Calma (tensa)

D'ací a dues setmanes, els valencians i valencianes haurem d'escollir de nou entre seguir fent tímides passes (timidíssimes, diria, amb massa freqüència) cap a una certa normalitat com a poble, o be tornar a posar el nostre destí col·lectiu en mans d'aquells que, no fa tant de temps, van dur el País a les més altes cotes de corrupció, inoperància, irrellevància i autoodi. O encara pitjor, fins i tot, a poc que l’extrema dreta “explícita” (la dreta suposadament no extrema, ací, ja fa temps que se li assembla tant que sovint es fa difícil distingir-les) tinga la capacitat de condicionar qualsevol àmbit rellevant de decisió. A hores d'ara, totes les enquestes, encara que oscil·len cap a un o altre costat quan es tracta de vaticinar quin dels blocs serà finalment el guanyador, coincideixen en pronosticar un resultat notablement ajustat, més encara que el que va decidir el segon govern del Botànic ara fa quatre anys. Així que en això estic, pendent d'unes enquestes de les que no m'en refie massa, amb una preferència evident sobre quin voldria que fora el resultat de les eleccions (i no solament com a ciutadà; aquells que governen els pròxims quatre anys la Generalitat hauran de decidir també quins seran els meus caps a la faena...) i instal·lat en una espècie de calma tensa a l'espera de veure com anirà finalment la cosa. Espera activa, en tot cas: no és molt el que puc fer, i tampoc és que m'entusiasme especialment cap de les opcions polítiques que tenen opcions reals de formar part d'un eventual tercer Botànic, però encara que siga només (ai!) per pragmatisme, i per tímides que seguisquen sent les passes, faré tot el que puga per evitar que cap vot que puga allunyar la perspectiva d'un govern de dreta (i d'extrema dreta) es quede a casa el 28 de maig. I ja veurem, al remat, què és el que passa: si cal tornar a picar pedra, que ningú no dubte que ho farem; però estaria bé poder mirar endavant, i dedicar l'esforç a una altra cosa... Bon cap de setmana!

 

El context preelectoral no l’únic “pre” que em té capficat ara mateix: també en unes setmanes, hauré de passar pel quiròfan –la cirurgia ha estat el tractament escollit finalment per a la meua malaltia— i ara mateix ja em trobe, a tots els efectes, en fase preoperatòria. Espere (podria dir “estic convençut”, però el meu convenciment em sembla ara com ara poc rellevant a aquests efectes) que tot anirà bé, i que en uns pocs mesos podré tornar a estar pujant muntanyes, que ja m’han dit els metges que durant un temps m’ho hauré de prendre amb calma. Però mentre arriba el moment, vaig a veure si aprofite i en puge tantes com puga, encara que siga a prop de casa. Almenys, de llegir no m’han dit res. Ni d’escriure, tampoc.

El fet d'una cirera

Havia pensat en això alguna vegada, però no ha estat fins ara, després de donar ahir per ben complida la ja antiga tradició familiar d'anar a veure els cirerers que floreixen aquests dies per les valls de la comarca, que he dedicat una estona a buscar-ho per la xarxa. I he trobat que, segons sembla, en el Hanami japonès els fruits són un element tan irrellevant que la majoria de les varietats que el protagonitzen --els sakura-- o bé no en produeixen o bé, si ho fan, són més aviat petits i aspres, agres o amargs. No cal dir que no seré jo, amant reconegut de l'encís de les flors (cirerers inclosos) i indubtablement sensible, també, a la fugacitat de la bellesa i de la vida, qui gose qüestionar la profunda significació filosòfica d'aquesta pràctica mil·lenària. Però he de reconèixer que, davant l'espectacle esplendorós de la florida dels nostres cirerers, mai no he pogut evitar pensar que allò que li dona sentit a cada flor, allò que al remat les fa inevitablement belles i efímeres, és la seua decidida voluntat d'arribar algun dia a ser cirera. I no crec que això, sincerament, els lleve gens de poesia; de fet, estic convençut que és al contrari. 

La mala reputació

El mateix nom de botxí, amb el qual és àmpliament conegut, ja dona alguna pista sobre per on han d'anar les coses. Però fins i tot si no l'identifiqueu per aquesta denominació, ni tampoc l'heu reconegut per les imatges, és molt probable que vos resulte almenys vagament familiar si vos dic que és un d'aquells ocells que, com altres parents pròxims, acostuma a empalar les seues preses (insectes sobretot, però també ratolins, sargantanes o petits ocells) en les espines dels rosers i d'altres plantes similars. Un comportament certament peculiar, probablement relacionat amb el marcatge del territori o amb la conveniència de tindre l'aliment ben a l'abast, però que li ha donat, a ulls dels humans, una fama més aviat sòrdida: llisc a l’Alcover-Moll, on he arribat mirant això del nom, sobre “la creença que aquest ocell té el mal instint de turmentar els animalets que pot agafar, com és ara escarabats, sargantanes i llagosts, que posa aspidats a pues de plantes espinoses, i ell canta mentre els animalets sofreixen. Diuen que el seu cant en tals casos és: «Tira-li corda! tira-li corda!»", i encara hi ha qui pensa que, tot i que són els seus nius els que solen ser parasitats pels cucuts, “aquest ocell té costum d'entrar en els nius d'altres ocells i de matar els petits que hi troba, rompre els ous i posar-se a habitar en el niu despullat”. I no seré jo qui negue que la imatge d'una cadernera o d'una musaranya encara viva, enfilada en una espina, pot resultar desagradable i fins i tot un poc macabra; però d'això a convertir als pobres ocells en una mena d'encarnació del mal, hi ha un bon tros. Sobretot si es té en compte que, al remat, la crueltat, la perversitat o la inhumanitat són atributs inequívocament (i lamentablement) humans. La hipocresia, també. 

 

Al País Valencià, el gènere Lanius es troba representat a hores d'ara per tres espècies. La més comuna és el capsot, capsigrany o botxí garser (L. senator), a qui corresponen aquestes imatges d'un parell d'exemplars que ens eixiren al camí, aquest cap de setmana passat, a la rodalia de Relleu. El botxí ibèric o meridional (L. meridionalis), de tons grisencs, és també relativament freqüent, mentre que el capsot d'esquena roja o escorxador (L. collurio) només es coneix, com a nidificant, a les terres elevades de l'interior nord del país. I per cert, d'ençà que vaig triar el títol de l'entrada que no em trec del cap el clàssic del gran Brassens, així que he decidit triar una de les múltiples versions que se n'han fet, perquè ja sabeu: les braves gens n'aiment pas que / l'on suive une autre route qu'eux.

Vista enllà

M'adone que porte algun temps, en el veure i en el viure, amb l'atenció centrada en allò més pròxim i immediat, i deixant per tant un poc de banda tot el que s'escapa del pla curt i el curt termini. No em resulta, en tot cas, una situació nova ni estranya perquè em sol passar de tant en tant, i no puc dir que no siga una pràctica amb alguns avantatges innegables, sobretot si hom conjuga, com és el cas, miopia, afició per les plantes i una tendència no sempre saludable a voler planificar futurs incerts: avantatges en el veure, perquè facilita copsar els detalls que d'altra forma em passarien desapercebuts, però també en el viure perquè m'estalvia calfar-se massa el cap tractant de preveure anticipadament quin camí convindrà prendre quan la cruïlla no es troba encara ni a la vista. L'inconvenient, en un cas i en l'altre, ve a ser bàsicament el mateix: els horitzons limitats i la falta de perspectiva. I potser no és casualitat que fóra precisament a l'extraordinària i entranyable muntanya de la Safor (la més "singular i circular del planeta Terra", com escrivia l'enyorat Joan Pellicer) on em vinguera al cap la idea de que potser ha arribat l'hora de tornar a alçar la vista més enllà de l'ací i de l'ara, i començar a deixar enrere els  panorames massa curts i les expectatives confortables però limitades. Sense renunciar al detall si l'ocasió ho demanara, ni capficar-me en excés per anticipar escenaris com a mínim insegurs; però si amb l'aspiració, en les paraules sempre sàvies del mestre Cuerda, d'assolir almenys una visió global bastant aproximada, si més no abans de prendre algunes decisions.  I ja posats, si els Sants del Cel volgueren també afavorir-me amb claredat de judici, capacitat de relativitzar i molt, però molt discerniment, doncs tampoc em vindran gens malament, la veritat. 

M'haureu de disculpar la probablement prescindible referència amanecista, però a banda de ser-ne un rendit admirador, d'ençà que Jaume Cabré publica segons quines coses (i quasi que ho deixe pel moment ací) que els meus referents tradicionals estan en profunda revisió i convé recórrer a allò segur. Quant a la Safor, muntanya excepcional en molts sentits i destinació habitual de moltes de les meues caminades, aquesta volta vaig pujar de nou per la seua vessant del solell, que mostra encara molt vives les ferides de l'últim foc que la va assolar l'agost del 2020. Un ara i ací desolador, a penes matisat vista enllà pel verd panorama que afortunadament l'envolta encara, i per la irrenunciable expectativa del rebrot que ja s'anuncia. 

Un veïnat agradable

Des de fa mesos, la part urbana de la meua apreciada vida amfíbia s’ha vist clarament relegada a un segon pla, àmpliament superada pel temps que passe en fase rural. Amb molts dels avantatges de la vida a la ciutat limitats a causa de les restriccions pandèmiques, i la possibilitat (facilitada pel canvi de lloc de faena) de teletreballar alguns dies per setmana, l’equilibri s’ha vist clarament desplaçat a favor del poble i de les coses que puc fer des d’ell estant. És cert que, en molt aspectes, trobe a faltar el temps --no laboral-- que passava a València i les possibilitats que m’oferia, i espere poder recuperar aquesta opció més prompte que tard: es mire com es mire, la diferència entre una pantalla d’ordinador i una de cinema, per posar només un exemple, és tan òbvia que no mereix cap comentari addicional. Ara bé, no puc negar que la meua situació actual té també alguns avantatges evidents. Per començar, algunes matinades estalviades i un poc menys de carretera, que mai va malament; però també poder gaudir molt més del pati, ara que sembla que sí que ve la primavera, i sobretot tindre a tocar camp, riu i muntanya i, amb ells, moltes de les coses que m’agraden i que em fan posar de bon humor. Com ara, posem per cas, eixir a mitjan vesprada a fer un curt passeig i trobar-te, en uns bancals erms a deu minuts de casa, un bon centenar llarg d’abelleres d’espill (o mosques blaves), que no és que siguen rares però que sempre alegren quan les trobes. Tot un luxe, ja ho veieu, de veïnat. I a més, si et descuides la càmera, pots tornar a per ella en un moment.

Vulgar

En realitat, i a diferència de moltes altres espècies que s'hi acosten ni que siga molt de tant en tant, fins ara no he vist mai cap pinsà movent-se dins del pati. Però sobretot als mesos de l'hivern, quan els seus contingents locals es veuen reforçats pels nombrosos exemplars vinguts del nord, hi ha prou en travessar-ne la porta i acostar-se cap a les bardisses i oliverars més propers al poble, per escoltar el seu cant característic i veure'ls revolar entre branca i branca, sovint formant grups més o menys grans. No de bades, i tot i haver estat capturat en grans quantitats i durant molt de temps per mantenir-lo com ocell de gàbia, els pinsans (o prinsans, com se'ls anomena a Alcoi) estan considerats a hores d'ara com una de les espècies d'ocell més comunes a tota Europa, capaç d'adaptar-se i prosperar en una gran varietat d'hàbitats i ambients arbrats, des del boscos més o menys densos fins a zones profundament humanitzades com jardins o conreus. La seua abundància, amb poblacions estables o fins i tot en creixement en les nostres terres, i el seu caràcter amb freqüència curiós i relativament confiat, fan que siga una espècie fàcil d'observar i de senzilla identificació, sobretot en el cas dels mascles. 

He de reconèixer que, d'entrada, moltes de les coses que he dit en el paràgraf anterior no resulten massa excitants per als biòlegs i els naturalistes, en general molt més interessats en les rareses i les particularitats que en allò que puga ser qualificat com a comú, corrent o abundant. Això no vol dir, evidentment, que no ens alegre bona cosa que a algunes plantes i animals les coses els vagen aparentment d'allò més bé, o almenys no tan malament com a moltes altres: haver esdevingut freqüent (qualitat en tot cas relativa i vinculada amb un lloc i un moment determinat) no deixa de ser una prova d'èxit, fruit de la capacitat d'adaptació i de supervivència. Però és indubtable que, posats a escollir, ens estimem més dirigir la nostra atenció cap a aquelles formes selectes que mostren algun tret més o menys peculiar i distintiu, o que destaquen precisament per la seua escassesa o excepcionalitat, i diria que aquest blog n'és un bon exemple. De fet, és molt probable que en el futur seguisca recorrent, a l'hora d'escriure ací, a alguna d'aquelles espècies que, per una o altra raó, mereixen ser qualificades com a singulars; però no he volgut deixar de parlar hui dels vulgars, abundants i conegudíssims pinsans --als que, per cert, trobe francament bonics-- com una forma de reivindicar també el valor d'allò normal. Que ve a ser, bàsicament, el que som la majoria de nosaltres: persones comuns, normals, literalment vulgars. I que voleu que vos diga, a poc que hi pense, tampoc no està tan malament...

Si aquest blog, en lloc d'estar escrit en una llengua minoritària, fera servir el castellà, ara hauria pogut fer un brillant acudit sobre les notòries diferències entre el pinzón vulgar i el pinzón real, al què nosaltres diem "mec". Com ara, per exemple, que el primer es posa les vacunes quan li toca, mentre que al segon no li fa res migrar (a despeses pagades) allí on li garantisquen que serà tractat a cos de rei. O d'infanta, tan se val. Així que, francament, si l'alternativa a ser vulgar passa per borbonitzar-se, ni que siga una miqueta, només puc dir una cosa: visca la vulgaritat. I les llengües minoritàries, per suposat. Bon cap de setmana!

D'amors i tempestes

"S'aturen a la vora del camí. La Margaret té fred. Queda absorta en la contemplació de l'aiguamoll. A la llunyania, les aigües espurnejants del braç de mar continuen el seu treball de sapa, excavant la badia, pacientment, mentre esperen poder connectar-se amb el mar del Nord. Aquell dia, quan cedeixin els últims metres, Skallingen es convertirà en una illa. Amb les espatlles endavant i les mans entaforades a les butxaques, la Margaret es balanceja a poc a poc d'una cama a una altra. En Marc voldria abraçar-la, escalfar-la. Però té la mirada extraviada. No sap per on l'ha d'anar a buscar per fer-la tornar. Els separa un fossar. Ample, profund, de les dimensions del que va ser la seua intimitat. El que la memòria oblida, el cos ho recorda. Allà on la consciència amaga, on la voluntat alça una barrera, el cos reacciona lliurement, interfereix, imposa les seues normes, tot el cos d'en Marc es revolta, en la continuïtat de tot el que van viure, en la negació del temps que ha passat, com si les condicions no haguessin canviat, com si no s'hagués trencat res. Tornen a caminar."

Élisabeth Filhol, Doggerland 

Reconec que el vaig triar bàsicament pel títol, tot i saber per sinopsis i ressenyes que anava a llegir una novel·la que parlava, sobre tot, de persones i les seues relacions, i en la que allò que ara s'anomena Doggerland --aquella terra europea que, fa sis mil anys, va desaparèixer sota les aigües del mar del Nord i que em resulta, per ella mateixa, tan fascinant-- no era més que un pretext, un escenari sobre el qual l'autora basteix, amb un estil brillant, dens i a estones un poc feixuc, la seua història. La de dos antics amants, vinculats tots dos i per raons diferents a la terra enfonsada, que es retroben una vida després enmig d'una violenta tempesta que evoca la gran inundació prehistòrica que va acabar dibuixant l'Europa que ara coneixem. Amb un ritme al què potser li falta, per al meu gust, un poc de vivesa, no m'han destorbat gens les pinzellades tècniques (sobre meteorologia, geologia o arqueologia, per exemple, però també sobre l'escalfament global o la indústria petroliera) que Filhol va deixant caure mentre dibuixa amb paciència els perfils --antagònics, en molts aspectes-- dels personatges i prepara el terreny per al seu retrobament. Així és que hi vaig entrar, bàsicament, pel títol i pel que significa, però he eixit amb la sensació d'haver llegit un bon llibre, amb un estil personal i consistent, i que més d'una volta m'ha fet alçar els ulls i fer-ne una pensada... "Pots canviar de feina, o comprometre't en la defensa d'una causa, o fins i tot exiliar-te a l'altra part del món. Però els problemes t'acompanyen com polissons si has fugit d'una part de tu, i t'asseguro que als tròpics la melancolia és molt pitjor que una depressió en ple mar del Nord. Almenys aquí un cop de vent s'ho emporta tot". O quasi tot, afegiria jo. 

Com he dit (i com probablement sabeu), Doggerland és el nom que rep un extens territori actualment submergit que, en un període comprés aproximadament entre fa 10.000 i 6.000 anys, i a causa tant del desgel gradual dels casquets glaciars com de fenòmens catastròfics com el tsunami d'Storegga, va acabar desapareixent sota les aigües del mar del Nord, trencant el contacte entre el continent i les Illes Britàniques i desplaçant als pobles de caçadors-recol·lectors mesolítics que hi vivien. Un tema, ja ho he dit també, que trobe fascinant, sobre el qual s'està investigant activament --amb el canvi climàtic de fons-- i del que hom pot trobar abundant informació a la xarxa, tant de caràcter divulgatiu (com aquesta de National Geographic de la qual he manllevat la imatge de dalt) com més especialitzada. 

Lifewatching

Definitivament, em falta vista i em sobra impaciència. Preferisc anar fent camí, sense deixar de parar atenció, i si es presenta l'oportunitat tractar d'agafar-la al vol. Parle, ara, d'observar ocells (això que en diuen birdwatching); però a poc que hi pense, és sorprenent a quants aspectes de la meua vida podria, a hores d'ara, aplicar-ho.

Mosquiters i boscarles (o xitxarres, diria que de canyar, a falta d'opinió d'expert) agafades al vol al riu d'Alcoi, a prop de casa. Jo, abans, era molt més pacient, i planificador; i no parle, només, d'observar ocells...

Rastres d'humanitat

En realitat, el tema ve de prou lluny, per bé que ha estat una notícia que ha corregut fa uns dies --després vos ho explique-- qui l'ha reviscolat. Deixeu-me, però, que ho pose en context: el paratge conegut com El Salt, al terme municipal d'Alcoi, alberga un important jaciment en el qual s'ha documentat la presència de grups de caçadors-recol·lectors neandertals que l'ocuparen, de forma intermitent, durant un període que s'estén almenys entre els 60.000 i els 43.000 anys abans del present. Descobert el 1959 i excavat de forma sistemàtica des de 1986, les condicions del jaciment, protegit per l'espectacular formació de travertins que li dona nom, han permès recuperar nombroses restes, des de ferramentes de pedra fins a sis dents pertanyents aparentment a un mateix individu d'Homo neanderthalensis. 

La rellevància del jaciment, però, es deu sobretot a les excel·lents condicions en què s'hi han conservat materials poc freqüents en altres enclavaments comparables, com ara fogueres de campament, restes d'activitats de caça i recol·lecció, evidències de la manipulació i preparació dels aliments i, fins i tot, excrements (el que els arqueòlegs i paleontòlegs anomenen "copròlits") que han contribuït a reconstruir aspectes fins ara inèdits de la vida d'aquests grups. Precisament l'anàlisi d'aquests copròlits mitjançant la tècnica anomenada cromatografia gasosa-espectrometria de masses va permetre identificar biomarcadors inequívocament vinculats a la ingesta de vegetals per part dels neandertals, en contra de l'opinió habitualment acceptada que els atribuïa una dieta exclusivament (o quasi) basada en la carn; l'estudi, dirigit per Ainara Sistiaga, es va publicar el 2014 en la revista Plos One, i va assolir certa repercussió en la premsa de tot el món.

Reconstrucció d'un neandertal, de la xarxa

Probablement, l'apassionant camp d'estudi de les caguerades fossilitzades de neandertal a penes hauria superat l'àmbit estrictament acadèmic si no fora perquè, fa unes setmanes i en el que sense dubte constitueix un meritori exercici de periodisme d'investigació, un diari d'abast provincial va publicar una llista dels rècords mundials, d'idèntic abast territorial, recollits en el famós (i cada volta més difícil de qualificar) Llibre Guiness; i ves per on que, junt amb la marca, recentment obtinguda per la capital provincial, de les figures de Betlem més altes del món (motiu últim del treball d'investigació en qüestió), hi apareixen altres notables assoliments dels ciutadans alacantins --de la província, per suposat-- que van des de l'hamburguesa més llarga del món fins al major torneig de dards electrònics... o, i d'ací tota la història, "la caca humana más antigua" (cite literalment el titular de la notícia; el Llibre l'anomena "Oldest human faecal matter"), que com haureu deduït correspon, en efecte, als cagallons paleolítics del Salt.

Reconec, però, que una volta superat el primer i comprensible impacte, la notícia i allò que l'envolta em va fer pensar. Primer, en el paper que coses tan aparentment superficials --quan no directament estúpides-- com això dels "rècords mundials" poden tindre com a eina de difusió: no crec que molta gent se n'assabentara en el seu moment de la publicació o les repercussions de "The Neanderthal Meal: A New Perspective Using Faecal Biomarkers"; però no deu quedar molta gent, al menys a la meua comarca, que --gràcies també a la premsa generalista, tot siga dit-- no sàpiga ara això de la "caca més antiga del món" i pot ser, fins i tot, que a algú li haja picat la curiositat i s'anime a acostar-se a la pròxima jornada de portes obertes al Salt. Però el que m'ha tingut un poc més capficat és la inequívoca i indiscutida filiació humana que es fa de les femtes neandertals, atribució que pel que he vist es dona també en altres llocs --com ara en aquesta pàgina del Museu Arqueològic d'Alcoi-- i que, des del meu punt de vista, té implicacions interessants i que van més enllà de l'àmbit purament semàntic. 

És cert que, a hores d'ara i gràcies a les nombroses investigacions dutes a terme en els últims temps, la imatge que tenim dels neandertals està molt lluny dels antics tòpics que els reduïen a una condició pràcticament animal. Aspectes com l'organització social, el pensament simbòlic o fins i tot l'existència d'algun tipus de llenguatge, tot i ser objecte encara de polèmica entre els especialistes, semblen situar-los molt més a prop de nosaltres del que fa un temps hauríem sospitat. Però per altra banda, l'opinió majoritària entre el món científic és que el que ara anomenem neandertals eren membres d'una espècie distinta a la nostra, per bé que íntimament relacionada a través d'un avantpassat comú i susceptible, com han demostrat els estudis genètics, de produir híbrids entre totes dues. Eren, doncs, humans els neandertals, o aquest qualificatiu hauria de reservar-se per als membres de la nostra mateixa espècie? Si estenem el concepte d'humà als neandertals, ho serien també la resta dels representants del gènere Homo (i, per tant, les seues respectives caques)?

Algunes espècies del gènere Homo. De la xarxa.

Ara com ara, no tinc una resposta clara a aquesta qüestió. He fet una ullada a alguns dels llibres que tinc a mà i que tracten dels neandertals en particular i de l'evolució del gènere Homo en general i la seua terminologia és habitualment ambigua i poc aclaridora. Pääbo, responsable de la primera seqüenciació completa d'un genoma neandertal, els qualifica a voltes com una "especie humana extinguida" per a referir-se poc després al seu ADN com a "no humano". En canvi Arsuaga, en "La especie elegida", s'hi refereìx a Homo sapiens i H. neanderthalensis com "dues espècies humanes intel·ligents", en la mateixa línia que Harari, que en el seu imprescindible "Sapiens" es mostra molt més clar al respecte: "Estem acostumats a pensar que nosaltres som els únics humans, perquè durant els últims deu mil anys la nostra espècie ha estat efectivament l'única espècie humana que hi ha hagut, però el veritable significat de la paraula humà és 'animal que pertany al gènere Homo', i abans hi havia moltes altres espècies d'aquest gènere a part de l'Homo sapiens".

Si he d'escollir, em sent còmode amb la proposta taxonòmica de Harari --que siga el gènere Homo qui defineix el caràcter d'humà, i no l'espècie sapiens--, tot i assumir que, d'aquesta forma, la continuïtat del rècord mundial a Alcoi no pot arribar molt lluny: amb moltes més opcions d'humans caganers deixant caure ací i allà els seus rastres d'humanitat, és qüestió de temps que algú trobe una bonyiga d'Homo erectus, d'Homo habilis o de qualsevol altre Homo ancestral, que supere la marca per desenes o centenars de milers d'anys. I, en tot cas, tampoc estic segur de que la idea d'una humanitat expandida siga encara àmpliament acceptada: només cal una ràpida consulta als diccionaris per confirmar-ho. Més tard o més d'hora, però, caldrà acordar, i generalitzar, una definició d'humà que, més enllà de les eventuals implicacions filosòfiques, ètiques i fins i tot terminològiques (caldria veure com definir, llavors, "humanitat", "humanisme" i encara "persona", per exemple...) s'adapte als avanços científics i als canvis en la nostra pròpia percepció sobre el lloc que ocupem realment com a espècie vivent: "nosce te ipsum", va escriure lacònicament  Linné quan va descriure el gènere Homo, i sembla que encara no ho hem acabat d'aconseguir.  

Incidentalment: pel que vist en els treballs publicats, els copròlits neandertals (o el que queda d'ells) són més aviat poc aparents. Res a veure --jutgeu vosaltres mateixos-- amb l'esplèndid exemplar de Lloyds Banks; segur que els milers d'anys de diferència entre uns i altre ha d'influir, però ja se sap que els víkings, quan s'hi posaven, s'hi posaven...

 

La vida per la vida

 

"La vida transcurre a velocidades y ritmos disímiles. Por largos periodos avanza con lentitud y de súbito, en lapsos cortísimos, suceden eventos frenéticos y radicales que la trastornan hasta dejarla irreconocible. Cómo  y por qué entra uno a esos ríos caóticos y furiosos es un misterio. Nos quejamos de la grisura de la cotidianeidad, pero con frecuencia es nuestra tabla de salvación. Una existencia sin orden termina por apabullarnos. En la mayor parte de las personas anida la mentalidad del funcionario: un sueldo mensual seguro, los días organizados hora por hora, despertar al lado del mismo hombre. Una vida predecible donde la energía no se malgasta intentando descifrar lo que depara el mañana. Saberse tranquila, serena, sin subir montañas rusas que nos dejan sin respiracion y a borde del vómito. Sin embargo, una parte nuestra es indómita y se rebela, y pese a contrariar nuestra razón, nos precipitamos hacia lo desconocido, lo peligroso, lo letal. El sentido común nos pide que nos detengamos, imposible: por dentro nos late el pálpito de la adrenalina. No importa que podamos perderlo todo, no importa amenazar la vida propia y la de quienes queremos, no importa la muerte, proseguimos. La sangre pulsa a chorros, las visceras se anudan, la vista se nubla. La vida afirmándose como vida, la vida retornando a su forma más primigenia y brutal. La vida por la vida". 

Guillermo Arriaga, "Salvar el fuego"  

Òbric el llibre pel punt on el vaig deixar ahir, i em trobe de sobte amb el paràgraf. Em fa pensar, i deixe momentàniament la lectura. Potser, per a la majoria de la gent, no arriben a ser "rius caòtics i furiosos” que amenacen amb canviar-ho tot i per a sempre, com també crec que la seguretat de la “mentalitat de funcionari” admetria una àmplia gama de matisos i puntualitzacions. Però en el fons, i d'alguna forma, crec que poques persones no experimenten --o han experimentat en algun moment-- aquesta tensió entre la necessitat de buscar la calma i la de fugir d'ella, entre la placidesa de la seguretat i l’excitació de l'exploració. Necessitats, pense, que sovint poden arribar a conviure --cercar la confortable rutina en un aspecte, exposar-se voluntàriament al risc estimulant i imprevisible en un altre, i potser demà a l'inversa-- perquè dins de qualsevol vida hi ha quasi sempre moltes vides que volen ser viscudes. I pense també com, en el fons, potser aquests impulsos aparentment antagònics són només manifestacions diferents d'un únic, d'un mateix desig: el de tindre la sensació, almenys la sensació, de que malgrat el pes de totes les decisions preses i d'aquelles que la vida ha anat prenent per nosaltres, encara tenim l’oportunitat de triar la forma en que volem viure, de poder escollir velocitats i ritmes, de decidir si deixar-se caure al corrent del riu, o quedar-se a la vora veient-lo passar. O de posar-hi només els peus una estoneta i veure, simplement, què passa.

El llibre. Novel·la i mexicana, dura en el fons i original en la forma. Encara a mitges, però està agradant-me, molt; ja vos contaré en acabar-lo. Torne a la lectura...

 

Caminar per aprendre

Hi ha voltes, sobretot quan recórrec sendes ja conegudes, que puc limitar-me simplement a deixar volar el cap i els pensaments, pràctica innegablement benèfica i de provada utilitat per a amainar tràfecs i capficaments. Però allò més habitual, quan em pose a caminar, és que procure mantenir oberts tots els sentits a allò que m'envolta, perquè fins i tot les sendes més familiars tenen sempre algun aspecte, algun detall que ens havia passat desapercebut abans. Per això, quan torne a casa després d'una d'aquestes caminades, quasi sempre ho faig amb la motxilla ben carregada de preguntes --quina era aquella planta? com es dirà aquell turó? de què viurien en aquell mas al mig del no-res?-- que, amb freqüència, em mantindran ocupat, entre llibres i webs, però també amb amics que en saben infinitament més que jo, de vegades fins molt després que s'hagen esvaït els últims cruiximents a les cames. En gran mesura, ja ho he dit altres vegades, és d'això del que s'alimenten aquestes planes: no del camí en sí, de la fita a seguir o la cruïlla que cal prendre en cada moment, sinó de les preguntes amb les que em tope a la seua vora, i també d'alguna resposta si és que per ventura, entre llibres, webs i amics, encerte a trobar-la.


Han passat ja dos mesos d'ençà que vam anar a Escòcia, principalment per tal de recórrer la West Highland Way, i encara estic, de fet, traient preguntes del fons de la motxilla. Moltes d'elles tenen a veure amb la història, la natura, les llengües i el paisatge, que ja sabeu que són assumptes que en general em resulten fascinants i que em desperten, per això, l'interès i la curiositat. Però en aquesta ocasió, i sense deixar de banda aquestes qüestions --que han donat i encara donaran per a molt, perquè aquelles terres s'hi presten-- m'he trobat també preguntant-me per altres curiositats i interessos que, si bé venien ja esbossats des de casa, han acabat prenent forma a força de caminar. I potser diria que mai millor dit, perquè una de les coses de les què parle eren precisament els propis camins, començant com sembla lògic per aquell que ens va dur fins allà.

La West Highland Way és un dels vint-i-nou recorreguts escocesos que a hores d'ara formen part dels denominats Scotland's Great Trails (SGT), camins equivalents als nostres senders de gran recorregut, amb una distància mínima de 40 quilòmetres i promoguts per l'administració ambiental escocesa (l'Scotland Natural Heritage), tot i que poden ser gestionats per altres entitats públiques o privades. Els SGT només són, en tot cas, un tipus més entre les nombroses categories i classificacions --ja sabeu que els escocesos semblen ser també grans amants de fer llistes-- de recorreguts existents al país, els quals formen en conjunt una densa xarxa de camins i senders de tota classe, longitud i dificultat, i als qual es dediquen notables esforços per tal de mantindre'ls, inventariar-los i divulgar-los. A poc que navegueu per la xarxa, trobareu una gran quantitat d'informació sobre aquesta qüestió, tant a partir de pàgines oficials com de diversos col·lectius que s'hi dediquen, i que no detallaré ací per no acabar de convèncer-vos, si és que encara cal, de que teniu coses millor que fer que seguir llegint açò; segur que, si n'esteu interessats, sabreu trobar allò que busqueu.

Torne, doncs, al camí, i només --si més no per ara-- per afegir un parell més de consideracions: la primera, si m'ho permeteu, és que la West Highland Way va ser creada gràcies a la visió i la perseverança de Tom Hunter, treballador del ferrocarril escocès i gran aficionat al senderisme, el qual, citant una de les necrològiques publicades arran de la seua mort el 2016, "was a visionary who saw the potential of long distance walking paths, to protect the environment and prevent over development of the countryside"; en aquesta altra nota podeu trobar algunes referències biogràfiques més de qui degué ser, sense dubte, una persona excepcional que va poder arribar a veure com el seu somni, basat en la recuperació d'antics camins militars, assegadors i rutes per a diligència i recorregut a hores d'ara per molts milers de persones cada any, s'inaugurava finalment el 1980. I la segona, ja esbossada en l'anterior: tal i com Hunter va percebre, els camins són un element clau per a protegir el medi ambient, però també poden constituir una peça vital en les estratègies de desenvolupament rural i de lluita contra el despoblament, i només cal recórrer la WHW per confirmar-ho: desenes de negocis locals (molts d'ells recolzats pels fons europeus FEDER i FEADER) han crescut al voltant de la ruta i generen una activitat econòmica que ha reviscolat les zones per les quals transcorre. Probablement, iniciatives com aquesta tenen molt a veure amb que Escòcia siga, ara com ara, un dels comptats exemples, en el context europeu, de territoris en els que la inversió de fons comunitaris ha tingut un efecte real per revertir les problemàtiques del món rural. La gestió de la ruta, per cert, correspon al denominat West Highland Way Management Group (WHWMG), del qual formen part els consells (councils) de West Dunbartonshire, Stirling, Argyll and Bute i Highland, a més de l'autoritat del Parc Nacional de Loch Lomond and The Trossachs.

Idees, doncs, preguntes (i algunes respostes) nascudes ara fa ja dos mesos, mentre anàvem superant etapa a etapa els paisatges excepcionals que van commoure al visionari Tom Hunter, i que va bé travessar perquè caminant sempre s'aprèn. Però només, estic convençut, quan allò que es camina és capaç d'emocionar-nos. Sort que a mi, això d'emocionar-me, tampoc és que em coste massa...

Punts d'inici i de final de la West Highland Way. La resta de les fotos (tret de la primera) estan ordenades, si fa no fa, seguint el recorregut de les etapes, des de l'inici en Milngavie (Muileann-Gaidh) fins al final en Fort William (An Gearasdan). Ja veieu que, fidel --no sé molt bé perquè, francament-- als meus principis, seguisc sense parlar del camí pròpiament dit, tot i que espere que les imatges parlen per elles mateixes. Pel demés, no puc per menys que demanar disculpes per seguir perpetrant entrades com aquesta, quan encara no he dit (quasi) res no ja dels paisatges, sinó tampoc de les midges, el whisky, el haggis o la gent, sobretot de la gent. Potser és perquè sé que, de tot això que em va emocionar, no hi ha perill que me n'oblide i que podré escriure-ho quan vulga; altra cosa és que, llavors, quedeu algú per ahi fora amb ànims per llegir-ho... En tot cas, i per si de cas, descanseu, alerta amb la pluja, i bon cap de setmana!