Renàixer

Com passa sovint al nostre eixut país, allò que distingeix el paratge respecte al seu entorn més immediat --justificadament anomenat “Pla dels Corralets”-- és la presència més o menys permanent d’aigua; més o menys, perquè és precisament el caràcter discontinu de la inundació allò que caracteritza els escassos, maltractats i incompresos estanys temporals mediterranis, hàbitats protegits per la legislació europea en albergar una flora i fauna singular i dels quals la denominada Bassa de Benirrama representa un exemple destacat. Petit tresor natural i paisatgístic de les valls de la Marina (l'aigual està pràcticament junt a la ratlla amb Gallinera, però formalment inclòs en terme d’Ebo i molt a prop de l’antic camí que uneix tots dos pobles) no hi havia tornat a la Bassa, espai predilecte del mestre Joan Pellicer, després de l’últim foc que va assolar aquestes serres. Afortunadament, després de la severa sequera dels últims anys, les pluges generoses d’aquesta primavera li han retornat al toll, amb un bon nivell d’aigua i entapissat en aquests dies de florides creixenasses, el seu aspecte més atractiu i esponerós. Afegiu-li, sense allunyar-se molt del bassiot, una curta però estimulant caminada per visitar l’enclavament d’art rupestre llevantí de la cova de les Torrudanes, a la capçalera de l’abrupte barranc del mateix nom, i encara una última i ràpida ullada al barranc dels Cocons per veure si guardava rastre d’aigua, que més aviat ja poca, per completar un matí esplèndid per una terra que està tan acostumada a renàixer --de vegades de les cendres, unes altres del fang-- que amb freqüència sembla que no siga capaç d'existir d'una altra forma.

Renaixements

Arribar fins el recòndit i captivador Racó del Condoig, com sap bé la bona amiga Maria Josep Escrivà, pot arribar a ser una tasca complicada. Pràcticament desapareguda la senda que hi portava des del poblet de Margarida, de la què només algunes traces enrunades dels murs de pedra que la sustentaven posen de manifest el seu antic traçat, el trajecte més utilitzat a hores d'ara per aquells que s'hi aventuren és el vell camí que parteix del despoblat morisc de Cariola, a Beniaia, per davallar després l'abrupta vessant, antigament abancalada, que tanca pel nord el llit del barranc. Les dificultats, però, no s'acaben quan hom arriba finalment fins a la llera: moure’s per dins del congost, habitualment entollat, sobre les restes dels antics marges de pedra i al mig d'una vegetació exuberant en la qual abunden espècies tan poc afectuoses amb els caminants com arítjols o esbarzers, no resulta tampoc feina senzilla i requereix quasi sempre un temps i un esforç gens desdenyables.

Feia temps que no tornava a aquest preciós paratge, evocador com pocs de la memòria de l'enyorat Joan Pellicer, que tant se l'estimava. I tot i que no solen fer falta moltes raons per a dedicar-li una visita a un indret tan singular, aquesta vegada tenia una especial curiositat --i un poc de por, no ho negaré-- per veure els efectes de l'incendi que el va assolar, junt amb gran part de les Valls de la Marina, ara fa deu mesos. Comptàvem, per això, amb les dificultats afegides que el pas recent del foc podria imposar-nos al llarg de la baixada, però ens va sorprendre un poc trobar el barranc amb molta aigua; tanta, de fet, que entre això, els troncs cremats caiguts i l'embull de verd que ha rebrotat esponerós pertot arreu, no vam poder aplegar fins a la base de la penya ni comprovar, per tant, si les extraordinàries llengües de cérvol que hi creixien han sobreviscut també aquesta vegada. Marfulls, freixes, cues de cavall i, sobretot, arítjols i esbarzers, gaudeixen a hores d'ara d'una magnífica salut. 

Encara va haver temps, deixant enrere ja el Condoig i de tornada per una ruta diferent cap al punt de partida a Beniaia, per allargar-nos fins les encimbellades restes del castellet de Margarida (de qui em contava l'amic Rafa que es contava que va esdevindre inaccessible quan uns pobletans hi van dinamitar el pont d'accés convençuts que s'hi amagava un tresor dels temps dels moros) i el solitari Mas de Cantacuc, a la carena de la serra d'igual nom i amb signes alarmants d'una accelerada decadència. Un magnífic passeig, en tot cas, sota uns núvols que en aquesta ocasió no van passar de l'amenaça i per unes terres que m'estime especialment malgrat totes les ferides, o potser precisament per elles. I amb una idea que, des d'aquell dia, no ha deixat de rondar-me pel cap: solem donar per descomptat que allò que hom pot esperar, després de la desfeta, és el caos i el desordre; però poques voltes reparem en que el camí per a renàixer pot arribar a ser igualment caòtic, convuls i desconcertant. I em sembla que ara, que és moment de reconstruir, convé tindre-ho present.
 

Etapes

La veritat és que, a poc que ho pense, aquest març que tot just acaba d'acabar-se ha donat bastant de si. He complit els seixanta anys, que no deixa de tindre el seu què, o almenys a mi m'ho sembla; els pisos familiars (el dels avis i el dels pares, un damunt de l'altre) de l'alcoià carrer de Santa Rita, ens els què hem passat tants anys i tanta vida, han deixat finalment de ser nostres perquè tot i la recança inevitable ja no sabíem molt bé què fer amb ells; en unes poques setmanes, m'han fet més proves mèdiques que en els set-cents vint mesos anteriors junts, i tot i que no estic content tampoc sembla que la cosa siga, ara com ara, per alarmar-se en excés; i he donat per tancat, vull pensar que dignament, el breu però intens període professional en el qual he estat cap de servei per tornar, a partir del dilluns i almenys per una temporada, a una vida més tranquil·la i, sobretot, més desreponsabilitzada, que jo ja sé que al remat la culpa és meua per prendre'm les coses massa a pit. De tot això --o de quasi tot-- deixe pendent escriure alguna cosa més avant, ara que segur que tindré un poc més de temps i de cap per a poder-ho fer. Però pel moment, em quede amb la impressió de que, passat el temps, recordaré aquest març estrany i ambigu, eixut i lluminós, com el final inevitable d'una etapa. O el principi d'una altra, que ve a ser el mateix: s'ha acabat l'hivern, i el taronger del pati ha tornat a florir.

Tot i que no haja trobat tampoc el moment per a parlar-ne, març ha estat també temps de caminades, quasi sempre sense anar-se'n massa lluny però especialment benvingudes per posar un poc en ordre les idees i gaudir de la llum i dels colors de la primavera que comença. I entre totes elles, em va agradar especialment tornar a les muntanyes de Castell de Castells, més encara poc després d'haver llegit el commovedor Diari de Sotaia del mestre Pellicer, que tant s'estimava aquella terra i la gent que l'habita. I si, ho heu encertat: també de tot això deixe pendent escriure, més avant, alguna cosa...

"Ésser fidel a la sang de la terra..."

Si no ens haguera deixat abans d'hora, fa ja més de cinc anys, Joan Pellicer hauria complert 65 anys la setmana passada. Ens ho ha recordat Maria Josep Escrivà, que li ha dedicat, en el sempre recomanable blog Burrera Comprimida, un sentidíssim homenatge al qual jo no gosaria posar ni llevar ni una sola paraula, i al què acompanya també un video muntat per Salvador Bolufer. L'han titulat "Doneu-me un poc de la vostra saviesa", i només puc recomanar-vos que, tant si vàreu tindre la sort de conéixer a Joan com si simplement vos sentiu admiradors --i deutors-- de la seua immensa tasca d'investigació i divulgació, no deixeu de llegir-lo.