Quan es tracta de la mar, la meua perspectiva habitual sol limitar-se a la serena observació des de la vora o bé, en el millor dels casos, a veure-la lliscar des de la coberta d’algun dels artefactes que els humans fem servir per a navegar-la. Només molt de tant en tant m'he animat a posar-me ulleres i tub per practicar allò que ara s'estila anomenar snorkeling, i he de dir que, tot i no disposar de l'equipament més adequat i limitat per la meua notòria i entranyable miopia, allò que he vist --diguem-ho així-- sempre que he ficat el cap baix l'aigua m'ha resultat tan sorprenent com captivador. Així que l'altre dia, surant entre salpes i oblades sobre els extraordinaris alguers de Posidonia que envolten Tabarca, vaig decidir que potser ja ha arribat l'hora d'atendre les reiterades invitacions d'alguns amics que practiquen el busseig, i plantejar-me almenys el meu bateig en la matèria i ja veurem com queda tot plegat. Perquè també la vida que hi ha sota la superfície m'interessa, i sé que l'experiència d'observar-la de prop, ni que siga només per una estona, ha de resultar-me una experiència fascinant; però sobretot, perquè a mi, això de veure (i de viure) les coses des de fora mai m'ha molt fet el pes, la veritat.
