Etiquetes

Ho he d'acceptar: pel que es veu, això d'etiquetar les entrades del blog no se'm dona massa bé. Jo li pose voluntat, i de fet podeu comprovar que la llista que acompanya aquestes planes ha arribat a assolir, a aquestes alçades, una extensió considerable. Però després m'hi pose a veure què és el que havia escrit fins ara de Famorca, i comprove, no sense sorpresa, que no hi he deixat cap referència: ni per ser el lloc des d'on solen començar les meues caminades per l'Alfaro i la Serrella (aquestes si, ben representades al recull), ni pel seu topònim, tan evocador com intrigant, al qual Coromines, que tempteja amb un origen amazic, dedica --conjuntament amb el veí Fageca-- una extensa reflexió. Però tampoc pels nombrosos jaciments arqueològics que alberga el terme i la seua rodalia, les vicissituds dels colons mallorquins que vingueren a poblar-la després de l'expulsió dels moriscos, ni tan sols per les inoblidables estones passades recorrent els carrerons del poble després de dinar a l'entranyable i desapareguda Casa Pura. Així és que, aprofitant que no fa molt vam estar fent una preciosa caminada per terres famorquines, i tot i que han passat ja unes setmanes des de llavors, he pensat que era un bon moment per afegir a la llista una etiqueta que ja fa molt de temps que hauria d'haver-ne format part; segur que no haurà de passar molt de temps abans que torne a utilitzar-la.

Tret de la vista del poble, que és de l'any passat però que m'ha semblat que convenia, totes les altres imatges --incloent-hi la de l'heura de fulles curiosament lineals i la de l'acolorida larva de borinot de les letereses-- van ser fetes al llarg del recorregut al qual em referia més amunt, i que a més del singular paratge del Pla de la Cova i els seus extraordinaris corrals --amb pintures rupestres descobertes no fa massa-- ens va dur, després d'un preciós trajecte a peus de la Serrella, fins al rellevant jaciment de la Cova de Santa Maira, dins ja del terme veí de Castell de Castells, que veig per cert que almenys si que tenia ja una etiqueta però que em sembla molt poc per al que mereixeria. No,  definitivament, no se'm dona bé...

Els pastors i la muntanya

Tal i com passa a moltes altres zones de muntanya arreu del món, els rastres de l’activitat secular dels pastors i els seus ramats són una part fonamental del paisatge actual de l’Alt Atles. Tot i que sovint passen desapercebuts a observadors poc avesats, els testimonis materials d’aquest aprofitament mil·lenari (corrals, pastures o camins de transhumància, especialment, però també fonts, abeuradors i fins i tot petroglifs i altres formes de delimitació territorial) es fan presents arreu de les muntanyes. Però l’empremta del pastoralisme va molt més enllà d’aquests elements físics: tot i l’efecte dels canvis socials i econòmics recents a que es veuen sotmeses les societats muntanyenques, i que estan alterant també unes pràctiques que es basen en l’estructura tribal i que es remunten com s’ha dit molts segles enrere, la ramaderia extensiva ha donat lloc a un conjunt extraordinari de pràctiques, costums i manifestacions culturals que han merescut des de fa temps l’interés dels investigadors occidentals, no solament pel seu valor patrimonial sinó també per representar models d’ús sostenible dels recursos naturals arrelats al territori i que podrien contribuir a millorar la situació ambiental i socioeconòmica de moltes altres zones de muntanya. És el cas, per exemple, de l’agdal, un terme amazic de significats diversos que s’aplica originàriament a qualsevol espai tancat però que, en algunes zones de l’Alt Atles, designa també un model de gestió comunitària dels herbatges d’estiu basat en l’establiment de normes acordades per vedar temporalment l’accés a determinades pastures durant la primavera, amb la qual cosa es facilita la seua adequada recuperació. Amb freqüència, les limitacions d'ús dels agdal es troben reforçades per elements vinculats amb creences sobrenaturals (en Al·là, els sants locals o els genis o djinns), i la seua reobertura anual al pasturatge pot anar precedida per una festa o moussem amb cants, danses i rituals als quals hi participa tota la comunitat relacionada amb el lloc. 

Pastures d'estiu dels Aït Mizane segons H. Rachik (2011). De la xarxa. 

La meua curiositat pels anomenats sistemes agrosilvopastorals, especialment per aquells que es desenvolupen en territoris de muntanya mediterrània, es remunta a molt de temps enrere. Les característiques ecològiques dels àmbits als quals s’apliquen, els seues trets específics d’adaptació a les condicions locals o els mecanismes socials i culturals que els mantenen, però sobretot la possibilitat d’aplicar-los per millorar la situació socioambiental de determinades zones, m’han despertat des de sempre un interès especial, afavorit per la nombrosa documentació que, afortunadament, es troba a l’abast de qualsevol persona que s’interesse sobre el particular: fonts com el Pastoralism Knowledge Hub de la FAO, o les nombroses publicacions del CIHEAM (entre elles, la revista Options Mediterranéennes), per citar-ne només un parell, han estat fonamentals per saber-ne més sobre aquestes qüestions, i gràcies a elles vaig poder conéixer moltes de les singularitats d’aquesta activitat a l’Alt Atles –un àrea especialment ben estudiada-- quan visitar aquelles terres no era més que una vaga possibilitat de futur. Potser és per això que, ni que siga com un més dels visitants ocasionals que recorren a hores d’ara aquelles muntanyes, caminar pels seus senders ancestrals, passar la nit en algun dels azib (pletes comunals ocupades estacionalment pels pastors, junt a les quals hi solen haver closos de pedra seca o asgoun) dels que tant havia llegit, o veure als pastors recollir a boqueta nit el seu ramat, segueix tenint per a mi un significat especial. I el desig, també en açò, de no perdre mai les ganes de seguir aprenent. 

Azib al Toubkal. Del pla de gestió del Parc Nacional.

Vaig deixar pendent, de l’entrada anterior dedicada a aquest viatge, dir alguna cosa de la darrera etapa de la ruta, però la veritat és que no hi ha molt a contar: arribats finalment al refugi –menys concorregut que altres ocasions-- després d’una ràpida i còmoda baixada des del coll de Tizi n’Ouanoums, només ens quedava afrontar, al dia següent, la prevista ascensió al Toubkal, que vam completar sense cap incidència tots els membres del grup i que he de dir que en aquesta ocasió em va semblar, potser pels dies passats prèviament a la muntanya, menys feixuga que en pujades anteriors. El descens per la vall d’Ikhibi Nord i el retorn a Imlil --amb la preceptiva parada a l’encisador paratge de Sidi Chamharouch-- formen part també de trajectes que em resulten ja familiars, però no per això menys estimables, i als que espere tornar més prompte que tard.

Punts de vista

La Serra de l'Almirant és, a hores d'ara, més de travessar que de recórrer. Perdudes la majoria de les rotes on creixien a dures penes oliveres i ametlers, i sense els ramats que secularment la pasturaven i dels qual han quedat com testimoni els corrals i els aixoplucs, només els senders que la remunten des dels pobles de la Vall de Gallinera, de la qual representa el límit nord, permeten endinsar-se caminant en l'aspra serralada, majoritàriament coberta, fora d'ells, per matollars densos i esquerps. Significativament coneguts en la zona com costeres, Vicent Morera i Joanjo Ortolà esmenten fins a dotze d'aquests camins que, a més d'accedir a les zones de conreu i de pastura, unien la vall amb la fèrtil fondalada del Pla de la Llacuna i des d'ella, a est i oest, amb les terres de l'Orxa i Vilallonga, a les veïnes comarques del Comtat i la Safor. A més del que va ser en part aprofitat en el seu dia per obrir una pista forestal, alguns d'aquests recorreguts han estat recentment recuperats, i representen una alternativa interessant a les conegudes i concorregudes sendes que recorren la preciosa vessant d'ombria de la vall.

Vista des de l'Almirant, Gallinera ofereix a qui l'observa un punt de vista diferent. I no només per les perspectives, òbviament també distintes, que s'albiren des de les altures de la serra. Lluny de les fonts i dels castells, dels poblets encisadors i dels cirerers florits que aprecien tots aquells que la visiten, en caminar per aquestes vessants de brolla i roquissar és inevitable reparar en el paper fonamental que els pastors i els seus ramats van haver de representar, fins no fa massa temps, en la vida de la vall. Hom conta que, cap a mitjans del segle XX, fins a seixanta ramats de cabres i ovelles pasturaven en aquestes terres, i a la vista --com ja s'ha dit-- de la profusió de corrals, tancats, refugis i altres estructures vinculades a l'aprofitament ramader que escampen les seues restes arreu de la muntanya, no costa creure en la puixança que hi assoliria aquesta activitat, pràcticament desapareguda a hores d'ara. Font de carn i d'altres productes animals, però també directament relacionades amb el manteniment de la fertilitat del sòl (fins el punt que molts corrals eren bastits pels propis llauradors, que deixaven usar-los als pastors a canvi del fem i el xerri produïts pels animals), la ramaderia i el pastoreig  han configurat al llarg dels segles aquests paisatges de muntanya i han estat part indispensable de les societats que els habitaven, encara que a hores d'ara el seu paper ens resulte, quasi sempre, difícil de copsar.

Deia Joan Fuster que "En tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil". No oculte, és cert, el meu afecte per aquestes terres, avui ermes i aparentment estèrils, si més no a efectes productius: el mestre, que reconeixia la seua escassa sensibilitat front al paisatge i rebutjava els misticismes bastits al seu recer, hi adoptava al respecte una posició indubtablement pragmàtica, basada en l’apreciació de la terra com a mitjà de vida, fins el punt d’escriure que "L’home de la ciutat, que viu d’altres recursos, pot permetre’s el luxe d’una indiferència enfront d’aquest aspecte: la muntanya pelada i abrupta, l’erm buit, l’arenal estèril, qualsevol “terra” poc o no gens reditícia, aconseguirà subjugar-lo. Potser uns tals llocs siguin “bells” realment. Tanmateix, dubto que els seus habitants ho creguin així, si doncs no és que pequin de sofisticats". Però sense negar aquesta perspectiva, i fugint en tot cas de bucolismes inoportuns i innecessaris, vull creure que una part d’allò que m’atrau d’aquests paisatges és precisament la petjada de la gent que, durant segles, la va habitar; gent que, generació rere generació, va tractar d’aprofitar, amb imaginació i tenacitat, els limitats recursos de la serra, modificant quan era possible les seues condicions fins el punt de que difícilment podríem entendre-la actualment sense tindre expressament en compte aquest factor. I al remat, apreciar --o no-- la bellesa d’un paisatge, siga el que siga el que s’entenga com a tal,  no deixa de ser, com quasi tot, qüestió de punts de vista.

Com sempre que camine per la Vall de Gallinera, fer-ho de la mà del magnífic llibre de Vicent Morera i Joanjo Ortolà, als qui cite més amunt, ho fa tot molt més senzill i entenedor. Quant a Fuster i els paisatges, i a més de recórrer a la font original, m’ha resultat molt interessant aquest treball d'Antoni Defez. I em deixe pendent, per a un altre moment, parlar un poc del Pla de la Llacuna, un espai certament singular per molts aspectes que mereix atenció per ell mateix. I potser, també, alguna afectuosa descripció.

De vespres

Dijous. Només un dia més per acabar la setmana i, amb ella, aquest experiment d’anotacions diàries que, tot i que no es repetirà sovint (que ningú s’inquiete, doncs), ha tingut la seua utilitat com a novetat, i per fer més passadores unes vesprades proclius a la indolència. Ha estat curiós constatar com, en contra del què havia suposat, no han estat dies en absolut estèrils. Temes i intencions han anat sorgint ara i adés, fins i tot més del que ve sent habitual. De vegades, han estat simples ocurrències –ja n’heu vist algunes per ací, d’altres queden anotades per quan calga—que acudeixen en els capvespres soporosos o amb les mans al volant. Altres voltes, notícies de premsa de contingut divers que he deixat passar, però que haurien pogut donar molt de joc. Sense anar més lluny, recorde aquesta, amb una peculiar visió del parany; aquesta, sobre el futbol, que ja sabem que és només un esport, o aquesta altra, sobre sentiments nacionals, de la qual espere ampli ressó. Fins i tot, la blogosfera de guàrdia s’ha mogut a un alt nivell aquesta setmana. Molt remarcable l’entrada de fa uns dies de Vent de Cabylia, incloent-hi uns comentaris magnífics, o les sempre assenyades reflexions del Penjoll, però no han estat ni de bon tros les úniques.

Cada dia que passa, la peresa va guanyant espai inexorablement. Però qui no té la vespra no té la festa, i encara he trobat hui mateix un petit espai de lucidesa per no deixar passar una bona oportunitat. Aquesta vesprada, els amics i amigues del Col·lectiu Vall de Vernissa ens havien proposat, dins el seu projecte de voluntariat per a la custòdia del territori, de fer una passejada pel voltant de Sant Jeroni de Cotalba, al cor de la Safor, acompanyant un pastor i el seu ramat. L’ocassió era magnífica per retrobar companys i companyes als qui aprecie especialment (la setmana passada vaig estar també a Gandia, convidat per la bona gent del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera, però no vam tindre ocasió de coincidir), però també per la singularitat de la proposta, en una terra en què la professió de pastor va quedant reduïda a la més estricta marginalitat. Tot i la calor i l’horari justetet –a les tres eixir del treball, fer un mos ràpid i seguit cap a Gandia-- l’experiència ha pagat la pena. Ha estat francament interessant conversar una estoneta amb Ángel, el pastor d'Arroyo Cerezo afincat a la Safor: setanta dos anys a l'esquena, la saviesa de tota una vida recorrent serres i valls amb els ramats. Hem parlat de transhumàncies perdudes, de voltors, d'ovelles i cabres, de gent treballadora i gent que se n'ha aprofitat (i se n'aprofita) d'aquella... No vos descuideu de fer una ullada a les propostes i activitats de l’Ecomuseu: són gent activa i imaginativa com poca, segur que us hi trobareu a gust amb ells.

Acabe: jo estic ja a punt, només un dia més. Però molta altra gent, alguna d’ella que m’estime especialment, no. Bé per les condicions del seu treball o contracte, bé perquè simplement fa mesos que no en tenen, d’un o de l’altre, no són pocs els amics i amigues que enguany no estan per sentir parlar de vacances. Jo no puc dir res –ja n’he dit massa, sabreu disculpar-me--, només fer un pensament i esperar i desitjar que tinguen molta sort. Però quan els drets bàsics, aquells que han costat tant de guanyar, comencen a semblar-nos privilegis, és que alguna cosa va malament, molt malament.