Displicentment voltava, ara fa uns dies, pels canals de televisió --majoritàriament infames i en llengua castellana-- als quals l’autoritat competent em permet encara d'accedir lliurement. Va ser llavors que em vaig veure momentàniament atrapat en una curiosa trama de romans (malvats) i auto-anomenats “hispans” (nobles i valents, òbviament) amb un aire, si més no, un punt inquietant. Ja sé que no és excusa i què fa lleig dir-ho, però reconec que part del meu interès cal atribuir-lo a la suggeridora indumentària (modelet “
esclava perversa”) que lluïa en diverses escenes qui després he sabut que respon al premonitori nom d’
Ana de Armas, i que sembla gaudir de certa popularitat pel seu pas per altres sèries i pel·lícules. Inspirat pel record inesborrable de les protagonistes dels entranyables
peplum de la meua adolescència --i les seues sinuoses i torbadores túniques minifalderes-- no he pogut estar-me de cercar un poc més d’informació. Sembla ser que el que vaig veure és una ambiciosa sèrie d’una cadena privada espanyola, i s’anomena, segons he sabut, “
Hispania: la Leyenda”. He sabut, també, que des de la seua estrena fa unes setmanes –pel que pareix, amb un remarcable èxit d’audiència—s’han alçat algunes veus que
critiquen la falta de rigor històric de trama, personatges i situacions; a les quals, per cert, ha contestat la productora en una curiosa (i lleugerament exòtica)
justificació.
 |
Esclaves hispanes en interpretació lliure
però sòlidament fonamentada. Foto de la xarxa |
Però a banda de l'eventual interès per la prometedora carrera artística de certes actrius emergents, i de l'anàlisi acurada del grau de fiabilitat històrica de la sèrie (molt en especial, pel que fa al vestuari o la seua carència), hi ha també d’altres motius pels quals la
cosa aquella em va resultar, d’entrada, mínimanent temptadora. Dins la meua reconeguda inclinació per la
història, i deixant de banda la innegable predilecció que sent per l’època andalusina i medieval, els
íbers han estat un altre dels objectes principals de les meues preferències. La qual cosa no és gens estranya, si bé es mira, ja què des de ben menut vaig tindre la sort no solament de conèixer els abundants materials arqueològics que, sobre aquesta època, custòdia el
Museu d’Alcoi. També alguns dels principals jaciments ibèrics de la meua comarca –el Puig, el Castellar, el Pic Negre, la Covalta o, molt especialment, la Serreta—han estat llocs associats a les meues primeres experiències excursionistes i muntanyeres. I els resultats de les nombroses
recerques dutes a terme, des de fa decennis, sobre el fascinant poble del ibers i les seues petjades en aquestes terres –des de la cultura material a les traces, encara indesxifrables, del seu enigmàtic idioma—m’han estat, també, lectures interessants i habituals.
 |
Plom (VI) amb escriptura ibèrica, de la Serreta.
De la web del Museu d'Alcoi |
Pel que sé, a partir de la meitat del primer mil·lenni aC, l'evolució de les cultures indígenes del
Bronze en tota la façana mediterrània --influïdes en major o menor grau per altres pobles, com els púnics, els grecs o els celtes-- va acabar donant com a resultat la implantació, en tota l’àrea esmentada, d’una de les cultures autòctones més riques, originals i enigmàtiques de l’antiguitat mediterrània: la Cultura Ibèrica. Les terres que ara formen part de l’Alcoià i el Comtat van ser, fa més de dos mil anys, una àrea densament ocupada pels ibers, que hi han deixat importants jaciments i nombroses restes arqueològiques, entre les què destaquen les mostres --quasi sempre sobre plom-- de la seua escriptura. Malgrat que els materials ibèrics (ceràmics, sobretot) eren coneguts des d’antic a diversos llocs de la Península, i a pesar de les referències als pobles ibers en les fonts clàssiques, fa només cent anys que s’accepta que totes aquestes misterioses restes pertanyien a una cultura singular i diferenciada d’altres manifestacions contemporànies; el descobriment, el 1897, de l’espectacular
Dama d’Elx, va resultar decisiu per a impulsar l’estudi i la investigació –mediatitzats, en gran part, per una historiografia més interessada a legitimar postures ideològiques que a esbrinar la veritat-- dels trets bàsics del món ibèric. A hores d’ara, i malgrat l’ingent quantitat de materials recuperats, comencem a penes a albirar la complexa realitat de la societat ibèrica: l’estructura social i territorial, la cultura material, l’art, la llengua i les creences.
Després, van arribar els romans, i aquesta és ja una altra història que deixe per a millor ocasió. Però pel que es veu, va ser llavors que els indígenes de les diferents províncies en què l'Imperi va dividir la Península (la
Tarraconensis, la
Baetica i la
Lusitania), van començar a posar-se a ells mateixos noms raríssims com
Sandro, Nerea o Dario; van decidir que, des d'aleshores i per als pròxims dos mil anys, es dedicarien al bandolerisme altruista i a la defensa acarnissada de qualsevol causa relativament justa --amb un tractament preferent a la lluita contra els invasors forans i/o de llengua estranya-- i a posar els fonaments del què, al transcórrer dels segles, seria conegut com una
unidad de destino en lo universal. Però on es va produir un avanç civilitzatori realment important, gràcies als romans, va ser en tot allò referent a les esclaves. Perquè putejar-les, les putejaven igual; però això si, anaven totes moníssimes. I encara hi ha qui té la barra de dir que no són rigorosos...
