Malgrat totes les vegades que havia caminat per la serreta de Sant Antoni, en l'extrem oriental del Carrascal de la Font Roja, mai no havia parat atenció a aquell senderol, quasi perdut, que s'endinsava en la pineda un poc per damunt del solitari mas de Nyego. Però en començar a preparar una guia de la zona, ja fa uns quants anys, es va plantejar la conveniència d'incloure-hi algun recorregut per aquell sector del parc natural, molt menys conegut però d'un innegable interès ambiental i paisatgístic; i aquell viarany, embardissat pels càdecs i les coscolles però amb senyals d'haver estat un camí freqüentat i de bona traça, semblava una opció idònia. Després de valorar, amb el propi parc natural --Juan Luis Albors era, llavors, el seu director-- els possibles efectes negatius de donar difusió a aquell itinerari, ens vam decidir a incorporar-lo al llibre, tot advertint del seu estat ("des del bell inici, el caminal discorre sobre una estreta però còmoda plataforma recolzada sobre una filera de pedres que, a l'esquerra de la marxa, fan de muret de contenció. A hores d'ara, però, la vegetació ha envaït la traça, fins el punt que en molts llocs cal fer un petit esforç per resseguir-la") però amb la idea que acabara esdevenint un dels trajectes recomanats per l'espai natural.
Diumenge passat, després de molt de temps sense trescar per aquells indrets, vaig tornar a Sant Antoni per buscar l'estret corriol de les Clapisses; però el que vaig trobar va ser un sender magnífic, abalisat com a PR i amb traces de ser un camí conegut i concorregut. Sabia, per referències, de l'esplèndida tasca que la brigada del parc --amenaçada, com la resta, per les indignes retallades que ja s'han endut per davant a una part del personal de l'espai protegit-- havia fet recuperant-lo, però reconec que així i tot em va sorprendre el resultat. La resta, però, seguia com ho recordava: les esplèndides vistes sobre la valleta de la Canal allà on la pineda s'esclarissa, els carrascars esquerps i rabassuts del solell de la serralada, el camí que es prolonga, evitant les zones més sensibles (les Penyes de la Buitrera, ocupades des de fa molts anys per una parella d'àguiles de panxa blanca que em va acompanyar durant un tram de la caminada) fins el cim del Menejador. I, de tornada al Pla del Ginebrar, la possibilitat de completar el recorregut carenejant --a estones per bon camí, d'altres sobre un enutjós però assequible rascler-- fins tornar, de nou, al punt de partida: hi ha sendes velles, sendes novelles, i sendes que poden ser, alhora, totes dues coses.
Primer aniversari, hui, d'aquella anticipada #primaveravalenciana que alguns han volgut donar per morta però que té encara molta vida i un llarg camí per davant. I jornada, també, d'inquietants esdeveniments còsmics, alguns esperats des de fa temps i d'altres imprevistos i sorprenents: alerta amb el cel, no emprenyem... Bon cap de setmana!
