Habitualitats

Anar donant eixida al rebals inevitable de tasques a la faena, reprendre allí on els vaig deixar els llibres i altres coses que van quedar pendents quan vaig marxar, tornar a caminar per paisatges familiars i indubtablement més manegívols... També aquesta vegada --ja em va passar una cosa pareguda quan vaig tornar fa uns mesos del meu últim periple marroquí-- està costant-me bastant recuperar el ritme normal de les coses, potser perquè almenys una part de tal “normalitat” em fa, francament, molta peresa. A poc a poc, però, m’hi vaig sobreposant, i la llista d’habitualitats finalment recuperades després del parèntesi viatger va incrementant-se dia rere dia. Hui mateix, sense anar més lluny, hi afegisc tornar a escriure al blog; començar a preparar algun pròxim viatge, no haurà d’esperar massa a incorporar-se.

Veig, repassant entrades antigues del blog, que alguna cosa he deixat dita sobre els voltors que a hores d’ara sobrevolen Mariola, però pràcticament res de l’escenari físic --les Pedreres Blanques o de Sant Cristòfol-- del projecte que va aconseguir que aquesta emblemàtica espècie tornara a les comarques del sud valencià de les què havia desaparegut feia molts anys. Deixe doncs pendent per a una altra ocasió dir també alguna cosa d’aquest paratge singular, modelat per segles d’acció humana però que ha assolit a hores d’ara una rellevància ambiental innegable, i pel qual sempre paga la pena tornar a caminar. I a tall, per cert, de l’habitualitat com a paraula: mentre que el diccionari de l’AVL l’admet senzillament com a “qualitat d’habitual”, no la trobe recollida al DIEC però si al Vocabilari Jurídic del Termcat, on es defineix com a “grau de recaiguda en la comissió d'una mateixa infracció penal per part d'un mateix subjecte”; crec que, quant a mi i si més no en aquest context, em fa més paper la primera accepció...

Tornar a la seguida

Hi ha hagut, és innegable, diferències notables amb el Nadal de l’any passat. La primera, evidentment, les vacunes, que ens han donat la relativa tranquil·litat de saber-nos molt més protegits front a afeccions greus. Però també el moment, perquè si al 2020 el virus ens va afectar al mateix nucli de les Festes (un bon coronadal, en deiem llavors), enguany els seus efectes s’han desplaçat cap a la perifèria i s'han fet notar tant abans com --principalment-- després de les dates més assenyalades. En tot cas, i afortunadament, ni l’any passat ni aquest les conseqüències del virus han passat, per a qui l’ha patit directament (que ve a ser, en el nostre cas, pràcticament tothom tret de mi, que ves a saber per què encara forme part, i toque ferro, dels cada volta més escassos negatius) dels símptomes lleus i la molèstia necessària dels confinaments i les distàncies. I amb això estem, de fet, ara mateix: adaptant-nos a la situació, mascareta en boca i tests a mà, i retardant un poc més el necessari i desitjat retorn als ritmes quotidians d’en passar reis; ritmes que, si fa no fa, venen a coincidir amb allò que que per aquestes terres solem anomenar la seguida, i que més enllà de la lacònica definició (“acció de seguir”) del DIEC, té per a nosaltres unes connotacions molt més àmplies (“continuïtat i orde en l'activitat”, diu el DNV, però també "faena, ocupació", “camí o conjunt d'etapes que porten a un resultat” o fins i tot “línia de conducta adequada”) i, com veieu, majoritàriament positives. I bastant diferents, a poc que hi penseu, d'allò que solem anomenar rutina…

A falta d’altres opcions de major envergadura que hauran d’esperar el seu moment, les vacances nadalenques han donat per a no poques caminades, sempre a prop de casa i per camins ben coneguts però gens rutinaris: per més voltes que haja recorregut –i n'han estat moltes-- l’emblemàtic Barranc del Cint i la seua rodalia, mai no deixa de sorprendre’m el seu paisatge abrupte i colpidor i totes les belleses i singularitats que aixopluguen els seus cingles. I en arribar allà on comença, recordar un poc més l’Ovidi, que ja sabeu que hi fa vacances... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Al niu

A mi em va tocar la part més fàcil: carregar part del material d'escalada fins al capdamunt del Pic Negre, i esperar que els companys de FAPAS-Alcoi i el Centre Excursionista Contestà, que van descendir fins als nius, acabaren el seu treball per tornar-lo de nou fins els cotxes. El treball: marcar els polls de voltor que han nascut enguany en aquesta petita colònia, una més de les que, a partir de l'emplaçament principal del Barranc del Cint i com a resultat del Projecte Canyet, estan començant a aparèixer, en els últims anys, per diverses serralades de l'Alcoià i el Comtat. Potser a la pròxima m'animaré jo també a posar-me l'arnès, tot i que em tem que hauré de fer prèviament un curset intensiu perquè tinc la tècnica molt rovellada; pel moment, ja em va anar bé quedar-me dalt del cingle per deixar testimoni gràfic de part del procés --la part que que es veia des de dalt; les imatges dels nius, entre elles la del poll marcat que hi ha més avall, les van prendre els qui hi van baixar-- i del paisatge que s'albira des del Pic i que, ni que fóra només per un moment, ens va posar a l'alçada dels voltors que han tornat a sobrevolar-lo.

Calorades i cansaments han fet que aquestes setmanes de silenci no hagen estat tampoc de molt caminar, la qual cosa no lleva que, de tant en tant, haja fet alguna escapada modesta per les muntanyes de la rodalia. Com ara aquesta, a finals del mes passat, que m'he retrobat fa una estona posant ordre en les fotos pendents --el blog no ha estat l'únic que he tingut abandonat darrerament-- i de la que no m'he pogut resistir a deixar constància. Els polls, a aquestes alçades, ja fa temps que hauran volat, i gràcies a les marques sabrem més del futur que els espera; prometedor, vull creure...  

Cent a volar

Pel que em van contar –jo he estat un parell d'anys sense poder acudir-- la d'enguany ha estat una de les edicions que ha tingut una assistència més multitudinària. Però la veritat és que no sorprèn que siga així, perquè de les diferents activitats que duu a terme FAPAS-Alcoi en el marc del Projecte Canyet, del qual ja he parlat ací altres vegades, el marcatge tardorenc de voltors és una de les més vistoses, per bé que també siga de les més delicades i laborioses. Però sobretot, el marcatge és una actuació extremadament útil per poder obtenir més informació sobre la biologia d'aquesta espècie, sobre la qual encara ens queden moltes coses per aprendre, i sobre les vicissituds de tota mena que experimentaran al llarg de la seua vida els exemplars marcats, la majoria d'ells joves de l'any que fan, en aquesta època, el que els ornitòlegs anomenen migració postnupcial.

He de reconèixer, però, que aquesta vegada vaig estar més per documentar la jornada que per enfangar-me amb els voltors i la seua manipulació, tot i que he de dir en el meu descàrrec que, amb tants i tan qualificats col·laboradors com hi havia, tampoc crec que se'm trobara molt a faltar: a més de la gent de FAPAS –i d'algun grup imprevist de senderistes que, atrets per l'enrenou, es van deixar caure a veure què--, membres d'altres entitats amigues, estudiants de veterinària –la Universitat de Múrcia ja fa anys que participa en aquesta jornada-- i, en general, amics i amigues interessats en la conservació de la fauna que aporten la seua feina i la seua experiència. I ja va bé comptar amb aquesta ajuda, perquè el procés, per a cada exemplar, duu el seu temps: cada voltor s'ha de treure del gabiot on prèviament han estat capturats, s'identifica amb anelles i marques alars, se li prenen les dades biomètriques pertinents, se li extrauen mostres de sang per tal de dur a terme diverses anàlisis i, finalment, és alliberat –un poc atalbat però llest per a alçar el vol al cap de pocs minuts-- a les mateixes instal·lacions del Canyet.

Tot i que veure de prop aquestes majestuoses aus és per a nosaltres una experiència apassionant, cal suposar que els voltors s'ho miren amb altres ulls i que, des del seu punt de vista, passar per aquest tràngol no deu ser gaire agradable. Però gràcies a actuacions com aquesta s'obtenen dades molt valuoses –des del sexe de cada exemplar fins a les rutes que segueixen en els seus desplaçaments-- per a millorar les iniciatives de conservació de l'espècie, que al remat és del que es tracta i l'objectiu que persegueixen projectes com aquest. O, contradient el refrany: només ens val voltor a la mà si, gràcies a això, podem aconseguir que hi haja cent a volar.

Moltes de les imatges --les millors-- són de la meua filla Teresa, que va ser ahir una voluntària més del Projecte. I per cert: en unes setmanes, des de FAPAS-Alcoi encetarem un projecte de micromecenatge per veure d'adquirir un vehicle --el que teniem s'ha espatlat definitivament-- per poder dur-los menjar als voltors. Ja vos contaré...

Fent memòria

Tot i que reconec que no va molt amb el meu caràcter, de vegades convé ser un poc previsor i administrar el temps amb certa prudència. La setmana s’anuncia de nou densa i complicada i, a més, tinc prevista per al pròxim cap de setmana una curta però desqueferada escapada insular que em mantidrà allunyat d’altres ocupacions. Per això, tot i que amb una certa malícia per no haver tret a aquest estiuet anticipat tot el profit possible, aquests últims dies he optat pel confinament domiciliari com a condició necessària per complir dignament amb compromisos prèviament adquirits. Els compromisos: des de FAPAS-Alcoi hem decidit commemorar el desé aniversari del Projecte Canyet i, en un moment de debilitat dels què amb certa freqüència em sobrevenen, vaig quedar encarregat --gustosament, en tot cas-- de redactar els textos per a una exposició sobre el particular. De moment, la cosa avança; ja vos contaré com acaba, per si vos abellira vindre a veure-la.

La qüestió és que pensant, llegint i escrivint sobre com va sorgir la idea de reintroduir els voltors a les nostres comarques, i sobre el trajecte –llarg, complicat i no poques vegades descoratjador—que ha calgut travessar per dur-la finalment a la pràctica, he pogut constatar de nou dues evidències que, per bé que sabudes, no deixen mai de resultar un poc inquietants. La primera, que el temps passa ràpid, molt ràpid... Tot i que hem escollit l’any 2000 com a data de referència per a l’inici del projecte (coincidint si fa no fa amb la constitució formal del grup i l’arribada dels primers voltors a les instal·lacions del canyet de les Pedreres de Sant Cristòfol), la primera dada documental que hem pogut recollir  –una crida, publicada en la revista Quercus i feta des de la Colla Ecologista la Carrasca, sol·licitant informació sobre projectes comparables-- es remunta a l'estiu de 1991. La segona, íntimament relacionada amb aquesta, té a veure amb les passades que, sovint, ens juga la memòria: no solament tendim a oblidar molt més del que recordem, sinó que a més un mateix fet pot ser evocat amb matissos diferents –i, fins i tot, contradictoris—per les persones que el visqueren. És per això que, de tant en tant, convé airejar alguns records perquè revifen; i si pot ser amb aquells i aquelles que en foren, també, protagonistes, molt millor.

Ja veieu: cavil·lant, una vegada més, sobre el pas –inexorable, diu el tòpic—del temps i els anys... i la lluita, no sempre reïxida, per tractar d’aprofitar-los al màxim. Siga el que siga el que signifique, al capdavall, aprofitar-los.

Dos assumptes rellevants haurien merescut, hui, que els haguera dedicat aquestes ratlles. Però com que d'altres blocs amics ho han fet amb més traça de la que jo podria posar-li, em permet suggerir-vos que els feu una visita. El primer, l'incendi que aquest cap de setmana ha tornat a assolar les terres de La Safor, i respecte al qual vull fer meues les encertades paraules de Carles Tomàs des del seu lloc. El segon, el divuité aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló, que --com molta altra gent-- recorda el blog de Feliu Ventura: com ell mateix diu, records adolorits, obstinada memòria...