Vent

Moltes nits de dissabte, els pares ens deixaven, al meu germà i a mi, en casa dels avis. Sopàvem amb ells, a la vora del braser i encarats a la vella Vanguard, fins que els dos rombos marcaven, sense possibilitat d'apel·lació, l'hora de retirar-se a uns llits en els que, més que gitar-te, et submergies. Al contacte amb el cos, el gros matalaf de borra, acabat de tovejar, s'enfondia quasi sense resistència, i bastaven uns pocs i oportuns moviments per quedar-hi aclotat definitivament, pràcticament immobilitzat dins d'aquell càlid i confortable receptacle que contrastava amb la gelor de l'habitació. La bossa d'aigua calenta, els llançols blancs de lli (que havien estat sacs de sucre de la parada del iaio al Mercat de Sant Mateu, i que encara conservaven ací i allà el símbol d'Azucarera dins un cercle roig) i les dues o tres mantes antigues, desmesuradament pesades, completaven una acollidora i inoblidable sensació de recer, que encara era més intensa quan, per les escales de la sala, pujava esmorteït el soroll del vent que colpejava amb força les contrafinestres que donaven al carrer de Santa Rita, que abans de la guerra es deia Comuneros de Castilla.

Ha estat inevitable, aquesta aspra i ventosa setmana de ponents i mestrals, recordar aquelles nits. I és que hi ha plaers que naixen, simplement, de la sensació de trobar-se estalvis d'un perill o un patiment. Potser és per això que, en pensar en ells --en aquests plaers-- acabem sempre evocant la infantesa, quan teniem prou amb un matalaf tou i una manta abraçadora per sentir que, per més fort que bufara el vent, no ens podia passar res de mal. Bon cap de setmana!

Alba gu bràth!

Tot i que darrerament la tinc un poc abandonada, m'agrada la música d'arrel tradicional, incloent-hi la dels països anomenats celtes. Per això, arran de les últimes notícies sobre els avanços d'Escòcia cap a la seua independència (i també d'haver llegit sobre el tema  en el sempre recomanable blog d’Elfreelang), havia decidit triar alguna música d'aquella procedència per tal d'il·lustrar la ja acostumada entrada dels divendres. Després, però, les encorajadores manifestacions d’anit a tot el País –desenes de milers de persones que, per segona vegada en cinc dies, han omplit els carrers per fer sentir la seua veu contra el malbaratament, la indecència i el desgovern— m’han fet pensar en altres melodies que no haurien desentonat gens per tancar una setmana com a mínim estranya. Fins i tot, i tenint en compte que d’ací una estona estaré escoltant Clara Andrés a Alcoi, tampoc hauria estat malament aprofitar l’avinentesa per tornar a dur-la a aquestes planes. Finalment, però, m’he quedat amb la idea inicial, no sé molt bé per què; potser perquè la veu sempre evocadora de Karen Matheson m’ha semblat la més escaient per als meus pròposits de cap de setmana: recuperar forces, somniar aurores boreals i, si tot va com s’espera, anar a la muntanya a veure de trobar una neu que --com la llibertat, com tantes altres coses— es fa de vegades d’esperar, però que ha d’arribar més tard o més d’hora. Bon cap de setmana!