La nit dels temps

La vida intel·ligent sobre un planeta assoleix la seua majoria d'edat quan resol el problema de la seua pròpia existència. Si alguna vegada visiten la terra criatures superiors procedents de l'espai, la primera pregunta que formularan, a fi de valorar el nivell de la nostra civilització, serà: "Han descobert, ja, l'evolució?"

Richard Dawkins, "El gen egoista"

La capacitat humana per sobreposar-se als canvis i adaptar-se a unes noves circumstàncies és, realment, sorprenent. Jo mateix, sense anar més lluny, ho acabe de comprovar: només fa uns dies, i quasi no m'ha costat gens acostumar-me a les plàcides rutines d'aquest assossegat principi de vacances --i deixeu-me que ho remarque, això de "principi". Han estat jornades de descans canònic i preceptiva recuperació --del cos i l'esperit--, de matinar un poc menys i vetlar bastant més. I d'esmerçar les hores en activitats més aïna sedentàries, frívoles i bàsicament improductives. Però fins i tot en aquest temps gandul, on l'única ambició es limita a gaudir de l'ombra més acollidora i la cervesa més freda, pot aparéixer un llibre escaient; la qual cosa vol dir, en aquest context i a aquests efectes, que abellisca llegir-lo. En el meu cas, ha estat un imprevist, i també una sorpresa. Es diu "Evolución", és de ciència ficció i l'ha escrit Stephen Baxter. M'ho he passat d'allò més bé llegint-lo, i és per això que no m'he pogut estar d'escriure-ho. Per això, i perque sembla que, en només una estona, per fi tronarà i no fa tanta gosera tancar-se dins de casa.

No és un llibre sencill, ni és fàcil parlar d'ell sense que inadvertidament s'hi escole cap spoiler, així és què tractaré de ser prudent. La brevíssima ressenya de la solapa, en l'edició que tinc a mà (la Factoría de Ideas, Coleccion Solaris Ficción nº 54, 2004), a penes aporta pistes sobre el seu contingut, i fins i tot resulta un poc enganyosa. Però diu: "Des dels primers homínids a l'homo sapiens, l'ésser humà s'ha enfrontat a la lluita per perpetuar-se i assolir la supremacia sobre les demés espècies". I aquest és, en essència, el contingut del llibre: una narració novel·lada i, per tant, totalment imaginària però científicament plausible --l'autor hi insisteix, en aquest fet-- de diferents etapes en l'evolució humana, des dels primer primats supervivents a l'extinció dels dinosaures, fins a un futur llunyà... El llibre consta de tres parts (Ancestres, Humans i Descendents) organitzades en dinou capítols què, tot i mantindre un fil comú, són essencialment autònoms i més o menys reeixits segons els casos. Probablement, i amb aquesta estructura, desvelar detalls de l'argument --per dir-li d'alguna forma-- no fóra massa rellevant; però ja he dit que m'incline per la prudència, i deixe al vostre criteri llegir-lo; si ja ho heu fet, o voleu més informació, podeu trobar ressenyes més o menys detallades en diversos llocs, com ara ací, ací, ací o ací.

Quant a mi, no és estrany que el llibre m'haja enganxat. Com he dit en altre lloc, m'agrada la ciència ficció, i l'evolució (en general, i la dels homínids en particular) simplement em fascina. Per això, tot i que alguns capítols es fan una mica embullats, que algunes parts són massa llargues pel meu gust (i tenen un cert aire a l'entranyable Clan del Oso Cavernario), i que --convé recordar-ho-- es tracta d'una obra de ficció i, per tant, oberta a la imaginació de l'autor (què de vegades és certament extravagant), pensar com podrien haver-se desenvolupat diverses etapes de la història evolutiva de la nostra espècie m'ha resultat realment estimulant. I també fa pensar, i molt. Potser, en altre moment, podria dir alguna cosa un poc més profunda: sobre com pot encara algú amb un mínim de trellat parlar de "disseny intel·ligent " i altres foteses; sobre la futilitat de la nostra espècie --com de totes les demés-- quan ens enfrontem a la història evolutiva i al futur del planeta, i com això no exclou la nostra responsabilitat actual; fins i tot, diria alguna cosa sobre el Viejo Rabino de Delibes, a qui Don Eustasio de la Piedra feia servir, pel seu aspecte, com a prova viva de l'evolució, i a qui li va costar la vida pensar que "No hay Dios. Mi abuelo era un mono. Don Eustasio lo dice"... Pel moment, qui escriu açò, membre d'una espècie contingent i suposadament intel·ligent que a penes comença a intuir d'on ve i on va, esperarà que la primera tronada de l'estiu sembre esclata-sangs, soparà amb uns amics en una terrasseta al poble del costat i, si escampa prompte, potser que vaja a veure si Sant Llorenç plora aquesta nit. I, d'ací cent milions d'anys, ja parlarem: el primer és el primer, i ara estic de vacances.

Imatges baixades de la xarxa

Ender i les rosses

Va ser dimarts passat, a l’estació. Era rossa, com manen els tòpics. Va haver d'alçar-se per deixar-me entrar al meu seient, junt a la finestreta, camí de Madrid. Només passar vaig veure, de reüll, el llibre que llegia: “El juego de Ender”, d’Orson Scott Card. Jo duia a la meua cartera “La voz de los muertos”, segona entrega de la mateixa saga que, com he dit en altre lloc, rellegia des de feia un parell de mesos. Tot va passar en un sospir: va ser moure el tren, abans que haguera pogut pensar en fer res (posar distretament el meu llibre a la seua vista, dir-li alguna cosa –“vaya, que casualidad!”-- ) i ja s’havia canviat a un altre seient del vagó semidesert… Tot constatant que les meues habilitats seductores es trobaven al nivell habitual (xorrant sang), amb l’orgull íntimamente ferit, vaig treure finalment el llibre –no m’havia donat ni temps, la bella, la traïdora—i vaig decidir oblidar el que va haver entre nosaltres. I vaig decidir, també, que ja era hora de complir el compromís d’escriure alguna cosa sobre Ender i el seu joc.

Em va resultar, quan el vaig llegir, un llibre certament sorprenent. Per a un aficionat a la ciència-ficció, l’argument de “El juego de Ender” (Ediciones B, 1990) no semblava gran cosa, tot i l’aval dels premis; però el boca a boca era inapel·lable. Per si no l’heu llegida i voleu fer-ho, no xafaré la història més enllà de la sinopsis de la contraportada: “La Terra es veu amenaçada per una raça extraterrestre que es comunica telepàticament i que considera no tindre res en comú amb els humans, als quals vol destruir. Per a vencer-los, cal un geni militar, i per a això s’ha permés el naiexement d’Ender”. S’ha permés (la natalitat, l’any 2070, està restringida a dos fills) pels antecedents familiars del protagonista, que fan pensar que serà algú excepcional. Els extraterrestres són els Insectors (curiosa raça social), i la major part de la trama correspon a l’etapa de formació i entrenament militar d’Ender (Andrew Wiggin), apenes un xiquet, per a la seua missió d'eliminar-los. En realitat, però, el llibre està ple de referències psicològiques, amb una atenció especial a les complexes emocions que experimenta el protagonista i altres personatges rellevants com els companys de l'acadèmia militar, Mazer Rackam o els germans d’Ender (Peter/Locke i Valentine/Demóstenes). Abunden les reflexions sobre les relacions humanes (i extrahumanes) i sobre la percepció de les amenaces i els enemics (el llibre va ser escrit en plena guerra freda). Però on m’ho vaig passar bé, francamente bé, va ser amb les simulacions a que sotmeten a Ender per entrenar-lo: si vos agraden aquestes coses dels ordinadors, i aplegueu –que segur que si—a imaginar-ho en tres dimensions, vos assegure estones molt entretingudes.


Amb aquests antecedents, no es estrany que em llançara de cap a la segona entrega de la saga, “La voz de los muertos” (Ediciones B, 1999), només per comprovar que es tractava d’un llibre radicalmente diferent, molt més complexe que aquell però igualment apassionant. Tres mil anys després (coses de la relativitat), un Ender penedit recorre la galàxia per superar el seu sentiment de culpa front als Insectors… podeu trobar resums fácilment, però jo m’estime més no anar més enllà, tampoc, per si vos abelleix llegir-lo, que també el recomane. Ja dic, però, que en aquest cas la trama resulta molt més complicada, amb propostes brillants d’entre les quals en destaque dues: la raça fascinant dels pequeninos, una espècie extraterrestre amb un cicle de vida… cridaner. Habiten el planeta Lusitania, on hi ha instal•lada un colònia humana d'ascendència i idioma portugués, i entre les dues comunitats s’estableix una relació complicada i plena de matissos. L'autor dedica a aquesta relació una atenció especial, amb el virus de la descolada de fons i, de nou, la psicologia de les emocions com a eix central. Junt amb el paper, trascendent, dels “Portaveus dels morts", Jane és un altre dels elements centrals del llibre: una intel·ligència artificial originada espontàniament a partir de les xarxes de comunicació per ansible desenvolupades pels humans. Trames paral·leles, molts i molt variats personatges i ramificacions de tota mena el fan més difícil de llegir; però m'he divertit tant com la primera vegada.

Card va voler, encara, aprofitar l’èxit de la saga amb dos llibres més, que van completar també la meua etapa “enderiana”. “Ender el Xenocida” té un passe: tan complicat com l’anterior en la trama, però amb una tendència metafísica, trascendent i espiritualista (Card és mormó) que desdibuixa un poc la resta del llibre, tot i que reconec que té un valor metafòric apreciable. I alguna sorpresa curiosa i planetària. Interessants també alguns detalls que completen el perfil dels pequeninos. “Hijos de la mente”, l´últim llibre de la série (encara que l’autor haja seguit utilitzant a Ender en altres obres menors), queda ja un poc forçat i, almenys des del meu punt de vista, aporta més bé poqueta cosa. O siga, i per si fa paper: definitivamente recomanable el primer, francament interessant el segon, i prescindibles tercer i quart, tret que vos passe com a mi i no vulgueu deixar de fer-ne una ullada. Ja em direu.

Vaig agafar el tren de tornada en Atocha després d’una llarga i fructífera reunió. I, ves per on, aquesta vegada era una altra rossa –més guapeta, però amb xaqueteta de pell i amb ordinador en lloc de llibre—qui ocupava la finestreta al costat del seient que indicava el meu bitllet. Una bona oportunitat per a la venjança. No ho vaig dubtar, ni li vaig deixar opció: tan bon punt vam arrancar, em vaig alçar discretament i vaig seure en altre seient sense companys ni companyes. Vaig apurar les últimes pàgines abans d'Albacete, amb la convicció d'haver llançat un clar avís a totes aquelles que s'asseguen al meu costat d'ara endavant, orgullós que és un. I previngut, que dos colps seguits a l’autoestima, no sé si m’enteneu, no sé jo com m'haurien deixat... A la pròxima, siga rossa o morena, potser que faré servir l’ansible.