qüestió de dignitat.
