Havia pensat en això alguna vegada, però no ha estat fins ara, després de donar ahir per ben complida la ja antiga tradició familiar d'anar a veure els cirerers que floreixen aquests dies per les valls de la comarca, que he dedicat una estona a buscar-ho per la xarxa. I he trobat que, segons sembla, en el Hanami japonès els fruits són un element tan irrellevant que la majoria de les varietats que el protagonitzen --els sakura-- o bé no en produeixen o bé, si ho fan, són més aviat petits i aspres, agres o amargs. No cal dir que no seré jo, amant reconegut de l'encís de les flors (cirerers inclosos) i indubtablement sensible, també, a la fugacitat de la bellesa i de la vida, qui gose qüestionar la profunda significació filosòfica d'aquesta pràctica mil·lenària. Però he de reconèixer que, davant l'espectacle esplendorós de la florida dels nostres cirerers, mai no he pogut evitar pensar que allò que li dona sentit a cada flor, allò que al remat les fa inevitablement belles i efímeres, és la seua decidida voluntat d'arribar algun dia a ser cirera. I no crec que això, sincerament, els lleve gens de poesia; de fet, estic convençut que és al contrari.
dilluns, 3 d’abril del 2023
El fet d'una cirera
diumenge, 28 de març del 2021
L'efecte cirera
El que va encetar la sèrie va ser, aquesta volta, "Canto jo i la muntanya balla", del qual ja vaig deixar dit que em va semblar un llibre deliciós, i que em va dur, a tall de les nombroses referències rondallístiques i seguint indicació expressa de l'autora, a interessar-me pels llibres de Pep Coll, reconegut especialista en la cultura popular del Pirineu. "Mentre el món serà món. Llegendes de les valls d'Àneu" és un llibre senzill la lectura del qual em va resultar, enamorat com estic d'aquelles terres, plaent i evocadora, però que em va fer quedar amb ganes de més. "Muntanyes maleïdes" havia de ser inevitablement el següent pas, però no em va ser fàcil fer-me amb ell, i al remat vaig haver de recórrer a comprar-lo de vell (per cert, amb dedicatòria de l'autor a una companya de feina de l'any 1993). El cas és que, mentre m'arribava, i havent-me ja ficat en l'embolic aquell de la llegenda de Mariola, em va semblar interessant saber-ne un poquet més de totes aquestes coses, i m'hi vaig embarcar en la lectura de "Cuentos y leyendas tradicionales (Teoría, textos y didáctica)" d'Eloy Martos, un manual que, si més no a ulls de profà, m'ha resultat aclaridor quant a conceptes i tipologies en literatura popular. I encara, entre unes coses i altres i gràcies al treball d'en Joan Borja, vaig saber de l'existència de la folklorista Sara Llorens --una figura poc coneguda però certament fascinant-- i del seu recull perdut de llegendes populars, arreplegades a Bolulla entre 1928 i 1929: "Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines" recupera totes dues, la figura i el recull, i a més d'incorporar molta informació rigorosament tractada, m'ha resultat molt agradable de llegir... Els llibres, ja ho sabeu, venen a ser com les cireres en cistell: vas amb la idea d'agafar-ne només una, però sempre te n'emportes unes quantes d'enganxades. I si ha de ser així, doncs millor no resistir-se. Ni en un cas, ni en l'altre.
Era difícil no pensar hui en les cireres caminant per la rodalia de la preciosa vila de Planes, que té fama merescuda de fer-ne moltes i molt bones. La florida, pel moment, va fent el seu camí, i ja veurem com queda enguany la collita. El recorregut, per cert, per esplèndids paisatges però ben diferent de la tranquil·la i silenciosa passejada de l'altre dia. Pels altres caminants, un poc (m'he trobat, al passar per l'Encantada, alguns exemplars característics de la coneguda varietat "loquaç i dur d'oïda"), però sobretot pels motoristes: o n'hi ha molts, o tots han triat hui per esplaiar-se la mateixa carretera. O les dues coses juntes, que també podria ser.
dissabte, 30 de març del 2013
Barrufets de l'infern
Realment, ningú no sap si ja hi vivien quan la Foradà es deia Mathqûba i als llogarets de la Vall de Gallinera s'escoltava encara la veu dels muetzins. Però allò més probable és que arribaren, amagats entre els fardells, amb els colons mallorquins que vingueren a poblar les viles i les hortes que els moriscos hagueren de deixar enrere per sempre. Fa ja segles, en tot cas, que els barrufets (o borrufets) de l'infern campen per aquestes terres: dimoniets entremaliats que aprofitaven les ocasions en què la gent de bé deixava sa casa --la missa de diumenge era un dels seus moments preferits-- per esmunyir-se pels forats del panys i furtar tot allò que hi trobaven de valor. Tantes i tan freqüents van arribar a ser les seues maleses, que conten que quan a mitjan segle XIX les autoritats van voler fer la primera carretera que havia de travessar Gallinera per substituir l'antic camí reial, la gent dels pobles va demanar que s'allunyara del centre de la vall i de la rodalia de les seues cases ("que la facen baix ses penyes", diuen que es deia) no fóra cas que, aprofitant les majors facilitats de desplaçament, els barrufets hi pogueren arribar encara amb menys entrebancs.
Al final, la carretera es va fer --la van inaugurar, passant a tocar de quasi tots els pobles, el 1882-- i hi ha també qui sospita que, abans que a esperits malèfics, caldria atribuir desvalisaments i malifetes a lladres, roders i altres éssers gens sobrenaturals. En tot cas, i ara com ara, sembla que poca gent se'n recorda ja dels barrufets de l'infern. Jo n'havia sentit parlar a l'amic Joanjo d'Alpatró, de qui tantes coses he aprés sobre la Vall, i a qui vam poder escoltar de nou dissabte passat, amb motiu d'una passejada amb el reviscolat grupet de muntanya que vam muntar a la faena: coincidint amb la sempre estimable floració dels cirerers, i després de pujar des de Benitaia fins a la Foradà (amb prolongació opcional fins el Penyal Gros), Joanjo i Sílvia ens van fer d'amables amfitrions per Alpatró per tal de completar, amb les seues explicacions sobre la natura, la història i les tradicions de Gallinera, una jornada magnífica. Que ve a ser, al remat, el que volia vindre a dir: si no coneixeu la Vall, ara és un bon moment per posar-hi remei; si ja la coneixeu, segur que encara vos queda algun racó per descobrir o una bona conversa per gaudir. I si trobàreu per les penyes alguna mena de follet, vegeu d'esbrinar si es tracta d'un barrufet, o més aviat d'algun jinn...
M'he pres hui un dia de descans després de fer ahir una esplèndida i concorreguda travessia --semblàvem la confraria del santíssim bastó telescòpic-- per les serres de Corbera i les Agulles que ens va dur, començant des de Tavernes, fins a la màgica valleta de la Murta, i de la què he de contar-vos alguna cosa en tindre una estona. Pel moment, que seguiu gaudint del sant cap de setmana, i bona Pasqua!
diumenge, 3 d’abril del 2011
Ritmes
Passejant, dissabte, entre els cirerers de Travadell; com cada any, sempre que s'ha pogut, des de molt abans de saber què volia dir hanami. La bellesa no fa desaparéixer els maldecaps, però sovint els fa veure amb uns ulls diferents: res no fa fruit abans d'haver florit, i ara és --salta a la vista-- temps de florida...
Puc predicar-vos amb les vostres mateixes paraules:fugiu del cristianisme de les coses,paganitzeu de nou tots els afectes,car per assolir la bellesaus heu de despullar de prejudicisi viure amb els ulls ben obertsi amb els sentits tensos com un crit.
Llavors recobrareu el tacte de les coses lleusi les vostres mans seran de vent i de llum.
Miquel Martí i Pol