Bon averany

No és una papallona difícil de veure a les nostres terres, i fins i tot és freqüent que voletege pel pati de casa --li agraden especialment les flors del gesmiler, sense rebutjar altres opcions si les troba disponibles-- però mai, que jo recorde, s'havia donat el cas de tindre'l tan a prop i amb la càmera llesta i a la mà. Va haver de ser l'altre dia, caminant per les muntanyes d'Aiora amb un grup d'amics, que un bufaforats va decidir esplaiar-se, repassant a consciència les flors dels cards, just a la vora d'on m'havia apartat un poc per fer, ehem, un cigarret. I com que crec que tot allò que es pot dir d'aquesta extraordinària papallona --des de la sorprenent convergència amb el vol dels colibrís fins al seu caràcter migrador, passant per la seua importància com a pol·linitzador o els mites que li atribueixen ser portador de bones notícies--  ja està dit a bastament i és fàcil de trobar a la xarxa, deixeu-me que em limite a assenyalar que em va alegrar poder estar a prop del que és, sense dubte, un dels meus insectes preferits, i que tot i que no em sona haver-lo sentit mai per la meua zona, el nom de bufaforats em sembla preciós i crec que li pega d'allò més. I que el Castellar de Meca, on va tindre lloc la nostra breu però intensa trobada, segueix sent un lloc realment singular i de visita imprescindible per història, natura i paisatge, malgrat que les seues condicions es troben lluny del que mereix un jaciment d'aquesta rellevància. Tan de bo que trobar-se'l per allí acabe sent, també per a això, senyal de bon averany.

En roca viva

"En el mesmo termino de Ayora se descubre vna grande montaña, que diuide el Reyno de Valencia del de Castilla, por la parte de Alpera y Almança. Es redonda por abaxo ; y por arriba remata en figura de vna tajada de melon, abierta azia leuante ; y de tal forma, que parece hecha a manos. No tiene otra subida que una sola, por la parte de Ayora; y esta es muy dificil, y que dos hombres podrian defender su entrada: porque por vn camino angosto, que abrieron con picos, se camina hasta vn portillo, hecho también en la mesma peña, como puerta de fortaleza, y por el se entra a lo alto del monte, en cuya cumbre se estiende vna grande llanura de vn quarto de legua, com pocos arboles y matas; y toda ella con muchisimos vestigios de casas, y de que en los siglos passados hauia alli grande y inexpugnable poblacion."

Gaspar Escolano, Década primera de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia, Volum 2 (1611)

Em fa l'efecte que si Escolano (o Cavanilles, que també hi va ser poc més d'un segle després) haguera de tornar a escriure ara mateix sobre l'extraordinari Castellar de Meca, no canviaria gran cosa de la seua descripció: el "camino angosto que abrieron con picos" --el Camino Hondo, li diuen a la zona-- que permetia als carros salvar el pendent i superar les cingleres que el defensen; la espectacularitat de les desenes d'aljubs, excavats també en la roca, alguns d'ells de dimensions monumentals; les singulars i característiques carrilades que llauren les penyes i recorren el paratge, o les restes de la "fuerte Torre de estraña hechura, que ella mesma pregona hauer sido fabrica de Romanos" que guardava l'accés al recinte pel llevant. Fins i tot, i deixant només de banda les encara escasses excavacions que han permès datar el jaciment com a ibèric --amb presència humana constatada, però, entre l'Edat del Bronze i l'Edat Mitjana-- crec que manté la seua vigència el lament de l'erudit sobre la falta d'informació sobre un indret tan singular: "Con ser tan memorable el sitio, y tal la antiguedad de este monte y poblacion, no hay historia Española que nos de cuenta, ni aun de su nombre". Hui, com en els dies d'Escolano i Cavanilles, hi ha molt a veure en el sorprenent i extraordinari Castellar; però és inevitable pensar, també, en tot allò que sense dubte encara amaga.

 

Feia molt de temps que no pujava al Puntal de Meca per recórrer les restes, excavades en roca viva, del que sense dubte és un dels jaciments arqueològics més sorprenents de tot el País, visita obligada si és que encara no el coneixeu. Pareu atenció, en tot cas, a l'accés senyalitzat (l'àrea arqueològica es troba dins una finca privada, a la qual només es pot accedir els diumenges; podeu trobar més informació en aquesta web) i no descuideu, tampoc, les vistes excepcionals que s'albiren des de la meseta que corona el tossal ni els valors ambientals que també alberga la zona, des de la molt remarcable representació de rapinyaires --a nosaltres ens va sorprendre la presència inusual d'una parella de voltors negres-- i d'aus pròpies dels conreus cerealistes, fins els extraordinaris bosquets de savines negrals que cobreixen els vessants de l'immediata Sierra del Mugron, del qual Meca representa l'estrep nord-occidental. 

Imatge de Google Earth en la que s'aprecia el camí excavat en la roca que accedeix al jaciment i que salva un desnivell de més de cent metres entre la base i el cim del tossal..