Proximitats

Imagineu un paratge imponent i evocador enclavat en un paisatge abrupte de singular bellesa, en el qual s’hi van descobrir no fa molts anys unes espectaculars pintures rupestres d’un estil prèviament desconegut exclusiu d’un territori molt restringit, ben datat temporalment i caracteritzat per unes figures úniques al món, d’una grandària respectable i dotades d’una innegable força expressiva...  Estic convençut que, d’haver estat en qualsevol altre punt del món, un lloc amb aquestes característiques hauria passat ràpidament a formar part de la meua ja llarga llista de viatges pendents; però no ha estat així, en aquesta ocasió, per la senzilla raó de que el Pla de Petracos --el paratge en qüestió-- i les pintures que alberga, conegudes a hores d’ara com a macroesquemàtiques, em queden ben a prop de casa, i no és gens estrany que m’hi deixe caure amb certa freqüència bé pel mateix indret o per la seua immediata rodalia. El cas és que a la tornada del viatge a Tassili n’Ajjer, en començar a repassar i actualitzar la informació de què dispose sobre l’art rupestre d’allà i d’ací, vaig reparar en què no solament no he parlat mai ací de Petracos i les seues extraordinàries pintures (només alguna referència de passada en referir-me al barranc de Malafí, a la vora del qual s’enclaven), sinó que a més a més l’última volta que hi vaig anar va ser abans de l’incendi de les Valls de la Marina, del qual he parlat també darrerament, i que el va afectar de forma directa. Així que aprofitant que l’amic Rafa Enguix, que sap bona cosa d’aquestes coses, tenia previst guiar una visita a la zona, m’hi he afegit al grup per posar-me al dia i aprendre’n un poc més de tot plegat. 

Documentat per primera volta per membres del Centre d’Estudis Contestans (CEC) l’estiu de 1980, l’enclavament rupestre de les Coves del Petit, conegut actualment com “Santuari del Pla de Petracos”, està format per un conjunt d’abrics i altres cavitats, a cinc dels quals hi apareixen representacions de gran tamany, habitualment interpretades com figures antropomorfes acompanyades per diversos motius geomètrics. Els diferents abrics semblen constituir un conjunt estructurat que es relacionaria, segons la interpretació més estesa, amb un suposat culte a la deessa mare, tot i que hi ha qui s’inclina per una explicació arqueoastronòmica del jaciment. Un dels abrics alberga també un petit cérvol que correspon al denominat art llevantí, mentre que la resta dels motius, com ja s’ha dit, van donar lloc per la seua originalitat a la definició d’un nou horitzó artístic denominat macroesquemàtic, la presència del qual es restringeix a uns pocs abrics situats a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta. Quant a la seua datació, s’accepta àmpliament una cronologia neolítica vinculada, per paral·lelisme amb representacions similars trobades en ceràmiques cardials, als primers agricultors i ramaders que arribaren a aquestes terres fa aproximadament set mil cinc-cents anys, mentre que la interpretació arqueoastronòmica del jaciment advocaria per una cronologia mesolítica i per tant lleugerament anterior. L’existència de superposicions entre els diferents horitzons d’art rupestre presents a aquesta zona --macroesquemàtic, llevantí i esquemàtic-- ha permès també situar el primer com al més antic, en superposar-se a les seues representacions les escenes de caça característiques de l’art llevantí, molt més estès a la façana mediterrània ibèrica i que per tant ha de ser com a mínim contemporani d’aquell.

Afortunadament, la informació disponible sobre l’art macroesquemàtic i les seues característiques --sovint, a través de treballs duts a terme pel propi Centre d’Estudis Contestans junt amb el professor Mauro Hernández, de la Universitat d’Alacant-- és ara mateix abundant i de fàcil accés a la xarxa, i és a ella que vos remet si teniu gust de saber-ne més sobre aquest tema fascinant. Per la meua part, i malgrat que no vam poder visitar --es troba temporalment tancat-- el museu instal·lat fa un temps a Castell de Castells per complementar la visita sobre el terreny, va ser un goig escoltar les detallades explicacions de Rafa sobre el propi jaciment, la tasca impagable del CEC per revelar, estudiar i protegir l’art rupestre a aquestes comarques, i la impossibilitat de saber de cert quin era el sentit i la finalitat de les pintures rupestres per a aquells qui les van fer. D’aquestes, i de qualssevol altres: atenent a les datacions habitualment acceptades, l’època en què els primers agricultors acabats d’arribar a la Península pintaven a les parets de Petracos, coincideix aproximadament amb l’inici de l'expansió, en el què ara anomenem desert del Sàhara, de grups de pastors que ens van deixar les seues imatges de ramats a les balmes i els abrics de llocs com Tassili n’Ajjer. De la importància cabdal d’aquest darrer enclavament ningú no dubta a hores d’ara; però pel que fa a Petracos, salvant totes les distàncies que siga necessari i reconeixent els esforços d'algunes entitats i institucions per difondre'l, crec que falta encara molt per a que se li reconega la seua vertadera rellevància, fins i tot a casa nostra. De fet, a voltes pense que potser seria diferent si no el tinguérem tan a prop. 

Aialt i primavera

A força de ser punt de partida i arribada de moltes i molt notables caminades (cap a la Xortà i la seua extraordinària rodalia, per exemple, o bé per arribar-se, pel camí que puja pel Cocoll, fins al cim que diuen del Molló o Tossal de Migdia), sovint no se li presta, al Pla d’Aialt de Castell de Castells, tota l’atenció que mereix per propis mèrits. I és fàcil que a nosaltres ens haguera passat el mateix també aquesta vegada, si no haguera estat perquè les recents i generoses pluges li han donat a l'encisador fondal un aspecte ufanós i vagament marjalenc que va fer inevitable que li dedicàrem almenys una estoneta; dues, de fet, sota els núvols a l’anada i ja a ple sol a la tornada. I entre mig, un preciós trajecte que, a més de pujar al cim, ens va dur a recórrer, ja dins del veí terme tarbener, la preciosa clotada d’Albirec (una dolina, com el mateix Aialt, el nom de la qual ve de l'àrab al birak i vol dir precisament llacunes) i la cabdal Cova de Dalt. Per cert, a més del seu interès natural i paisatgístic, tant Sa Cova com Aialt són enclavaments d'un excepcional valor arqueològic i patrimonial: de la primera, objecte de lamentables espolis anys enrere i pendent encara i pel que sé d'una investigació profunda i sistemàtica, s'han recuperat abundants materials que es remunten al Neolític antic i a l'Edat de Bronze (mil·lennis V i III aC) que demostrarien que va ser utilitzada com a lloc d’habitació i també d’enterrament. Quant a Aialt, a la seua rodalia es va aixecar una interessant alqueria andalusina que ha estat estudiada amb detall pel bon amic Josep Torró per tractar-se d'un dels escassos exemples de poblament, a Xarq al-Àndalus, que no s'associen amb un perímetre irrigat sinó que semblen basar-se en els conreus de secà i l'activitat ramadera, present encara actualment a la zona; segurament, que a la vora d’alguns dels corrals bastits sobre les restes medievals hi cresquen a hores d’ara garrofers de moro --alguns d'ells, d'una grandària respectable-- no deixa de ser una casualitat. O no.

Fa un poc més de tretze anys li vaig donar ací mateix la benvinguda, i malauradament ha arribat ara el moment d’acomiadar-la: uns dies després de que li diagnosticaren una gravíssima malaltia de la què fins fa a penes una setmana no havia mostrat cap símptoma aparent, Isis ens va deixar ahir. Ens consola pensar que no sembla haver patit molt, que ha tingut fins el final el que pensem que pot considerar-se com una bona vida, i que la seua companyia ha fet també la nostra més feliç tots aquests anys. Però res d'això no lleva, evidentment, que ens sàpiga molt mal, i que la trobem molt a faltar. I crec que Mixi i Blanca també. 

Etapes

La veritat és que, a poc que ho pense, aquest març que tot just acaba d'acabar-se ha donat bastant de si. He complit els seixanta anys, que no deixa de tindre el seu què, o almenys a mi m'ho sembla; els pisos familiars (el dels avis i el dels pares, un damunt de l'altre) de l'alcoià carrer de Santa Rita, ens els què hem passat tants anys i tanta vida, han deixat finalment de ser nostres perquè tot i la recança inevitable ja no sabíem molt bé què fer amb ells; en unes poques setmanes, m'han fet més proves mèdiques que en els set-cents vint mesos anteriors junts, i tot i que no estic content tampoc sembla que la cosa siga, ara com ara, per alarmar-se en excés; i he donat per tancat, vull pensar que dignament, el breu però intens període professional en el qual he estat cap de servei per tornar, a partir del dilluns i almenys per una temporada, a una vida més tranquil·la i, sobretot, més desreponsabilitzada, que jo ja sé que al remat la culpa és meua per prendre'm les coses massa a pit. De tot això --o de quasi tot-- deixe pendent escriure alguna cosa més avant, ara que segur que tindré un poc més de temps i de cap per a poder-ho fer. Però pel moment, em quede amb la impressió de que, passat el temps, recordaré aquest març estrany i ambigu, eixut i lluminós, com el final inevitable d'una etapa. O el principi d'una altra, que ve a ser el mateix: s'ha acabat l'hivern, i el taronger del pati ha tornat a florir.

Tot i que no haja trobat tampoc el moment per a parlar-ne, març ha estat també temps de caminades, quasi sempre sense anar-se'n massa lluny però especialment benvingudes per posar un poc en ordre les idees i gaudir de la llum i dels colors de la primavera que comença. I entre totes elles, em va agradar especialment tornar a les muntanyes de Castell de Castells, més encara poc després d'haver llegit el commovedor Diari de Sotaia del mestre Pellicer, que tant s'estimava aquella terra i la gent que l'habita. I si, ho heu encertat: també de tot això deixe pendent escriure, més avant, alguna cosa...

Etiquetes

Ho he d'acceptar: pel que es veu, això d'etiquetar les entrades del blog no se'm dona massa bé. Jo li pose voluntat, i de fet podeu comprovar que la llista que acompanya aquestes planes ha arribat a assolir, a aquestes alçades, una extensió considerable. Però després m'hi pose a veure què és el que havia escrit fins ara de Famorca, i comprove, no sense sorpresa, que no hi he deixat cap referència: ni per ser el lloc des d'on solen començar les meues caminades per l'Alfaro i la Serrella (aquestes si, ben representades al recull), ni pel seu topònim, tan evocador com intrigant, al qual Coromines, que tempteja amb un origen amazic, dedica --conjuntament amb el veí Fageca-- una extensa reflexió. Però tampoc pels nombrosos jaciments arqueològics que alberga el terme i la seua rodalia, les vicissituds dels colons mallorquins que vingueren a poblar-la després de l'expulsió dels moriscos, ni tan sols per les inoblidables estones passades recorrent els carrerons del poble després de dinar a l'entranyable i desapareguda Casa Pura. Així és que, aprofitant que no fa molt vam estar fent una preciosa caminada per terres famorquines, i tot i que han passat ja unes setmanes des de llavors, he pensat que era un bon moment per afegir a la llista una etiqueta que ja fa molt de temps que hauria d'haver-ne format part; segur que no haurà de passar molt de temps abans que torne a utilitzar-la.

Tret de la vista del poble, que és de l'any passat però que m'ha semblat que convenia, totes les altres imatges --incloent-hi la de l'heura de fulles curiosament lineals i la de l'acolorida larva de borinot de les letereses-- van ser fetes al llarg del recorregut al qual em referia més amunt, i que a més del singular paratge del Pla de la Cova i els seus extraordinaris corrals --amb pintures rupestres descobertes no fa massa-- ens va dur, després d'un preciós trajecte a peus de la Serrella, fins al rellevant jaciment de la Cova de Santa Maira, dins ja del terme veí de Castell de Castells, que veig per cert que almenys si que tenia ja una etiqueta però que em sembla molt poc per al que mereixeria. No,  definitivament, no se'm dona bé...