(...) "amb ma ferma agafa el bolígraf i afegeix una paraula a la pàgina, una paraula que l'historiador no va escriure, que en nom de la veritat històrica no podia haver escrit mai, la paraula No, ara el llibre ha passat a dir que els croats No van ajudar els portuguesos a conquerir Lisboa, així està escrit i per tant ha passat a ser veritat, però diferent, allò que anomenem fals ha prevalgut sobre allò que anomenem vertader, ha ocupat el seu lloc, algú haurà d'explicar la nova història, i com."
José Saramago, "Història del setge de Lisboa"
En la mesura que altres ocupacions m'ho permeten, aprofite aquests últims dies abans de tornar a la faena per llegir; o, més pròpiament, per
rellegir. He rellegit Cabré (que parla, precisament, de
rellegir: "
Qui temi retrobar-se, que no rellegeixi cap text perquè es pot endur un bon disgut") i també Chirbes, sorprès encara per la
pèrdua inesperada. Però sobretot, encara amb les imatges de Lisboa ben presents, rellig Saramago: amb la "
Història del setge de Lisboa" com un dels meus llibres preferits, no ha de sorprendre que els passeigs pels carrerons del barri d'
Alfama, alçat sobre el que va ser l'
al-Ushbuna musulmana i on es conserven la major part de les restes de la ciutat medieval, em resultaren especialment evocadors. Ara, ja a casa i amb el llibre a la mà, resseguisc de nou, amb el corrector Raimundo Silva, el rastre del traçat de la
Cerca Velha, des del
Castell fins el Largo da Sé, des del Campo de Santa Clara --allí on el 1147 van acampar les tropes d'
Afonso Henriques-- fins a la mateixa vora del riu, junt a la qual s'alçaria segles després la
Casa dos Bicos que, encara uns quants segles més tard, acabaria ocupant la
Fundação Jose Saramago... Rellig, de nou: "
Lisboa era guanyada, s'havia perdut Lisboa. Fins que no es va rendir el castell no es va aturar el carnatge. Tanmateix, quan el sol, davallant cap al mar, va tocar el nítid horitzó, es va sentir la veu del muetzí de la mesquita major que clamava per última vegada des d'allà dalt, on s'havia refugiat, Allahu akbar. Es va estremir la pell dels moros amb la crida d'Al·là, però la invocació no va arribar a la fi perquè un soldat cristià, de fe més zelosa, o potser pensant que encara li faltava un mort per donar la guerra per acabada, va pujar corrents al minaret i d'un sol cop d'espasa va degollar al vell, en els ulls cecs del qual va llampeguejar una llum en el moment en que se li apagava la vida." Potser la història no va ser exactament aquesta; però així havia estat escrita, i algú havia d'explicar-la.
