El preu de la llibertat

Volia escriure quatre ratlles, aquesta vesprada, sobre una travessia perfecta per unes muntanyes que mai deceben a qui les visita: imatges i paisatges d'una tardor esplenderosa que s'aferren al cervell --i, perquè no dir-ho, alguna que altra costera que s'aferra, hui, a les cames. Però he decidit que ben bé poden esperar, ratlles i imatges, perquè hui n'hi ha d'altres de les que cal parlar. Ara més que mai, cal parlar del Sahara. Encara que molts de nosaltres no sempre els tinguem tan presents com potser deuriem, encara que no puguem anar a les concentracions, encara que semble que no es pot fer res contra la barbàrie de la força i la vergonyosa complicitat dels nostres democràtics governs occidentals. Pel que està passant, pel que ha passat, perquè la gent d'aquella terra aspra i oblidada té el mateix dret que nosaltres a guanyar el seu futur, i per tots els companys i companyes que, també des d'ací, lluiten per ajudar-la a aconseguir-ho, hui cal parlar-ne. I demà també. Sahara llibertat!

Imatge de El Aaiun, del web Sahara Libre

Llengües perdudes

Ho apuntava, l'altre dia, parlant de diversitat. Hui, en El País, José Luís Aranda ho diu molt millor: l'article ("Como muere una lengua") parla de la situació de les llengües amenaçades --quasi la meitat de les més de sis mil conegudes, segons alguns autors-- a partir de les opinions de lingüistes com Colette Grinevald, Rezenn Milin o Carme Junyent. S'hi citen, a més, algunes fonts interessants i que no coneixia, com l'Atlas interactiu mundial de llengües amenaçades de la UNESCO. Feu una ullada. Jo em quede, en tot cas, amb un dels pensaments de Grinevald: els lingüistes arrivaren amb vint anys de retard respecte als biòlegs en la defensa de la diversitat.

La senyora Boa, última parlant de la llengua Bo, a les illes Andaman.
Va morir el febrer d'enguany. De BBC News

Llegint aquest article, he recordat també un fragment del "Diccionari Khàzar", del serbi Milorad Pavic (Columna, 1989) que ve al cas. Potser recordareu aquesta novel·la dels anys vuitanta, que va assolir certa notorietat pel seu format original: un diccionari, com el seu nom indica, les entrades del qual tenen tres fonts diferents (cristianes, islàmiques i hebràiques), amb ginys enigmístics i dues versions, una de masculina i altra de femenina. La veritat és que, llavors, em va semblar un llibre magnífic, riquíssim en el llenguatge i fascinant en el fons. Però hi ha un paràgraf en el "llibre groc" del diccionari (fonts hebràiques sobre la qüestió khàzar) que no he pogut oblidar des del mateix moment que el vaig llegir:

"Se sap que, quan un poble desapareix, despareixen en primer lloc les classes més altes i la literatura. Només subsisteixen els llibres de lleis que el poble sap de memòria. Això és pot aplicar perfectament als khàzars. A la seva capital, el preu dels sermons en llengua khàzar és elevat mentre que els sermons en hebreu, en àrab o en grec són barats o gratuïts. És curiós constatar que els khàzars que es retroben a l'estranger eviten admetre mútuament que són khàzars, i prefereixen més passar pel costat amagant l'origen, fent veure que no parlen ni entenen la llengua khàzar, i encara més entre ells que davant d'altres estrangers. Entre ells, en els serveis públics i les administracions, es valora més els qui parlen malament el khàzar, per bé que és la llengua oficial. Semblantment, fins i tot els qui dominen perfectament aquesta llengua s'esmeren a parlar-la malament i amb accent estranger, de la qual cosa treuen un profit evident. Els traductors, posem del khàzar a l'hebreu o del grec al khàzar, que fan, expressament o no, faltes en khàzar, són els més buscats".

Ja veieu, coses de la literatura de ficció i els autors imaginatius.




Dades sobre els khàzars, a la Viquipèdia. A finals del segle X, van desaparéixer ("misteriosament") de les fonts històriques. I un suggeriment final, per si no ho heu fet ja: si teniu una estoneta i l'estómac poc sensible, feu una ullada als comentaris dels lectors a la notícia de El País que encapçala aquesta entrada. Qualsevol idioma és útil per a dir estupideses, no hi ha cap dubte; però n'hi ha un tipus particular, d'estupideses, que quasi sempre que les llisc estan escrites en la mateixa llengua. No m'acostumaré mai. I encara sort que no ho va publicar l'ABC!

Diversitats

No és només la biològica, que ja es veu que sí: que jo recorde, de sempre he sentit un viu interés per tots aquells fenòmens o elements als quals pot atribuir-se la qualitat de diversos, i pels processos que permeten o han permés aquesta diversificació. Des de la lingüística a la rebosteria, passant per la vexil·lologia o la toponímia, la meua ànima col·leccionista sent fascinació per les similituts i les diferències, la diversificació gradual o sobtada, les radiacions adaptatives, les vicariances, l'endemicitat o la convergència. I, alhora, he volgut saber més de les causes i mecanismes que explicarien (o tractarien de fer-ho) aquesta varietat d'espècies, llengües, ecosistemes, banderes o pastissets que fan d'aquest món un lloc tan complex com francament interessant. Per això, em captiva l'Evolució. Per això, també, m'interessa tant la Història.

Pensava tot açò, ja amb el cap un poc més claret (res com dormir quan toca), mentre buscava adés algunes fotos antigues per il·lustrar una xerrada: no han estat poques les vegades que he decidit anar a algun lloc no solament per trobar paisatges vistosos, monuments interessants o muntanyes més o menys escalables. Entre les raons per haver viatjat, en el seu moment, a llocs com Bretanya, Còrsega, Soràbia o Aosta va comptar, també (i en alguns casos sobretot), el desig de sentir la gent parlar les seues respectives llengües, totes elles minoritàries o minoritzades. I no només a Europa: oir parlar tamazight és una de les causes principals que m'han dut, en menys ocasions de les que voldria, al Magrib. Sentir la llengua, conéixer el país i, en suma, saber un poc més d'aquest poble fascinant que nosaltres anomenem berber però que s'autodenomina "lliure, noble" (que és el que significa amazigh, imazighen en plural). I més, encara, després de saber del seu paper rellevant en la configuració de Xarq al-Andalus; com a profà reconegut, no valore controvèrsies per limitacions de criteri, però les meues fonts principals són Guichard, Barceló (Miquel), Glick i Torró, i amb ells m'alinee sense vacil·lacions.

En aquestes estava quan he recordat que, fa uns anys i precissament arran d'algunes converses amb el bon amic (i mestre pacient) Josep Torró, vaig escriure quatre ratlles sobre el tema, destinades a un llibre sobre Mariola del que finalment vaig haver d'excloure-les per raons d'extensió. I, demanant disculpes expresses --i les pertinents correccions, si fora el cas-- als blogaires experts als què seguisc habitualment, gose recuperar-les ara en part. El títol era "Nosaltres els Imazighen", que no sóc conscient d'haver plagiat a ningú. El contingut, poca cosa: a penes unes idees, molt breus, sobre el poble amazigh, des de les seues primeres manifestacions conegudes, cap al primer mil·lenni abans de Crist. En aquesta època, la franja costanera i moltes àrees de l’interior muntanyenc i subdesèrtic del nord d’Àfrica estaven ocupades per un mosaïc de pobles de cultura i llengua peculiar. Agricultors, ramaders i comerciants, aquests pobles indígenes varen establir aviat contactes culturals i comercials amb fenicis, primer, i romans, després, fins la invasió àrab del Magrib el segle VII. Una invasió que va donar lloc a no poques tensions: tot i la profunda islamització dels imazighen (matissada sovint amb les tradicions animistes locals), la privilegiada aristocràcia àrab considerava els indígenes com a musulmans de segona: pagaven tributs com els infidels, i formaven el gros dels exèrcits de conquesta impulsats per la yihad, la Guerra Santa corànica.

Precissament per aquest paper d’avantguarda militar –i colonitzadora—, al llarg dels segles VIII i IX importants contingents d’imazighen començaren a ocupar territoris de la Península Ibèrica acabada d’incorporar a l’Islam, sobretot en la seua part oriental. Probablement, devem a aquests colonitzadors nord-africans les primeres pautes d’ocupació del territori, la base genealògica de l’estructura social, les tècniques de cultiu i regadiu i, en fi, molts dels elements i singularitats que van acabar per configurar la societat andalusina a les nostres terres. Però és ben poc el que se sap de cert sobre ells, més enllà d’alguns febles rastres documentals, arqueològics i toponímics –la llengua tamazight, de tradició bàsicament oral i molt dialectalitzada, és encara avui una gran desconeguda; a més, sembla que els colonitzadors berbers d’al-Andalus abandonarien ben aviat els seus dialectes originaris en benefici de l’àrab, llengua comuna de l’Islam. Pels topònims se sospita, per exemple, de l’assentament de grups tribals o clànics com els Zanata o els Agger, entre molts altres. Es coneix la dissidència activa dels grups imazighen de Xarq al-Andalus front als Omeia de Còrdova al segle X, i de la seua posterior submissió al poder estatal. Imaziguen eren en origen les sectes Almohade i Almoràvit, creadores d’imperis en el decadent al-Andalus dels segles XII i XIII, en vespres de la conquesta feudal.

L'alfabet tifinagh, utilitzat per escriure el tamazight

A hores d'ara, els imazighen son més de setze milions d’individus repartits entre diversos estats –el Marroc i la Cabília algeriana, sobretot; però també el Sahara, Tunis, Líbia, Egipte, Mauritania, Mali i Níger. Imaziguen eren també els guanches, pobladors indígenes de les Canàries extingits per la conquesta occidental. Sense estat ni territori propi, apartats de llocs de responsabilitat política i sotmesos a una imparable arabització, la llengua, les tradicions i la cultura amazigh estan fortament disgregades i amenaçades, quan no directament perseguides pels estats post-colonials. Per això, i com assenyala el Congrés Mundial Amazigh, cal fer un esforç per conéixer i conservar aquesta rica i antiga cultura mediterrània, part substancial –i sovint ignorada, quan no simplement menyspreada— que fou dels musulmans d’aquestes contrades muntanyenques de l’est d’al-Andalus.

De tot el qual se'n despendria, d'una banda, que valorar la diversitat és també tractar de conéixer-la i preservar-la en totes les seues manifestacions, incloent-hi aquelles que fan referència a la cultura humana; i, d'una altra, que fer memòria pot ser un bon recurs per sortir d'una apatia pressumiblement temporal i transitòria. Individual o, segons casos, col·lectiva.

Content i enllaçat

Vicent Baydal, al seu blog Vent d Cabylia --ja el coneixeu i no cal dir res més-- ha tingut l'amabilitat d'inclore'm en una llista de recomanacions que forma part d'una cadena, "Vale a pena de ficar de olho nesse blog". A mi, perquè negar-ho, m'ha fet molta il·lusió, nouvingut com sóc a aquestes coses, i li ho agraisc d'allò més. I, a més, he dit de seguir-la, la cadena, recomanant-vos jo també alguns dels blogs pels quals em deixe caure quan tinc una estoneta. Ja puc dir que no ha estat fàcil triar ni he sabut molt bé com fer-ho, que encara sóc aprenent i escollir sempre és un risc... El cas és que, a banda de l'esmentat Vent d Cabylia (les regles són les regles), i d'altres que podeu veure ací al costat, aquesta és la meua proposta:

• La muntanya màgica: que dir de la Comtessa d'Angeville... Vivències, propostes i reflexions escrites, com vos diria, a cor obert i amb destresa admirable.
• Pinceladas de naturaleza: de Monòver estant, l'amic Lluís Sogorb fa Art, amb majuscula. Un goig per a la vista, estima per la natura en estat pur.
• Les dones no som (tan) complicades: un plaer llegir Lucrècia de Borja. Pèl i alegria, que falta fa. I quantes coses hi ha sempre per aprendre...
• Saps que vull dir-te? m'agraden moltes coses, però sobretot aprecie les paraules que parlen de paraules. Molt més que estima per la llengua.
• La media ostia: crec que sobra amb el que ells mateixos diuen: "Un blog racionalista, ilustrado, progresista y ateo". Un poc de tot això, i encara més.
• Amics arbres, arbres amics: els arbres i la natura com a motiu central, però amb visions, propostes i sensibilitats molt diverses i totes elles suggeridores.
• Cucarella: per gaudir-ne llegint i saber el n'hi ha. En la llengua escaient i sense pels a la llengua.
• Observatori de la ciutadania: si no recorde mal, ell no és tan seriós com fa veure al seu blog... Interessant, i pertinent, que estem molt necessitats de trellat.
• Otos4: polièdric, Joan. Exquisit, sempre. Benicadell des de l'altra banda des d'on jo el veig, sempre que puc.
• Lareserva: ecologia, medi ambient, ciència i societat a un alt nivell. I entretingut, especialment. Per estar al corrent i passar bona estona.

Deu m'en semblaven molts, i ara veig quants me'n deixe... I els que em queden, encara, per anar coneixent, que no hi ha dia en què no me'n trobe un parell als que també val la pena fer una ullada. O dues. Afortunadament.