És molt probable que almenys alguns o algunes de vosaltres, amables visitants d’aquestes planes que formeu part també del col·lectiu --cada volta més reduït-- que encara manté algun blog en actiu, vos ho plantegeu també de forma més o menys habitual. Jo, ho reconec, ho faig amb certa freqüència, i no sempre em resulta fàcil respondre a la pregunta de què faig, a aquestes alçades, fent servir encara aquest invent. Perquè a més de tractar d’estar present amb certa assiduïtat en allò que en algun temps vam convindre en anomenar la blogosfera, em deixe caure també de tant en tant per altres xarxes --ara com ara mantinc comptes més a menys operatius a Twitter, Facebook i Instagram; amb TikTok encara no he gosat-- que, almenys en el meu cas i a banda d’altres consideracions i especificitats, crec que donen bastant menys feina que voler posar-se a escriure un text amb una mínima pretensió de coherència i, sobretot, amb voluntat de sobreviure a la vertiginosa fugacitat que caracteritza a altres plataformes. No voldria caure en generalitzacions injustes, treure-li importància a la tasca dels creadors (i creadores) de continguts ni posar-me, com dirien les meues filles, massa boomer, però em fa l'efecte que encetar una discussió a colp de piulada, donar difusió a convocatòries més o menys interessants o mantenir un oportú registre gràfic, preferentment de certa qualitat, de les activitats o els interessos personals, no solament sembla més senzill, sinó que a més a més té l’avantatge d'una vida útil tan curta que, fins i tot quan les coses no acaben d'eixir com tu voldries, no te n'has de preocupar per gaire temps; si fa no fa, el que ve a durar una story...
Ho vinc a dir, tot açò, perquè aquest cap de setmana passat, en una de les caminades de les que en el seu moment m’agradarà també escriure alguna cosa per ací, vam poder visitar --gràcies, Núria, per portar-nos-- una extraordinària població de la planta que solem anomenar
curraià pàl·lid, una de les tres orquídies del gènere
Cephalanthera presents al nostre territori (les altres són el curraià blanc,
C. longifolia, i el vermell,
C. rubra). El pàl·lid, de nom científic
Cephalanthera damasonium i al què corresponen les imatges, no és una espècie massa comuna però, com vam poder comprovar sobre el terreny, pot arribar a ser localment abundant quan les condicions --en aquest cas viu en herbassars frescos i humits sota un bosc de ribera, i se'n comptaven com a poc per dotzenes-- són les adequades. El cas és que tot i que el nom comú d’aquest grup d’orquídies sempre m’ha resultat com a mínim cridaner, mai fins ara m’hi havia parat a pensar-hi i a furgar un poc sobre la paraula
curraià. I encara que tampoc n’haja pogut treure massa l’entrellat, la situació, després d'una estoneta de consultes i d'estirar algun que altre fil, seria la següent: d’entrada, la visita imprescindible a l'Alcover-Moll, la primera font a la que solc recórrer en casos com aquest, no va donar cap resultat perquè ni la paraula ni cap de les que raonablement podrien estar fonèticament relacionades (em moc, també en açò, entre la més absoluta ignorància i la simple i atrevida especulació, però
curraià em sona, no sé com dir-ho, com a bastant
oriental) apareixen entre les seues entrades. La paraula si que consta, en canvi, al
DIEC i al
DNV, però només per referència al curraià vermell sense cap altre comentari addicional, i tampoc Coromines sembla aportar massa llum al cas, ja que he sabut, per
referències indirectes, que en el seu Diccionari Etimològic i Complementari es limita a assenyalar una possible (i diria que remota) relació amb el poblet berguedà de
Correà,
Arribats a aquest punt, la consulta al colossal
Corpus de fitonímia catalana esdevé el següent pas lògic, i tot i que a diferència d'
altres casos la informació que he trobat sobre el particular és més aviat limitada, sí que ha obert la porta a seguir un camí alternatiu: en parlar dels curraians, i a més de
panís bord, recollit al Delta de l'Ebre, s'hi fa referencia a una forma
corrallà (recordeu allò de la fonètica) procedent de la zona dels Ports, que tot i que tampoc he sabut trobar a cap diccionari català (ni castellà), sí que apareix en alguns vocabularis antics en aquesta darrera llengua com un mot procedent del
caló que significaria
collaret, amb alguna indicació específica de que es tractaria d'un de perles. I el més probable és que siga només una casualitat, però m'ha semblat que a la planta, això de dir-li
collaret (sobretot, de perles, i a les imatges em remet) potser no li aniria malament del tot, i que ves a saber si el
curraià no podria ser, com altres paraules catalanes (
xaval,
dinyar o
cangueli, per citar-ne només algunes), un préstec procedent del romaní alterat per les diverses formes que tenim de pronunciar-la... I ací és, al remat, on volia arribar: amb tantes i tan variades coses que em desperten l'interès --i els
romanços que escric per a contar-les--, amb unes imatges que arriben en el millor dels casos a la categoria de passables i que a penes donen per a un
feed en condicions, i amb la idea, en quasi tot allò que deixe escrit, de que a algú li puga resultar interessant o útil més enllà dels cinc primers minuts després d'haver-ho publicat, la
blogosfera segueix sent-me, ara com ara, una xarxa social imprescindible. I si vos sembla que no tinc raó, ens veiem al
Twitter quan vulgueu i ho discutim.
