Pla de treball

Va fent camí la primavera a Aitana, i amb la faena de redacció del llibre bastant avançada (pràcticament només em queda per enllestir l'última part, això és, la introducció), he començat a posar un poc d'ordre a la que hauria de ser-ne la part gràfica: després d’anys de recórrer la muntanya, i fins i tot havent-ne descartat moltes per no arribar a una qualitat mínima acceptable, no puc dir que no compte amb una provisió d'imatges suficient per triar i garbellar. Sempre queda, però, algun buit per reomplir o alguna vista que convé posar al dia, com tampoc no sobra mai insistir sobre algun indret o  recorregut del qual dispose de menys informació o que he sovintejat més en altres èpoques de l’any. Així que aquest seguira sent el pla per a les pròximes setmanes: la primavera, potser no tan ufanosa com en algunes ocasions però molt més que en moltes altres, va obrint-se pas pertot arreu; però com que el temps és limitat i no es pot abastar a tot, la destinació prioritària de les meues pròximes caminades seguirà sent, ara com ara, la mare Aitana de la dura pedra. I la veritat, en vista del que es veu, tampoc no puc dir que em sàpiga molt mal.

 

Oh mare Aitana de la dura pedra.

Oh sacra Aitana de la guerra, dies

venen amargs, llesquen la dura pedra.

Oh lloc de fred, oh lloc intacte encara.

 

He abandonat mare i pare per tu.

M'aclame a tu, i m'arrapava a tu,

genolls de pedra i turmells de música.

Oh mare Aitana del braó potent,

la de l'esguard que fita velles terres.

Perquè has patit moltíssim, mare Aitana.

I has vist anar-se'n els teus millors fills

que ara retornen carregats de versos.

 

Canten per tu perquè han plorat moltíssim.

Sempre enyorant-te, recordant-te sempre.

Mare rupestre, oh vella i dura mare.

Vicent Andrés Estellés, "Aitana" (Mural del País Valencià)

A casa

Tenint en compte què han hagut de passar quasi vint-i-sis anys --els que fa que vivim a la casa a la què va arribar amb nosaltres-- fins que s’ha decidit finalment a florir, no sembla exagerat dir que el Selenicereus hamatus del nostre pati s’ho ha agafat realment amb calma. Fa algun temps vaig parlar d’ell ací mateix a tall sobretot de la seua resistència, però també hi apuntava les meues limitades esperances d’arribar a veure a casa les seues esplèndides i efímeres flors nocturnes; suposició errada, doncs, perquè fa algunes setmanes ens va sorprendre descobrir-li, en una de les tiges que pengen sobre el pati, tres ufanosos capolls el primer dels quals va esclatar finalment fa unes poques nits. En tindre un poc més de temps cercaré alguna informació complementària d’aquest curiós cactus mexicà, en especial sobre les condicions sota les quals floreix a les nostres latituds, a les què per cert acaba de ser reportada per primera volta com a escapada de cultiu. Però pel moment, em limitaré a deixar constància de què, quasi vint-i-set anys després d’haver-lo plantat i sense que puga atribuir-ho per ara a cap motiu concret, aquests dies --aquestes nits, de fet-- hem pogut veure a casa, durant unes poques hores, les flors obertes del Selenicereus. I que això de anomenar-lo “reina de la nit” potser sona d’entrada un poquet cursi, però que si ho pense bé tampoc no desdiu massa.

Entre les calorades, les ganes de vacances i el penosíssim panorama polític, per dir-li d’alguna forma, que entre uns i altres --inútils, corruptes, renegats i malparits en general-- s’han entestat en convertir en paisatge habitual, em costa especialment trencar l’ensopiment físic i mental per veure de posar-me a escriure alguna cosa amb un mínim trellat. No és estrany, per això, que en dates com aquestes se’m revifen inevitablement les ganes de llegir, i ja va bé que siga així perquè la llista de pendents és encara significativa i per sort no falten a casa racons (i moments) especialment escaients per a aquesta sempre recomanable ocupació. I al remat, a banda d’ajudar a fer més passadora la calor i l’espera de vacances, llegir (i rellegir) no deixa de ser també una forma de fer front a tots aquells, malauradament cada volta més i més presents, que l’únic que esperen dels llibres és que cremen bé...

Imatge de la xarxa 

  

La vida dura

No cal recórrer al cas de l’extraordinari xiprer del Sàhara, famós com ja s'ha dit  per la seua longevitat i objecte d’estudi per haver desenvolupat estratègies reproductives úniques en el món vegetal: d’una forma o d’una altra, qualsevol animal o planta capaç de sobreviure en un entorn tan inhòspit com el desèrtic, ha hagut d’adaptar-se a unes condicions ambientals extremes que es manifesten per exemple en la manca d’aigua, les oscil·lacions tèrmiques o l’escassa fertilitat dels sòls. Ha estat inevitable, en els dies que vam passar caminant per Tassili n’Ajjer, no pensar en tot això, al temps que constatàvem --ni que fora per damunt i de passada-- la sorprenent capacitat dels éssers vius per prosperar en un hàbitat tan exigent com aquest, inclòs pel Fons Mundial per a la Natura en una ecoregió específica denominada “boscos xeròfits montans del Sàhara occidental”. Com era previsible no hem tingut la sort, al llarg dels nostres recorreguts, de creuar-nos cap guepard, llop africà o fennec, però tampoc no ens ha faltat la possibilitat d'admirar plantes, ocells i algun altre animaló (o els seus rastres identificats pels nostres guies, com en el cas de serps o jerbus) que m’han mantingut, tal i com preveia, bastant entretingut durant i després del viatge. Valguen doncs aquestes ratlles per donar-ne testimoni, junt amb un pensament que no ha deixat de voltar-me pel cap d'ençà que vaig tornar: per més que vulga intentar-ho, és impossible que puga arribar a copsar, havent passat allà només uns dies de vacances, la magnitud dels desafiaments als quals ha d'enfrontar-se qualsevol ésser viu --plantes i animals, però també i especialment humans-- que per atzar de la història i la geografia haja fet del desert la seua llar; una vida dura que dura per nosaltres el que ho fa el nostre viatge, però que per a tots ells és, simplement, la vida. I això, ací com en qualsevol altre lloc, convé tindre-ho pressent sempre.

Mentre acabe de posar ordre en fotos i cap sobre la segona part del nostre viatge algerià (el recorregut per la muntanya cabilenca), no m’he pogut resistir a dir alguna cosa sobre els éssers vius --no humans-- amb els què vam compartir la nostra caminada per Tassili, alguns dels quals porte ací, a efectes merament il·lustratius i sense cap afany d'inventari. Com sempre, per si tinguéreu curiositat i de dalt a baix, les fotos corresponen (de forma raonablement fonamentada) a Cupressus dupreziana, Acacia ehrenbergiana, Senna italica, Ziziphus lotus, Neophron percnopterus, Atractylis aristata, Peganum harmala, Ammomanes deserti, Oenanthe leucopyga, Emberiza sahari, Silene villosa, Lavandula saharica, Reseda villosa, Olea laperrinei, Agama tassiliensis, Messalina guttulata, Acanthodactylus boskianus, Tuarega insignis, Adesmia biskreensis ssp. recticollis, Triops granarius, Pulicaria crispa, Zilla spinosa, i Limonium bonduellei i Rumex vesicarius creixent junts..

Renàixer

Com passa sovint al nostre eixut país, allò que distingeix el paratge respecte al seu entorn més immediat --justificadament anomenat “Pla dels Corralets”-- és la presència més o menys permanent d’aigua; més o menys, perquè és precisament el caràcter discontinu de la inundació allò que caracteritza els escassos, maltractats i incompresos estanys temporals mediterranis, hàbitats protegits per la legislació europea en albergar una flora i fauna singular i dels quals la denominada Bassa de Benirrama representa un exemple destacat. Petit tresor natural i paisatgístic de les valls de la Marina (l'aigual està pràcticament junt a la ratlla amb Gallinera, però formalment inclòs en terme d’Ebo i molt a prop de l’antic camí que uneix tots dos pobles) no hi havia tornat a la Bassa, espai predilecte del mestre Joan Pellicer, després de l’últim foc que va assolar aquestes serres. Afortunadament, després de la severa sequera dels últims anys, les pluges generoses d’aquesta primavera li han retornat al toll, amb un bon nivell d’aigua i entapissat en aquests dies de florides creixenasses, el seu aspecte més atractiu i esponerós. Afegiu-li, sense allunyar-se molt del bassiot, una curta però estimulant caminada per visitar l’enclavament d’art rupestre llevantí de la cova de les Torrudanes, a la capçalera de l’abrupte barranc del mateix nom, i encara una última i ràpida ullada al barranc dels Cocons per veure si guardava rastre d’aigua, que més aviat ja poca, per completar un matí esplèndid per una terra que està tan acostumada a renàixer --de vegades de les cendres, unes altres del fang-- que amb freqüència sembla que no siga capaç d'existir d'una altra forma.